Sākuru desu ka, rasen desu ka

De bon inici no és més que un insignificant contratemps, no més que una enutjosa menudesa, una petita nosa de no res que reclama la nostra atenció. Però a l'hora de resoldre aquest petit inconvenient, l'enutjosa menudesa ja esmentada, se'ns presenta tot seguit una segona dificultat, també insignificant, també un no res. I com és fàcil d'imaginar, a aquest segon contratemps li segueix un tercer, i al tercer un quart, i al quart un cinquè, i així tants com facin falta per tal d'impedir-nos realitzar allò que ens proposàvem, fins que despertem, potser angoixats pel somni o sacsejats per l'amorosa ma de qui dorm al nostre costat. I aleshores ja poc o res recordem de la cadena de petits inconvenients que ens impedien de realitzar allò que ja tampoc no recordem, i només ens resta, per una curta estona, un cert desassossec.

Però el desassossec s'esvaeix de seguida i les rutines del dia no triguen a agombolar-nos amb la seva agradosa regularitat. Fins que un insignificant contratemps, no més que una enutjosa menudesa, una petita nosa de no res, reclama la nostra atenció. Però a l'hora de resoldre aquest petit inconvenient, l'enutjosa menudesa ja esmentada, se'ns presenta tot seguit una segona dificultat, també insignificant, també un no res. I com és fàcil d'imaginar, a aquest segon contratemps li segueix un tercer, i al tercer un quart, i al quart un cinquè, i així tants com facin falta per tal d'impedir-nos realitzar allò que ens proposàvem, fins que despertem, potser angoixats pel somni o sacsejats per l'amorosa ma de qui dorm al nostre costat. I aleshores ja poc o res recordem de la cadena de petits inconvenients que ens impedien de realitzar allò que ja tampoc no recordem, i només ens resta, per una curta estona, un cert desassossec.

I és aquest despertar dins d'un mateix somni recurrent un recurs fàcil però perillós a l'hora d'intentar crear una situació angoixant, doncs potser per mandra o per incapacitat de trobar un final com cal, es pot acabar abusant d'un recurs tan llaminer. Caldria, doncs, esforçar-se i potser provar una estructura en espiral, on cada nova repetició signifiqués un nou pas de rosca en la narració. En l'exemple donat, potser un cert record del malson previ a l'hora d'enfrontar-se a la nova tanda de contratemps podria advertir al protagonista de l'estructura circular en la que es troba reclòs, de manera que en repeticions posteriors hauria d'anar prenent consciència d'ell mateix i de la seva situació, i, fins i tot, animar-se a fugir del somni. Tot plegat, tal vegada, una metàfora del nostre dia a dia, on l'agradosa rutina tant pot esdevenir presó com alliberament. És, només, qüestió de triar.

Fumetsu no tamashī

Sovint em recordo d'X, un conegut que va tenir la dissort de fer la coneixença d'una bella titànide. Com és natural, el meu conegut va creure que la seva nova coneixença era de natura mortal, com ell mateix, i és per això que no es va malfiar de res i va establir-hi un estret lligam, encara que de mica en mica la natura divina de la titànide es va anar fent palesa en petits detalls als que X no va donar cap importància, encaterinat com estava. Però la immortalitat de l'ànima és quelcom que no pot romandre ocult per gaire temps, en ser el tarannà d'un immortal del tot contrari al d'un mortal. D'aquesta manera, en comprovar dia sí i dia també com la seva amistançada es captenia amb una insensata supèrbia, com no admetia cap contratemps ni cap oposició, com el seu caprici es desplaçava del blanc al negre i del negre al blanc sense aturar-se mai en cap gris, i com la seva còlera resultava espaordidora, X  va adonar-se de l'evident natura immortal d'aquella a qui idolatrava.

Un cop X fou conscient de la seva dissort provà de prendre una certa distància. Però fou endebades, és clar, doncs poc podia permetre ella, que vivia qualsevol discrepància com la més greu de les ofenses, que ningú gosses allunyar-s'hi. Així la titànide encalçà i colpejà X amb tota la seva fúria, i X restà esclafat, incapaç d'alçar-se de nou, convertit en un no-ningú, una desferra que només fou capaç de trobar un cert i fals consol en l'agradós aiguardent. I va ser aleshores quan jo vaig fer la seva coneixença, quan X captava almoina amb un lèxic poc habitual entre aquells que capten, fet que em sobtà i em portà a interessar-me per la seva persona i la seva dissort, que no trigà a explicar-me. Avui X ja no existeix, i ha passat tant de temps des de que el vaig conèixer, que fins i tot dubto que mai hagi arribat a existir. Però d'on, aleshores, he tret jo la història de la bella titànide?

Kokkyo (IV)

Una imatge de la meva infantesa que acostumo a recordar és la de l'alineació de plàtans a les voreres dels costeruts carrers dels voltants de la meva escola. Especialment a la primavera, quan els plàtans recuperaven la verdor i construïen una volta vegetal sobre la secció del carrer, en unir-se les capçades dels arbres d'ambdues bandes. Eren (són), aquells, carrers no gaire amples i de molt pendent, molts dels quals finien en escales que menaven directament cap els turons de la Rovira i del Carmel, i on jo m'imaginava rodolant pendent avall sense aturador possible, talment els somnis aquells en que hom cau en un abisme sense fons. Però al vertigen que em provocava el fort pendent es contraposava l'encís de la volta vegetal, que més enllà de la preceptiva ombra semblava definir un món més enllà de tota frontera, un món on qualsevol meravella era possible. Avui dia no s'hi haguessin plantat plàtans, sinó lledoners o sòfores, espècies potser més apropiats per les reduïdes dimensions d'aquells carrers, però molt poc adients per afavorir els somnis d'un infant.

I és, potser, aquesta, la imatge d'infantesa que més em plau recordar quan em trobo sota alguna volta vegetal, potser sota les grosses tipuanes de la plaça del Nord, o els verns i freixes de la riera d'Arbúcies. Però res com les voltes dels grans plàtans, com la que aquests dies em rep a l'entrada de Montmeló, a la dita carretera de Granollers, on més enllà d'allò que la dita realitat sembla oferir-me, crec retrobar tot allò que mai més no tornarà.

Bernhard-san no hon o yonde imasu (II)

Tot i alguna agradosa coincidència puntual, la lectura de El soterrani no m'acaba de resultar satisfactòria. Potser per què després de Kolimà, l'infern de Scherzhauserfeld em sembla una frivolitat, un lament del tot exagerat sense causa ni sentit aparent, no més que jeremiades. I no és endebades que escric jeremiada, doncs és en plena lectura que recordo el nom del profeta, i també recordo a una tia materna, i també al seu marit, que en ser jo un infant s'acostumaren a anomenar-me Jeremies. I no és fins passada una bona estona que no recordo un text llegit fa poc, aquest, on es dóna notícia de com les diferents traduccions de La Bíblia a les dites llengües vernacles serviren per fixar un model de llengua literària, i on s'utilitza el plural del substantiu jeremiada per referir-se a la prosa de Bernhard.

I resto jo sorprès de com el meu pensament s'apressa a fer-se seu el que altres han escrit, fent-me creure que sóc jo mateix qui s'empesca les pròpies opinions, com si en qualificar de jeremiada a la prosa de Bernhard no manllevés res a ningú. El que ja no em sorprèn és la meva pròpia frivolitat, quan des de la placidesa de la meva confortabilitat goso qualificar de frivolitat el particular infern de cadascú.

Bernhard-san no hon o yonde imasu

Allò que es descriu aclareix alguna cosa que sens dubte satisfà el desig de veritat de qui ho descriu, però no la veritat, perquè la veritat no és en absolut comunicable, escriu Thomas Bernhard a El soterrani, segona part de la seva pentalogia autobiogràfica.

I és en les molt encertades i lúcides paraules de Bernhard (en ser sempre encertades i lúcides aquelles paraules que coincideixen amb allò que crec creure) que potser trobo el motiu de l'habitual entestament que hom mostra en la recerca d'allò que anomenem veritat, no més (ni menys) que la satisfacció d'un desig, probablement en tant que possessió d'alguna cosa, segons la segona de les accepcions que recull el diccionari, doncs posseir-la és sempre el segon pas de tots aquells que s'entesten a trobar la veritat.

Fuyukaina shigoto (II)

En obrir la porta del despatx, en resposta al desagradable so del timbre, rebo l'enutjosa visita d'aquell parell d'indesitjables que mesos enrere em feren l'encàrrec aquell tan desplaent. I és per fer-los evident que no són benvinguts, que m'apresso a exclamar el meu disgust per la seva visita, en ser la feina ja feta i entregada. Sí, sí, precisament és per això que us hem vingut a trobar, m'aclareix el més alt dels dos. Sí, per això mateix, insisteix el segon, més baix, que continua repetint tot el que diu el seu company. I és que heu fet una feina excel·lent, com n'hem vist poques, hi torna l'alt. Això, excel·lent, torna a repetir el més baix. I n'estem molt satisfets, prova d'afalagar-me el més alt. Això, molt satisfets, insisteix el més baix. I ara tenim una altra feina per vós, m'anuncia el més alt, sobtadament nerviós. Això, una altra feina, repeteix el més baix. I de més responsabilitat, m'aclareix el més alt, encara pres d'un cert nerviosisme, com si tot plegat li semblés ben graciós. Això, de més responsabilitat, sembla que se'n rigui el més baix, que en dir-ho la cara se li contrau en una lletja ganyota. I és clar, en contrapartida, les condicions per vós encara seran més avantatjoses, em xiuxiueja el més alt. Això, més avantatjoses, torna a repetir el més baix, també xiuxiuejant, que s'apressa a explicar-me el que s'espera de mi, quelcom que trobo indigne i inadmissible, i així els hi faig saber amb paraules sentides i no poc grolleres. Au, senyor dErsu_, tampoc cal exagerar, em retreu el més alt. Això, no cal exagerar, insisteix el més baix. Penseu en les avantatjoses condicions, em torna a temptar el més alt. Això, les avantatjoses condicions, riu el més baix. I penseu, també, que això de la dignitat és un luxe molt car, només a l'abast d'uns pocs privilegiats, m'alliçona el més alt, que un cop més s'afanya a treure uns papers de la cartera que tragina sota el braç esquerre, un contracte. Això molt car, repeteix el més baix, que al seu torn es treu un bolígraf de la butxaca interior de la jaqueta. I si sou tan amable de signar aquí, conclou el més alt, indicant-me amb l'índex de la destra on haig de signar. Això, aquí, repeteix el més baix. I ara, senyor dErsu_, passi-ho bé, s'acomiada el més alt, un cop la meva signatura ocupa el lloc que m'han assenyalat. Això, passi-ho bé, s'acomiada també el més baix.

Samui desu ne

Jo creia haver conegut el fred. Va ser en una nit de ja fa molts anys, quan amb un company volíem fer l'ascensió dels tres Besiberris. Havíem dinat al pàrquing de la presa de Cavallers, i després de vorejar l'homònim estany arribàrem al pla de Riu Maló, on ens començàrem a enfilar costa amunt acompanyats d'una suau nevada que rebérem amb insensata alegria. Però a mesura que guanyàvem alçada la nevada s'animà i el vent començà a fe-nos la guitza. Afortunadament trobàrem un rastre de petjades que semblava menar cap allà on nosaltres anàvem, al petit mòdul d'alumini anoditzat que aleshores feia de refugi en un coll a peus del cim nord, on pensàvem fer nit. Però les petjades es perderen, la nevada s'intensificà i la ventada s'enardí de tal manera que aconseguírem la carena a les palpentes, amb el sol ja post i sense trobar el refugi per enlloc. Apressats cercàrem un indret on fer nit i trobàrem una grossa roca que, si més no, crèiem que ens protegiria del vent. Sense res calent per menjar, en haver-se condensat el gas del petit fogó que dúiem, estenguérem els sacs de ploma sobre les estores isotèrmiques, i completament vestits ens hi ficarem dins. Al poc ja érem colgats de neu, i per molt que ens arraulíem l'un al costat de l'altre, la fredor se'ns feu insuportable, aquella nit de gener en què el termòmetre que dúiem marcà una mínima per sota dels deu graus sota zero.

Jo creia, doncs, haver conegut el fred, però és que aleshores encara no havia llegit Xalàmov.

Naze Wagner-sama o shinobimasu ka

La relació de Wagner amb l'èxit resulta atípica. Sí considerem l'èxit com l'amargós caramel aquell que hom pot rebre en fer el que d'ell s'espera, resulta paradoxal que Wagner l'assolís quan precisament deixà de fer el que d'ell s'esperava, això és, escriure òperes segons el model de la Grand Opèra francesa del moment, com ara Rienzi, i començà a fer allò que ningú no li havia pas demanat, escriure òperes segons el seu propi model. I encara resulta més paradoxal que en fer un pas de rosca més i anar més enllà del que ningú mai no hagués pogut imaginar amb obres com Tristan und Isolde, Der Ring des Nibelungen i Parsifal, obtingués un èxit tan aclaparador.

Que la posteritat hagués reconegut el seu geni no hagués estat cap sorpresa, doncs molts són els pioners que veuen la seva obra ignorada i/o menyspreada en vida, però reconeguda per les generacions posteriors. De la mateixa manera, aquells que tot ho sacrifiquen en cerca de l'èxit és habitual que siguin ràpidament oblidats, un cop resten absents i la seva obra es revela com el que és, no més que un mitjà per assolir l'èxit personal. Què té, doncs, Wagner, que sense renunciar a res assoleix l'èxit en vida i la seva obra el sobreviu? Cert és que Wagner maldà per l'èxit i el cercà en tot moment, i cert és, també, segons explicaren aquells que el conegueren, que amb poc esforç convertia a qualsevol interlocutor en un fanàtic adorador de la seva persona, encara que pel camí li hagués manllevat dona i bens. Però, aleshores, per què encara recordem Wagner?

Potser, simplement, per prodigis com aquest.

Geijutsuka

Avui em plau imaginar que un artista és tot aquell que delitós de transcendir allò que ja coneix, salta ben amunt per provar d'abastar allò que creu desitjar. I que un cop l'empenta del seu salt resta vençuda per la corresponent força gravitatòria, explica a tots aquells que el vulguin escoltar allò que ha vist en el seu ascens i posterior descens. I si bé de bon inici els intrèpids saltadors ens parlaren de Déu, llarga és la llista d'entelèquies que se'ns han ofert al llarg del temps, amb abundància de termes com ara bellesa o veritat, harmonia o realisme, objectivitat o distància.

I així anar fent fins que arribaren les anomenades avantguardes i tingueren el mal gust d'esbombar als quatre vents allò que no pocs ja sabien però preferien callar, que cap dels saltadors no ha vist mai res, que ni tan sols en el punt més alt de llur esforçada trajectòria han albirat res, i que tot allò que anomenem art no és més que la xerrameca amb que hom prova de vèncer el seu desencís, la paüra de trobar-se sol enmig d'un no-res infinit, d'una desolació sense fi. I un cop refets de l'ensurt tots restem convertits en artistes, doncs ja no cal saltar, ni desitjar, ni res, només xerrar pels descosits i banalitzar allò que fins ara havia estat reservat a uns pocs escollits

Sort, però, que demà ja imaginaré que un artista no és algú que salta, sinó, potser, algú que repta, i podré desenvolupar noves teories on tal vegada, si així ho vol l'atzar, tot tornarà a ser possible.

Akunin

Dos estudiants enganxaven cartells, un altre feia de guaita. Amb aquella foscor no es podia distingir de què es tractava, però segur que era una acció que proporcionava bona consciència a tots els que hi participaven, escriu Jörg Fauser a Matèria Primera.

I serà que el senyor Fauser devia ser més bona persona que no pas ho sóc jo, però el cas és que aquell que ara sóc és de l'opinió que tot acte revolucionari no és més que oci, no més que una manera de passar l'estona en companyia d'altres desvagats que d'aquesta manera creuen poder defugir el neguit de viure, talment provar de salvar als altres ens alliberés de la pròpia desolació. O potser és el senyor Fauser qui devia ser més mala persona que no pas jo, en considerar als revolucionaris com a persones mancades d'enteniment, doncs només algú mancat d'enteniment fora capaç de creure en la pròpia bondat.

Watashi wa dare desu ka (IV)

I tan convincent em resulta, un cop més, la meva excel·lent secretària personal, que així vaig passant els dies i les setmanes, els mesos i els anys, immers en una atrafegada monotonia on sempre hi ha alguna cosa a fer i poc temps per pensar en un mateix, doncs, a més feina feta, més feina per fer. Fins que un dia el cor se m'atura i algú legalment qualificat per fer-ho certifica la meva defunció a causa, és clar, d'una aturada cardíaca. I allà, còmodament estès en el lleig taüt de fusta que m'ha estat assignat, envoltat de quatre coneguts i saludats que la fan petar, penso si potser no m'hauré errat, si tal vegada no hagués hagut de dur una altra vida, qui sap quina, no sempre amatent de fer tot allò que se'm demanava, no sempre capficat a complir amb professionalitat tota comanda que se'm feia, no sempre temorós d'espifiar-la. Però ara, és clar, ja és massa tard per penediments, més encara quan veig com dos operaris del tanatori, que vesteixen unes desafortunades jaquetes creuades, s'apressen a ajustar la tapa i resto embolcallat per la foscor, avinentesa que aprofito per tancar els ulls i deixar que la consciència m'abandoni, podent, a la fi, descansar.

En pau, diuen.

Watashi wa dare desu ka (III)

Ja a l'hospital, allitat sense res a fer, em plau recordar la meva arribada a l'empresa, i com gràcies al zel amb que sempre he dut a terme les tasques que se m'han encomanat, he arribat a doble número dos, càrrec d'una gran responsabilitat que demana una total renuncia a la pròpia persona. I és per causa d'aquesta renúncia que no poques vegades resto confós al voltant de la meva identitat, i em costa recordar que només sóc un doble i no l'escriptor original. Si més no, no ho sóc ara, doncs bé podria ser que en un futur ho arribi a ser, si persevero en la meva tasca. I encara que no sigui fàcil que un doble acabi esdevenint l'escriptor original, hi ha el rumor entre els meus companys que semblant avinentesa ja es va donar. I allitat a l'hospital, sense res a fer, em capfico amb la idea que potser vaig ser jo, aquell doble que acabà esdevenint, per un cert temps, l'escriptor original. I és tanta la força amb que em pren aquesta idea, potser forassenyada però certament llaminera, que en rebre la visita de la meva excel·lent secretària personal no puc més que interrogar-la al respecte, convençut que algú tan eficient com ella bé en deu saber alguna cosa.

I quina importància té saber qui vareu ser o qui podeu arribar a ser? em respon ella. Només importa el present, aquell que ara sóc? li demano sobtat. No pas, em respon disgustada. A ningú no li importa qui sou, només que excel·liu en el desenvolupament de les tasques que teniu assignades, afegeix aixecant-se de la cadira on era asseguda, talment ja volgués marxar, potser incomodada per la conversa. Però bé a mi m'importa saber qui sóc, li retrec ofès. Doncs no us hauria d'importar. Poc importa qui som, o qui creiem ser, o qui creuen els altres que som... només importa que fem bé la feina, sentencia amb severitat, i si continueu per aquest camí anireu a mal borràs, doncs no és sensat capficar-se en un mateix. Qui sóc? Quin sentit té la meva vida? No importa qui sou i la vostra vida no té cap sentit. Ni en pot tenir ni n'ha de tenir. Penseu en els altres, no pas en vós. Què potser hi penso jo, en mi mateixa? No pas, només treballo. Organitzo tan bé com puc la vostra agenda i de tant en tant us ajudo a satisfer les vostres necessitats, i no em negareu que sóc ben eficient desenvolupant ambdues tasques. Què potser us he atabalat mai amb els meus neguits i anhels? No pas. Doncs feu el mateix, comporteu-vos, deixeu-vos de bajanades, esforceu-vos sense pensar en cap futur i no m'atabaleu amb la vostra identitat, que a ningú no importa. I si no us en creieu capaç, deixeu la feina i aneu a campar-la pel carrer, on de ben segur trobareu un públic que us voldrà escoltar entre tots aquells insensats que creuen ser algú. Diuen que un cop n'hi va haver un que es va fer dir Ningú, i a vós encara us haurem de dir Algú. I si el tal Ningú fou tingut com el més murri dels moridors, de ben segur que vós seríeu recordat com el més imbècil de tots, aquell que va arribar a creure que era algú.

Watashi wa dare desu ka (II)

Jo el doble número dos? m'exclamo curull d'indignació. I és endebades que provo de prendre l'esmolat glavi per castigar semblant impertinència, i ha de ser amb les mans que provo d'estrènyer el coll de la meva excel·lent secretària personal per tal de privar-la del necessari oxigen, també endebades, ja que la meva secretaria, avesada a les meves maneres no sempre polides, ha pres la precaució no només de retirar-me l'esmolat glavi, sinó també de vestir un collar d'afuades punxes al voltant del coll, que d'immediat em foraden els palmells de les mans.

Ja ho veieu, li retrec retirant les mans del seu coll, en aquestes condicions, i li mostro els palmells sangonosos, no puc pas presentar-me davant de les hostesses. Però no passa res, doncs la meva excel·lent secretària, sempre diligent, proposa enviar al doble número tres a la trobada amb les hostesses orientals. I jo que faré? li demano potser un pel decebut. Us portarem a l'hospital i simularem un intent de suïcidi, cosa que en un literat sempre vesteix, em proposa amb no poca satisfacció. No m'agraden els hospitals, no són més que presons dirigides per sàdics psicòpates que odien a la humanitat encara més del que l'odio jo! protesto a crits. Au, va, comporteu-vos, penseu en el doble número quatre, que haurà de dormir a la caserna de policia acusat de desordres i embriaguesa, on sens dubte serà sodomitzat amb poca delicadesa per la resta de presos, m'insisteix ella. I el número cinc? li demano encuriosit. Pitjor, mort pels trets d'un admirador desequilibrat, es lamenta ella, talment sentís algun tipus d'estima pel pocapena del número cinc. I el sis? insisteixo jo. De baixa, per angines, sembla que se'm burli. I el set? demano ja per acabar, doncs set som els dobles del lluent original. Acomiadat a l'ERE del mes passat.

Watashi wa dare desu ka (I)

I tal com ve sent habitual, les principals autoritats em venen a rebre a peu de l'avió, no pas per afalagar-me, sinó, més aviat, per fer-se veure al meu costat tot aprofitant-se del meu reclam mediàtic. I és amb no poc enuig que haig de començar a encaixar mans, rebre abraçades i besades de tota una catèrvola de desconeguts que de ben segur no deuen haver llegit res del que he escrit, altrament no papallonejarien tan cofois al meu voltant, essent com és la meva còlera digne de témer. Encara sort de la meva secretaria personal, excel·lent professional que amb gran diligència se m'emporta fins al cotxe que m'espera. I ja còmodament asseguts al seient del darrera, em comença a llistar l'habitual successió d'actes als que he esta convidat: que si una trobada amb un club de lectors, una visita a una biblioteca, un acte promocional amb l'editorial que publica les meves obres al país, i un llarg seguit d'incomoditats que són el preu a pagar per la fama que pateixo des de que vaig ser guardonat amb el premi aquell, mal llamp s'emporti a tots els suecs i llur sueca acadèmia. Però no cal que us preocupeu per res, afegeix la meva secretària, doncs el vostre doble habitual us substituirà i podreu passar el que resta del dia sodomitzant a les dues hostesses orientals que tant us han enllaminit dalt de l'avió. Però torno a enutjar-me, doncs ja n'estic tip, de tantes dones, i li demano a la meva secretaria si no pot enviar al doble número dos a la trobada amb les hostesses. Així està previst, em respon la meva secretària, precisament per això heu d'anar vós, que sou el doble número dos.

Caldeni-ya de tamashita

I és a la sortida del restaurant que es produeix un previsible malentès, quan en tornar-nos les jaquetes la cap de sala ens dóna les gràcies per la nostra visita al seu establiment de menjars, i sóc jo qui li respon que de cap de les maneres, que fins aquí podíem arribar, i que som nosaltres qui els hem de donar les gràcies: les gràcies per poder-nos aprofitar del seu esforç i talent, les gràcies per haver pogut tastar unes notables sardines marinades i, per sobre de tot, l'excel·lent tàrtar, peixet i filet de vedella Angus, subtilment condimentada i tallada amb mestratge.

És aleshores que la cap de sala ens torna a regraciar la visita, potser convençuda que les meves paraules només són el que també són, un amable compliment d'un client satisfet. I encara que sí, que jo sigui un client satisfet i les meves paraules també siguin un amable compliment, no per això deixen de ser certes.

Doko ni boru ga arimasu ka

Tenir la pilota a la teulada és una sorprenent expressió que em plauria poder fer servir sovint. Una teulada, coberta feta amb teules, és un tipus de coberta que es caracteritza per tenir un pendent important, d'habitud superior al trenta per cent, per tal que les teules, material ceràmic d'una certa porositat, desguassin amb celeritat l'aigua de pluja. I, sens dubte, una pilota que caigui sobre una teulada rodolarà fins arribar a una superfície vertical que l'aturi o a una d'horitzontal que l'estabilitzi, en ser l'habitual geometria esfèrica de les pilotes la més adequada per donar voltes al voltant del propi eix, això és, rodar. Caldria, doncs, substituir la teulada per un terrat, coberta plana d'un edifici, on la necessària impermeabilització es confia a membranes bituminoses o asfàltiques, i, en no haver pressa a l'hora de desguassar l'aigua de pluja, els pendents acostumen a oscil·lar entre l'u i el cinc per cent. D'aquesta manera, una pilota potser sí podria restar en equilibri i, si més no, en cas de rodolar acabaria topant amb algun dels petits murs que acostumen a delimitar els perímetres dels terrats, i allà restaria fins que algú se l'emportés cap a un altre terrat.

Caldria doncs, dir, tenir la pilota al terrat, si no fos que, com aquí ja va ser dit, el so consonàntic de l'erra sonora em desplau d'allò més, com també em desplau l'excés de coherència, de manera que la imatge d'una pilota miraculosament aturada enmig del fort pendent d'una teulada no deixa de resultar-me particularment llaminera, una mena d'oxímoron geomètric que fa que, tenir la pilota a la teulada, sigui una sorprenent expressió que em plauria poder fer servir sovint.

Futatabi

I no val la pena recordar aquí que Víctor Hugo, quan volgué assenyalar com a principi de l'art modern la famosa teoria del grotesc, passà moltes dificultats enfront de Vulcà, de Polifem, de Silè, dels tritons, dels sàtirs, dels ciclops, de les sirenes, de les Fúries, de les Parques, de les harpies, del Tersites homèric, ... escriu també Pirandello, encara a L'humorisme.

I més enllà de tornar a ensopegar amb el tal Tersites, cosa sempre agradosa, les paraules de Pirandello tenen el gros defecte de fer-me refermar en allò que crec: que de tota teoria, fora de la bellesa amb que aquesta sigui expressada, poc o res se'n pot esperar, excepció feta, és clar, de fer-nos avinents els neguits i anhels d'aquells que gosaren formular-la, d'aquells folls insensats que cregueren poder abastar el món amb les seves mans. I si bé fora neci prendre's seriosament res del que cregueren assolir, bé cal honorar a aquells que ho intentaren, aquells que ferms davant del desconegut, lluny de girar cua i fugir espaordits, gosaren abocar-se al buit i cregueren entendre alguna cosa.

Goraku desu

Al revés del món antic: aquest encabí en les formes plàstiques les energies sobrenaturals; l'edat mitjana les estengué en l'infinit: i, engolit per l'espai i el temps, l'esperit humà s'anul·là amb bramànica resignació. En les creences s'imposa el dogma; en la ciència, l'erudició; en l'art, la còpia; en els costums, la disciplina. La humanitat, en el període de decadència romana, havia suportat els dolors de la vida amb la indiferència de l'estoic, n'havia cercat els plaers amb la sensualitat de l'epicuri; a la edat mitjana volgué sostreure's a la vida amb l'èxtasi, d'on nasqué una nova mitologia cristiana, poblada de remordiments, de pors, de pregàries. El pensament seguí a la fe, el manual de lògica era un apèndix del catecisme. En unes tals condicions dominava el terror, s'esperava la fi del món... són aquestes paraules de Giorgio Arcoleo citades a L'humorisme per Luigi Piandello, que tot seguit fa l'encertada i necessària crítica, en afirmar que caldria tenir present, per damunt de tot, que (...) aquestes reconstruccions històriques basades en síntesis fetes a corre-cuita, són inadmissibles.

Però jo, que no cerco cap tipus de veritat en les paraules, no puc deixar d'admirar la llaminera síntesi del tal Arcoleo, que si més no m'apropa amb una certa gràcia a la idea estereotipada i plena de tòpics que hom té de l'edat mitjana, i res de més satisfactori que l'estereotip i el tòpic a l'hora de cercar una mica de banal entreteniment, com aquells pèplums en Technicolor de les tardes de dissabte, on ningú, amb dos dits de front, hagués cercat cap tipus de veritat.

Hana no Roger-san desu ka

I és fent temps a la porta d'un conegut establiment dedicat a la venda de material de papereria, que un desconegut que parla un català propi d'una crònica medieval, em demana pel carrer de Roger de Flor. I com que la situació de l'esmentat carrer m'és ben coneguda, aprofito l'avinentesa per fer-li al desconegut una docta demostració del meu coneixement del nomenclàtor de la ciutat, no sense assegurar-me'n, abans de res, que el desconegut no confon Roger de Flor amb Roger de Llúria.

Ara som al carrer Bruc, començo, i primer trobareu el carrer Girona, tot seguit el carrer Bailén, després el Passeig de Sant Joan i, finalment, el carrer de Roger de Flor, comandant en cap de la Companyia Catalana d'Orient, ja sabeu, no pas una empresa mercantil dedicada al comerç amb l'exòtic orient, sinó la salvatgina almogàver de pas per les restes de l'imperi bizantí. I és aleshores que l'home em regracia per la informació rebuda, i amb posat sever em fa saber que ell mateix és descendent directe de Roger de Flor, i que de cap de les maneres permetrà que ningú gosi malparlar del seu honorable avantpassat. Lo meu nom es Roder de Flor, afegeix el desconegut, e me so lo darrer de los primogenits que al llarch de vint e vuit generacions hem guardat tan excel·lent, virtuós e gloriós nom, e só vengut per primera vegada a la molt bella ciutat de Barcelona, e he volgut conexer lo carrer ab que la ciutat fa honor a la meua familia, e me desplau que algun hom gosi nomenar salvatgessos la molt valenta almugaveria que lo meu... i aquí el desconegut guarda de sobte silenci, més que res, suposo, perquè la testa li ha quedat separada del cos.

I aprofitant que ja són les deu tocades, hora d'obertura del conegut establiment dedicat a la venda de material de papereria a la porta del qual fa estona que m'espero, deso l'esmolat glavi a la seva funda i faig via cap a comprar una capsa vermella de nou centímetres de gruix amb gomes elàstiques que n'assegurin el tancament.

Shi-gatsu nijūsan-nichi

Fins i tot s'ha postulat l'existència, en aquesta època, d'una veritable “literatura de consum”: poesia d'entreteniment, èpica parafrasejada, història reduïda a epítomes, biografies sensacionalistes, tractats de cuina, de caça, de pesca o d'astrologia, i tota una narrativa farcida de situacions tipificades, d'estereotips descriptius i psicologies esquemàtiques, en un context d'intriga, embolics i cops d'efecte, escriu Sergi Grau, a la introducció de Contra un ignorant que comprava molts llibres.

I encara que, en aquesta època, faci referència a temps d'allò més pretèrits, aquells en que l'Imperi Romà era governat per la dinastia Antonina, potser no és del tot casual que els molts admirables senyors d'Adesiara hagin publicat un llibre com aquest precisament per aquestes dates. Ni tampoc és potser del tot casual que els molt admirables mots del senyor Grau no siguin del tot aliens a la data d'avui, vint-i-tres d'abril, feliç celebració del dia aquell en que el gloriós cavaller de Sant Jordi diuen que alliberà la vila de Montblanc de les insaciable golafreria d'un cert drac.

Tersites-san de aimasu

S'hi fa intervenir en l'assemblea un home molt ridícul, contrafet de cos i esguerrat, escriu en un cert moment, a tall d'exemple, Llucià de Samòsata, a Contra un ignorant que comprava molts llibres.

I el tal home ridícul, contrafet de cos i esguerrat, no és altre que el conegut, odiós, sancallós, pota-ranc, geperut i cabellesclarit Tersites, curiós personatge sobre qui ja m'ha plagut escriure més d'un i dos cops, I encara que el tal Llucià, sofista i rètor, no aporta cap tipus de clarícia ni novetat sobre el més menyspreable dels immortals, indirectament ens diu que a la seva època, segle segon de la nostra era, la figura de Tersites era tinguda en el més gros dels descrèdits, talment encara ningú no s'interrogués sobre els motius d'Homer (ja saben, el cec de Quios aquell a qui els doctes especialistes neguen l'existència) per incloure semblant personatge al cant segon de la Ilíada, com si rere el gros escarni de la seva persona no s'hi pogués amagar algun tipus de crítica a la grossa follia dels aqueus. A no ser, és clar, que els meus dubtes només responguin a la ximpleria pròpia dels diletants, aquells ombrívols pedants que en no saber res, creuen que ja ho saben tot.

Dare ga o-tobai de idō shimasu ka

És al llarg d'un curt tram de la carretera GI-623 que veig tot un seguit de peces de roba esteses sobre l'asfalt. Però no pas amuntegades en un sol punt, talment haguessin caigut totes de cop, potser en obrir-se accidentalment alguna maleta mal tancada a la baca d'algun automòbil, sinó alineades amb un ritme potser dactílic al llarg de la preceptiva línia discontínua que separa ambdós sentits de circulació, de manera que cal suposar que les peces han caigut, o més aviat han estat llençades, d'una en una al llarg d'un cert període de temps per algú que es desplaçava a una velocitat més o menys constant dalt d'un vehicle que seguia una trajectòria rectilínia.

I d'entre totes les possibilitats que imagino per provar de trobar una innecessària però llaminera explicació a tan curiosa estesa de roba, resto captivat per la imatge d'una bella donzella, necessàriament esquerrana, que es desplaça ocupant el seient de darrera d'una motocicleta, i que amb acurats i destres moviments es va llevant les diverses peces de roba que vesteix fins a restar tota nua, excepció feta del casc, doncs bé cal obeir les de vegades sensates disposicions del Codi de circulació, que en el seu article dotzè, punt dos, deixa molt clar que qualsevol que a més del conductor viatgi en un ciclomotor o motocicleta, haurà d'utilitzar casc de protecció, anar eixarrancat al seient del darrera, i recolzar els peus als corresponents reposapeus laterals.

Ginebra ni ikitai dewa arimasen

I el vostre gintònic, ben carregat, em diu el dependent de l'orxateria, faceciós, en allargar-me el got d'orxata de mida mitjana que li he demanat. I jo assenteixo, doncs bé cal sempre agrair les mostres de bona voluntat, i tot seguit li faig a mans les monedes que satisfan el preu marcat. I ja al carrer, caminant apressat vers la plaça Bonanova, i abans de començar a xarrupar la saborosa orxata, m'exclamo amb sentida vivor de l'omnipresència del gintònic, talment en aquesta ciutat no existissin altres begudes de composició alcohòlica, com ara les molt agradoses maltes fumades. I és tanta la vivor de les meves paraules, que no són pas pocs els vianants que s'aturen al meu voltant per tal de mostrar-me la seva solidaritat i comprensió, fins al punt que a l'estreta vorera del passeig de Sant Gervasi s'acumula una gernació prou important que em fa témer algun tipus de desordre o bullanga, i que dificulta el pas a la resta de transeünts, aquells a qui potser sí que plau la combinació de ginebra i aigua tònica. Cal, doncs, marxar tot seguit, i abans no siguin dos quarts i surtin els menuts d'escola, als que jo haig de recollir, tal com es suposa que és la meva obligació. Però un dels desconeguts que m'envolta m'ofereix la seva petaca, Talisker, de deu anys, em convida somrient; Oban, catorze anys, em convida un altre, també traint-se la petaca del forro de la jaqueta; Ardbeg, deu anys, m'ofereix un tercer; Bowmore... 

I aquesta és la història, potser no gaire verídica, però això poc importa, de com un dijous dotze d'abril vaig incomplir les meves obligacions i vaig tornar del tot embriagat a la llar familiar, a on, per cert, m'esperava el millor de tots, Lagavulin, de setze anys.

Kyō watashi wa chīsana oto o kikimashita

Avui he sentit al meu darrera el característic so que acostumen a fer els objectes metàl·lics al caure i picar contra un paviment dur des d'una certa alçada. I tot seguit he vist com la noia que caminava al meu davant es tombava sobtada, sens dubte atreta per l'estrèpit d'aquell so i potser també encuriosida per esbrinar quina devia ser la seva causa i quines les conseqüències que se'n podien arribar a derivar. I no només s'ha tombat la noia que caminava al meu davant, sinó que també he vist com la resta de persones que en aquell moment eren a l'andana, tant les que restaven immòbils a l'espera de l'arribada del proper tren, com les que com jo mateix caminaven apressades vers les escales de sortida, semblava que dirigien el seu esguard i la seva atenció cap allò que, a les meves espatlles, devia ser causa concreta del so abans esmentat. I fins i tot jo mateix he tingut la temptació de tombar-me per esbrinar quina era aquella causa, i quines les seves possibles conseqüències, però no m'ha costat gaire, més aviat gens, mantenir el meu esguard vers els meus propis pensaments i continuar el meu camí, alhora que mentalment ja començava a escriure que avui he sentit al meu darrera el característic so que acostumen a fer els objectes metàl·lics al caure i picar contra un paviment dur des d'una certa alçada.

Rin-jin (II)

I en el potser no tan llunyà com podria semblar segle cinquè abans de crist, i per raons de grossa importància que ara no fan el cas, els foceus estaven enemistats amb els tessalis, els atenesos amb els eginetes, els esparcites amb els argius i els messenis, els corintis amb els de Megara, els tebans amb els de Platea i també amb els atenesos, que repeteixen, i els lesbis amb els de Samos i els de Samos amb milesis i lesbis, i així anar fent.

I més enllà de les no esmentades raons, sens dubte de grossa importància, que feia que les ja també esmentades enemistats es ressolessin a garrotades, només les relacions de veïnatge semblen lloc comú a tanta discòrdia, doncs res de més pràctic que un veí a l'hora de trobar algú amb qui barallar-se, doncs qui es baralla amb un veí s'estalvia, si més no, incerts i enutjosos desplaçaments.