dilluns, 5 de setembre del 2011

Hae ga sugu ni tobimasu

Amb un gest maldestre, fet d'esma més que res per allunyar-la, em sorprenc d'esclafar una petita mosca. Tot seguit, en aixecar-me per anar-me a rentar les mans, em sorprenc encara més en trobar una segona mosca al terra, que, en veure atansar-se el meu peu, no fa res per escapolir-se de la segura trepitjada. I encara al lavabo, abans d'obrir l'aixeta, esclafo una tercera mosca sense cap esforç. Què se n'ha fet, em pregunto, de la proverbial prestesa de les mosques per escapolir-se de les plantofades? Un cop netes les mans i sobtat per aquesta aparent apatia, torno a la sala i truco a un conegut, a qui anomenaré Jota, expert entomòleg especialitzat en l'estudi dels dipters.

Jota em confirma que sí, que ja són moltes les observacions d'arreu del món que mostren una pèrdua de mobilitat en algunes famílies de múscids, i que fora hipòtesis inversemblants, encara no hi ha cap explicació per semblant fenomen. Fins i tot, afegeix amb una certa preocupació, ens temem una extinció de moltes espècies. La seva preocupació em colpeix, doncs, sense múscids per estudiar, la seva càtedra a la universitat podria desaparèixer i Jota es veuria abocat a la indigència. Per mirar d'animar-lo li suggereixo la possibilitat de dedicar-se a l'estudi dels coleòpters, però Jota, potser indignat, em penja el telèfon.

Tot això de les mosques, és clar, no són més que falòrnies, doncs ni el tal Jota existeix ni les mosques comunes o domèstiques (musca domestica, espècie de dípter braquícer de la família dels múscids) pateixen cap mena d'apatia o disfunció motriu. Però això, convindran amb mi, no té cap importància a l'hora de posar-se a escriure que, amb un gest maldestre, fet d'esma més que res per allunyar-la, em sorprenc d'escl...