Súnion ni ikimashita ka (II)

La paraula ruïna és aliena al temple grec. Fins i tot aquells que han estat més assolats pel temps no han esdevingut un cúmul de fragments esquinçats o una pila caòtica de pedres. El tambor de la columna soterrat en la sorra i el capitell arrancat posseeixen la perfecció d'una escultura conclosa, escriu, també, Zbigniew Herbert a un bàrbar al jardí, talment el senyor Herbert fos Carles Riba a Súnion o, millor encara, al château de Bierville, albirant entre la vegetació del bosc les restes del temple de Posidó, no pas una ruïna, sinó una perfecte escultura conclosa. Perilloses paraules, doncs, les del senyor Herbert, que un cop més diuen allò que més ens plau sentir.

Kirei desu

Qui ja faci un cert temps que té la gentilesa i la paciència de llegir-me potser recordarà que des d'aquí he fet un cert elogi de la infidelitat, la hipocresia i la desconfiança, virtuts que considero cabdals a l'hora de dur una vida confortable, que, com saben, és al màxim a que crec que podem aspirar. Aquestes tres qualitats, però, no acostumen a gaudir de prestigi social, i hom no acostuma a presentar-se davant dels altres, ni davant d'un mateix, titllant-se d'infidel, hipòcrita i desconfiat, per molt que tot sovint aquest sigui el seu capteniment. O no ben bé, doncs si ho proven, veuran com no és gens fàcil viure d'acord amb uns preceptes morals tan exigents, en no ser gens agradós obrar en contra dels propis prejudicis, mirar de ser amable amb els altres en qualsevol circumstància i dubtar metòdicament de tota certesa.

Kono basu wa doko ni ikimasu ka

Aquest cop imagino una història protagonitzada per dos personatges, A i Be. A és un home de quaranta i pocs anys, amb dona i fills, una feina reconeguda i ben pagada, una discreta amant i un dia a dia prou agradós. Be és una dona de trenta i pocs anys de la que no en sé res, doncs aquesta història la imagino sota el punt de vista d'A, i en no saber res A de Be, jo, el narrador, tampoc en sé res. A i Be coincideixen sovint a l'autobús. Prou sovint com per a que A primer s'hi fixi, després s'hi enllamineixi i finalment s'hi enamori. I s'hi enamori amb tanta ardor que només els curts trajectes compartits en silenci a l'autobús li semblin, a A, dignes de ser viscuts, essent la resta del seu dia, abans prou engrescador, d'una llangor insuportable. És així que A decideix abandonar a la seva dona, prescindir de la seva amant i declarar-li a Be el seu amor. Una decisió imprudent, pensaran alguns, admirable o inevitable, d'altres. Que potser Be estimarà a A? Que serà Be una persona sentimentalment lliure? Que plaurà la forma de ser de Be a A? No hagués hagut de cercar alguna certesa, A, abans de fer un pas tan decisiu? Però això, pensa A, hauria estat trair el seu amor. Ell estima Be en tota circumstància, sigui el seu amor correspost o no, i troba qualsevol sensatesa indigna dels seus sentiments. Imagino, és clar, un final trist, doncs un cop fet el primer pas, trencar amb la dona i l'amant, la continuació resulta impossible, en no tornar a coincidir A i Be de nou a l'autobús per causes que poc importen. Imagino, és clar, a A passant la resta dels seus dies a l'autobús, amunt i avall de la línia, esperant a B. I fins i tot em complac en la crueltat d'imaginar que, molts anys desprès, tots dos tornen a coincidir, sense arribar, però, a reconèixer-se. I no és estrany que imagini aquesta història assegut a l'autobús, doncs la història que llegeixo, cendra per Martina, de Pedrolo, és, potser, la mateixa.

Kochira wa Matsuhisa-sama desu

Ahir a la nit Hideki Matsuhisa va ser el nostre cuiner particular. Asseguts al seu davant vàrem veure com ens preparava petites peces de sushi prenent l'arròs amb les mans, ratllant el wasabi al moment, afegint una pinzellada de salsa de soja o una gota de llimona. Ventresca i llom de tonyina, navalla, calamar, salmó, sorell, moll, verat, eriçó, anguila, gamba... fins a una vintena de niguirizushi fets i menjats al moment amb el millor producte que hom pot trobar a la nostra ciutat i un arròs com no en recordo cap d'igual. Matsuhisa bromejava alhora que dirigia a la resta de cuiners, ocupats en donar de menjar als altres comensals, i enmig de les seves bromes i dels omakase i oishi desu que li adreçàvem, semblava viure en el millor dels mons, la cuina del seu restaurant, el Koy Shunka. Kombanwa, totemo oishikata desu, ens acomiadàrem, amb la certesa d'haver estat, per una fugissera estona, i aquest cop sí, els favorits dels Déus.

Kochira wa Guilliam-san desu ka (V)

És, doncs, per estalviar-me enutjosos maldecaps com el que acabo de narrar, que en tornar a sortir al carrer en cerca de nous personatges porto un contracte de cessió de drets sota el braç. Però cada cop que topo amb algú que em sembla adient per a protagonitzar alguna de les meves ficcions, l'aturo amb polidesa i li ofereixo l'efímera immortalitat de la glòria literària, el desconegut refusa el meu oferiment talment jo només fos que sóc, un extravagant que li fa perdre el temps. És inevitable, doncs, que recordi a l'afortunat Pirandello amb enveja, doncs a ell bé l'anaven a cercar els seus personatges a casa, i jo, en canvi, haig de sortir a empaitar-los sense cap èxit. Per consolar-me em dic que tant és, que Pirandello és mort i menjat pels cucs, i jo encara tinc la sort de viure, i sense poder-ho evitar davallo per les escales de l'estació dels ferrocarrils del carrer Bergara, a on m'ha portat l'atzar, i a on em sembla veure a una persona admirable, John Cleese, que potser ha vingut a la nostra ciutat a entrompar-se i pixar-se pels carrers, tal com acostumen a fer els seus alegres compatriotes...

Kochira wa Guilliam-san desu ka (IV)

Afortunadament, i abans que ningú no prengui mal, arribem a plaça Catalunya, final de trajecte, moment en què tot torna a la dita normalitat i hom recupera noms i cognoms, en deixar de ser titelles de les meves ficcions. Però és aleshores que els anònims passatgers, potser pel somriure burleta que no puc reprimir, prenen consciència de qui sóc i del que he fet amb ells, i tots a una, amb un enuig que trobo excessiu i fora de lloc, m'adrecen paraules grolleres i m'amenacen amb accions legals, adduint no sé quin suposat dret a la pròpia imatge. Jo, poc amic de discussions, opto per accelerar el pas i fer-me fonedís, però són tants els meus perseguidors que no arribo a desempallegar-me de tots i acabo rebent més d'una empenta. No tinc més remei, doncs, que treure de nou el piolet del sarró i mirar de defensar el meu bon nom. Per sort, en veure com cauen els primers insensats al meu voltant, amb les testes esmicolades pels cops, els cossos especejats pel tall de l'esmolat piolet, hom s'apressa a girar cua i puc enfilar el camí de casa sense cap més entrebanc.

Kochira wa Guilliam-san desu ka (III)

En quedar-me sol torno a fixar-me en la dona que tant s'assembla a l'Stalin, alhora que amb un mocador em llevo la marca vermellosa que m'ha restat a la galta. Finalment, ja convençut que em trobo davant del temible Koba, m'afanyo a treure el piolet que sempre duc al sarró, i abans que ningú s'adoni de res, li esventro els budells tot declamant hipòcrites consignes revolucionaris en defensa de Lev Trotski i el POUM. La resta de passatgers resta estupefacte, i aprofitant-se de la moderna tecnologia de telefonia mòbil truquen als serveis d'emergència, alertant de la presència d'un psicòpata que ha escomès a una passatgera. En adonar-me que parlen de mi miro d'explicar-me tot dient-los que acabo de deslliurar el món d'un tirà, Iòsif Stalin. Però un setciències em respon que Stalin va morir va fa molt de temps, el cinc de març de mil nou-cents cinquanta-tres, a l'edat de setanta-tres anys, a causa d'una embòlia, essent la seva mort cantada per Pablo Neruda. No, per Alberti, sento que crida un home des del fons del vagó, i en un tres i no res es munta un imponent guirigall entre apologetes de Neruda i d'Alberti, que degenera en una batussa generalitzada.

Kochira wa Guilliam-san desu ka (II)

Però en llegir l'amable dedicatòria resto perplex i malbarato una magnífica ocasió de restar en silenci. Perdò, em disculpo, us havia confós amb en Terry Guilliam. I ara és ella qui resta perplexa, Terry Guilliam? voleu dir l'autor d'aquelles animacions surrealistes fetes a partir de fotografies retallades? pregunta encuriosida. I és així que ens embrollem en una interessant conversa sobre cinema d'animació, fins que, agafada ja confiança, li assenyalo al senyor Cleese, que sembla que es prepara per baixar a la propera parada. L'Asha, però, fa cara d'estranyada i em pregunta si potser no em confonc. Probablement, li responc, tendeixo a confondre'm amb facilitat, reconec. I mireu allà, diria que acaba de pujar Iósif Stalin, li xiuxiuejo a l'oïda, tot assenyalant a un home que acaba de pujar per la porta de la nostra dreta. No per portar un gran bigoti hom ha de ser l'Stalin, em respon ella, també xiuxiuejant, a més, si us fixeu en les seves sabates, veureu que es tracta d'una dona. I tot seguit em fa un petó a la galta esquerra i s'acomiada, doncs diu que aquella és també la seva parada.

Kochira wa Guilliam-san desu ka

Aquest cop és als Ferrocarrils, on m'hi sembla veure a una persona admirable, John Cleese, que potser ha vingut a la nostra ciutat a entrompar-se i pixar-se pels carrers, tal com acostumen a fer els seus alegres compatriotes, uns xicots excel·lents, diuen. Ell, però, potser per l'encarcarada educació rebuda a Cambridge, es comporta amb gran urbanitat i fins i tot cedeix el seu seient a un vell a qui deu superar en edat, doncs no es pot dir que el senyor Cleese sigui jove. Enllaminit per la seva presència paro atenció a la resta del passatge, per si de cas veig a Terry Guilliam o Terry Jones, a Michel Palin o Eric Idle, però només em sembla reconèixer, al fons del vagó, a Graham Chapman, que no pot ser, doncs el senyor Chapman morí fa més de vint anys. Però a la parada de Pàdua hi puja algú que en tot és idèntic a Terry Guilliam, i aprofitant que s'asseu al meu costat li demano, si us plau, un autògraf. És clar, em respon ell, adreçant-me un bonic somriure, i en un dels fulls en blanc de la llibreta que acostumo a dur a la butxaca de l'abric escriu, amb lletra clara i lligada, per a en dErsu_, el favorit dels Déus, de part de l'Asha Miró.

Yubi

No em plau el so consonàntic de la lletra erra en paraules com ara fanfàrria, rem o irrealitat. La successió de patacs que es produeix per la pertorbadora vibració dels plecs glotals en fer el so característic de l'erra sonora em desplau tant, que, per contagi, el significat de certes paraules on aquest so és inclòs també em desplau, com ara ratafia, un mal beuratge d'excessiva dolçor. A més, a causa de la mala posició d'una dent, la incisiva externa esquerra del maxil·lar inferior, tinc dificultats per pronunciar alguns grups consonàntics on el so de l'erra és inclòs, com ara el format per la continuitat fònica de la de i la erra, és a dir, el so que formen totes dues consonants davant d'una vocal en paraules com ara drac o pedra. Per sort no sóc serbi i puc estalviar-me el mal tràngol de fer la coneixença d'algú anomenat Andrija, Dragan, Dražen, Jadran, Pedrag, Vedran o Zdravko, tampoc espanyol i no visc a la bonica ciutat de Madrid, que jo pronunciaria Marrid. És per tot això que a partir d'avui no inclouré en els meus escrits cap paraula on el so de l'erra sonora sigui present, i si per manca d'atenció m'erro (ai) en això, em tallaré un dit com a penyora, començant pels dels peus, per cada descuit que em facin saber. Siguin, però, misericordiosos.

Kochira wa Swoboda-chan desu

Annette Swoboda és l'autora d'un llibre excepcional que tinc a la biblioteca de casa, Dudus Töpfchen, o en Dudu i l'orinal, en la seva versió catalana. Un conjunt de sis il·lustracions a doble pàgina cadascuna, totes sis d'anàloga composició, on l'ànec Dudu ocupa la banda dreta del dibuix i els integrants del cor que l'acompanya, un parell d'ocells, un petit gos i el cap d'un cavall de joguina, la dreta, restant sempre el centre buit. En totes sis il·lustracions, d'un dinamisme que d'esquerra a dreta ens convida a avançar en la narració, en Dudu mostra una gran determinació en els seus actes, com quan es posa l'orinal al cap, talment Don Quixot a l'ínsula Baratària, alhora que els membres del cor el contemplen escèptics. Un fons neutre en rebregats colors primaris realça l'acurada definició dels personatges, de mirades tan expressives que arriben a recordar alguns dels autoretrats de Rembrandt. Un magnífica opció, en definitiva, pels afeccionats a la narrativa visual, sense que per això haguem de menystenir el seu text, d'una prosa clara i precisa.

Basquetbol o shimasu

Avui he vist a Franz Kafka al metro. I també a Robert Walser, que escrivia en una petita llibreta. Al seu darrera Thomas Mann traginava una motxilla, talment marxés d'excursió, i un embriac, en tot semblant a Joseph Roth, captava almoina. Davant de tant literat he tingut una revelació, i amb una convicció estranya en mi els he pregat que m'acompanyessin, doncs tots cinc, ells quatre i jo mateix, faríem un sensacional equip de basquetbol. Vós, Roth, amb la imprevisibilitat que dóna la embriaguesa sereu un base excel·lent; i vós, Franz, un escorta que farà perdre els papers als rivals; i vós, Thomas, amb la vostra disciplina sereu el millor defensor; i vós, Robert, fareu el que podreu; i jo, que sóc el més alt i domino el joc brut, faré de pivot. I enllaminint-los amb partits d'exhibició, contractes de publicitat, gires asiàtiques i el lúbric cos d'animadores impúbers, els he convençut de l'excel·lència de la meva pensada. És així que amb una furgoneta llogada, i una mica de material esportiu comprat de segona mà a ebay, hem marxat de gira.

Però conduint per carreteres secundàries cap a Riudellots de la Selva, on teniem el primer partit, m'ha vingut al cap el record d'una escena de Monty Python's Flying Circus que vaig veure fa molt de temps, a l'antiga seu de la Filmoteca de Travessera, on un equip de filòsofs grecs jugava a futbol contra un equip de filòsof alemanys. Ja s'ho poden imaginar, Plató, Sócrates, Epicur i companyia competint amb Nietzsche, Hegel i tota la resta. Decebut per l'evident plagi que anava a cometre he aprofitat un revolt molt tancat per estavellar la furgoneta contra el gros tronc d'un plataner, i així evitar el ridícul de jugar contra l'equip rus de Bulgàkov, Maiakovski, Dovlatov, Kharms i Nabokov. I encara sort que he pogut convèncer al caporal dels Mossos que ha vingut a fer l'atestat de l'accident, que els meus quatre acompanyants eren morts de feia temps. Anys, he insistit, i si no em creu, consulti un manual de literatura alemanya.

I per cert, guanyaren els grecs, zero a un, gol de Sócrates, de cap, en rematar una centrada d'Arquímedes.

Súnion ni ikimashita ka

Tot text escrit hauria de ser llegit amb desconfiança. Encara més si és ben escrit, i absolutament si a més diu allò que ens plau escoltar. És per això que cal desconfiar amb fermesa del doctor Riba, i més si parlem de la segona de les seves Elegies de Bierville, el més conegut dels seus poemes. A Súnion, amb bellíssims dístics elegíacs, Riba ens encoratja a viure, ens fa hereus d'una culta tradició, i mira de consolar-nos del mal fat, talment ens parlés Epicur oferint-nos la felicitat dels nostres records i de tota la nostra suposada història, avantpassats inclosos. No es pot demanar més, i que volen, a tots ens plau ser enredats, fins al propi Riba, que no desconfià de les seves pròpies paraules, quan, potser, és de nosaltres mateixos de qui més hem de desconfiar.

Shinden o mimashita ka

Així dons, l'art grec és una síntesi de raó i vista, de la geometria i el dret de veure, escriu Zbigniew Herbert, a un bàrbar al jardí, en parlar de les subtils llicències que es permetien els arquitectes grecs a l'hora de bastir llurs construccions.

I en un àmbit més universal, és potser aquesta intel·ligent barreja entre metafísica i positivisme, raó abstracte i observació empírica, teoria i pràctica, idealisme i pragmatisme, o com li vulguin dir a la indispensable infidelitat intel·lectual, la raó per la que, prop de tres mil anys després, encara continuem parlant dels senyors grecs. Llàstima, però, que no haguem aprés encara la seva màxima virtut, aquella que podem contemplar, exemplificada amb sòlida roca, a no pas pocs indrets.

Dare ga jisatsu desu ka (II)

De mica en mica, a mesura que m'enfilo per l'humit pendent, vaig deixant enrere les veus dels meus acompanyants, que resten endarrerits per la lògica malaptesa dels més menuts. Les camagrogueres habituals, però, resten buides, i em concentro tant en l'observació de la molsa, sabent com sé que tot un erol de camagrocs pot camuflar-se amb gran eficàcia, que no m'adono de la meva solitud fins que és massa tard, i ni tan sols amb enutjosos crits arribo a fer-me sentir. Tant és, continuo capficat amb la molsa, d'on arreplego ben poca cosa, alhora que resto hipnotitzat per uns diminuts bolets de blavosa coloració que neixen de la soca corcada d'un roure. Els imagino metzinosos, mortals, i m'imagino menjant-los allà mateix, golafre, fins a restar ajagut sobre les pútrides fulles que cobreixen el sòl. Però en imaginar, també, els seriosos contratemps que la meva fi causaria al meus acompanyants, la recerca i identificació del meu cos, l'orfenesa de la petita A., els embrollats tràmits legals, i les meves absurdes ambicions, concloc que sí, que aquest podria ser el lloc, i els delicats fongs la manera, però que l'adverbi més important, el quan, encara no és arribat.

Ame o tabetai desu

Ahir vaig veure com una dona menjava llaminadures. Asseguda al meu davant, als Ferrocarrils de la Generalitat, la dona prenia els dolços d'una bossa de plàstic transparent i els engolia a un ritme constant, ni afamada ni goluda, talment mengés sense causa, com un autòmat. Llengües, núvols, píndoles de xocolata, pega dolces negres i vermelles, gominoles amb forma d'ós, d'ampolla de refresc de cola, de maduixa, d'aràcnid i mil llepolies més que endrapava amb gest precís, prenent amb delicadesa les llaminadures de la bossa i emportant-se-les a la boca, sense pressa però sense pausa, una, i una altra, i una altra, i una altra, fins a no deixar-ne cap. Ara li recordo els dits, llargs, d'ungles cuidades sense pintar, els llavis molsuts esquitxats de sucre blanc, els cabells bruns i llisos, i un estampat de rodones que li guarnia la roba. I és sense cap raó que demà, quan torni a agafar els Ferrocarrils, seré jo qui porti una bossa plena de llaminadures, que menjaré a un ritme constat, ni afamat ni golut, talment un autòmat, amb el desig que algú, potser ella, s'hi fixi i escrigui alguna cosa com ara... ahir vaig veure com un home menjava llaminadures.

Gracq-san no shōsetsu o yomimashita (II)

He pensat com tu que m'havien de passar coses especials. M'hi creia destinat. Envelliràs com jo, Aldo, i comprendràs. No passen coses especials. No passa res. Potser no és bo que passi res.

Escriu Julien Gracq a la ribera de les Sirtes.

Si consideréssim una classificació de la novel·la atenent al seu argument, això és, l'acció narrada, sens dubte que una de les principals categories fora la de les novel·les a on no succeeix mai res i només es pot narrar l'espera dels seus protagonistes, doncs acostumen a ser novel·les on els personatges romanen a l'espera d'algun fet decisiu que doni sentit a llurs vides. Fet, és clar, que mai no s'esdevé, doncs no és qüestió que un fet qualsevol destorbi allò que ens acostuma a voler mostrar l'autor, la manca de sentit de tot plegat. Paradigma d'aquesta categoria de novel·la seria el desert dels Tàrtars, de Dino Buzzati, ficció que ja saben que em plau citar tant sí com no, i l'oncle Vània deTxèjov, que no és una novel·la però tant és. I pel que porto llegit, no em reca afirmar que la ribera de les Sirtes, de Julien Gracq, és, sens dubte, una de les grans obres d'aquest gènere, el més noble de tots, el de les novel·les a on no passa mai res.

Kakumei

Imagino una revolució, posin-li el nom que més els hi plagui, on els dogmàtics de torn prenen el poder i miren de fer taula rassa de tot el passat. Imagino els monuments enderrocats, els llibres cremats, les ciutats enrunades, i degollats tots els que no combreguen amb la nova fe. Imagino, també, un vell escriptor escarnit públicament per ser qui és, que veu com els seus llibres són cremats per tal que idees caduques no contaminin els nous temps. Imagino a l'escriptor envoltat d'enfervorits revolucionaris, els seus botxins, esperant el tall alliberador del ganivet amb un somriure als llavis. Imagino al cap de l'escamot revolucionari, que sorprès pel somriure de l'escriptor no dubta a fer-ne befa, tot recordant-li que d'aquí poc serà mort, la seva obra oblidada i el seu món reduït a cendra. Tant és, imagino que respon l'escriptor, abans de caure occit pel tall de l'esmolat ganivet, d'altres tornaran a escriure els meus llibres. I imagino el cos de l'escriptor, caigut a terra, inert als peus del seu botxí, que tot netejant la fulla del ganivet li respon, seriós, tant és, d'altres tornaran a fer la meva feina.

Kyō no kakimono (X)

De vegades em plau escriure paraules discretes i mesurades, d'un significat prudent i fàcils d'oblidar. Ben al contrari, altres cops em plauen les paraules cridaneres, de formes excessives i significat forassenyat. I no són poques les vegades que ensopego amb algun mot que m'enllamineix, bronze, per exemple, i friso per agombolar-lo enmig d'una prosa florida. D'habitud, però, és només que en anar distret d'aquí cap allà faulejo (?), i sense adonar-me'n ni voler-ho, construeixo històries que després no sé com acabar. No és menys habitual que pres per l'entusiasme per allò que acabo de llegir vulgui imitar l'estil de les meves lectures, o fer-me meves les opinions d'altri. És aquest eclecticisme el que em condemna, aquesta barreja, sovint contradictòria, doncs en voler-ho tot és com si no volgués res, en ni tan sols saber el que vull.

Dare ga sakka desu ka

Llegeixo el viatge a Roma, d'Alberto Moravia, on trobo a Mario, un personatge que fa de poeta. I fa de poeta no pas per què escrigui poesia, i ara, sinó per què s'identifica amb un poeta que ja va escriure tota la poesia que ell hagués volgut escriure, Guillaume Apollinaire, i, a més, afegeix el propi Mario, ho va fer infinitament més bé que no ho hauria pogut fer jo. Tanta sinceritat redimeix la impostura de Mario, i deixa en mal llocs a tots aquells que escriuen i tornen a escriure allò que d'altres ja van escriure, infinitament més bé que no ho fan ells, només pel dubtós goig de fer-se dir escriptors.

Kochira wa Essa-chan desu

Avui, a la parada de l'autobús, m'he trobat a una antiga companya d'escola, l'Essa, a qui feia anys que no veia, tants, que m'ha costat reconèixer-la i ha hagut de ser ella qui, amb veu prudent, preguntés... dErsu_? Jo m'he congratulat de la feliç trobada, i quan anava a comentar el seu bon aspecte he callat, en veure que feia un posat horrorós. L'Essa, que ja de ben petita era molt perspicaç, ha capit el meu silenci i s'ha afanyat a dir que sí, que feia mala cara, com cada quinze d'octubre. Un mal record? li he preguntat. I sense poder contenir les llàgrimes l'Essa ha assentit i m'ha confessat que ja feia molts anys, vint-i-quatre, que va morir un quinze d'octubre. Qui va morir? li he preguntat, confús. Jo, m'ha respost, vaig morir jo. Davant l'absurd de la seva resposta he restat en silenci, sense saber que dir, certament incòmode, i l'Essa, sense aturar el plor, ha continuat amb la seva delirant història. Sembla ser que la seva mare era molt estricta, i que per molt malalta que estigués sempre la feia anar a escola. És per això que el matí del quinze d'octubre de mil nou-cents vuitanta-cinc, quan trobà a la seva filla morta al llit, la mare insistí i insistí, pensant que la nena feia comèdia, fins que aquesta acabà per llevar-se i anà a escola. I a partir d'aquí he estat una zombi, sense cap alegria, només complint amb les meves obligacions per inèrcia, amb cós però sense ànima, ha conclòs. Aleshores jo m'he recordat del brau Aquil·les i de la seva trobada amb Ulisses a l'Hades, i no m'he pogut estar de preguntar-li, preferiries viure? I talment fos l'heroïna d'alguna tragèdia oblidada de Shakespeare, l'Essa s'ha esplaiat sobre la desesperació de la seva no-vida amb paraules colpidores, i de com enveja fins l'existència més miserable. Escriu, li he aconsellat jo, i inventa't una nova vida, o dues, o tres, o mil, i he pujat a l'autobús, el catorze, que en aquell moment arribava a la parada. I un cop assegut he reprès la lectura de la meva vida d'avui.

Kinoko o tabemasu ka

Davallant amb cura per un humit pendent sembrat de molsa, on cerquem saborosos camagrocs i trobem no pas pocs becs de perdiu, arribem a un petit curs d'aigua, no més que una pixarada, que de sobte s'eixampla i ens obsequia un sorprenent gorg, diminut i excels, cobert pel dens brancam propi de la vegetació de ribera, on un sabater posa a proba l'hidròfug recobriment de llurs potes, que li permet caminar sobre l'aigua talment fos el fill de Déu al llac de Genesaret. Amb alguna esgarrinxada, peatge obligat d'un sotabosc llargament abandonat, que paguem gustosos, descansem sobre la volta de verdor que ens protegeix de tot mal, alhora que els dos menuts piquen l'aigua amb l'ajut de sengles branques. És aleshores que em venen a la memòria les imatges de El ángel exterminador, de Buñuel, on un grup de burgesos resta reclòs en un fastuós habitatge del que no gosen sortir, en ser retinguts per una força misteriosa. Però malauradament nosaltres no som figurants de cap pel·lícula, i cap excusa ens evita d'abandonar el gorg, i també uns petits bolets blancs que ens són desconeguts i no collim.

Jiyū

L'endemà Lavretski es llevà dejorn, parlà amb l'stàrosta, visita la granja, feu alliberar de la cadena el gos del corral, que s'expansionà amb alguns lladrucs, però no encertà a aprofitar-se de la seva llibertat. Escriu Turguènev, Ivan Serguéievitx Turguénev, a l'inici del capítol vint de Niuada de gentilhomes.

Sóc de l'opinió que quan Turguénev ens parla, talment un apunt naturalista per ambientar l'acció, del gos del corral, no ens parla pas de cap gos, ni fa una innocent digressió, sinó que ens avança la seva tesi, això és, que el protagonista de la seva narració, potser el mateix Turguénev, malbarata la seva llibertat. Però sigui referida a gossos, a il·lustrats prohoms russos, o als meus atrafegats contemporanis, no comparteixo la visió que Turguénev ens ofereix de la llibertat. I no és només que jo sigui poc amic de compartir, sinó que com a bon estoic que sóc, ni que sigui a estones, trobo que la llibertat no és més que la manera en què decidim entomar les particulars circumstàncies de la nostra vida, ni que sigui bordant, i en cap cas, la fútil tria d'aquestes circumstàncies.

Shugi

Sense ficció, és el paorós títol d'un nou programa de gènere documental de TV3. I dic paorós, de paüra, gran por, perquè només en la doctrina no hi ha ficció, doncs només en la doctrina hi ha realitat, essent doctrina i realitat sinònims perfectes, en no tenir ni doctrina ni realitat una existència efectiva, per molt que ambdues abstraccions ho pretenguin. Valgui com a exemple de la confusa explicació que acabo de redactar l'obra de Ken Loach, director de cinema, diuen, on sota l'etiqueta de realisme se'ns ofereix el que sempre ofereixen els realistes, doctrina i adoctrinament. O el que jo mateix acabo d'escriure, digne, també, del pitjor dels catecismes, i mancat de l'humor que, algun cop, se li escapa al senyor Loach, doncs ningú no és perfecte.

Gracq-san no shōsetsu o yomimashita

Llegeixo Julien Gracq, al castell d'Agol, i tot i una lleu remor que em recorda al prodigiós Jünger de en els espadats de marbre, tinc la màgica sensació d'estar llegint el Vampyr de Dreyer, si és que això és possible, doncs, paràgraf rere paràgraf, al llarg d'interminables subordinades que s'allarguen sense cap pausa on prendre alè, i perdut enmig d'una adjectivació sense parió, resto aliè al significat d'alló que llegeixo, potser un clàssic triangle amorós, alhora que una desassossegadora inquietud em pren amb sobtada violència, mostra evident del geni del senyor Poirier, veritable cognom de Gracq, poc interessat, com ell mateix evidencia en el prefaci, en les particulars circumstàncies de l'acció narrada.