Aquesta tarda he pensat que potser em plauria fixar la meva residència a Kyōto, ciutat de mida assumible i població sensata i discreta. Envoltada de turons, no són pas pocs els indrets que conviden al passeig, ni pocs, tampoc, els paratges dignes d'admirar. I per si amb això no bastés, es poden trobar a Kyōto fins a set restaurants guardonats amb tres estrelles michelin, vint-i-un amb dues, i setanta-tres amb una, que totes plegades fan cent una estrelles, poca broma. Però Kyōto, com bona part de l'arxipèlag japonés, resulta massa xafogós arribat el temps de l'estiu, i també massa plujós, fins a l'extrem que no pocs carrers resten coberts amb claraboies per així estalviar als soferts vianants les incomoditats de la pluja. Després hi ha els mosquits devoradors d'occidentals, innúmers, que fan que atansar-se a qualsevol zona enjardinada representi la certesa d'acabar amb no poques faves pruriginoses escampades per tot el cos. Una llàstima, doncs la vastitud dels jardins del Palau Imperial em plau d'allò més, amb les seves esteses de grava i l'escampadissa d'un arbrat esponerós.
Potser arribat el temps de la xafogor podria fer com fan certes espècies d'aus, dites migradores, i anar nord o sud enllà en cerca de temperatures i humitats relatives més baixes. Però ja sigui com passavolant o com estadant d'una segona residència, em desplauen les incomoditats pròpies d'aquests desplaçaments que hom anomena viatges, on el trencament de l'agradosa rutina tot ho capgira. Podria, enmig d'un entorn desconegut, trobar la confotabilitat pròpia de la llar? Podria, enmig d'una populosa ciutat del sud, trobar l'agradosa indiferència que la meva persona desperta en els sempre discrets kyōtes? No pas. Només se m'acut la possibilitat de migrar a les melancòliques terres altres de la poc xafogosa Escòcia, a on, si més no, els destil·lats resulten excel·lents. Però què menjar a la ruda Escòcia? Cert que la vedella Angus d'Aberdeen és menjívola, però enrossir-la amb mantega és quelcom inadmissible, quan hom, a Kyōto, pot degustar, tallat en fines làmines, l'excel·lent bou wagyū. No, cal de totes totes romandre a Kyōto, entomar amb enteresa els destorb dels sempre afamats hematòfags i esdevenir atèrmic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada