dErsu_! sento com em crida una veu ara ja coneguda, però no per això menys enutjosa. Ja sé el que hauries de fer... escriure sobre tu mateix, que això sempre agrada... no, entén-me, no es tracte d'explicar les teves misèries, només faltaria, sinó d'inventar-te un personatge, fer-te'l teu, i bellugar-lo per situacions concretes del dia a dia on es mostrin les seves, vull dir les teves innombrables qualitats i es vegi que actues sempre amb un irreprotxable capteniment moral esquitxat d'un cert cinisme, com el Bogart d'aquelles pel·lícules antigues. I podries escriure, també, del menyspreu que et mereixen els poderosos, que això encara agrada més, quan aquests intentin atansar-se't amb la intenció d'aprofitar-se del teu prestigi. Però compte, també hauries d'humanitzar-te tot confessant algun vici que faci de bon portar, com ara una certa afició alcohòlica que en cap cas t'hauria d'arribar a dominar mai, doncs ja saps que els personatges massa perfectes resulten antipàtics... i per acabar de lligar-ho tot podries insinuar alguna falta del passat que et transformà en el que ara ets i que hauries d'anar desgranant de mica en mica...
I sobtat de retrobar-lo, doncs poc em pensava que hom pogués sobreviure a tan forta calorada (entre tres i sis mil graus Celsiu, diuen) i a una pressió de més de tres milions d'atmosferes, resto estupefacte. Però la sorpresa inicial no triga a donar pas a la incomoditat, l'incomoditat a l'enuig i l'enuig a la còlera, i sense voler-me contenir prenc a l'enutjós poca-solta amb força pel coll i l'estrenyo tant com puc amb la lloable intenció de provocar-li una segura i definitiva mort. Però quan em sembla que ja cedeix, que el color violaci de la seva pell ja denota que el preuat oxigen li és insuficient i la mort per asfixia ben propera, noto com les forces m'abandonen, la vista se m'enfosqueix i la voluntat em fuig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada