Ashita natsu-yasumi ikimasen

Doncs això, tot i que enguany no pujaré a cap avió ni faré cap gros desplaçament, circumstàncies obliguen, el blog, un cop més, resta tancat fins a finals d'agost. (escassíssims) Lectors, salut.

Kochira wa kenchiku no benkyo o shimasu

Aquest mes de juliol hem tingut un xaval al despatx. Aquest curs ha fet segon d'arquitectura i ha pensat que seria una bona cosa passar bona part de les seves vacances en un minúscul despatx, on d'habitud només som dues persones. Evidentment no rebrà cap pagament per les quatre hores diàries que ha passat amb nosaltres, ni per les que passarà els primers dies de setembre, abans no retrobi les classes. L'hem fet imprimir plànols, enquadernar expedients, i, com que mostrava una destacable habilitat dibuixant, l'hem fet fer unes perspectives per complementar uns projectes que hem d'entregar d'aquí poc i que a mi em deixaran sense vacances. També li hem explicat tot el procés de redacció d'un projecte, des dels esbossos inicials fins al document final, i li hem mostrat com rere pràcticament totes les decisions de projecte hi ha una normativa o alguna expressa demanda del client, mai un caprici. Amb un casc a la testa l'hem portat de visita d'obra o de passeig pels carrers d'un polígon d'habitatges que hem de re-urbanitzar, i li hem insistit molt en fer un ús ben endreçat del programari informàtic, esmenant-lo constantment, quan ho feia malament per a què ho fes bé, i quan ho feia bé per a què ho fes millor. Finalment li hem parlat de René Magritte, per evitar-li confusions.

Si algun dia se'l troben facin-li confiança, no els decebrà.

Rikujō kyōgi

Avui he vist tot de desconeguts en calça curta que marxaven, ja saben, que es desplaçaven de manera pintoresca caminant de pressa però sense arribar a còrrer. Els desconeguts ocupaven una part de la calçada del passeig del marquès de l'Argentera, on seguien un circuit prèviament delimitat amb mitjans provisionals. Els marxadors m'han fet recordar a Pe, company de facultat que també era aficionat a marxar en calça curta, no sense un cert èxit. Tal activitat, és clar, era motiu de befa per part dels seus companys d'estudi, entre els que m'incloc, que acostumàvem a demanar a Pe que marxés una estona, prec que Pe mai no va arribar a satisfer. O potser sí, doncs més d'un cop sí que va acabar marxant.

Va resultar que un dia va morir un familiar molt proper de Pe, i jo, inhàbil com sóc, no vaig saber que fer, si adreçar-li unes no del tot sentides paraules de condol, o continuar amb el tracte habitual, talment res no hagués succeït. Per sort faltava ja poc per acabar els estudis, potser un any o dos, no més de tres, de manera que no va ser gaire difícil defugir a Pe al llarg d'aquest temps i així evitar l'enutjosa tasca d'haver de fer alguna cosa.

Monogatari (II)

El dia en què el vaig conèixer, Jota m'explicà amb abundància de detalls que de jove, quan guardava fusta al moll, una colla de galifardeus mirà de robar la mercaderia que era sota la seva vigilància. Al meu torn, jo vaig explicar-li el cop aquell en què vaig entrebancar-me amb un esglaó en una llibreria i vaig caure sobre una bella, coneguda i reconeguda actriu. Dies després, em trobar-me de nou amb Jota al domicili d'uns coneguts comuns, aquest m'explicà amb abundància de detalls que de jove, quan guardava fusta al moll, una colla de galifardeus mirà de robar la mercaderia que era sota la seva vigilància. Al meu torn, jo vaig explicar-li el cop aquell en què vaig entrebancar-me amb un esglaó en una llibreria i vaig caure sobre una bella, coneguda i reconeguda actriu. Des d'aleshores, cada vegada que em trobava amb Jota, aquí o allà, aquest m'explicava amb abundància de detalls que de jove, quan guardava fusta al moll, una colla de galifardeus mirà de robar la mercaderia que era sota la seva vigilància, i jo, al meu torn, li explicava el cop aquell en què vaig entrebancar-me amb un esglaó en una llibreria i vaig caure sobre una bella, coneguda i reconeguda actriu.

I ahir, després de molts anys de no trobar-me'l per enlloc, vaig coincidir amb Jota en una orxateria del carrer Bruc. I allà, asseguts a la barra, xarrupant cadascú la seva respectiva orxata, Jota m'explicà amb abundància de detalls que de jove, quan guardava fusta al moll, una colla de galifardeus mirà de robar la mercaderia que era sota la seva vigilància, alhora que jo li explicava el cop aquell en què vaig entrebancar-me amb un esglaó en una llibreria i vaig caure sobre una bella, coneguda i reconeguda actriu.

Kochira wa Espriu-san desu

ADN és l'acrònim de l'àciddesoxiribonucleic, molècula portadora de la informació genètica en els éssers vius formada per dues llargues cadenes no ramificades de nucleòtics units covalment per ponts 3',5'-fosfodièster, segons diuen els que en saben, d'aquestes coses, i també el diccionari. ADN és, a més, una nova i enutjosa metàfora utilitzada per tot ajunta-paraules amb ínfules d'opinador per referir-se a un suposat origen comú d'algun conjunt d'elements, ja sigui aquest de persones, animals, vegetals, minerals i/o esportistes. La poden trobar per tot, fins i tot en les decebedores i sobreres pàgines amb que els opinadors oficials d'aquest nostre país han omplert la darrera edició de la pell de brau de Salvador Espriu, excel·lent poeta que no gaudeix de la meva prescindible simpatia.

Nesshin

Hi ha certs escrits que destil·len entusiasme, begeisterung, en alemany, crec. Un entusiasme no pas degut al significat d'allò narrat, sinó a un particular ús del llenguatge que pren amb força al lector i l'arrossega amb energia vers l'ignot destí triar per l'autor d'aquelles paraules, sense que importi gaire quin és aquest destí. Qui això escriu no té pas l'ofici de crític literari, ni ha fet cap estudi sistemàtic de cap mostra d'escriptures per destriar els trets que defineixen aquest begeisterung, si em permeten utilitzar la forma alemanya per raons que tot seguit es faran evident. Qui això escriu només té el lleig costum de parlar d'ell mateix en tercera persona i la sort d'haver trobat en les seves lectures alguns pocs autors que han aconseguit crear aquest begeisterung en les seves obres. Tres, en concret: Jünger a En els espadats de marbre, Rilke a Cançó d'amor i de mort del corneta Christoph i, fa pocs dies, Friedricht Dürrenmatt a Minotaure.

La fallida recerca d'aquest begeisterung és el que em porta a la utilització, a l'hora d'escriure, de certs tics narratius potser sorprenents, com, per exemple, la inclusió dels diàlegs en cursiva dins de la resta del text, la barreja constant d'estil directe i indirecte a l'hora de donar veu als diferents personatges, l'ús i abús de repeticions, d'oracions subordinades i de tot tipus de conjuncions. Es tracta de donar continuïtat al text, que en cap moment s'estronqui el fil de veu, talment un lector físicament superdotat pogués llegir cada paràgraf d'una sola tirada, sense cap pausa significativa. Però, com he escrit en el paràgraf anterior, no m'he pres la molèstia d'analitzar les mostres esmentades per mirar de corroborar si Jünger, Rilke i/o Dürrenmatt utilitzaren aquests o altres mecanismes. Tant és. Sóc de l'opinió que els llibres es gaudeixen, no s'analitzen, i encara menys per mirar de copiar tècniques narratives, tasca inútil, doncs copiar encara és més difícil que crear.

Akai

Si ahir escoltava als uns, ara escolto als altres amb evident disgust. Em resulten enutjoses les celebracions, totes, les pròpies i les alienes, i encara més les d'aquells que només poden celebrar per delegació, apropiant-se de l'esforç dels l'altres, incapaços com són de qualsevol mèrit. Imagino als bàrbars pitjant fort les botzines sense respectar l'hora tardana, fent bellugadissa de banderes, esdevenint multitud, cridant, saltant, alcoholitzant-se... tot accions que em resulten deplorables. Només els estòlids criden, només els estòlids salten, només els estòlids s'entrompen. Imagino els carrers curulls de xusma, els mateixos carrers que jo demà hauré de transitat en anar d'aquí cap allà primer, d'allà cap aquí després. Imagino els incidents habituals, les trencadisses habituals, les detencions habituals. No havent-hi prou amb les bàrbares celebracions de l'equip de la ciutat, ara cal suportar, també, les del país que voldria veí. Si no fos que demà haig d'alçar-me amb el sol, tot seguit prendria les divines armes de l'armari del rebedor, i amb el suport dels déus i l'esmolat glavi a la destra, faria tan gros carnatge que ningú restaria amb la testa sobre les espatlles per narrar la meva gesta. Però només em resta prendre els esponjosos taps i, convenientment aïllat, acotxar-me i oblidar un cop més l'existència del proïsme, del sempre enutjós i indispensable proïsme.

San Petersburg ni sunde imasu ka (II)

Aquest episodi vergonyós va succeir justament en aquell moment en què s'iniciava, amb una força irrefrenable i un arravatament commovedor, el ressorgiment de la nostra estimada pàtria i les aspiracions dels seus fills davant d'un nou destí, encoratjador i ple d'esperança. Així comença el relat un episodi vergonyós, de Dostoievski, inclòs a el cocodril i altres narracions, acabat d'editar per l'editorial Papers amb Accent en traducció de Margarida Ponsatí-Murlà.

Una nova coincidència, justament avui, talment Dostoievski, un cop més, retratés la nostra modèlica societat, tan ufana ella, tan superba, doncs no per res ara mateix, mentre interrompo la lectura per escriure aquestes apressades paraules, sento a través del balcó obert el rotor de l'helicòpter que acostuma a sobrevolar la ciutat sempre que algú es manifesta, i escolto repetidament el cant de els segadors que ha de rebre als manifestants d'avui, doncs sembla ser que justament en aquest moment s'inicia (un cop més) amb una força irrefrenable i un arravatament commovedor, el ressorgiment de la nostra estimada pàtria i les aspiracions dels seus fills davant d'un nou destí, encoratjador i ple d'esperança.

Kyō no hyō

Avui, cansat de construir frases, em limitaré a ajuntar paraules. Faré una llista de substantius separats per comes seguides pel preceptiu espai en blanc, però sense connectors de cap tipus, ni verbs ni pronoms, tampoc adjectius, ni preposicions ni adverbis, que no sé el que són. Posats a esforçar-me poc, ni tan sols ordenaré els mots, ni alfabèticament ni de cap altra manera, i qui vulgui trobar-li el sentit a tot plegat perdrà el temps, que potser és el millor que hom pot fer amb el seu temps. Dit això, començo:

joguina, capsa, televisor, ampolla, aigua, butaca, pati, hamaca, patinet, buguenvíl·lea, roser, jardinera, taula, llibre, guardiola, trencaclosques, balconera, piscina, reixa, tendal, endoll, mànega, estenedor, interruptor, làmpada, banc, fruiter, altaveu, peu, tamboret, roda, plàstic, paper, micròfon, arcada, motllura, porta, fusta, sandàlia, sabatilla, mocador, pantaló, samarreta, ordinador, mà, antena, xemeneia, gibrell, galleda, escombra, bossa, vidre, maneta, gerro, pols, ombra, pinça, escala, persiana, cortina, molla, cable, armari, prestatge, núvol, llimoner, rajola, bombeta, coixí, lladre, sòcol, nina, nevera, número, imant, calendari, fil, ganxo, pota, reflex, fotografia, recollidor, bústia, pilota.

Kochira ga Magris-san desu ka

Després del Minotaurus de Dürrenmatt llegeixo Vostè ja ho entendrà, de Claudio Magris, una extraordinària coincidència que prova un cop més la predeterminació de les nostres vides per obra i gràcia d'algun Déu bibliotecari. I és que si Dürrenmatt aprofitava la canònica i de tots coneguda història del minotaure i Teseu per narrar les seves obsessions, Magris se serveix de la no menys canònica i no menys coneguda història d'Orfeu i Eurídice per narrar-ne les seves, d'obsessions. I com Dürrenmatt, també Magris canvia el punt de vista i ens ofereix la veu d''Eurídice, però a diferència de Dürrenmatt, on el punt de vista d'Asterió ens descobreix al propi Asterió, el monòleg d'Eurídice ens parla d'Orfeu, o, si em permeten la frivolitat, del propi Magris. Si fa no fa com l'Asterió de Dürrenmatt, o potser es pensen que Dürrenmatt escrivia sobre un estranya i banyuda criatura meitat homínid meitat brau?

Asterió-san wa donata desu ka (III)

Com es pot tornar a narrar una història que ja ha estat narrada repetidament? Plató al Fedó ja l'esmentava, i Virgili, Plutarc i Ovidi són les fonts més conegudes que ens han arribat. Canviant, potser, el punt de vista? Borges ja ho va fer. Afegint nous continguts, potser uns miralls? També fet, o no recorden el final de The Lady from Shangai, d'Orson Welles? Repetint paraula per paraula allò ja escrit? Funny Games, de Haneke, com si diguéssim.

En aquest enllaç poden llegir unes endreçades paraules sobre una arbitrària i interessant classificació dels escriptors en dues categories, contingudistes i formalistes. Jo, no cal dir-ho, adreço la meva prescindible i moderada simpatia a les rengles formalistes, i aprofito l'avinentesa per adreçar-los un crit d'ànim i suport, força formalistes! Però ni per la banda del contingut, ni per la banda de la forma, sembla possible tornar a narrar la coneguda història d'aquell monstre tancat dins un enorme casalot anomenat laberint.

A no ser, és clar, que la narració que s'enceta amb el naixement d'Asterió i es clou amb la mort del mateix Asterió no sigui la narració de la vida d'Asterió, encara menys la de Teseu, el seu occidor, i tot plegat resulti ser una nova narració, la de la descoberta d'un mateix i dels altres, de forma i contingut superb, com no podria ser altrament tractant-se de l'esperat Minotaurus de Dürrenmatt, ja saben, Friedrich Dürenmatt, autor, també, de Das Versprechen, portada al cinema per Ladislao Vajda sota el nom de El Cebo.

Kyō no kakimono (XI)

Som profunds, tornem a ser clars. Aquestes paraules de Nietzsche (...) poden definir també les pàgines de Marisa Madieri. La crítica sovint n'ha subratllat la neta i despietada transparència, que fa que el fons obscur de la vida aparegui en la límpida superfície de les coses tal com són, aigua cristal·lina en què s'emmiralla el perfil de la tortuosa geometria de les cavitats submarines. Escriu Claudio Magris, el seu marit, al postfaci de Verd Aigua.

I és potser per les meves antitètiques circumstàncies, pels meus confortables dies nets de qualsevol trasbals, sense cap gros destorb en la meva memòria més enllà de la inadequada temperatura de l'aigua del bany o de l'excessiva cocció del turbot, que em sé incapaç d'una prosa transparent que només deixaria relluir la plana geometria del meu fons. El turbot és massa cuit, o l'aigua és freda, els pantalons mal planxats, s'ha acabat el paper higiènic, els llençols no han quedat del tot nets, hi ha massa trànsit, he perdut el tren, un conegut ha traspassat, l'orxateria és tancada, m'ha picat un mosquit, s'ha fos una bombeta, la soprano ha fet figa, la buguenvíl·lia no ha florit, s'ha acabat l'aiguardent, m'he descuidat el paraigües, hem tingut convidats a sopar, el torró és massa dolç, el bacallà massa salat, tinc tos... vet aquí la meva trasbalsadora transparència.

Bardassoni desu

També a Verd aigua trobo bardassoni, un mot de bella fonètica el significat del qual m'escau d'allò més, essent com és un bardassoni algú d'una buida presumpció que es manifesta amb una xerrameca estúpida i incessant. Si més no aquest és el significat que li dóna l'àvia Quarantotto, i que jo dono per bo en no trobar la paraula en cap dels diccionaris d'italià on-line que consulto. A google, en canvi, trobo que a més del terme despectiu (i poc normatiu) utilitzat per l'àvia Quarantotto, Bardassoni, amb la B inicial en majúscula, també correspon a un cognom potser no gaire popular que podria apropiar-me. Bardassoni è il mio cognome, per servirlo, dErsu_ Bardassoni. Come dice lui? Sí, sí, io sono un buon bardassoni, anche, ciarlatano e stupido, molto stupido. Sí, davvero. Ciao e grazie mille.

