La meva vida és un desastre, em confessa un desconegut amb qui he tingut la dissort de coincidir a la parada del catorze, i a qui d'ara en endavant anomenaré De, quarta lletra de l'abecedari, tercera consonant i inicial del qualificatiu amb que l'he anomenat fa poques paraules, desconegut.
Visc a la misèria i no serveixo per a res, es lamenta el tal De, tot esplaiant-se en mil innecessaris detalls sobre la seva dissort, alhora que jo em lamento en silenci de la poca puntualitat dels autobusos quan cauen quatre gotes. Si almenys hagués estudiat de jove, prossegueix el tal De, enmig d'un reguitzell de jeremiades d'allò més variades. Però davant de tant forassenyades paraules no tinc més remei que revoltar-me i retrec al tal De el seu egoisme, doncs trobar desitjable que aquells que visqueren sota el seu nom i la seva aparença abans que no pas ell, haguessin de sacrificar llurs efímers dies en benefici seu, m'és del tot inacceptable. Com dieu? em pregunta el tal De, més sobtat pel to de retret de les meves paraules que pel seu significat. Dic que és lleig demanar res als altres, li aclareixo. Als altres, a quins altres? si parlo de mi, de mi mateix, de quan era jove, em replica el tal De. Doncs això, sentencio, dels altres, parleu, sens dubte, dels altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada