Ashita natsu-yasumi ikimasu

Doncs això, tot i que demà no agafaré cap avió ni marxaré gaire lluny, circumstàncies obliguen, el blog, un cop més, resta tancat per vacances fins a finals d’agost. (escassíssims) Lectors, salut.

Kore o kakitai desu

Vull deixar dit, per escrit, que si un dia un geni totpoderós sortit de qualsevulla llàntia meravellosa, o un follet del bosc, una fada bona, o un malvat dimoni, tant és, m’oferís, usurer o generós, a canvi de tot o res, alterar, en el que fos, la meva vida passada, present i/o futura, poc o molt, a la meva voluntat... jo, un cop descartades les quatre nicieses habituals (immortalitat i salut, dones i riquesa), només tres coses, que són una, li demanaria: veure’m privat, per sempre més, de vista, oïda i parla, això és, esdevenir cec, sord i mut.

I un cop dit (escrit) això, cansat d’esperar l’aparició del fantàstic, enlloc de llevar-me jo mateix ulls, orelles i llengua, res de més fàcil, sortiré, dèbil com sóc, a veure món, a escoltar a qui em vulgui parlar, a parlar a qui em vulgui escoltar.

Uchi ni kaerimasu

Torno cap a casa esgotat... i desolat. A Laie, a la Central, a la Catalonia, també a la Documenta, fins i tot a l’FNAC... l’he buscat per tot arreu, però res. He mirat a les taules de novetats i als prestatges on dormen els escollits, a la secció de literatura catalana i a la de literatura castellana, he remenat best-sellers i poemaris, he regirat llibres editats a Nova York o a París, però res, res de res. No en sé el títol, cert, ni l’autor, encara menys l’editorial, però els he fet descripcions detalladíssimes, als llibreters, que un rere l’altre m’han dit que no, que no els sonava gens la història que jo els explicava.

I capcot, començant a arrossegar un enorme roc costa amunt, torno cap a casa, esgotat... i desolat.

Kyō no kakimono (VI)

Al llarg de les darreres setmanes he anat bastint una gran història. A partir d’una anècdota, d’una petita observació, he creat un personatge, un vell dement, diguem-li A. La història, més que narrar la bogeria d’A., que també, narrarà les nostres, les meves, de bogeries: l’horror de la guerra, la misèria de la postguerra, el desencís de la democràcia, l'extinció del pressent... tot un segle d’Història. Pres per l’entusiasme he fet i refet la biografia d’A., la dels seus pares i la dels seus veïns, i encara la de tota una galeria de petits figurants que ompliran tots i cadascun dels racons de la trama, donant versemblança i coherència, matisant i complementant el desenvolupament dels fets. Després he triat les veus narradores, que seran tres, fragmentàries i subjectives; l’estructura del text, construït a base de miques, sense continuïtat aparent; i els registres del llenguatge, a voltes arcaic i infantil, en general gris i monòton, d’un estàndard de telenotícies.

I finalment, aquest matí, curull d’entusiasme, amb tot ja decidit, incapaç de contenir la impaciència, he corregut a la llibreria a comprar la novel·la, doncs, de ben segur, algú ja la deu haver escrit.

Kyō tara no ryōry o shimashita

Avui he fet un pil-pil. La meva intenció, però, no era pas aquesta, doncs jo només volia sofregir unes restes de bacallà per acompanyar un plat de pasta. Però en veure com el bacallà deixava anar la seva gelatina he tret la paella del foc i he començat a sacsejar-la amb suavitat, obtenint una emulsió que he espessit afegint un poc més d’oli, alhora que continuava amb el bellugueig circular. Finalment he obtingut una salsa espessa que es confonia amb els petits bocins de bacallà, un pil-pil.

Tot plegat una mitja hora a la cuina, menys de cinc minuts per menjar-me'l, i més de tres hores per escriure les vuitanta-set paraules, les insatisfactòries vuitanta-set paraules, del paràgraf anterior.

Gienkin

Escriu l’Enric Sòria a l’Avui sobre el Consell de la Cultura i les Arts, l’ens que ha de donar pas a un nou model de gestió cultural a casa nostra, això és, a una nova manera de distribuir diner públic entre els amics. La polèmica, pel que sembla, rau en quants han de ser els Consellers de l’esmentat Consell, si catorze com diu el projecte de llei, o menys, deu com a màxim, quatre o cinc a poder ser, segons argumenta el mateix Sòria.

Jo proposo que només n’hi hagi un, de membre, Jo, en dErsu_, que, no per res, sóc el favorit dels Déus, l’heterònim de qui això escriu, que així esdevindria, per sempre més, l’únic beneficiari del pressupost de la Conselleria de Cultura, enguany sis-cents set milions quatre-cents setanta-vuit mil dos-cents euros.

Doko e ikitai desu ka (V)

De sobte, en mirar el rellotge, me n’adono que és tard, molt tard, i que si no m’afanyo de valent encara arribaré a misses dites. Així que apresso el pas, però neguitós com estic no en tinc prou, de caminar de pressa, i començo a córrer, accelerant tan com puc, que no és poc, fins que m’haig d’aturar, esbufegant, doncs no puc aguantar el ritme. I aturat a la vorera, recolzant les mans als genolls, encara panteixant, veig venir, enmig del trànsit, el llum verd d’un taxi, que m’apresso a aturar, alçant la mà dreta, amb un dit estès, l’índex, alhora que crido, taxi!!!.

Cap a on? em pregunta el taxista, un cop sóc dins, amarat de suor. No ho sé, li responc, sorprès, no pas de no saber-ho, i ara, sinó de què m’ho pregunti. Tant és, afegeixo amb seguretat, tant és... però haig de ser-hi ja.

Go desu (II)

Empedrat de meló, anuncia el dit cuiner mediàtic, que tot seguit comença a explivar vida i miracles del meló, el fruit de la melonera, planta herbàcia anual de la família de les cucurbitàcies (cucumis melo), de tiges ajagudes i híspides, fulles orbiculars o reniformes, flors grogues i fruits (els melons) en pepònide. I, erudit com ell sol, ens revela que el meló no és una fruita, no, i ara, sinó una hortalissa, nom genèric aplicat a les plantes herbàcies que hom conrea als horts.

I assegut a la sala, enfront del televisor, començo a recordar els anys escolars, quan ens explicaven que les formigues eren insectes, les aranyes aràcnids, i els cargols mol·luscs. Llàstima, però, que mai ens diguéssin que les paraules només són el que són, això és, paraules, allò que hom diu.

Watashi wa keisatsu desu ka

Malmet les collites i delma els ramats, atemoreix als ciutadans i fa insegurs els camins, ningú no gosa viatjar i el comerç es ressent... i, un cop l'any, encara ens exigeix set verges, es lamenta el monarca. Jo l'escolto pacient i li asseguro que a partir d'ara no hauran de témer res, ni ell ni cap dels seus súbdits, que jo els alliberaré del gegant. Drac, em corregeix, primmirat, el majordom del rei, és un drac, no pas un gegant.

Doncs del drac, sentencio. Abans d'anar per feina, però, exposo el meu preu: un terç de les collites i dels ramats, més un impost d’un terç, també, sobre els beneficis del comerç. El monarca, sobtat, s'exclama, incrèdul, però si això és més del mal que ens causa el drac!!! Jo em pensava que tindríeu prou maridant-vos amb la meva filla, com és d'habitud en aquests casos.

Ben pensat, responc, també la mà de la vostra filla.

Uchi ni ikimasu ka

Caminant apressat enmig de la gentada, distret com sempre, no el veig venir fins que és massa tard i un cop sec em fa caure d’esquena, tan llarg com sóc, sobre la vorera. I tot seguit, sense temps de res, noto com els pneumàtics em passen per sobre, primer un, després l’altre, aixafant-me contra el terra, on resto sense forces, ni esma, ni cap ajut, doncs ningú, ni tan sols el ciclista que m’acaba d’envestir, m’auxilia.

Al terra em sorprenc en notar com els vianants em comencen a passar per sobre sense ni tan sols ensopegar amb el meu cos, com si jo només fos una peça més del paviment. Però a mesura que passa el temps, que passen els dies, m’hi acostumo, a tot, a les sabates planes i a les de taló, als patins i als carros, a les motos i a les bicicletes, als bastons i a les graneres, als xiclets i a les clofolles, a les cigarretes i a les escopinades, als mocs i als vòmits, als pixats i als excrements, als gats i als gossos, als insectes i als aràcnids, al sol i a la pluja, al fred i la calor...

Fins que un dia sento un gran estrèpit i veig amb horror com un home, abillat amb casc i armilla reflectora, fa anar un martell piconador que tot ho esmicola, doncs, pel que sembla, fan obres al carrer. Així que m’aixeco i marxo cap a casa.

Roku-gatsu nijūsan-nichi

Assegut a la plaça, esperant l’arribada de la meva companya amb la nena, escric, alhora que un grup de nois llencen petards, doncs és Sant Joan. Els més porucs els deixen sobre el sauló i fugen cuita-corrents abans no esclatin. Els gallets, en canvi, els encenen amb gest lent i els llencen ben amunt sobre la vertical del seu cap, esperant, immòbils, que s’esbocinin, sorollosos, abans de caure. Alguns, davant la mirada burleta dels dits valents, s’atemoreixen i s’aparten, per si de cas la trajectòria no és prou llarga i l’esclat els fereix. D’altres, els aficionats al futbol, suposo, els llencen encesos al seu davant i els allunyen amb un precís cop de peu abans no petin... i així anar fent fins que la bossa dels petards resta buida, com les butxaques, sense diners per comprar-ne més. Aleshores s’asseuen en un banc, amb el cul al respatller i els peus al seient, i fumen.

Finalment marxen, no sense abans desviar-se per passar per davant d’on seuen unes noies i llençar una darrera piula, expressament reservada, a tall de comiat.

Kyō J-san ni mimashita

Camí de la feina, caminant apressat pel carrer, em trobo a J., de qui fa temps que no en sé res. Però, davant la meva sorpresa, J. no sembla gaire complagut per la trobada, com si la meva presència li resultés ofensiva o molesta, potser, espero, perquè li suposa un enutjós contratemps, atrafegat com sempre va, i els pocs minuts que ara haurà de perdre en dir-me no res li resultin un penós destorb. És per això que, pensant en el proïsme, enlloc d’aturar-me li dono una lleugera empenta i me’l trec del davant sense dir-li ni ase ni bèstia, alhora que apresso el pas i faig oïdes sordes als seus renecs, a la seva incomprensible indignació.

I és que el món, de desagraïts, n’és ple.

Chotto matte kudasai (IV)

Tenia una biblioteca de llibres d’art grandiosos que omplien una de les parets de l’estudi; els havia anat acumulant i estudiant al llarg de la seva vida, però ara no podia asseure’s a la seva butaca de lectura i girar les pàgines d’algun d’aquests llibres sense sentir-se ridícul. L’engany –tal com creia ara– havia perdut força, de manera que els llibres només magnificaven el concepte d’amateur absolutament ridícul que tenia d’ell mateix i la falsedat de l’afany al qual havia dedicat la seva jubilació.

Escriu Philip Roth a Elegia, la seva darrera novel·la.

I bé, potser la meva biblioteca no és farcida de grandiosos llibres d’art, ni estic jubilat, i tot, poc o res, tant és, tinc a veure amb l'innominat protagonista de la novel·la... no obstant això, la ridiculesa és, sens dubte, compartida.

Watashi wa kabutomushi desu ka

Avui, en despertar-me, enlloc de llevar-me o de tornar-me a dormir he romàs al llit, mig incorporat, contemplant com la meva companya, encantadora com sempre, dormia. I en atansar-m’hi per fer-li un petó he vist que qui dormia al meu costat era, sens dubte, una enorme marieta, una coccinellidae de l’ordre dels coleòpters, subordre dels polyphaga, de closca vermella puntejada de negre, antenes i ulls compostos, i tot allò que es pot esperar d’un escarabat, èlitres inclosos. Però, tot i això, era la meva companya, sens dubte, doncs per més que la mirava no li veia res de diferent, sols que era una marieta, com sempre ho devia haver estat, per molt que jo, fins ara, no me n’hagués adonat.

I en ser al carrer m’he sorprès en veure’m envoltat d’escarabats (negres o vermells, grans o petits, amb ales o sense) per tot. Però a l’igual que amb la meva companya les seves aparences no em sobtaven, doncs eren les habituals, com si tothom hagués estat sempre un escarabat, només que jo, distret com sóc, no m’hi havia fixat.

I al vespre, a casa, al lavabo, mirant-me al mirall a l’hora de rentar-me les dents, he vist el que no pot ser: que jo, com tothom, també sóc un escarabat.

Tabetai desu ka

Assegut a la sala, llegint, sento com la petita A. comença a plorar, alhora que belluga les mans al seu davant, obrint la boca a més no poder, cercant el mugró que l’alimenta, com si encara tingués gana. Però no pot ser, si tot just acaba de buidar els dos pits de la mare, primer l’esquerre, després el dret, que ara resten buits, exhausts. M’apresso, doncs, a preparar el biberó preceptiu, amb dues mesures de llet en pols per seixanta mil·lilitres de l’aigua, prèviament bullida, que servem dins una ampolla.

I només apropar-li el biberó als llavis la petita A. pren la tetina, que començar a xumar amb força, fins que als pocs segons l’escup, reprenent el plor, doncs, poc m’ho pensava, els nadons, talment fem els adults, mai resten satisfets amb allò que tenen, per molt que sigui el que fins fa tan sols uns instant, desitjaven amb desesper.

Kyō doko ni ikimashita ka

Primer faig cua en el desori inimaginable del CAP per demanar hora, tot seguit m’espero davant de la porta número tres fins que és el meu torn, i un amable doctor em dóna el paper que he vingut a buscar, que corro a portar al carrer Manso, on sembla que sojornen els especialistes. I a Manso m’espero en una sala buida amb prop de cent cadires fins que m’atenen i em bescanvien el paper que porto per un de nou, omplert a mà, que guardo amb cura i m’apresso a portar a una oficina municipal, just a tocar de la Central, la llibreria del Raval. I allà m’entretenen una mica parlant d’això i d’allò, fins que em canvien el full que porto per un sobre de paperassa que haig de portar a una oficina de tot un ministeri, el de Treball. Així que torno a apressar-me carrer avall, doncs ja és tard i potser tanquen al migdia. Però quan arribo encara és obert i m’atenen de seguida, fotocopien alguns dels documents que porto, entren dades a l’ordinador, em fan quatre preguntes que responc amb seguretat i em donen un nou full que, em diuen, he de portar amb la màxima diligència allà on de bon matí he començat, al CAP del passeig de Sant Joan.

I vós, benvolgut lector, potser pensareu que em repeteixo, que ja està bé d’anècdotes forçades, d’estructures circulars i peixos que es mosseguen la cua, de recursos formalistes de poca volada. I tindríeu raó si no fos... si no fos que avui, res del que he escrit, és ficció.

Ganbatte kudasai (III)

Desperta ferro! Desperta!, crido, anacrònic, alhora que copejo l’esmolat bronze de la pica amb el sòlid granit del tarter, que espurneja temorós de la meva ira, fins que esgargamellat prenc empenta i gito la pica vers l’enemic que s’estén fins allà on arriba la vista i encara més, en una falange d’infinits rengles infinits, doncs tothom és al meu davant. I coratjós prenc el punxegut glavi i corro vers les files d’hoplites, esventrant als valents que gosen enfrontar-se’m, occint per l’esquena als que fugen, matxucant caps i trucidant braços, foll pel carnatge, xop de sang, amb tothom, per fi, inert als meus peus.

I és aleshores que, endebades, cerco al poeta cec perquè canti la glòria d’aquest jorn, doncs jeu sense vida; que cerco a coneguts o amics primer, a qui sigui després, perquè em lloïn els mèrits o em reconfortin amb el seu dolor, tant és, doncs a tots he mort, com als déus, que ja no em podran reconèixer com a igual.

Uchi ni kaerimashita

Avui hem tornat a casa i res ja no és com abans. No és que els carrers siguin diferents, doncs són els de sempre, mateixos balcons, mateixes voreres, mateixos veïns. Ni el nostre pis ha canviat, doncs tot segueix igual, amb la buguenvíl·lia al pati, llibres aquí i allà, bacallà i olives a la nevera. Fins nosaltres, tot i el que sempre acostumo a dir, som els mateixos de fa tres dies, quan marxàrem.

Potser, si de cas, és que en marxàrem dos, i n’hem tornat tres.

Ilíada o mimasu

Preneu tots esment en les meves paraules, déus i deesses, i us diré el que, dins el pit, em dicta el meu cor: que cap de vosaltres, deessa que sigui o bé déu, no provi de transgredir la meva ordre, ans tots a l’una aproveu-la, per tal que jo pugui acomplir el meu propòsit amb celeritat.

Paraules de Zeus, pare dels déus, a l’inici del cant vuitè de la Ilíada, atribuïdes a Homer, segle VIII abans de Crist, fa, doncs, més de dos mil set-cents anys, traduïdes en prosa per Montserrat Ros i Ribas, tot just editades per la Fundació Bernat Metge. I les mateixes paraules, traduïdes en bells hexàmetres pel prevere Manuel Belasch per l’Editorial Selecta, fa més de vint anys:

Tots els déus escolteu-me, totes també les deesses,
Que us diré allò a què el cor dins de l’entranya m’invita.
De debò! Que cap déu però tampoc cap deessa
Tondre del tot temptegés el meu verb ans us cal assentir-hi
Tots a l’encop, perquè ràpid jo aquests treballs enllesteixi.

I per esborrar qualsevol dubte sobre la fidelitat dels traductors, per a qui sàpiga grec clàssic, l’original:

κέκλυτέ μευ πάντές τε θεοὶ πᾶσαί τε θέαιναι,
ὄφρ' εἴπω τά με θυμὸς ἐνὶ στήθεσσι κελεύει.
μήτέ τις οὖν θήλεια θεὸς τό γε μήτέ τις ἄρσην
πειράτω διακέρσαι ἐμὸν ἔπος, ἀλλ' ἅμα πάντες
αἰνεῖτ', ὄφρα τάχιστα τελευτήσω τάδε ἔργα.

Deus i deesses, lectores i lectors, analfabets i analfabetes, amigues i amics, coneguts i conegudes, també desconegudes (i desconeguts), catalans i catalanes, no catalanes i no catalans, heterosexuals i homosexuals, lesbianes, caucasians/nes i afroamericans/es, també asiàtics/ques, alts/es i baixos/es, prims/es i grassos/es, totes i tots!... per si en quedava algun dubte, els grecs i les gregues ja ho varen dir tot, tot, tot.

Kyō kore o mimasendeshita (II)

Avui he vist com una persona privada del sentit de la vista, abillada amb tota pulcritud (vestit fosc i sabates negres, toaleta impecable i preceptives ulleres de vidres fumats), avançava per la vorera de la plaça del bisbe Urquinaona tot caminant arran dels edificis, comprovant amb l’ajut d’un bastó, com és d’habitud en aquests casos, la presència d’hipotètics obstacles que poguessin obstaculitzar el seu pas.

I avui també he vist com a la cantonada de plaça Urquinaona amb el carrer de l’escriptor Fontanella, just a tocar de l’accés a un conegut local comercial on se serveixen entrepans, un home d’aspecte pollós restava ajagut sobre el panot de la vorera amb l’esquena recolzada a la paret, absent del tot del seu entorn, talment fos privat per pròpia desídia de l’ús dels sentits, doncs contra el que pogués semblar, ni tan sols captava.

I allò que vós, amable lector, imagineu, ha succeït: el bastó del cec ha colpejat a l’indigent que, retornat per força al mon dels sentits, l’ha pres amb força enmig d’ofensius renecs i l’ha trencat en dues meitats, alhora que l’invident, trasbalsat i desorientat, demanava auxili i expressava el seu desig d’acabar, tot seguit i de manera violenta, amb la vida d’aquell que així l’ha pertorbat.

Watashi desu (IV)

Com vull arribar amb temps, no sigui cas que s’esgotin les entrades, decideixo agafar el metro tot i no anar lluny. I en davallar per les escales, un cop validat el títol de transport, el veig al meu davant, a ell, el més odiós dels mortals, caminant abstret cap a mi, amb un llibre a la destra, cabells curtíssims i ulleres de filferro, camisa negra i jaqueta fosca. I resto sobtat, doncs poc pensava en ell, abstret com anava en les meves nicieses, perduda de fa dies l’esperança de trobar-lo. Però sense pensar-m’ho ni poc ni massa, gens, em canvio el llibre de ma, avanço el peu esquerre, flexiono els genolls i deixo anar el puny dret, carregant tot el pes del cos en un cop que impacta de ple en el seu enutjós rostre, que s’esberla en mil bocins, com el vidre que fa de mirall, que em nafra la mà, vermella ja de sang.

I assegut a la sala mig buida, a tocar de la pantalla, tot esperant que comenci la pel·lícula, em vaig retirant els diminuts cristalls de vidre que em resten clavats a la mà, alhora que amb el mocador intento netejar les restes de sang, que ja se sap, és ben escandalosa.

Ganbatte kudasai (II)

Formós de planta, abillat de nou amb gamberes de flexible estany als turmells, sòlida cuirassa al pit, elm massís de daurada crinera a la testa, em disposo a eixir de la llar, escales avall, amb el sòlid bronze de l'escut al braç esquerre, la pica a la destra, el punxegut glavi d’argent al talabard, prest per a l’ofensa, foll pel carnatge, a la cerca de l’odiós enemic, disposat a guanyar, per sempre més, els llorers de la glòria.

Però amb la porta de casa oberta, amb l’olor de la sang que m’embogeix, l'èpica dels dactílics hexàmetres que em crida, resto aturat, indecís. I amb veu de ferro pregunto si la bugada ja és estesa, si el rentaplats és buit, si no queda res per fer, potser escombrar el pati o trucar a algú, endreçar l’altell o regar les plantes.

Escombrar tu el pati? sento, però, que crida des de la sala, rient, la meva companya. Marxa i no busquis excuses, que ja faré jo el sopar, per tres, per a aquesta tal Glòria a qui sempre dius que vas a buscar i mai no trobes, i per a nosaltres dos.

Watashi wa kono hon o kakimashita

Més de vuit anys després torno a Ribeyro, a les prosas apátridas. I rere l’entusiasme que em desperta cada paràgraf, haig de fer grans esforços per no començar a escriure, a copiar, paraula per paraula, el que llegeixo. Fins que no puc més i corro cap a l’ordinador, obro el processador de textos i defineixo un format vertical de pàgina de deu per vint-i-tres centímetres, on insereixo, a dalt a l’esquerra, una petita fotografia on se’m veu en primer pla, seriós, amb la característica mirada del literat immortal. A sota teclejo el meu nom, dErsu_, i tot seguit començo a redactar el panegíric: dErsu_ (Tarragona 1968), estudià arquitectura a la Universitat Politècnica de Catalunya, on excel·lí en tot ... I quan resto satisfet per les prop de trenta línies que he escrit ho imprimeixo en paper adhesiu, que retallo amb cura i enganxo sobre la solapa del llibre de Ribeyro. Repeteixo l’operació amb la portada, la contraportada i el llom, també amb la contrasolapa, on hi ha el llistat dels darrers títols publicats per l’editorial, entre ells les prosas apátridas, ara ja, i per sempre més, obra d’en dErsu_ .

I en acabar deso el llibre a l’estanteria del saló, just al prestatge corresponent a les meves obres complertes, on als lloms, just al costat del meu nom, es poden llegir els títols de tota la meva obra, de la Ilíada a el llibre del desassossec, de Jacob von Gunten a el millor dels mons.

Doko e ikitai desu ka (IV)

Com no sé com anar, doncs la ciutat m’és desconeguda, pregunto. Segueixi tot recte per la gran avinguda, em diuen, a la rotonda tombi pel tercer carrer i ja ho trobarà. Però no ho trobo i torno a preguntar, no, no, reculi i tombi a la dreta, no té pèrdua. Però em perdo i pregunto de nou, cap a l’esquerra fins que vegi un parc. Però no veig cap parc i em fan recular de nou, i tombar, ara cap a la dreta, fins que arribo a allà d’on he sortit, a la gran avinguda, cansat d’haver caminat tot el dia per no res.

I l’endemà, sense preguntar res a ningú, camino per la gran avinguda fins arribar a la rotonda, on giro pel tercer carrer fins que reculo i tombo cap a la dreta, després a l’esquerra, torno enrere, trenco cap a la dreta i arribo allà on era, a la gran avinguda.

I des d’aleshores faig el trajecte de memòria, sense necessitat de parar atenció per orientar-me, només enutjat quan alguna cosa trenca la rutina habitual, com quan algú, d'habitud un turista, m’atura i em pregunta com anar a no sé on. Reculi i tombi cap a la dreta, responc, no té perdua.

Nichi-yōbi (II)

Avui he somniat que avions italians bombardejaven la ciutat, i he vist com els projectils queien damunt nostre tot seguint unes trajectòries precises, prèviament calculades, i esclataven produint els danys habituals, això és, llevant la vida de qui trobaven al seu voltant, ensorrant edificis, excavant cràters a l’asfalt dels carrers... Al somni res no destorbava l’espectacle del bombardeig, doncs fora de l’estrèpit dels avions, del xiulet de les bombes i de les ensordidores explosions, res no se sentia: ni sirenes d’alarma, ni el plany dels ferits, ni el plor dels supervivents... res.

I a l’endemà, aquest matí, la ciutat es llevava sorpresa, doncs el dubte era comú, perquè ens bombardegen els italians? Algú, però, responia assenyadament que no, que no són pas els italians, ni és a nosaltres, a qui bombardegen. I així tranquil·litzats, esquivant els esvorancs dels carrers i les muntanyes de runa, el socarrim dels cadàvers, anàvem cap a la pastisseria a comprar un tortell de nata, o millor encara unes pastes seques, doncs avui, com un cop cada set dies, és diumenge.