dilluns, 14 de maig de 2012

Kōfuku (II)

Mentre que Tolstoi tota la vida va intentar descobrir què contenia el tresor invisible i secret de la felicitat, Kafka no suportava la felicitat. Temia que la joia de viure el distragués de la veu del destí, escriu encara Citati.

I amb les paraules de Citati no puc més que tornar a Ulisses i tornar-me a repetir, tot recordant de nou que allò que més entorpí el retorn del suposat fill de Laertes a la llar, un cop Troia fou destruïda, no foren ni entrebancs ni marrades, ni penes ni treballs, sinó la dolcesa de la colga, ja fos amb l'agradosa Circe primer, amb la dolcíssima Calipso després.

I tot seguit també torno al tractat aquell de Gregori de Nissa, la virginitat, que amb l'embolcall propi del seu gènere i del seu temps, ben allunyat de l'épica homèrica i de la neurosi kafkiana, és malfia del tràfec de les coses ordinàries de la vida, com ara la dolça colga, que ens impedeixen el lleure necessari per a dedicar-nos sense distraccions a escoltar l'ampul·losa veu del destí, en el cas de Kafka, o l'agradós silenci, en el cas de qui això escriu.