Yomimasu

Llegeixo amb plaer Verd aigua, de Marisa Madieri, on es recorda l'èxode dels italians de Fiume, que foren substituïts per eslaus quan la ciutat, i bona part de la península d'Ístria, passà de mans italianes a iugoslaves en formar part Itàlia del bàndol perdedor de la Segona Guerra Mundial i Iugoslàvia del guanyador. En paral·lel, a la premsa llegeixo la fugida de milers d'uzbeks del Kirguizistan, foragitats de les seves cases per la majoria kirguís. Com fins fa quatre dies feren els albano-kosovars amb els serbis, que pocs dies abans feren el propi amb albano-kosovars, bosnis, macedonis i croats, i, al seu torn, els macedonis amb els albanesos. Com els russos feren amb els alemanys de la Pomerània, i abans els alemanys amb qualsevol eslau que trobessin en el seu mecanitzat marxar cap a l'est. Com potser voldrien fer els israelians amb els palestins, si Israel no tingués l'inconvenient de ser un estat democràtic, essent com és la democràcia un gros destorb a l'hora d'executar una neteja ètnica com cal, i com de ben segur farien els barbuts hamassians amb els israelians, si els hamassians tinguessin la força necessària per fer-ho, doncs de ganes sembla que no els hi en falten, ni als hamassians ni, pràcticament, a ningú.

Kochira wa mizu o nomitai desu

El positivista escèptic arribà assedegat a la font després d'una llarga caminada pel bosc. Allà hi trobà a un vell assegut sobre una soca a qui saludà amb falsa afabilitat, doncs si enlloc de trobar al vell allà, assegut al costat d'aquella font boscana, l'hagués trobat a la ciutat, ja fos al carrer, a l'autobús o en uns grans magatzems, no l'hagués saludat pas. Després de la salutació el positivista escèptic s'acotxà per beure del doll d'aigua que brollava d'una escletxa de la roca a traves d'una estreta canal feta amb la branca d'algun faig proper. Però just en aquell instant, quan el positivista escèptic era acotxat i havia iniciat el moviment per atansar els seus llavis al raig d'aigua, el vell l'advertí que, si bevia l'aigua d'aquella font, metamorfosaria en karibú. El positivista escèptic, és clar, no feu cas de la ximpleria que acabava de sentir, i sense molestar-se en replicar que tal transformació era impossible i inconcebible, que a més el karibú era un animal del tot aliè a aquella contrada i que la rondallística popular com a molt acceptaria una transformació en gripau, sadollà la seva set amb l'aigua de la font, de lleuger gust ferrós, degut, sens dubte, a l'existència d'alguna veta d'aquest mineral en el subsòl que travessa el corrent subterrani que alimenta la font. Tot seguit, sense que aquest narrador tingui cap explicació satisfactòria del fet, el positivista escèptic metamorfosà en karibú.

Kochira wa Segura-chan desu ka (IV)

I l'endemà, quan li explico el cas a algun conegut, i també a més d'un desconegut, tothom se sorprèn de la meva sorpresa i de la meva ignorància, i hom ho troba tot la mar de normal i s'exclama que jo no tingui cap doble o no sigui el doble de ningú. Fins i tot hi ha qui arriba a pensar que faig broma, o que no sóc més que un desgraciat, potser un dement, probablement un indesitjable, en no haver trobat a ningú que vulgui ser jo, o que vulgui que jo sigui ell. A més, amb el pas dels dies no triga a córrer la veu de la meva singularitat entre els meus coneguts i començo a notar com alguns em defugen i d'altres em miren amb desgrat. Fins i tot trobo a la bústia més d'una carta anònima, el contingut de la qual prefereixo no revelar, i rebo alguna lletja trucada. És per tot això que m'he animat a escriure aquestes maldestres i precipitades ratlles, que potser trobaran ridícules, amb l'esperança que les meves desgraciades circumstàncies arribin a despertar ni que sigui una engruna de misericòrdia en els seus cors, i si algú troba que té alguna certa semblança física amb mi, tingui la bondat, que de ben segur li serà recompensada, de voler ser qui jo sóc o, si més no, d'acceptar que jo sigui qui ell és.

Kochira wa Segura-chan desu ka (III)

Ja al vespre li comento a la meva companya la meva conversa amb les dues Clara Segura, i per sorpresa meva em diu que ja ho sabia, que totes dues havien sortit feia temps en un programa de televisió explicant el seu cas. A més, afegeix, és molt pràctic això de ser dos i molta gent fa el mateix, conclou. Molta gent?... Doncs jo, fins aquesta tarda, no coneixia a ningú que ho fes, responc un pel ofès. Com que no coneixes ningú? no siguis ximplet, si jo mateixa ho faig, em respon, com qui diu la més gran de les obvietats. Què? m'exclamo, incrèdul. No te n'havies adonat? em pregunta fent-se ara ella la sorpresa. Em pensava que ja ho sabies i que ja t'estava bé, així, pel mateix preu, enlloc d'una és com si tinguessis dues dones, m'explica. Sóc bígam! doncs, m'exclamo, pensant en les lletges conseqüències legals de la poligàmia. No estem pas casats, no es pot parlar de bigàmia, mira de tranquil·litzar-me. I qui va infantà i alletà a la petita A, tu o l'altra? pregunto, un cop superat ja el límit de l'astorament. Ja no ho recordo, pensa que s'acaba interioritzant tant la situació que al final, talment el cas de la Clara Segura, acabem sent dues personificacions d'una mateixa persona, com si totes dues ho féssim tot, part inclòs, m'explica amb paciència. Aleshores podríem coincidir una nit tots tres, no? m'animo a proposar. No diguis marranades, em talla, seriosa, a més, ja és tard, estic molt cansada i me'n vaig a dormir, em respon. Com que a dormir? protesto indignat. Com ets..., és lamenta, si arribo a saber que t'ho prendries tant a la valenta no t'explico res.

Kochira wa Segura-chan desu ka (II)

Però de sobte ens distraiem en veure com puja al vagó una altra dona que en tot és idèntica a la Clara Segura amb qui estic parlant i que no pot més que ser l'altra Clara Segura, la coneguda actriu. I astorat per la semblança veig com totes dues es saluden, es fan petons a les galtes, s'abracen, i la primera Clara Segura comença a explicar-li a la segona Clara Segura la nostra conversa de fa uns instants. Però com també dóna la coincidència que totes dues van vestides amb robes idèntiques, porten idèntic pentinat i idèntics complements, les acabo confonent i ja no sé quina de les dues és la coneguda actriu i quina la seva ocasional substituta, doncs com ja he dit la semblança és perfecte. Importa? em respon una d'elles en mostrar jo el meu dubte. No, suposo que no, responc capcot. I tant que no, confirma l'altre, penseu que nosaltres mateixes, tot sovint, dubtem de quina de les dues és la famosa actriu i quina la seva eventual substituta, em reconeix l'una. I aleshores, com s'ho fan, per esbrinar qui és qui? pregunto encuriosit. No ho esbrinem, ho decidim, em responen totes dues a l'uníson. Ho decideixen? m'exclamo sorprès. Sí, és el més pràctic, em respon l'una, i el més interessant, afegeix l'altra, fora ensopit se sempre la mateixa persona, hi torna l'una, i a més som actrius, i res no ens agrada més que interpretar, ni que sigui el nostre propi paper, hi torna l'altra. I si ara anem vestides igual, continua l'una, és perquè avui tenim un assaig molt feixuc i anirem fent torns, conclou l'altra, crec.

Kochira wa Segura-chan desu ka (I)

Us penseu que sóc la Clara Segura, la coneguda actriu, oi? em pregunta, en adonar-se del meu mal dissimulat esguard, la dona que seu al meu davant. No ho sou pas? li responc jo, sorprès, doncs la semblança és perfecte. Sí i no, em respon, és cert que em dic Clara Segura, però no sóc la Clara Segura que us penseu que sóc, afegeix, com qui es fa l'interessant. Sou la seva germana bessona, és clar, afegeixo jo, burleta. I ara! fora inversemblant que uns pares haguessin posat el mateix nom a dues germanes, ni que aquestes no haguessin estat bessones. Però no, no som pas família. Només ens assemblen força i compartim nom i cognoms, conclou.També el segon? pregunto incrèdul. Sí, també el segon, em confirma. Em preneu el pèl, és clar, ric. Us he vist actuar al teatre i us he tingut a tocar, fent d'Antígona, també d'Electra, i no tinc cap dubte que vós sou la Clara Segura, afirmo, categòric, mirant d'aguantar-me el riure. Sí i no, em torna a respondre ella, ara ben seriosa. Em dic Clara Segura, ja us ho he dit, però no sóc la Clara Segura que us penseu, i tot plegat no és més que la suma de petites coincidències, em repeteix. I vós no sou la Clara Segura actriu, és clar. Bé, sí que sóc actriu, però aquesta no és més que una altra coincidència, reconeix amb la boca petita. És clar, responc faceciós, i ara em direu que també heu interpretat els papers d'Antígona i Electra al teatre, algunes pel·lícules i una coneguda sèrie de televisió, i que això no és més que una altra coincidència, afegeixo. No, no és cap coincidència, és que com m'assemblo tant a la Clara Segura, més d'un cop l'he substituïda en cas d'indisposició. És possible que al teatre m'hagueu vist a mi, i no pas a ella, i per això la semblança un sembla tan perfecta, m'argumenta amb paciència, com qui explica qualsevol evidència a un marrec. Tot plegat no té cap ni peus, responc desorientat. Si ho penseu bé trobareu que tot és molt simple, em contradiu. La Clara i jo ens vàrem conèixer a l'Institut del Teatre, i per la coincidència de nom i cognoms vàrem congeniar de seguida i no trigàrem a ser cul i merda, com s'acostuma a dir. Com ella, a més, de bon inici ja es veia que seria molt bona actriu, jo em fixava tant com podia en la seva manera d'actuar i mirava d'imitar-la en tot, de manera que la lleugera semblança que ens teníem s'ha anat fent més gran amb el pas del temps, i per això, per la semblança i per l'amistat que ens teníem, i ens tenim, res de més natural que jo fos la seva substituta ocasional, hi torna, pacient. Sí, bé, una cosa és el gest, el posat, però si fins i tot, si em permeteu la grolleria, se us endevinen les mateixes formes llamineres, afegeixo. Cirurgia, sempre vaig envejar els pits de la Clara i me'ls vaig fer operar, em respon, ara riallera. És clar, com no ho havia pensat abans. I la veu? pregunto inquisitorial. Pràctica, i no oblideu que sóc actriu, em respon sense pensar-s'ho, si fins i tot els seus pares em confonen, afirma. Què voleu dir? que en tenir-vos totes dues al davant no us saben diferenciar? pregunto astorat. No ben bé. Mai ens han tingut a les dues al davant, només que algun cop també l'he substituïda en alguna trobada familiar, m'explica. És clar, és clar, i suposo que també l'haureu substituït algun cop al llit marital, ja posats, afegeixo burleta. Sí, també, em reconeix. Ja ho veig, ara ho veig molt clar, trastorn d'identitat dissociatiu. Vós sou la Clara Segura, la coneguda actriu, només que de vegades us penseu que no ho sou, i per justificar la vostra aparença us heu inventat tota aquesta història, concloc. I vós sou psiquiatre? que aneu repartint diagnòstics entre els desconeguts que trobeu als ferrocarrils, em replica ella, no sense un cert enuig.

Watashi wa mado ga suki desu

Avui em plau fer un cert elogi de les finestres, aquelles estructures de fusta, alumini o clorur de polivinil fetes a partir d'un bastiment i una o diverses fulles fixes, batents, corredisses i/o oscil·lants que acostumen a trobar-se a les façanes dels edificis. Unes estructures que ens donen l'oportunitat de tafanejar el que succeeix a l'altra banda (en definir tota finestra dues bandes, la nostra i l'altre), alhora que ens permeten mantenir una confortable distància amb els esdeveniments observats que sempre és d'agrair, doncs res de més assenyat que mantenir-se allunyat dels esdeveniments (conjunt de tot allò que s'esdevé), siguin aquests del tipus que siguin.

Kochira wa Magris-san desu

El fet de representar alguna cosa, per a un escriptor, pot ser perillós (...). Pot reduir a sotmetre a valors superiors i a exigències morals l'anàrquica veu de la poesia, que de vegades és necessàriament negativa, disgregadora, nocturna. Representar implica en certa manera donar veu a una positivitat, mitigar la tragèdia, eludir la Medusa. Escriu Claudio Magris al postfaci de l'edició de l'illa, de Giani Stuparich, que acabo de llegir.

Em complau compartir el significat de les paraules del senyor Magris, doncs, si parlem de literatura, quin valor pot ser superior a l'anàrquica veu, no pas de la poesia (entelèquia que poc significa per a mi) sinó del poeta? És potser per això que tot escriptor, si considerem escriptor a aquella persona que no pot viure sense escriure, segons la definició que Rilke ens ofereix a la primera de les seves cartes a un jove poeta, no pot servir a res ni a ningú, ni, sobretot, a cap idea, doncs res de més banal que un escriptor al servei d'una idea, d'una causa, i encara més si aquesta sembla noble i, d'alguna manera, desitjable.

Kaeru wa kaerimashita (II)

Avui he rebut la visita de dos desconeguts que m'han parlat d'integritat i de responsabilitat, de seny i de cautela. Amb paciència m'han alliçonat tot advertint-me dels riscos de la demagògia i el sensacionalisme, i m'han demanat quines proves tenia per haver afirmat per escrit que les granotes havien tornat. Jo els he parlat de certs indicis, de converses a mitja veu i d'insinuacions. Res de tota això justifica les vostres afirmacions, i pel bé públic exigim una rectificació i una disculpa, m'han respost ambdós a l'uníson amb veu autoritària però educada. En el meu text, m'he justificat, queda prou clar que les meves paraules no estan fonamentades en cap dada objectiva i que només responen a suposicions, i confio que els meus lectors tindran prou senderi com per saber destriar la informació de la opinió, la certesa del rumor. Aquí tots dos s'han somrigut i m'han respost, encara a l'uníson, que només es pot tenir confiança en les institucions, mai en les persones, i s'han esplaiat en tot de convincents consideracions que més m'estimo no repetir. És per tot això que em veig obligat a demanar la seva indulgència pels segurs maldecaps que la meva frivolitat els deu haver causat en no haver cap dada, cap proba, ni cap testimoni que justifiqui les meves agosarades afirmacions d'abans d'ahir. El cert és, doncs, que les granotes no han tornat.

Kaeru wa kaerimashita

Les granotes han tornat, em xiuxiuejà un conegut ara fa uns dies. Des d'aleshores he parat l'orella a les converses del meu voltant, ja fos als ferrocarrils, a l'autobús, al carrer o en una botiga qualsevol. I sí que d'esquitllentes he escoltat algun comentari, sempre dit a mitja veu, que semblava confirmar la tornada de les granotes. Però tenen algun fonament totes aquestes enraonies? o no són més que rumors? Potser tot plegat no és més que una facècia que s'ha anat fent gran a partir d'una afirmació inicial, errònia o malintencionada, deixada anar per algú amb ves a saber quines intencions. Però... i si realment les granotes haguessin tornat? He buscat a la premsa, mirant de llegir entre línies per si trobava algun indici, també he mirat amb atenció els noticiaris televisius i he escoltat les emissions internacionals de la BBC. I potser sí, que, lligant petites informacions que per elles soles res no afirmaven, sembla que s'estigui insinuant la tornada de les granotes. És com si es tractés que tothom assumís la tan temuda tornada abans d'anunciar-la, potser per por als comprensibles aldarulls que una notícia així comportaria. Jo mateix dubto sobre la prudència de publicar aquestes ratlles, i només el meu poc crèdit i la minsa repercussió que tenen les meves paraules m'anima a comunicar-los allò que potser ja saben, que les granotes han tornat.

Mainichi

És força enutjós que cada matí el dia encetat sigui nou. Tant plaent com fora obrir els ulls al mateix dia de sempre, i que agombolats per la benvolguda rutina anéssim repetint les mateixes accions, les mateixes converses, els mateixos àpats, i romanguéssim ancorats en un mateix pensament. En tot moment sabríem el que s'esdevindria tot seguit i cap sorpresa trencaria la monòtona successió d'esdeveniments.

I encara que no ho sembli, potser sí que els dies són tots iguals, que l'interval de temps que triga la Terra a fer una volta sobre el seu eix no difereix en res del interval següent, ni de l'interval anterior, i només varien les prescindibles anècdotes, aquelles que, ximples com som, acabem pensant que són la nostra vida.

Watashi wa tsukareta desu

Més enllà de l'estat d'exhauriment o grossa disminució de forces, de pèrdua de potència, produïts per un treball excessiu, que es pot trobar al diccionari de l'IEC en la primera accepció de fatiga, prenc el sentit que dóna el diccionari de l'Enciclopèdia per a fatiga d'estimulació, disminució de l'excitabilitat d'un nervi a causa d'un estímul repetit, per mirar d'explicar la gran indiferència que em produeix la multiplicat de formes, no precisament discretes, que darrerament envaeixen la ciutat sota l'etiqueta d'edificis singulars. Hi són per aquí i per allà, alguns acabats i d'altres en execució. Però jo resto indiferent, perdut tot interès per l'art de projectar i construir edificis quan l'exerceixen terceres persones, i només resto amatent a les anomenades cases de renda de l'Eixample, amb els seus porticons sempre iguals, les seves balconeres sempre semblants, els seus pisos principals i les seves característiques esquerdes, els seus paviments hidràulics i les seves gracioses baranes de ferro forjat.