divendres, 9 de setembre del 2011

Kore wa kinen-hi desu ka


Que el pas del temps dignifica els objectes és una afirmació discutible, potser també errònia i qui sap si ridícula, però no gaire més discutible, errònia i ridícula que qualsevol altra afirmació. I veient aquestes imatges i intentant oblidar allò que les feu possibles, hom pot arribar a trobar, si més no en alguna d'elles (potser en cap), una certa dignitat que cal no cercar en la voluntat d'aquells que les aixecaran, i encara menys en aquells gloriosos fets que hom volgué commemorar fins a la fi dels temps, essent aquesta darrera expressió, la de la fi dels temps, no més que una figura retòrica, doncs qui això escriu no té cap opinió formada sobre la possible finitud del temps.

I és, potser, aquest pas del temps, finit o infinit, el que ha començat a dignificar semblants objectes, que un cop perduda la seva original funció de monument (en haver esdevingut indigne de record el record d'allò que volien recordar), atenyen la més noble categoria d'andròmina, això és, cosa atrotinada i/o inútil, essent, ambdós adjectius, virtuts no pas petites.