dimecres, 21 de desembre de 2011

Keisei (II)

L'endemà torno a passar per allà on vaig sentir el cant de la cortesana, però aquesta no hi és. Només retrobo al nap-buf, que també pidola almoina i resulta ser un adult afectat de nanisme, i no pas un marrec, com va semblar-me ahir. Marxeu, em torna a dir, marxeu, que ella no pot trigar a tornar. I, efectivament, la veig venir de lluny, i com en arribar a la meva alçada em somriu, s'acomoda sense pressa, i reprèn el seu cant.

Aquest cop miro d'arrambar-me contra la paret per tal de no ser arrossegat per la multitud, que amb enutjosa i freqüent constància transita pel passadís on som. És així que tinc temps per admirar la cortesana, els seus ulls negres, els seus cabells curts i les seves formes llamineres. I ella, és clar, també s'hi fixa en mi, i en acabar el seu cant i recollir les seves pertinences em demana que la segueixi.

No hi aneu! em crida el nap-buf de lluny, no hi aneu! però jo, és clar, no puc més que seguir a la cortesana, que després de no poc caminar m'acaba portant a una mena de recambró sota coberta, no més que un brut badalot d'un edifici que amenaça ruïna en un insalubre carrer que tot sol no hagués jo mai gosat trepitjar.