dimarts, 13 de desembre de 2011

Watashi wa ijimekko desu ka

Prenent un fort impuls m'alço i amb els capcirons dels dits crec tocar el cel. Tot seguit, atret avall per l'habitual força gravitatòria, em complac en el record de l'instant passat i admiro la força del meu salt, l'elegància del meu gest i la fermesa que ha portat als meus dits a fregar la volta que ens circumscriu. Però dubto, també, del meu salt i em dic que potser els meus dits no han arribat, ni tan sols per un breu instant, a fregar la dita volta, i que la pròpia pretensió, tocar el cel, resulta no només ridícula, sinó absurda. Tant és, em dic i em repeteixo fins a tres cops, tant és, tant és, tant és, si els meus dits han fregat, o no, tan suada volta, i no pas per què amb el propi convenciment d'haver-ho assolit n'hi hagi prou, en ser jo mateix l'únic que té poder per decidir si allò que crec haver assolit ha estat assolit o no. Ni tampoc és la certesa de saber que els fets esdevinguts importen poc, gens, a l'hora de recordar el passat. És, només, poder explicar, potser a Jota, amb paraules triades i gest exagerat, com amb un fort impuls m'he alçat i amb els capcirons dels dits he arribat a tocar el cel.