Un dels principals aprenentatges que va haver de fer l'infant aquell que tal vegada vaig ser, va ser el d'acceptar que tot allò que veia, que tot allò que imaginava, no era el mateix que veien o imaginaven les altres persones. Que si explicava que aquell petit camí que baixava pel pendent del costat de la riera portava al casalot on era la seva biblioteca secreta, que per entrar-hi era necessari saber-ne la contrasenya, i que dins s'hi conservaven els llibres perduts dels atlants que li havien sigut confiats en custòdia, els altres infants se'n reien, o titllaven a l'infant aquell de mentider, o li ventaven una bufa, o totes tres coses alhora. El mateix els adults, que el renyaven o li diagnosticaven un trastorn psicòtic i li administraven benzodiazepines, acusant-lo de no viure la realitat, d'haver-se creat un món a mida per tal de defugir les seves circumstàncies.
Aquell infant, aleshores, va aprendre a callar, a imaginar i a callar, a viure de manera endreçada segons els altres li demanaven i a restar tot sovint absent en veure i imaginar tot allò que els altres no sabien veure i no podien o no volien imaginar. Potser per això a aquell infant li agradaven tant les estones on no calia fer res, les estones on tot es podia reduir a mirar i imaginar.
I encara ara, aquells que em tracten, em demanen sovint en què penso, en veure'm tantes vegades absent. I jo, és clar, responc que en no res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada