De tant en tant em demano si existeix alguna raó per la qual els Déus m'hagin obsequiat amb el seu favor, i és aleshores que no em puc desfer de certes preguntes, com ara, per què jo, i no pas algú altre, he estat triat com el millor dels moridors, els més fort i el més noble, el més ardit i el més enginyós, el més intel·ligent i el més ben plantat? Per què jo, i no pas algú altre, ha estat vestit amb les robes de l'excel·lència i abillat amb totes les virtuts? Per què jo, i no pas algú altre, sóc qui sóc? Ha estat per atzar, talment el premiat de qualque rifa, o ha estat, només, pel just reconeixement a unes potencialitats ja innates en el nadó que diuen que jo vaig ser?
No ho sé i tant és, i és per això que que quan hi penso em plau imaginar-me com a descendent d'una nissaga heroica maltractada per les circumstàncies i el sempre voluble caprici dels Déus, essent, finalment jo, no més que la baula triada pels Déus per rescabalar als meus avantpassats de tots els greuges rebuts, talment Wotan distingís un hipotètic fill orfe de Fàfner per així expiar les malvestats fetes al dissortat gegant. Fabulosa possibilitat, potser incerta i improbable, però sempre possible, tal com s'escau a tota possibilitat com cal, que em permet imaginar les aventures i els torts viscuts per uns ancestres sens dubte excel·lents, però prou folls com per confiar en les paraules dels Déus.
A no ser, és clar, que les coses només siguin el que potser són, no més que una bufa monumental, una facècia de cal ample, una plasenteria divina per provar de riure una mica i fer més passadora la feixuga immortalitat, doncs res de més graciós, deuen pensar ses divines divineses, que vestir amb la millor seda al mico més pelut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada