Doyōbi wa ame ga furu rashii desu ka

Escolto amb preocupació la previsió meteorològica que anuncia probables pluges per aquest dissabte, doncs dissabte volia aprofitar per passejar amb la petita A per la boscúria que envolta el mas de les Rovires de Baix, que tenim llogat. És per això que consulto directament la pàgina del Servei Metereològic, on trobo una previsió molt més falaguera als meus propòsits. Però, aleshores, quina previsió és la bona?... les pluges anunciades pel popular home del temps o el solell predit per tècnics que em són desconeguts? Com a bon pragmàtic opto per aquesta segona opció i decideixo que dissabte vinent el temps serà magnífic, és a dir, assolellat, doncs aquest cop això és el que més em plau.

I si de cas plou, esdeveniment impossible però probable, deixaré de banda tot pragmatisme i esdevindré estoic per així entomar amb serenor i ànim ferm el mal fat i, mai millor dit, fer, al mal temps, bona cara.

Dare ga tōbō desu ka

És una confusió habitual creure que hom, quan fuig, fuig dels altres. O, confusió encara més extravagant, que hom fuig d'un mateix. Però, malfactors a banda, hom sempre fuig d'aquell a qui els altres reconeixen en nosaltres, d'aquell amb qui poc ens plau que ens confonguin, d'aquell que de cap de les maneres volem ser. Hom fuig, doncs, de l'horror a esdevenir aquell amb qui ens confonen. I és només després d'haver aprés a conformar-nos amb ser aquell qui els altres creuen que som, o a no ser-ho, però havent aprés a menystenir l'inevitable equívoc, que hom pot fer mitja volta i tornar a viure en companyia dels seus semblants, aquells que ja fa temps van decidir ser qui ens pensem que són.

Imasu ka

Existeixo? m'he preguntat aquest matí en sortir del son. Tot seguit he recordat Descartes i el meu mateix dubte m'ha esvaït el dubte, que a efectes pràctics ve a ser el mateix que una certesa. Però una estona després, en veure'm reflectit en el mirall d'una de les finestres del vagó dels ferrocarrils on seia, he dubtat dels meus sentits. Aquest de la imatge sóc jo? m'he preguntat aquest cop. I he abaixat el cap i m'he mirat les mans, m'he pessigat per sobre el canell esquerre i m'he mossegat la llengua amb delicadesa. Però malgrat la confirmació que n'he obtingut aquest cop el dubte no s'ha esvaït, doncs prou bé sé com de juganeres són les sensacions. Ràpidament he recordat a Rorty i he refet la pregunta, em plau ser aquest? després de descartar la tramposa, em plau ser qui sóc? Aleshores, tot i la lloable discreció del seu capteniment, m'ha distret la ufanor que s'endevinava en la noia que seia al meu davant, de manera que per un moment he deixat de banda tot dubte i, donant per bo allò que jo mateix imaginava a partir del que se m'oferia a la vista, he desitjat ser ella. Finalment, decebut per la manca de rigor del meu desig, he conclòs que tant és i, aprofitant que havíem arribat a la nostra parada, m'he afanyat a empènyer el cotxet de la petita A cap a la seva escola.

Heikō desu

Encara que pugui no semblar-ho, Serguei Dovlàtov i Joseph Roth foren escriptors molt similars. Ambdós foren alcohòlics, ambdós visqueren en un camp de presoners soviètic (Dovlatov com a vigilant i Roth com a captiu imaginari), i ambdós acabaren sent apàtrides, Dovlatov en marxar de la Unió Soviètica i Roth en quedar-se sense llar per l'ensulsiada de l'Imperi Austro-hongarés. Ambdós, a més, eren jueus, i ambdós patiren un infart, tot i que Roth sobrevisqué el temps necessari per morir de delirium tremens en plena indigència. I, cal no oblidar-ho, ambdós foren, sobretot, grans escriptors. Vides paral·leles que hagués pogut biografiar Plutarc.

És, doncs, per tots aquests paral·lelismes, que ambdós haurien de compartir editor, de tal manera que qualsevol catàleg que inclogui algun títol de Dovlatov hauria d'incloure necessàriament un altre de Roth, i viceversa. És a dir que, per posar un exemple qualsevol, un editor que hagués editat la zona de Dovlatov hauria també d'editar, sense excusa ni dilació possible, Job, de Roth, Joseph Roth.

Basu de ikimasu

Al llarg d'un tram no pas curt del Passeig d'Isabel II, els autobusos circulen segregats de la resta del trànsit per dos carrils ubicats al centre de la calçada, de manera que els vehicles que circulen en sentits oposats en creuen de ben a la vora, moment que aprofiten els conductors per saludar-se mútuament. Els uns alcen la mà, d'altres es fan un gest amb el cap o mouen un diari gratuït doblegat, i encara uns pocs es criden algunes paraules a través de les respectives finestres. En els tres o quatre encreuaments que presencio a diari, assegut al seient davanter del catorze, ja massa marejat com per continuar llegint, no en recordo cap conductor que no practiqui el ritual de la salutació al company de feina. És aleshores quan m'imagino esdevingut conductor d'autobús per alguna calamitosa dissort, i com aquesta, la de la ritual salutació, se m'esdevé la més feixuga de les obligacions laborals.

Omedetō gozaimasu

Pot el virtuós ser feliç? Si hem de fer cas a allò que sembla que escrigueren els il·lustrats prohoms del divuit la resposta és no. Un no rotund i indiscutible, doncs els no-virtuosos sempre malden per anorrear al virtuós, que amb el seu virtuós capteniment els hi recorda el seu obrar poc virtuós. Si més no aquesta és la tesi que trobo repetida una i altra vegada quan llegeixo a certs autors del segle divuit, com ara Sade o Prévost, aquest dies Diderot. O potser sí que ho són, de feliços, els anomenats virtuosos, si considerem el plaer que sembla trobar tot virtuós en la seva desgràcia, talment aquesta el ratifiqués en l'encert del seu capteniment, doncs, ladran, luego cabalgamos, que alguns diuen que digué aquell enginyós gentilhome que hom no recorda on tenia les estades, i que potser no ho era pas poc, de virtuós, si considerem les trompades que rebia ben sovint. Però això fora caure en l'orgull, una falta ben poc virtuosa, doncs de cap de les maneres un virtuós com cal pot considerar-se millor que un no-virtuós.

En fi, si volen la meva prescindible opinió, deixin de banda als autors francesos del segle divuit i llegeixin Swift, Jonathan Swift, que, entre d'altres, tenia el mèrit d'haver nascut irlandès.

Omoikaemasen (V)

dErsu_, para atenció... fes el fotut favor de parar atenció!... que encara prendrem mal amb tanta bestiesa. I segur que totes aquestes injeccions que ens van posant no deuen ser gaire saludables... hi torna, l'enutjosa veu, un cop torno a recuperar el coneixement. He repetit la paraula finestra, em lamento jo, al meu torn. Què t'empatolles ara, amb les finestres? em pregunta. Sí, al paràgraf anterior, dos cops, li aclareixo. Quin paràgraf? hi torna la veu. Aquell on explicava tot allò que m'aixecava del llit com si fos una tortuga i mirava de saltar per la finestra, per així acabar amb tu d'una vegada per totes, i ara, ai las, hi torno, en no trobar cap sinònim de finestra que em satisfaci. Però allò ho has fet i encara no ho has escrit, protesta la veu, amb un punt d'indignació. Ho he escrit, jo mai faria una bestiesa així, cosa ben certa, doncs en cas de llevar-me la vida mai saltaria per una finestra, no fos cas que la meva caiguda pogués causar algun destorb a terceres persones que passessin per sota. No diguis nicieses, això voldria dir que aquesta conversa també l'estaries escrivint i que jo no existiria, hi torna, encara més indignat. Evidentment, responc, categòric. Però jo existeixo i ara t'estic parlant! protesta de nou, ara a crits. No, sóc jo qui escriu el que dius, repeteixo, ferm, sense deixar-me intimidar. És absurd... aleshores només hauries d'acabar el text per fer-me callar, gosa per fi proposar amb to burleta. Cert, concloc.

Omoikaemasen (IV)

dErsu_, fes-me cas... si en el fons tu també ho vols, i a més, a qui li importen els teus prejudicis? hi torna, l'enutjosa veu, un cop torno a recuperar la consciència i em trobo lligat en un llit que em resulta desconegut, en una cambra també desconeguda. A més, pensa-hi, una crisi psiquiàtrica... això sempre agrada... i aquesta podria ser l'excusa per replantejar-t'ho tot i fer-me una mica de cas... imagina't un Bogart sortit d'un frenopàtic... seria sensacional, millor que un alcohòlic, i fins i tot podries dialogar amb mi talment fóssim dues persones diferents...

I traient forces d'on poc em pensava que en tingués, i fent oïdes sordes a les grosses insensateses que m'omplen el cap, aconsegueixo posar-me dret amb el pesat llit a l'esquena, talment jo no fos més que una tortuga traginant la sòlida closca, i amb pas ferm em dirigeixo cap a la finestra de l'habitació. Però un cop sóc dalt de l'ampit i aconsegueixo obrir els batents, el meu salt és veu frustrat per la grossa amplada del llit, que resta travat en l'esquifit forat de la finestra. Resto, doncs, penjat sobre el buit, fins que, alertats pels crits d'alarma dels vianants, tot de desconeguts abillats amb bates blanques, blaves i verdes, em prenen amb determinació i no trigo a sentir una nova punxada, aquesta vegada a la cuixa dreta, i un cop més les forces m'abandonen, la vista se m'enfosqueix i la voluntat em fuig.

Omoikaemasen (III)

dErsu_, però no veus que és inútil? el torno a sentir en recuperar la consciència envoltat de desconeguts i amb una petita màscara de plàstic transparent sobre el nas. Respireu a poc i no parleu, però, sento que em mana una altra veu, aquesta desconeguda, i tot seguit resto encegat pel raig de llum d'una petita llanterna. No és res, de seguida es recuperarà, sento que diu ara la mateixa veu desconeguda, però adreçant-se no pas a mi, sinó a terceres persones. I ara que fem? potser és perillós, pregunta una nova veu. De seguida arribarà la urbana i ja serà cosa seva, respon la veu anterior.

I si ho escrius, tot això? hi torna, l'enutjosa i coneguda veu, podries presentar-me com un setciències desconegut que vol dir-te com has de fer les coses per tenir èxit, però com que tu sembles menysprear l'èxit, mires de fer-me callar per tots els mitjans fins que al final proves d'escanyar-me, és a dir, d'escanyar-te, perquè és clar, jo sóc tu, o més aviat, una part de tu, encara que no ho vulguis reconèixer... No!... No hi tornis!... i sento com els desconeguts del voltant se m'abraonen i em subjecten amb força. Però tan poc t'agrado, vull dir, t'agrades dErsu_? afegeix, espantada, l'enutjosa veu, fins que sento la fiblada d'una punxada a l'avantbraç esquerra i un cop més les forces m'abandonen, la vista se m'enfosqueix i la voluntat em fuig.

Omoikaemasen (II)

dErsu_! sento com em crida una veu ara ja coneguda, però no per això menys enutjosa. Ja sé el que hauries de fer... escriure sobre tu mateix, que això sempre agrada... no, entén-me, no es tracte d'explicar les teves misèries, només faltaria, sinó d'inventar-te un personatge, fer-te'l teu, i bellugar-lo per situacions concretes del dia a dia on es mostrin les seves, vull dir les teves innombrables qualitats i es vegi que actues sempre amb un irreprotxable capteniment moral esquitxat d'un cert cinisme, com el Bogart d'aquelles pel·lícules antigues. I podries escriure, també, del menyspreu que et mereixen els poderosos, que això encara agrada més, quan aquests intentin atansar-se't amb la intenció d'aprofitar-se del teu prestigi. Però compte, també hauries d'humanitzar-te tot confessant algun vici que faci de bon portar, com ara una certa afició alcohòlica que en cap cas t'hauria d'arribar a dominar mai, doncs ja saps que els personatges massa perfectes resulten antipàtics... i per acabar de lligar-ho tot podries insinuar alguna falta del passat que et transformà en el que ara ets i que hauries d'anar desgranant de mica en mica...

I sobtat de retrobar-lo, doncs poc em pensava que hom pogués sobreviure a tan forta calorada (entre tres i sis mil graus Celsiu, diuen) i a una pressió de més de tres milions d'atmosferes, resto estupefacte. Però la sorpresa inicial no triga a donar pas a la incomoditat, l'incomoditat a l'enuig i l'enuig a la còlera, i sense voler-me contenir prenc a l'enutjós poca-solta amb força pel coll i l'estrenyo tant com puc amb la lloable intenció de provocar-li una segura i definitiva mort. Però quan em sembla que ja cedeix, que el color violaci de la seva pell ja denota que el preuat oxigen li és insuficient i la mort per asfixia ben propera, noto com les forces m'abandonen, la vista se m'enfosqueix i la voluntat em fuig.

Omoikaemasen

Mira dErsu_, necessites un tema. Amb aquest avui escric d'això i demà d'allò no vas enlloc. Si vols que siguin els grecs, doncs els grecs; si la literatura, doncs la literatura... el que sigui, però un tema. I sigues més amable, fes relacions socials, respon els comentaris, afegeix una llista de pàgines amigues, col·labora en totes les iniciatives populars que puguis, crea l'dErsusfera... i tingués més interacció amb els lectors, tracta'ls de tu, planteja enquestes, pregunta per les seves preferències, fes jocs, crea un premi, regala alguna cosa. Per l'amor de Déu, dErsu_, si ni tan sols la teva companya et llegeix. I fes servir un llenguatge més planer, frases curtes sense tantes subordinades. I els títols... oblida el japonès i pensa que un bon títol ho és tot. I posa fotografies, algun vídeo, i copia algun poema famós de tant en tant o la lletra d'alguna cançó que tothom conegui... però res de Toshitake Shinohara, que et conec, ni tampoc Wagner... si vols posar òpera que sigui Verdi, però mira d'evitar-ho. I de tant en tant mostra preocupació per causes nobles i planteja alguna acció solidària, encara que sigui inútil... però que sembli que ets d'esquerres i et preocupes pels altres...

Escolto, incrèdul, la xerrameca de l'enutjós setciències que seu al meu davant, fins que cansat de tantes insensateses pitjo el botó que obra la trapa de sota la cadira on seu l'irritant visitant, que tot seguit cau al pou sense fons que comunica directament amb el nucli incandescent de la Terra, un aliatge líquid de ferro i níquel a on, de ben segur, les seves opinions seran d'allò més benvingudes.

Kirguizistan, Kirgistan, Kirguizia (II)

Cinc anys després el Kirguistan torna a ser notícia, i de nou podem veure imatges de kirguisos vestits amb camisa i pantaló, impermeable i paraigües per quan plou. A les televisions es succeeixen les imatges on escamots de policies anti-avalots equipats amb grossos escuts i caretes antigàs carreguen contra la multitud, doncs sembla ser que la població s'ha revoltat i el president ha fugit, alhora que un nou govern provisional intenta controlar la situació i paracaigudistes russos van ocupant el país com qui no vol la cosa. És un episodi més de la mai acabada guerra freda, on russos i nord-americans s'enfronten per mantenir la seva influència, doncs sembla ser que el Kirguistan és un enclavament estratègic d'allò més important, qui ho diria, des d'on els nord-americans aprovisionen les seves forces de l'Afganistan.

Encara sort que potser avui mateix el Kirguistan ja no serà notícia. I encara menys demà, quan altres desgraciats esdeveniments acapararan la nostra fràgil atenció, i el Kirguistan tornarà a ser el llegendari territori de Daniel Dravot, el desheretat que va esdevenir rei, rei del Kirguizistan.

Kochira wa Fonseca-san desu

Els relats de el cobrador, de Rubem Fonseca, semblen editats per un garrepa, per una mena d'editor avar que hagi decidit estalviar-se una mica de paper i de tinta escapçant començaments i finals. Així, la lectura de cada nou relat comença amb la sensació que ens furten els habituals antecedents necessaris per entendre l'acció narrada i finalitza de sobte, sense resoldre res del que planteja. Però bromes a banda, qui ha dit que tot relat hagi de tenir una introducció, un nus i un desenllaç? l'ortodòxia? però, pel poc que jo sé, l'església ortodoxa no té cap Patriarcat, ni cap Arquebisbat, ni cap Primacia al Brasil. Potser m'erro, però em sembla que al Brasil els catòlics són majoria, seguits, de molt lluny, per protestants i agnòstics, i encara de més lluny per espiritistes i candomblians, que reten culte als orixàs, manifestacions directes d'Olódumàré. No és d'estranyar, doncs, que donades les circumstàncies el senyor Fonseca ignori tota ortodòxia narrativa i tiri pel dret, i encara menys si considerem com de magnífics acaben sent els seus relats, sense principis (i valgui aquí la polisèmia) ni finals.

Kochira wa Jannings-san desu

Emil Jannings fou el nom artístic de Theodor Friedrich Emil Janenz, nascut el vint-i-tres de juliol de mil vuit-cents vuitanta-quatre a Rorschach, municipi suís del cantó de Sankt Gallen, a la vora del llac Constança, i mort el tres de gener de mil nou-cents cinquanta a Strobl, prop de Salzburg, Àustria. Emil Jannings fou un molt bon actor, i jo el recordo especialment per la seva interpretació a Der Letze Man, dirigit l'any mil nou-cents vint-i-quatre pel millor director de tots els temps, Friedrich Wilhelm Murnau. I aquests dies m'ha plagut no pas poc trobar una referència a Jannings a les pàgines de El cobrador, de Rubem Fonseca, encara que Fonseca prefereixi recordar la interpretació de Jannings a Der blaue Engel, notable pel·lícula dirigida per Josef von Sternberg el mil nou-cents trenta, tot i que certament inferior a la de Murnau. Però que volen, ningú no és perfecte, com bé recordà un altre gran director, Billy Wilder, nascut Samuel Wilder, a Some Like it Hot, pel·lícula del mil nou-cents cinquanta-nou en la que, per obvies raons cronològiques, Jannings no pogué actuar.

Kochira wa Mishima-san desu

Ell sabia que se n'havia sortit, d'aquella aventura, gràcies a la seva força, conclou Yukio Mishima a La remor de les onades. I encara que potser hagués estat més complert escriure que ell sabia que se n'havia sortit, d'aquella aventura, no només gràcies a la seva força, sinó també gràcies al seu respecte per la tradició, la moral, els Déus i els seus superiors, no es pot negar que Mishima és honest i no amaga mai el seu joc. És per això que més que la més gran història d'amor de la literatura japonesa, tal com és imprès a la sobrecoberta de l'edició que acabo de llegir, un editor més agosarat i igual d'hiperbòlic hagués pogut escriure que La remor de les onades és el manual de bon comportament més bellament escrit de tots els temps, que no sembla poca cosa, sempre i quan, és clar, entenguem per bon comportament aquell comportament tan particular que plaia al senyor Mishima que, no per res, n'és l'autor.

Mushi

S'acostuma a explicar als infants que per molt que la forta canícula o la xafogosa humitat convidessin al descans, la laboriosa formiga es passà tot l'estiu feinejant, sempre previsora i constant, escarrassant-se a recollir provisions per quan arribés el fred hivern. I també s'acostuma a explicar als infants que al seu voltant ballava la disbauxada cigala, que tot el dia feia gresca i poc volia pensar en el fred hivern. Fins i tot s'acostuma a explicar als infants que la disbauxada cigala feia befa, mofa i escarni dels tràfecs de la laboriosa formiga, no fos cas que l'infant de torn prengués partit per la disbauxada cigala. Tot seguit s'explica als infants que un cop arribat el fred hivern, la disbauxada cigala, capcota i afamada, pidolà a la laboriosa formiga per la seva supervivència. I ja per acabar s'acostuma a explicar als infants que la laboriosa formiga s'apiadà i compartí amb la disbauxada cigala les seves provisions, si l'adult que explica la faula és compassiu, o que la laboriosa formiga tancà la porta a la disbauxada cigala i l'abandonà a la seva dissort, si l'adult és de tarannà inclement.

El que es triga més anys a explicar als infants és l'existència d'un tercer personatge, l'espavilada guineu, que de grat o per força furta tot el que pot a la laboriosa formiga amb peregrines excuses, dóna alguna engruna a la disbauxada cigala i malbarata tota la resta. És el bon lladre, ja saben, aquell que diu robar als rics per donar als pobres. I ara ho hauria de continuar embrollant tot amb un quart, un cinquè, i potser també un sisè personatge, i un setè i un vuitè, vés a saber, però tot plegat fora massa per una senzilla faula i ben mirat tant és, doncs, encara que això no s'explica mai als infants, només faltaria, tots acabarem igual, laborioses formigues, disbauxades cigales, espavilades guineus i anònims personatges sobrers.

Shugi

A l'autobús, camí del despatx, un desconegut em comenta amb paraules vehements que ha redactat un manifest per una nova estètica. I és tanta la vehemència amb que parla del seu manifest, que tot seguit li ofereixo la meva adhesió incondicional, alhora que començo a sentir un cert pessigolleig interior. No voldríeu, potser, llegir-lo primer? em pregunta, prudent, el desconegut, abans d'acceptar la meva signatura. De cap de les maneres, responc, amb una vehemència inusual en mi. Però... i sí com el dels futuristes, el meu manifest lloés la violència i la confrontació bèl·lica com a força creativa? m'adverteix el desconegut. Doncs ajustaria la baioneta al canó del meu fusell i correria vers les trinxeres enemigues, li responc, entusiasmat pel xiulet dels obusos que ja imagino. Però... i si el meu manifest no fos més que un sepeli per la mort de l'art i defensés el suïcidi ritual de tot artista, talment Mishima i els seus acòlits? hi torna, el desconegut. Doncs us pregaré de ser el meu kaishaku i m'esventraré tot seguit, responc, encara més entusiasmat. Però... i si com el Natzaré, defensés la pobresa i us pregués d'abandonar-ho tot i seguir-me com a deixeble vers l'absolut? em torna a advertir. Doncs malvendria les meves propietats, abandonaria filla i companya, i us seguiria allà on més us plagués de portar-me, torno a respondre, encara, si cap, més exaltat. Però... i si defensés el realisme i el compromís social de tot artista, talment els de Palacagüina? hi torna, el desconegut, per quarta vegada.

Quarta i darrera, és clar, doncs davant de semblant disbarat només puc demanar al desconegut que m'excusi i continuar amb la llaminera lectura, Robertson Davies, aquests dies.

Onna no hito

Avui una desconeguda de cabells ben curts m'ha aturat pel carrer i de puntetes, atansant els seus llavis a la meva orella dreta i fent pantalla amb la mà esquerra per evitar que el so de la seva veu es propagués més enllà de la meva oïda, m'ha xiuxiuejat unes poques paraules que res significaven per a mi. Tot seguit ha retrocedit una passa, m'ha mirat als ulls, i portant-se el dit índex de la destra als llavis amb un gest inequívoc de demanda de silenci, ha afegit que el que m'acabava de dir era un secret. Jo, en resposta al seu gest m'he portat el palmell de la mà esquerra als llavis per fer-li saber que sabria guardar les seves paraules. Gràcies, i no m'oblideu, m'ha respost la desconeguda, que tot seguit s'ha tombat i ha corregut vorera enllà fins a fer-se'm invisible. Jo encara he restat una estona palplantat allà on era, al xamfrà de Casp amb Girona, i tot i que la desconeguda ja devia ser lluny, sense possibilitats d'escoltar la meva veu, li he cridat el que ella m'havia pregat, que mai no l'oblidaria.

No, no em referia a vós, he hagut de precisar tot seguit, quan una altra noia, aquesta de llargs cabells rinxolats, se m'ha quedat mirant. Voleu dir que a mi sí m'oblidareu? m'ha preguntat, burleta. Probablement, he respost. Probablement... així doncs, encara tinc alguna possibilitat per sobreviure en la vostra memòria, ha afegit ella. Amb aquests cabells ho dubto, he reconegut. Així doncs, m'haig de fer tallar els meus llargs cabells rinxolats? m'ha preguntat. La decisió és vostre, he conclòs. Meva? No sou vós l'autor? m'ha tornat a preguntar, fent-se la sorpresa. Jo només escric, no decideixo pas allò que escric, m'he excusat. Oh, que immadur, eludiu les vostres responsabilitats, ha respost ella, fingint indignació. No, això ho feu vós, que voleu que sigui jo qui decideixi sobre els vostres cabells.

I tot seguit he callat, doncs, és aleshores que les paraules que un moment abans m'ha xiuxiuejat la desconeguda de cabells ben curts han pres sentit, feu-me tallar els meus llargs cabells rinxolats, que és el que m'havia pregat. Sou un imbècil! i un bocamoll! m'ha cridat aleshores la desconeguda de llargs cabells rinxolats, havíeu promès que no en diríeu res, i tot seguit s'ha tombat i ha corregut vorera enllà fins a fer-se'm invisible. Jo encara he restat una estona palplantat allà on era, al xamfrà de Casp amb Girona, i tot i que la desconeguda ja devia ser lluny, sense possibilitats d'escoltar la meva veu, li he cridat el que ella m'havia pregat, que es fes tallar els seus llargs cabells rinxolats.

Kochira wa Embirikos-san desu

Gràcies al bon criteri dels senyors d'Adesiara llegeixo Embirikos, Andreas Embirikos, escriptor grec que fins ara m'era desconegut. I després d'un primer text que més aviat em desplau on Embirikos fa una encesa apologia del surrealisme, moviment en el que ell mateix inclou la seva obra amb no poc entusiasme, trobo dos relats sensacionals (la cinta i els textos) o, el que potser ve a ser el mateix, dos relats escrits de la manera que a mi m'agradaria escriure, i que em recorden no pas poc a certes proses de J.V. Foix incloses a Gertrudis i KRTU, que també trobo sensacionals.

Vol dir això que Foix era surrealista? o que jo mateix voldria esdevenir surrealista? rellegeixo el primer manifest surrealista d'André Breton, però el text, com el de tot manifest, em resulta llunyà i aliè, i concloc que no, que poc em plauria ser surrealista, en no ser-me grat esdevenir paraula, allò que és dit, i haver de restar fidel al meu significat, un capteniment que a més d'enutjós trobo ben poc surrealista.

Tetsugakusha (II)

Una successió de felices coincidències em porta a llegir aquesta entrevista feta a Richard Rorty fa uns quants anys, on trobo escrit allò que fa temps em plau repetir: que la filosofia no és més (ni menys) que un gènere literari. Peculiar, propi o privatiu d'una persona o d'una cosa, com matisa Rorty, però gènere literari, em permeto repetir un cop més.

I és potser aquesta peculiaritat, aquest ser privatiu d'un col·lectiu, el dels llicenciats en filosofia a sou d'alguna universitat, el que darrerament perjudica la qualitat del gènere, en restar aquest segrestat pels professionals del ram, els ja esmentats llicenciats en filosofia a sou d'alguna universitat, quan és cosa sabuda que tot escriptor amb ambicions literàries hauria de ser un amateur, no més que un diletant de tarda de diumenge, amb independència de si escriu novel·la rosa, críptics rodolins, o sapientíssimes notes a peu de pàgina de l'obra dels grans filòsofs, aquells que mai estigueren a sou de cap universitat.

Ulisses no kodomo

Són innúmers les versions sobre els fogosos amors d'Ulisses, l'enginyós fill de Laertes que a Ítaca té les estades. Dos cops sembla que prenyà a Calipso, la nimfa que el complimentà a l'illa Ogígia. Tres més a Penèlope, la seva fidel muller. Fins a nou cops a Circe, la fetillera, que per una estada d'un mes al seu palau (un any segons alguns autors) no sembla poca cosa. I fins i tot a la vellesa, ja tornat de Troia i retrobada la seva esposa, prenyà a Cal·lídice, reina dels tesprots, també a Evipe, filla del rei Tirimmas d'Epir, i encara a l'anònima filla de Toant, segons les versions que expliquen que, després de la matança dels pretendents, Ulisses hagué d'exiliar-se a Etòlia en compliment del veredicte de Neoptòlem, fill d'Aquil·les.

Fins a disset fills, doncs, se li podrien arribar a atribuir a l'enginyós Ulisses, tots amb el seu nom corresponent, Nausítous i Nausínous, Telèmac, Arcesilau i Poliportes, Telègon, Agri, Llatí, Àuson, Romus, Ànties, Àrdeas, Cassífones i Cassífone, Polipete, Leontòfron (o Euríal) i, finalment, Leontòfon, que bé podrien ser la lletra de la tornada d'alguna bonica cançó que promocionés la natalitat (en l'hipotètic i extravagant supòsit que la promoció de la natalitat fos d'alguna manera desitjable) i que els convido a cantar fent servir la melodia que més els hi plagui per commemorar la diada d'avui, dotze de març, efemèride del dia en que, finalment, Ulisses fou vasectomitzat per qualque banyut.

dErsu_ no monogatari (IV)

I com que ja m'he allargat massa amb tot de detalls que no fan més que destorbar, em permeto accelerar la narració obviant les hores passades al despatx, les anades i vingudes d'aquí cap allà primer, d'allà cap aquí després, les saboroses menges i la imprescindible lectura, també el reconfortant descans. Però és en obviar els detalls, en deixar de banda l'anecdotari del dia a dia, allò de banal que tenen els meus records, que res em resta per narrar, doncs què podria escriure, fora d'allò que crec recordar? És potser per això que marxo tot seguit a malbaratar el meu temps en qualsevulla niciesa, que potser després narraré amb expressió florida i goig pel detall, no fos cas que, vox et praeterea nihil, res no embolcallés la manca de significat de les meves paraules, la joiosa manca de sentit de tot plegat.

dErsu_ no monogatari (III)

Abans, però, de poder sodomitzar a la dependenta de cabells curts amb la grossa verga, sento com una veu em crida, dErsu_, que és molt tard, un quart de vuit, i en despertar veig a la meva estimada companya, que em sacseja amb suavitat. Em vesteixo tot seguit, doncs, i després de prendre'm un got de llet tragino apressat pels carrers el cotxet de la petita A, fins que davallo sota terra empès pel giny mecànic d'una escala primer, un ascensor desprès, i pujo a un tren on veus conegudes semblen saludar-me. No trigo, però, en ser de nou al carrer, caminant entremig de passos reixats i del so ensordidor de les piconadores. I ja tot sol corro a encalçar un autobús, on finalment puc seure amb un llibre entre les mans en companyia de tres al·lotes eslaves d'hàbits poc saludables. Elles, però, semblen poc interessades per la lectura, i aprofitant que també hi ha dos coneguts meus, tots sis ens donem al goig de la carn, ni que sigui per obligació, doncs donades les circumstàncies aquesta sembla ser la nostra obligació. Encara sort que la mecànica del folgar em permet recordar temps passats, no per això millors, certament pitjors, doncs és com si certs comportaments fossin com el xarampió, un tràmit inevitable d'enutjós record. Finalment arribem a la meva parada, i deslliurat de les prostitutes eslaves, amb el llibre de nou a la butxaca de l'abric, torno a caminar al costat dels admirables flamencs, que un cop més romanen al lloc que tenen marcat.

dErsu_ no monogatari (II)

Desorientat, entremig d'una vegetació certament excessiva, continuo per una estreta sendera que serpenteja seguint el curs d'un rierol fins que arribo a una zona que sembla habitada, doncs a banda i banda del camí veig finestres que s'obren al pendent i començo a trobar a altres persones, de mandrós comportament, que semblen estiuejants. I així és, doncs en parar l'oïda a una conversa m'informo que tot allò són coves reconvertides en apartaments per a turistes, tot i l'oposició de molts aborígens, que temen que les pintures que embelleixen els interiors des del temps dels seus més llunyans avantpassats siguin malmeses. De sobte, però, tinc pressa, doncs recordo que tinc una missió, la d'aturar a un grup de criminals que tenen la intenció de fer esclatar un potent artefacte explosiu. I és clar, quan més pressa tinc més dificultós es fa el camí, atapeït de gent que sembla anar o tornar de la platja traginant poals, màrfegues, para-sols, capses isotèrmiques, planxes per lliscar sobre les onades i mil andròmines més. Per sort arribo a un carrer més ample, on ja puc córrer cap al meu objectiu en companyia dels meus còmplices, que ara són al meu costat. I en arribar al concessionari de vehicles prenem les armes, esmicolem la porta de vidre a cops de mall, i un cop dins encanonem als treballadors i fem algun tret intimidatori. El director, però, s'entossudeix a no donar-nos allò que hem vingut a buscar i ens veiem obligats a pressionar-lo. Jo, mentrestant, veig en un racó a la dependenta d'abans, i aprofitant l'avantatge que em dona el fet d'anar armat, la porto a un racó i li abaixo les calces.

dErsu_ no monogatari

Un cop sóc dins trobo les prestatgeries i les taules de novetats força esponjades, lluny de l'atapeïment habitual, i en atansar-me i llegir algun dels títols exposats resto sorprès, doncs aquells no són pas els llibres que hom esperaria trobar-se en aquella llibreria. Una de les venedores, però, en resposta a la meva perplexitat em diu que vagi al fons de la botiga, al soterrani, afegeix, que han fet una ampliació i a l'entrada només tenen productes per a passavolants. I sí, al fons de la botiga trobo unes escales que m'acaben portant a una mena de balcó circular que defineix el perímetre d'una enorme cova cilíndrica, d'una alçada imponent, tota ella folrada per més llibres dels que hom és capça d'imaginar. Un cop a la cova, però, no trobo allò que busco, i en preguntar a la dependenta d'abans, que sembla com si m'empaités, em respon que allò que cerco ho trobaré a la sala del costat. Per arribar-hi, però, cal enfilar-se de nou al balcó mitjançant unes cordes nuades que no faciliten gaire l'ascensió. Encara menys quan a mig pujar trobo més cordes, aquestes horitzontals, en un reguitzell de ponts de mico que ves a saber cap a on menen. En tombar-me i veure que l'amable dependenta de cabells curts em fa un gest, trenco per un dels ponts, però de seguida em trobo perdut enmig de la selva, envoltat per mil sorolls.