dimarts, 11 d’octubre de 2011

Watashi wa mishinaru hito to hanashimasen

dErsu_, vós el que sou és un classista, sento que em crida una veu que em resulta desconeguda. I un cregut, s'hi afegeix una segona. I un masclista, una tercera, potser femenina, i tot seguit ja és un polifònic cor el que m'increpa a crits, talment em coneguessin, per fer-me retret de suposats defectes del meu caràcter, entenent per caràcter, a efectes d'aquesta narració, el conjunt de trets característics que singularitzen, en la mesura del possible, a una persona.

I davant del guirigall que s'organitza dubto entre accelerar el pas per marxar, ignorar als cridaners i continuar fent la meva, o convertir-me en drac i volatilitzar-los a tots amb el foc del meu alè. Però aprofitant que sóc davant d'una coneguda cockteleria, entro i demano un Manhattan curt de vermut. El barman, però, m'adverteix que han acabat el whisky canadenc i m'ofereix substituir-lo per bourbon, o preparar-me un gin-tonic, que és el que ara es porta, afegeix, tot oferint-me una carta amb més de vuitanta ginebres.

I per uns instants resto enllaminit, no pas pels saborosos aiguardents de ginebrons, sinó per la possibilitat de redactar una llarga i bonica llista, això és, una sèrie de noms, de ginebres en aquest cas, que bé serviria, si més no, per finalitzar aquest text. Però encara que la temptació sigui gran, m'oblido de les ginebres i surto fora, on l'abullangada multitud que m'espera ja ha començat amb l'habitual destrucció del mobiliari urbà. I aprofitant l'arribada dels anti-avalots i les batusses conseqüents, m'esquitllo amb prudència deixant enrere baladrers i esvalotadors per enfilar el camí de casa, amb el record d'allò que m'ensenyaren en la infantesa, no parlar mai amb desconeguts.