I des d'ahir que el temps resta reduït a l'espera del decebedor moment de poder prendre una nova dosi, vint-i-cinc mil·ligrams de dexketoprofén trometamol cada vuit hores, en alternança amb sis-cents d'ibuprofé cada sis i un gram de paracetamol també cada sis, també, amb el fantasiós desig que el proper cop sí, que més enllà dels deu minuts mal comptats d'alleugeriment, l'amoxicilina haurà ja aturat la infecció i el temps tornarà a ser el que potser és. Però també amb el temor del reflux gàstric, que si bé en un principi representa una novetat, no triga a imposar la seva tirania fins i tot per sobre del dolor del propi procés infecciós, i és aleshores que no puc més que recordar les suposades paraules d'Epicur com a únic recurs per a fer-hi front, si el dolor és insuportable et matarà, i si no ho fa és que és suportable, que en aquests moments em semblen no més que un cruel joc de paraules, i tinguin per cert que si el tal Epicur es presentés al meu davant, no dubtaria jo a martiritzar-lo fins a la mort amb la folla determinació de qui ja ha fet una íntima i abassegadora coneixença del dolor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada