Tot és mentida!, se'm lamenta Jota, a qui tinc el disgust d'ensopegar al carrer del cigne, just quan em disposava jo a tombar per Berga per retornar a l'escalfor de la llar, un cop feta la compra del saborós pa d'espelta i blat que em plau menjar pels matins, un cop sucat amb tomàquet i amorosit amb oli, en companyia d'avinagrats seitons. No, Jota, no és que tot sigui mentida, l'esmeno, enutjat per la obvietat de les meves paraules; és, només, que res no és veritat, afegeixo, alhora que accelero el pas per provar d'escapolir-me de la seva mai benvinguda escomesa. Res no és veritat... tot és mentida... que no és pas el mateix? em crida encara Jota, que s'ha quedat palplantat davant d'una de les portes del mercat.
I donada la distància que ja ens separa, que m'obligaria a cridar si per alguna inversemblant raó volgués jo que Jota sentís la meva resposta, m'estalvio de dir-li que combatre la mentida, cosa potser sensata i digne d'un cert encomi, no és pas el mateix que defensar la veritat, cosa ja molt més ximple i certament blasmable, en ser com potser és la mentida no més que l'aparença que acostuma a prendre el nostre foll i indefugible desig de veritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada