Otra vez, no. Una vez ya es demasiado, és el vers final d'un més que conegut poema de Fonollosa. Un d'aquells poemes rodons, exactes. Un d'aquells poemes que permeten sentir-se un pam per sobre del comú dels mortals, d'aquells pobres infeliços que encara ara combreguen amb rodes de molí, que incapaços d'acceptar la pròpia finitud es complauen en imaginar absurditats diverses, com ara la que dóna títol al poema, la transmigració en una altra espècie, o la que pot semblar més llaminera als fornicadors, la del paradís islàmic de la Jannà.
I és potser aquest l'únic problema del poema, aquest to de superioritat, aquest punt de vista propi del convençut, de l'agnòstic militat, de l'integrista que no dubta ni per un instant de la certesa de les pròpies creences.
El poema sí que hagués resultat encara més rodó si l'hagués escrit un catòlic, o un protestant, un musulmà o un budista. Algú que, convençut que una segona part és possible, es permet el luxe de renunciar. Però dit per un agnòstic, xerrameca. De la bona, però xerrameca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada