dijous, 1 d’octubre del 2020

Mukashi mukashi

Hi tenia més de divuit anys, això segur, en ser jo qui conduïa el vell Renault 7 de la meva mare. I va ser al setembre, per la diada. Sortírem un dissabte al migdia després de treballar (jo aleshores feia substitucions en una nostrada i desapareguda caixa d'estalvis) i férem els pocs més de tres-cents quilòmetres fins a Benasc per unes carreteres molt diferents de les d'ara. Arribàrem a lloc encara amb llum, i carregats com mules començàrem a caminar, travessant el Pla d'Aigualluts i tirant amunt cap el coll de Salenques enmig d'interminables tarters. Crec recordar que férem bivac abans d'arribar al coll i, de fet, en una de les poques fotografies que férem (aleshores no hi havia mòbils amb càmera, ni tampoc sense) se'm veu dempeus, grenyut, amb tot el perfil de la cresta al darrera, il·luminat per la llum pròpia del capvespre. O sigui que ja devia ser diumenge onze quan començàrem de debò. Recordo els dos primer gendarmes, que vaig pujar de primer, sense excessives dificultats, tot i el pes; i també tinc el record vivíssim d'una gran roca plana, molt inestable, que cedí sota el pes del meu company i es precipità paret avall. Ell fou prou àgil com per saltar i tot quedà en un ensurt. Anàvem molt lents, fent marrades. Érem joves i inexperts, amb més ganes que no pas tècnica, i en total férem dues nits a la cresta, sense comptar la prèvia. Un excés, sens dubte. La primera tots dos sols, i la segona en companyia de tres nois d'Artesa de Segre que ens atraparen a l'alçada del Margalida. Ells havien passat la diada a Barcelona, ens digueren, llençant piles a la policia nacional. Era l'habitual a les diades d'aleshores. Encara els recordo, el més gran amb un petit bigoti, el mitjà amb barba i el més jove afaitat. No crec que arribessin a la trentena, o potser algun sí, però als nostres ulls semblaven adults entenimentats. Férem la resta de la ruta amb ells, compartírem el segon bivac i la baixada per la ruta clàssica de l'Aneto, passant per la Renclusa, fins als pàrking on teníem els cotxes. Els tornarem a veure un cop més, mesos després, però aquesta ja és una altra història, encara més intranscendent.