dimarts, 24 d’abril del 2012

Orite kudasai

Sovint m'imagino dalt d'un autobús, palplantat davant la porta esperant l'aturada del vehicle per davallar. I tot seguit m'imagino que l'autobús passa de llarg de la parada o, millor, m' imagino que s'hi atura però el conductor no obre les portes de sortida, només la d'entrada, per tal que els passatgers que s'esperen a la parada puguin pujar. Deu ser, doncs, que, encaterinat amb qualsevulga niciesa, no he premut cap dels botons que hi ha distribuïts al llarg de l'autobús per fer avinent al conductor la meva intenció de baixar a la propera parada. Hauria, doncs, de demanar a crits que facin el favor d'obrir-me la porta, com molts cops he vist que fan aquells que, abans no pas jo, també s'han oblidat de pitjar algun dels botons abans esmentats. El conductor, aleshores, em respondria allò que tothom ja sap, que és necessari demanar la parada amb antelació, i jo li cridaria que ja l'he demanada i insistiria en la meva exigència. Però em resulta inconcebible imaginar-me cridant, així que m'imagino en silenci, dissimulant, talment la meva intenció no fos la que és, davallar de l'autobús, per tal que cap dels altres passatgers suposi el que s'ha esdevingut, que jo, en dErsu_, el favorit dels Déus, s'ha oblidat de pitjar un dels botons ja prou esmentats. Però la resta de passatgers, és clar, haurien llegit perfectament la situació i tots somriurien, dissimuladament o no. És aleshores que no tindria més remei que prendre l'esmolat glavi i començar a esbudellar als desconeguts que m'acompanyen dalt de l'autobús, també al conductor, doncs qualsevol que hagui gosat riure's del favorit dels Déus, el tal dErsu_, jo mateix, no mereix viure.

És per això que sempre que viatjo en autobús premo a consciència algun dels botons que hi ha distribuïts al llarg de l'autobús per tal de fer avinent al conductor la meva intenció de baixar a la propera parada. I tot seguit comprovo que el senyal lumínic que indica que l'aturada del vehicle ha estat demanada s'ha encès, i encara, per si de cas, torno a prémer un altre botó, un i dos cops, per assegurar-me'n. No pas, és clar, per evitar-me el petit destorb de passar-me de llarg de la parada, i ara, només per estalviar-me l'enutjós tràngol d'haver d'esbudellar als desconeguts que han tingut la dissort de viatjar al meu costat.