Tsukuribanashi

Saben, que sóc un impostor? no, no vull dir que em faci passar per qui no sóc, doncs prou evident és que qui això escriu no és més que un heterònim mancat d'existència, que no va pel carrer decapitant marrecs o transformant-se en drac. Tampoc és que el què aquí puguin llegir ho hagi escrit algú altre de qui m'aprofito, només faltaria. La meva impostura rau en la relació que estableixo amb allò que escric, que enlloc de basar-se en una relació de subordinació de l'autor vers l'obra, és l'obra la que se sotmet al meu caprici, com el músic que fa d'un concert un mitjà per a demostrar el seu virtuosisme i reivindicar la seva persona, i obvia la música. Amb l'evidència, és clar, que en aquest cas no hi ha cap virtuosisme ni cap persona per reivindicar, i que tot plegat no és més que fum. Però que volen que els digui, la impostura, segons com, també pot ser un agradable passatemps, i, si més no, és un passatemps d'allò més estès, doncs el món, d'impostors, n'és ple.

Kochira wa Flaubert-san desu

En referir-se a l'obra de Gustave Flaubert hom acostuma a servir-se de la paraula realisme, un mot que em desplau, i no pas poc. Jo m'estimo més parlar de versemblança, i dir que l'obra de Flaubert és versemblant, però d'una versemblança que no neix de la correspondència més o menys fidedigna entre obra i realitat, doncs Flaubert era novel·lista, és a dir, escrivia ficció. La seva versemblança és resultat d'un estil que descriu o inventa (això tant és) amb minuciositat i precisió l'escenari on actuen els seus personatges, fins a fer-nos-el tan creïble com el nostre propi món, aquell en què nosaltres mateixos anem d'aquí cap allà fent el que podem. I tinguin per cert que tan gran era l'habilitat de Flaubert que, d'haver-ho volgut, ens hagués fet versemblant qualsevol escenari, fins el més impossible, per molt que estigués poblat per persones honestes i bondadoses.

Dit això, trobo que tot això del realisme, del naturalisme, del verisme o de la versemblança, no són més que romanços.

Kokonotsu

En un exemple de subtilesa, el novè dels deu manaments que diuen que Déu nostre senyor lliurà a Moisès al Mont Sinaí diu, no acusis ningú falsament (llibre de l'Èxode, capítol vint, versicle setze). Tal com assenyalà Hannah Arendt el 1975, el novè manament no enuncia un categòric i problemàtic no mentiràs, doncs l'escrivà de Déu devia ser un murri que volgué estalviar-se enutjoses i estèrils disquisicions sobre la mentida i la veritat, i es limità a demanar bona voluntat per no perjudicar a ningú amb afirmacions dubtoses, que no és poc.

Altrament són els sacerdots de tot culte (religiós o científic, darrerament mediambiental), defensors per excel·lència del monopoli de la veritat (revelada, és clar), i gent poc amiga de subtileses. Sacerdots que no per res fan la seva particular i interessada lectura del novè manament, d'habitud un no mentiràs absolut, irrefutable, doncs s'entén que al posseïdor de la veritat res no el disgusta tant com la mentida.

Kodomotachi (II)

Al carrer, amb el paraigües en una mà i una bossa a l'altra, veig com se m'apropen tres marrecs de pocs anys fent tabola. Un d'ells, el que va primer, camina d'esquena tot explicant ves a saber què als seus companys, sense fixar-se gens per on va. Jo, per si de cas, em desvio cap a la dreta per mirar de no topar-hi, però ell fa un gir sobtat cap a mi, de manera que, sense que jo pugui evitar-ho, ensopega amb la meva cama esquerra, s'entrebanca, i cau sobre el panot mullat de la vorera. Els seus dos companys s'aturen de cop, i en veure caigut al seu amic em miren com qui demana explicacions per algun greuge, talment jo tingués alguna responsabilitat en el que acaba de succeir. Per evitar-me farragoses explicacions, doncs res de més enutjós que defensar les pròpies raons, deixo caure el paraigües que porto a la mà dreta i prenc l'esmolat glavi que duc a la bossa de la mà esquerra, i amb un sol gest, precís i decidit, separo el cap dels dos vailets de llur tronc. Tot seguit deso el glavi dins la bossa, recullo el paraigües i, reprenent el meu camí, agafo el telèfon mòbil per trucar a l'esmolet, d'on vinc de recollir les divines armes que vaig portar-li la setmana passada, per felicitar-lo per l'esplèndida feina feta.

Wani no asobi o shimashita

Com d'altres passegen el gos, ahir la petita Albeta passejava un petit cocodril, prenent amb la mà dreta un esfilagarsat cordill blau que sortia de la boca del rèptil, talment li haguessin d'arrencar un queixal corcat. Del llom del cocodril sobresortien dos caps d'hipopòtam de color groc, que gràcies a l'enginy d'un mecanisme que duia ocult dins la panxa, obrien i tancaven llurs rialleres boques segons el desplaçament de tot el conjunt, que lliscava, empés per la força de tracció que li transmetia el cordill, sobre quatre rodes vermelles que substituïen a les habituals extremitats d'aquest tipus d'animals. Ja per acabar, només afegir que la panxa del cocodril era feta de plàstic de color groc, en contraposició al verd del plàstic del llom, i a conjunt amb el groc dels caps d'hipopòtam, fets, també, de plàstic, nom genèric dels composts orgànics polimèrics obtinguts per síntesi o procedents de substàncies naturals que han sofert profundes transformacions químiques.

Gide-san no hon o yomimashita

Julius de Baraglioul vivia sota el règim prolongat d’una moral provisional, aquella mateixa moral a la qual se sotmetia Descartes, mentre esperava poder establir les regles d’acord amb les quals viure i actuar per a l’esdevenidor. Però ni el temperament de Julius no parlava amb tanta intransigència, ni el seu pensament amb tanta autoritat perquè fins a l’hora present li hagués estat gaire penós d’avenir-se amb les conveniències. Ell, al cap i a la fi, no exigia res més que confort, del qual formaven part els seus èxits d’home de lletres.

Escriu l'André Gide, a l'excel·lent Les caves del Vaticà.

I un cop més el model a seguir ens el dóna la literatura, doncs res de millor que la pasta de cel·lulosa dels llibres per a viure segons allò que determini la nostra voluntat. Sort, però, que el nostre atrafegat anar amunt i avall és ple d'enutjosos contratemps que ens alliberen d'aquesta possibilitat, doncs viure segons el nostre desig ha de ser, probablement, la pitjor de les tiranies, per molt que en la nostra immodèstia només aspirem, com el senyor Baraglioul, a un poc de confort i a un absurd èxit literari.

Irasshaimase

Puc fer alguna cosa per vós, sento que se m'adreça una veu al meu darrere. I en tombar-me veig a un bell minyó, que amb posat servicial em somriu cofoi, esperant, sens dubte, les meves demandes. Alguna cosa per mi... com ara enllustrar-me les sabates? li pregunto, sobtat per l'absurditat del seu oferiment. Si això és el que desitgeu, em respon ell, sol·lícit, talment tingués el raspall i el pot de betum a punt, i res no li plagués més que ocupar-se del meu calçat. I ara, no digueu nicieses, enllustrar-me les sabates, on s'és vist. Però què voleu fer per mi...? Què us fa pensar que podeu fer alguna cosa per mi...? que potser podeu alliberar-me de les meves penes o de les meves alegries? I ja sigui pel to agre de les meves paraules, o pel significat de les mateixes, si és que alguna cosa signifiquen, el bell minyó deixa de somriure i roman uns instants en silenci. Sempre us puc enllustrar les sabates, respon a la fi, somrient de nou. Sí, això sí, sens dubte, i abans de deixar-li les sabates li dono una moneda com a propina, i li recordo que a l'endemà se m'ha de despertar a les set, sens falta.

Shattā (II)

De sobte, per culpa d'un lleig atzar, allò que m'enllamineix el present desapareix del tot, i fins el seu record se'm fa estrany. Resto, doncs, confús, sense saber a què o a qui agrair la inevitable joia de viure, que com no pot ser altrament roman amb mi. Finalment és la persiana, que té el cable entortolligat i cal reparar-la, una tasca manual que m'és del tot desconeguda i que m'ofereix no poques dificultats, encara més si considerem la manca d'eines adequades, però també la satisfacció de fer allò que no sé fer, i assolir l'èxit en forma de cable que torna a alçar o davallar el conjunt de llistons de clorur de polivinil que fan de persiana.

Quinoko o tabetai desu

Aquest migdia, camí de casa, m'he imaginat immortal. També m'he imaginat ric i jove, ple de salut, intel·ligència i bellesa, doncs qui vol immortalitzar la pobresa o l'estupidesa? Ben cofoi m'he vist vivint al camp, en un vell casalot envoltat per un ombrívol jardí, malbaratant el meu infinit temps en nicieses, i menjant els abundosos bolets dels boscos dels voltants que ningú més que jo collia. N'hi havia a manta, i era tot un plaer menjar, dia sí dia també, pa amb oli de tòfona i cristalls de sal, carpaccio d'ous de reig, xampinyons amanits amb vinagre balsàmic, crema de rovellons i escalunyes, bacallà confitat amb ceba i rossinyols, patates trinxades amb col i potes de perdiu, sopa de soba amb ou cru i tempura de trompetes i camagrocs, truita d'ous de guatlla amb fredolics i escarlets, arrós de ceps amb faves i escarxofes, tirabecs saltats amb múrgoles, futo-maki de llenegues amb salmó, i mil tipus més de bolets, doncs fins la gírgola més humil o l'amanita més metzinosa m'eren ben saboroses.

Aquest migdia, camí de casa, tenia gana.

Puig-san desu ka, Roma-san desu ka

Satisfet i incrèdul, escolto com la presentadora del telenotícies anuncia que Valentí Puig ha estat triat per dissenyar el contingut de la participació catalana en la Biennal de Venècia d'Arts Visuals 2009, dins el programa Eventi Collaterali. Satisfet, doncs tot i que desconeixia aquesta vessant en l'activitat professional del senyor Puig, la seva presència és sinònim de rigor i qualitat. I també incrèdul, doncs els sectaris que ens desgovernen sempre han obsequiat aquest tipus de llaminadures als seus acòlits, i em sorprèn que ara triïn al senyor Puig, a qui ja van menystenir al sarau de Frankfurt, i qui no crec que hagi esdevingut, d'ahir per avui, eco-socialista o similar.

Però la satisfacció i la incredulitat em duren poc, doncs tot seguit, en ampliar-se la notícia, Valentí Puig metamorfosa en la persona d'un tal Valentín Roma, que exposa amb seguretat l'eix vertebrador de la seva proposta, presentar l'existència d'alternatives al capitalisme, potser visuals, afegeixo jo, atès que parlem d'arts visuals.

Doncs això, el 2009, a Venècia.

Kochira wa Àiax-san desu (II)

Un cop Àiax és mort, perdut també per llurs pròpies follies, els caps aqueus reunits en assemblea decideixen no donar sepultura al seu cos, ni fer cap dels ritus funeraris d'habitud, doncs consideren Àiax un traïdor, indigne d'aquests honors. Ulisses, però, a l'igual que Antígona en el cas del seu germà, s'hi oposa en considerar la decisió de l'assemblea forassenyada i causa de possibles desgràcies. I per això, per la por al mal fat, l'enginyós Ulisses fa servir un cop més la paraula per convèncer als companys de llur error, i Àiax, com no pot ser altrament, és enterrat.

Però ens equivocaríem si penséssim que Ulisses triomfa allà on Antígona fracassa, doncs Antígona també triomfa. Antígona sap que la manera més eficient de defensar allò que creu, l'obligada pietat vers els Déus (i no pas honorar a un germà mort), és sacrificar la seva vida i abraçar el martiri amb fermesa. I tanta raó tenia Antígona triant la mort, que avui dia, més de dos mil anys després, continuem recordant el seu nom, el nom d'algú que, ves per on, mai va existir.

Watashi wa kuma desu

Avui, en llevar-me, m'ha plagut ser un ós formiguer. M'he tret el pijama, m'he estirat el nas fent pinça amb dos dits, i despullat he baixat al carrer on, de quatre grapes i amb els ulls mig aclucats (els óssos formiguers tenim una visió deficient), he començat a cercar les saboroses formigues. Però, abans que en pogués trobar cap, he sentit com una veu coneguda em cridava, ep, dErsu, que fas despullat i de quatre grapes pel carrer, que crides l'atenció i te'n constiparàs, i de seguit he reconegut l'assenyada veu de J. No m'atabalis, sóc un ós formiguer i cerco formigues i tèrmits, he respost. Els óssos formiguers no parlen, ha dit J., i tu com ho saps, setciències? si jo parlo, i jo sóc un ós formiguer, els óssos formiguers parlen, he sentenciat. Deixat estar de sil·logismes pocasoltes, a més, no tens aspecte d'ós formiguer, ha afegit J. I tu a qui creuràs, a mi o als teus ulls, empirista de pa sucat amb oli? Vull ser un ós formiguer i sóc un ós formiguer, i d'una empenta me l'he tret de sobre i he continuat vorera enllà, alhora que el vent s'emportava les darreres paraules de J., voler no sempre és poder, dErsu, no sempre...

Kyūketsuki (II)

No tenia mai una paraula amable amb ningú, ni perdonava res als altres, doncs cada nafra, cara malaptesa, cada errada que poguessin cometre, li recordava, com una punyalada, les pròpies mancances, i res no el turmentava tant com saber-se imperfecte. Per això va decidir retirar tots els miralls del vell casalot on vivia, per no haver de contemplar mai més la seva odiosa imatge. I per això només sortia en hora fosca, quan els carrers ja eren deserts i les probabilitats de trobar algú eren ben minses, doncs, cada cop més, la presència dels altres li provocava enutjosos atacs de fúria.

Les enraonies van dir d'ell que odiava el dia i només vivia de nit, que tenia tractes amb el maligne i que podia metamorfosar, a voluntat, en un lleig mamífer volador. Ningú havia vist mai res de tot això, però tothom coneixia a algú que jurava que sí, que un parent seu l'havia vist fent coses que no es podien ni explicar. Fins que va arribar el dia en que la multitud, temorosa del monstre que havia creat, va acabar assaltant el vell casalot. Van esbotzar la porta i ho van regirar tot fent aldarull i destrossa, i en trobar-lo amagat dins un armari, paralitzat pel terror, van tallar-li el cap, li van clavar una punxeguda estaca de fusta al cor, i li van omplir la boca d'alls.

Les autoritats van obrir una investigació que mai es va resoldre, i encara avui hom té la precaució de senyar-se en passar pel davant del vell casalot, no pas per apaivagar la consciència per allò que feren, només faltaria, sinó per vèncer la por al monstre que mai va ser.

Ototoi no shinbun

Zapatero sitúa a un magistrado muy religioso al frente del Poder Judicial, llegia abans-d'ahir a la portada del diari el país, gràcies al generós cos de lletra del titular. I encara resto, com no pot ser altrament, decebut. No pas per les creences privades del senyor magistrat, que tant se me'n donen; ni pel to de progressista escandalitzat de qui redacta el titular, doncs ja el conec, el pamflet ex-independent del matí; ni tampoc perquè sigui el cap del poder executiu qui designi a dit al cap del poder judicial, doncs prou sé que el senyor Montesquieu és mort i ben mort, requiescat in pace. És, només, que almenys podrien guardar les formes, tots plegats, essent com són les formes l'únic de democràtic que semblava restar-li al dit estat espanyol, i haver escrit alguna cosa com ara: Zapatero propone a un beato para presidir el Poder Judicial.

Kochira wa Wilde-san desu (II)

Per mi el martiri no era sinó una forma tràgica d’escepticisme, un intent de fer realitat per mitjà del foc allò que no s’ha aconseguit per mitjà de la fe. Ningú mor per allò que sap que és veritat. La gent mor per allò que vol que sigui veritat, per allò que el cor li diu amb horror que no és veritat.

Escriu Oscar Wilde, a El retrat de W.H.

Podríem girar l'argumentació de Wilde i afirmar que viure és una forma de creure, que allò que aconseguim per la fe no cal defensar-ho per mitjà del foc, doncs poc importa el parer dels altres quan el nostre cor viu en la certesa. Podríem, fins i tot, afegir que la manca de fe és la causa de la violència que senyoreja el món, doncs si hom tingués fe renunciaria a qualsevol violència. Podríem, tot seguit, embrollar-nos intentant definir la fe i escatint quina és la millor, la més útil o la més veritable. Podríem, doncs, dir tantes bestieses com volguéssim i, panxacontents, restar convençuts de la niciesa a la que haguéssim arribat, fins que a l'endemà llegissim qualsevol altre frivolitat bellament escrita, i l'habitual manca de rigor del nostre raonament ens portés, de nou, a dir el que fos.

Ganbatte kudasai (IV)

Com vostès potser recordaran, a l'armari del rebedor de casa guardo les armes que acostumo a fer servir per assolir la glòria: les gamberes de flexible estany, l'elm massís de daurada crinera, l'escut de sòlid bronze, la llarga pica, el glavi de punxegut argent, la cuirassa i el talabard de cuir. I cada diumenge, si fa bo i les meves obligacions m'ho permeten, en haver dinat surto rabent en cerca de l'odiós enemic, doncs l'enemic sempre és odiós, només faltaria.

Tot això ve a col·lació perquè els volia explicar que diumenge passat vaig trobar a la cantonada del carrer Girona amb Diputació un vell xaruc que em va mirar malament. Desperta ferro, vaig cridar, i encès d'ira li vaig gitar la pica al mig del pit amb totes les meves forces, alhora que esquivava la maldestra escomesa del seu bastó d'invàlid i l'esventrava amb l'esmolat glavi, abans d'esbocinar-li la testa colpejant-lo amb el cantell de l'escut. Satisfet per la gesta que acabava de realitzar vaig treure pit, i curull d'orgull, amb la seguretat que dóna ser el preferit dels Déus, vaig tornar cap a casa a preparar el sopar, amanida de bacallà amb alvocat, ceba tendra i olives negres.

Kyūketsuki

El 1932 Carl Theodor Dreyer dirigí el seu primer film sonor, Vampyr-Der Traum des Allan Grey, on el so ambient substitueix els diàlegs, i on la trama argumental, una lliure i personal interpretació del tema vampíric, es fon en favor de l'atmosfera i les sensacions que provoquen les imatges, moltes d'elles inoblidables. El 1970 Pere Portabella dirigí el seu quart film sonor, Vampir-Cuadecuc, on el so ambient també substitueix els diàlegs, i on la trama argumental, de tots coneguda doncs segueix el canònic text de Bram Stoker, no arriba a fondre's del tot en benefici de l'atmosfera i les sensacions que provoquen les imatges, moltes d'elles notables.

Copiar, reproduir per imitació, no és una feina fàcil, ni sempre volguda, i allà on Dreyer aconseguí una obra mestra del cinema, Portabella, un excel·lent artesà que no gaudeix de la meva prescindible simpatia, feu un film notable i d'una infreqüent delicadesa, que qui així ho desitgi pot veure a la sala gran dels Cinemes Verdi en rigurosa estrena, doncs en el seu moment l'obtusa censura franquista prohibí l'exhibició del film.

Shattā

De sobte, gràcies a un bell atzar, allò que m'enfosquia el present desapareix del tot, i fins el seu record se'm fa estrany. Resto, doncs, confús, sense saber a què o a qui culpar de la inevitable insatisfacció de viure, que com no pot ser altrament roman amb mi. Finalment és la persiana, que té el cable entortolligat i cal reparar-la, una tasca manual que em desplau, encara més quan les mans se'm taquen de greix i una gota de sang m'envermelleix el dit gros de la mà dreta, punxat per un dels fils metàl·lics que conformen el cable que hauria d'alçar o davallar el conjunt de llistons de clorur de polivinil que fan de persiana.

Doko ni watashi no uchi ga arimasu ka

Caminant apressat, camí de casa, m'aturo desconcertat en una cruïlla, doncs no recordo si haig de girar a l'esquerra, a la dreta, o continuar recte. Dubtós em fixo en les tres opcions que tinc al meu davant, però cap d'elles em resulta coneguda, com si mai les hagués vist abans. Em tombo per comprovar si he seguit el camí habitual, però tampoc sé reconèixer el carrer per on he vingut. Miro de nou cap endavant i torno a dubtar, i m'apropo a un assalariat de l'ajuntament que multa als vehicles estacionats per demanar-li per on haig d'anar. Perdoni, per anar a casa meva, li pregunto. On viu vostè?, em respon. A casa meva, és clar, dic jo. I on és casa seva, a quin carrer? em talla, abans d'afegir, va, no veu que tinc feina i no estic per bromes? Desorientat, doncs tampoc puc recordar la meva adreça, m'assec en un banc proper on m'entretinc mirant a qui passa pel meu davant, per si de cas algú m'és conegut i puc demanar-li ajut o, millor encara, per si a algú li sóc conegut i m'ofereix el seu ajut.

Fins que en hora fosca em troba, diu ser la meva parella, i després d'assegurar-se que em trobo bé em renya pel meu capteniment, doncs m'has fet patir de valent, afegeix. Jo entomo la meva culpa, prometo esmenar-me, i, agafat de la mà em deixo portar cap a casa, a on, em diu, tenim gamba vermella per sopar, que sembla ser que m'agrada d'allò més.

Israel ni sunde imasen

Si entenem per Agència d'Intel·ligència una estructura governamental encarregada de la recopilació, anàlisi i ús d'informació, amb el teòric objectiu de preservar la seguretat de l'estat que la patrocina, convindrem que l'estat d'Israel té tres agències dites d'intel·ligència (d'agents secrets, com si diguéssim), el Mossad, el Shabak, i l'Aman. El Mossad, forma abreujada de Hamosad Lemodi'ín Uletafkidim Meyujadim (Institut d'Intel·ligència i Operacions Especials), és el responsable de les activitats dutes a terme fora de l'estat hebreu. El Shabak, acrònim de Sherut Bitachon Klali (Servei de Seguretat General), és el responsable de les activitats dutes a terme dins de l'estat d'Israel. I l'Aman, Agaf HaModiin (Direcció d'Intel·ligència Militar), és, a més d'un conegut oxímoron, l'agència d'intel.ligència de les Forces de Defensa Israelianes.

És per això que un dia vaig escriure que l'home que caminava al meu davant era un agent del Mossad, tot i no semblar-ho, doncs si enlloc de caminar pels carrers de la ciutat de Barcelona ho hagués estat fent pels de Jerusalem, Tel Aviv, Haifa, Be'er Shea o Eilat, hagués escrit que era agent del Shabak, i si enlloc de caminar pels carrers d'una ciutat, ho hagués estat fent per una intal·lació militar, hagués dit que era agent de l'Aman.

Ikimasen ka

Petits moviments al marge, cada vint-i-tres hores, cinquanta-sis minuts i quatre segons, la Terra complerta un gir sobre el seu eix; cada tres-cents seixanta-cinc dies, cinc hores i quaranta-set minuts, una òrbita al voltant del Sol; cada divuit anys, set mesos i sis dies, un moviment de nutació al voltant de la seva posició en l’esfera celest de nou segons d’arc; cada vint-i-cinc mil set-cents seixanta-set anys, set mesos i sis dies, una volta de precesió; cada dos-cents vint-i-sis milions d’anys, en bona companyonia amb la resta del dit sistema solar, una òrbita al voltant del centre de la Via Làctia.

Tot plegat fa una resultant de més de dos-cents disset mil dos-cents quinze quilòmetres per segon, que no semblen pocs, tot i que de vegades, còmodament escarxofats en alguna butaca, puguem restar convençuts de la nostra quimèrica estaticitat, com qui còmodament instal·lat en la certesa, resta convençut de llurs pròpies conviccions.

Kochira wa Eliasson-san desu

Un artista no és més (ni menys) que una persona que té la paciència de mirar al seu voltant, la lucidesa de reflexionar sobre allò que hi veu, i la gentilesa de voler-nos-ho explicar. Més enllà d'habilitats manuals més pròpies dels artesans, l'artista mira, pensa i explica, essent la seva obra, sigui quina sigui l'anècdota del seu format, la manera que té d'expressar-se.

És per això que, de vegades, algunes obres ens poden semblar trivials i/o ridícules, talment l'entreteniment d'un marrec de pocs anys, doncs la seva gènesi rau en l'anodí que veiem o escoltem cada dia al nostre voltant, allò que, apressats com anem, no ens aturem mai a considerar, doncs ho trobem mancat d'interès. I és aquesta aparent quotidianitat la que ens pot fer menysprear una obra, potser magnífica (o potser no), abans de conèixer-la.

Vagin, doncs, si en tenen ocasió, a la Fundació Miró (fins el vint-i-vuit de setembre) i jutgin per vostès mateixos allò que el senyor Eliasson, Olafur Eliasson, te l'amabilitat de voler-nos explicar, per molt que, a primer cop d'ull, puguem pensar que tot allò no són més que romanços.

Yūdachi

En notar les primeres gotes entro dins, on, assegut en un balancí, continuo llegint sense parar gaire esment de la remor de la pluja. Fins que distret per un fort repic, doncs comença a caure calamarsa, deixo el llibre i paro atenció en la remor que sento de fons. Prenc un paraigües (que de poc em servirà), surto i vaig cap el riu, d'habitud no més que un corriol d'aigua que embelleix el paisatge. I incrèdul veig com la pacífica riera s'ha desbocat per tot. Com la pollancreda que tinc al meu davant ara és riu, i com la pista i els prats de l'altre riba també són riu, i com tot el que veig és riu, d'aigües tèrboles que escumegen amb violència. Hipnotitzat, tot moll, resto al davant de l'aigua, retent un sentit homenatge a la seva força, fins que un dels alts pollancres cedeix, i mut, doncs el crit de l'aigua ho silencia tot, cau i és arrossegat avall, talment no fos més que un lleuger branquilló.

I com si la caiguda de l'arbre m'hagués alliberat de l'embruix, giro cua i torno cap a la casa, doncs encara no he acabat la lectura.

Viena ni imasu

Tot i que arribo en vaixell i segons els mapes em trobo en una illa, tinc la certesa de ser a Viena poc abans de l'esclat de la Gran Guerra. Pels carrers sento parlar italià, sens dubte dialecte triestí, també l'alemany dels funcionaris imperials i moltes més llengües que em són desconegudes, potser txec, ucraïnès, hongarès, croat, jiddisch... doncs gran és l'imperi. Molts nadius tenen els cabells vermells, l'arquitectura és sòbria i es destil·la ginebra, influència anglesa em diuen. Però s'equivoquen, doncs els dominis de sa graciosa majestat mai han arribat fins a les ribes del Danubi, que corre sec fins les argiloses platges de la costa nord, on prenc les aigües i faig castells de sorra, talment fos on crec ser, a la costa Dàlmata.

Doncs poc m'importa la menyspreable geografia, fins a la darrera de les pàgines, sóc a Viena.

Ashita natsu-yasumi ikimasu (II)

Doncs això, tot i que demà tampoc agafaré cap avió ni marxaré gaire lluny, circumstàncies obliguen, el blog, un cop més, resta tancat per vacances fins a finals d’agost. (escassíssims) Lectors, salut.