Kioku

Són sovint recordats els tres-cents hoplites espartans que en temps de la segona guerra Mèdica defensaren amb braó l'anomenat pas de les Termòpiles. I és també recordat que abans de morir, els tres-cents hoplites espartans comandats per llur rei Leònides feren un gros carnatge en l'exèrcit persa, que retardat i delmat en el seu avanç, fou finalment derrotat pels hoplites grecs, segons ensenyen els llibres d'història des de temps d'Heròdot.

Menys, gens, recordats són els quatre-cents tebans i els set-cents thespians, sense oblidar-se dels nou-cents hilotes (esclaus públics propietat del govern espartà), que romangueren amb els tres-cents espartans fins al final, això és, fins a morir, sense rendir-se ni fugir, allà mateix on són sovint recordats els tres-cents hoplites espartans que en temps de la segona guerra Mèdica defensaren amb braó l'anomenat pas de les Termòpiles.

Kochira wa Söderberg desu

Hjalmar Söderberg (Estocolm, 1869 – Copenhaguen, 1941), novel∙lista, dramaturg i periodista, és una de les més grans figures de la literatura sueca —la de debò— de tots els temps... comença el text que dóna notícia de la vida i miracles de l'autor, l'esmentat Söderberg, a la solapa d'El doctor Glas, que aquests dies tinc a mans gràcies a la gentilesa dels senyors d'Adesiara.

I del sorprenent text de la solapa es dedueix la necessària existència d'una literatura sueca de pa sucat amb oli, en contraposició a la de debò, de la que el senyor Söderberg sembla ser autor destacat. I a fe que així és, si més no si faig cas de la vuitantena de pàgines ja llegides, que més enllà de l'anècdota argumental que serveix d'excusa per bastir la nouvelle, doncs d'una nouvelle sembla tractar-se, desgrana amb lucidesa (és a dir, a la meva completa satisfacció) l'únic argument sensat de tota literatura, el de la insatisfacció amb les pròpies circumstàncies, la pròpia situació, tal com reconeix el docte protagonista, que no coneix cap altra definició de felicitat que la síntesi d'allò que cadascú, des de la seva pròpia situació, considera desitjable.

Kochira wa Winstanley-san desu

Gerrald Winstanley és un personatge històric recordat pel seu col·lectivisme d'arrel cristiana. A l'Anglaterra d'Oliver Cromwell, al front d'un grup d'antics combatents de la guerra civil, the Diggers, Winstanley ocupava terres ermes, normalment antigues propietats dels seguidors de Carles I, per conrear la terra i establir comunitats igualitàries on tota propietat privada era abolida. Així, hom acostuma a veure Winstanley com un precursor de l'anarquisme o del socialisme, segons convingui. Però Winstanley és, també, el títol d'una bellíssima pel·lícula de Kevin Brownlow, expert documentalista i restaurador de cinema mut, on a través d'un minuciós i rítmic muntatge, i d'una particular sonorització que recorda no pas poc a l'obra de diversos pioners del cinema, es dóna notícia de l'ocupació feta per the Diggers al turó de St. George.

Per això, en eixir d'una de les sales de projeccions de la Filmoteca, on prop de vint anys després del primer visionat he tingut l'oportunitat de reveure l'obra de Browlow, he restat sorprès pels comentaris que anava sentint de la resta d'espectadors, no pas per la previsible i poc compartida (per mi) simpatia que tothom mostrava per Winstanley i llur noble causa, sinó per la manca de reconeixement per la bellesa assolida per Brownlow, com si al costat de l'utòpic evangelisme de Winstanley poc importés el mestratge de la narrativa de Brownlow, talment hom recordés les pel·lícules d'Eisenstein per allò que narren i no pas per la manera en que allò que narren és narrat.

Stalin no kakimasu

Stalin construía. Nacieron de sus manos cereales, tractores, enseñanzas, caminos, y él allí, sencillo como tú y como yo, si tú y yo consiguiéramos ser sencillos como él ...

I un cop establert el gènere de les novel·les on ho passa mai res, també el gènere de les novel·les on l'acció (o la inacció) de les quals s'esdevé en un sanatori antituberculós, i el gènere de les novel·les protagonitzades per emigrants jueus que fan les amèriques, només em resta fer esment del més deliciós dels gèneres literaris, el de les odes a Stalin. No pas, però, per mor del seu protagonista, el mateix Stalin, de qui no cal ara recordar l'evidència dels seus mèrits, sinó per la grossa subtilesa dels seus autors, poetes tots ells excel·lents, diuen, premiats i reconeguts arreu, que sota formes d'una aparença servil i d'una ceguesa sense parangó, desgranen tot un reguitzell d'imatges que ofereixen al lector, mitjançant la més elaborada de les ironies, el lúcid retrat d'una època i d'una manera de veure el món que qui això escriu no gosaria qualificar d'exemplar.

Watashi wa shichō ni naritai

Crec recordar que fou en temps de campanya electoral d'unes ja llunyanes eleccions municipals, quan vaig ensopegar amb un cartell electoral que em va fer imaginar un relat protagonitzat per algú que, en temps de campanya electoral d'unes eleccions municipals, ensopegava amb un cartell electoral que presentava a un candidat que era ell mateix.

De primer vaig imaginar que aquell que jo imaginava no admetia ser el candidat fotografiat al cartell, i es limitava a trobar que la semblança entre ell mateix i la persona fotografiada era sorprenent. Però davant l'evidència de la semblança i la coincidència del nom publicitat, no tenia més remei que reconèixer que era ben bé ell, el candidat que aquell partit presentava, i és aleshores que aquell que jo imaginava mostrava una certa indignació, doncs bé l'haguessin pogut consultar abans de presentar-lo com a candidat, a ell, que ni tan sols tenia el costum d'exercir el seu dret al vot. La certa indignació, però, de seguida vaig imaginar que mutava a una certa preocupació, en trobar que la gent que passava pel carrer el començava a assenyalar amb el dit, en reconèixer-lo com el candidat que era fotografiat als cartells electorals. Per això aquell que jo imaginava es va apressar a tornar a casa, on la certa preocupació va deixar pas a una certa il·lusió, en trobar que sí, que potser faria una bona feina a l'ajuntament, en cas de ser escollit, i que per fi hi hauria algú que expressaria l'opinió del carrer. I amb el pas dels dies la certa il·lusió d'aquell a qui jo imaginava va anar creixent, gràcies, en part, a l'entusiasme de la seva família i amics, també de coneguts i saludats, que augmentaren en gran nombre. Finalment, la ja més que certa il·lusió es transformà en un aclaparador desencís, en comprovar, al televisor de casa, que en l'escrutini electoral el partit que l'havia triat com a candidat restava sense representació al consistori i, en conseqüència, aquell que jo imaginava continuaria amb les seves rutines habituals, talment mai hagués ensopegat amb un cartell electoral que presentava a un candidat que era ell mateix.

Terebi ni mimasu (V)

L'espot televisiu que aquests dies ens ofereix Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa, per demanar el vot a les properes eleccions del vint-i-cint de novembre, em sembla exemplar. Mitjançant un únic i efectiu recurs, el zoom in, la càmera s'atansa lentament al rostre del candidat, que amb veu ferma i clara desgrana el seu ideari en una mena de salmòdia que respon a tot allò que els seus votants desitgen escoltar. Les seves paraules, sempre encapçalades per la primera persona del present d'indicatiu del verb creure, admetre com a cert, fins i tot a mi m'acaben hipnotitzant, per molt que aquests dies sigui jo un mandrós defensor de la pràctica desaparició de qualsevol tipus de servei públic.

Però és precisament aquesta primera persona del present d'indicatiu del verb creure, admetre com a cert, la que evidencia que allò que ofereix mossèn Herrera no és més que una doctrina establerta, certa i incontestable, i d'aquí l'encert de la seva posada en escena sota la forma d'un nou Credo, el símbol de la fe, potser en substitució d'aquell Credo in Deum Patrem omnipotentem, que d'infants vam memoritzar els que férem estada en centres escolars gestionats per comunitats religioses, grups socials que, ves per on, també viuen sota la forma d'una doctrina establerta, certa i incontestable

Amerika ni ikimasu

Si ben sovint he donat aquí notícia dels diferents gèneres literaris que més valoro, com ara el de les novel·les l'acció de les quals s'esdevé en un sanatori antituberculós, o el de les novel·les on no passa mai res, encara no he fet mai esment d'un tercer gènere de lloable tradició, el de les novel·les protagonitzades per jueus que fan les amèriques.

Gènere on destaca amb força el tricèfal cognom Roth: Henry Roth, Philip Roth i Joseph Roth. Podria, aleshores, haver anomenat el gènere com el gènere de les novel·les escrites per escriptors el cognom dels quals és Roth, però això hagués estat inexacte, doncs no totes les novel·les escrites pels tals Roth poden encabir-se en tan llaminer gènere, i, a més, hagués estat injust per tota una sèrie d'epígons que, si bé des d'una formes més breus, també han excel·lit en la narració del trànsit i habituació a un nou mon dels atzarosos fills d'Israel, com ara Dovlatov amb els relats de La maleta, i Bezmozgis amb Nataixa, autor aquest darrer que després d'alguns dubtes inicials descobreixo amb no poc plaer, gràcies, un cop més, als senyors labrencs.

Canigó ni noborimasu

És costum dels locals de restauració que disposen de terrassa carregar un petit suplement en el preu de les seves consumicions, en cas que els seus clients facin ús de l'esmentada terrassa. El més habitual és carregar un cert tant per cent, d'habitud un deu, a la suma de les consumicions fetes per mirar de compensar l'import que els locals han d'abonar a l'ajuntament en concepte d'impost per l'ocupació de la via pública, o, simplement, per augmentar el calaix.

Al bar Canigó, excel·lent local de restauració on se serveixen uns notables entrepans, prefereixen carregar deu cèntims a cada consumició, ja sigui aquesta líquida o sòlida. A totes? No pas, doncs tal com s'anuncia a la preceptiva llista de preus, dues petites consumicions es deslliuren d'aquest peatge, el pinxo de seitons i el pinxo de cogombres. Però... a què responen aquestes sorprenents excepcions? Potser volen fomentar el consum de seitons i cogombrets per les seves salutíferes propietats? o potser volen deslliurar-se d'una comanda excessiva? O tal vegada és el producte estrella de la casa i els seus parroquians veurien amb mals ulls el seu encariment? O potser pel seu baix preu, un euro amb vint cèntims pel de seitons, vuitanta cèntims pel de cogombres, volen fer servir aquests productes com a reclam per captar clients? Improbables possibilitats, totes elles, així que no tinc més remei que preguntar-ho, i és l'agradabilíssima cambrera de cabells curts qui m'informa de la raó. Tant el pinxo de seitons com el de cogombres són d'una modestíssima entitat, no més que un seitó en el cas del pinxo de seitons, i d'un cogrombret en el de cogombres, essent, doncs, l'ús del plural a la llista de preus una mena de recurs retòric, i els hi sabia greu, donada la migradesa de la menja, carregar-ne els deus cèntims preceptius, en trobar que pagar un euro amb vint per un seitó, i vuitanta cèntims per un cogombre, potser ja resulta excessiu.

Serveixi, doncs, aquesta explicació, a tots aquells que un dia o l'altre facin estada al bar Canigó, excel·lent local de restauració on se serveixen uns notables entrepans, i restin sorpresos pel text de la preceptiva llista de preus, on es dóna notícia que el pinxo de seitons i el pinxo de cogombres, resten lliures de tot peatge.

Gàl·lia ni imasu

L'any cinquanta abans de crist tota la Gal·lía és ocupada per l'exèrcit romà. Tota? No pas, doncs un petit llogarret, de tothom conegut, resisteix amb braó a l'invasor. Però un segon llogarret abraça amb entusiasma la cultura romana i els seus habitants vesteixen túniques d'una immaculada blancor, construeixen els seus habitatges segons els manuals d'arquitectura romana del moment, i es tallen i rinxolen els cabells talment els patricis de la capital. Fins i tot el seu cap, un tal Proromànix, decideix construir un aqüeducte. El riu, però, tal com li recorda un dels seus veïns, passa pel mig del poble i fa del tot innecessari un aqüeducte. No fa res, respon el tal Proromànix, desviarem el riu, doncs un aqüeducte fa romà.

Talment un cert carril per vehicles d'alta ocupació, vehicles ecològics i transport públic, que diuen que fa sostenible.

Ninjin o tabemasu

La pastanaga és una herba de la família de les umbel·liferes conreada des de l'antigor per causa de la comestibilitat de la seva arrel, que crua o cuita, en fritura o bullida, resulta un comestible excel·lent, dolç i nutritiu, ric en Betacarotè, vitamines i nombrosos i variats minerals. Aliment, també, de cavalls i conills, la pastanaga forma part de l'imaginari popular gràcies a les sèries d'animació produïdes per la Warner Bross, que popularitzaren el personatge d'un espavilat conill antropomòrfic devorador compulsiu de pastanagues que semblava inspirat en la figura d'un dels grans còmics del segle vint, Julius Henry Marx, més conegut com a Groucho Marx. Personalment les pastanagues em plauen lleugerament cuites al vapor, acompanyades de faves, porro, bròquil, espàrrecs verds i albergínia, o bé crues, finament picades i amanides amb oli d'oliva i llimona, en companyia d'olives negres, pebrot, tomàquet i ceba tendra.

I pastanaga és també una paraula plana de quatre síl·labes i nou lletres (cinc consonants i una sola vocal que es repeteix fins a quatre vegades) que deriva del llatí pastĭnāca.

Ondori to mendori

Tites, tites, tites! em plauria que em cridessin, talment hom acostumava a adreçar-se a l'aviram quan aquest la campava amb una certa aparença de llibertat, ja fos a l'era o al corral. Avui dia, però, es prou sabut que l'aviram acostuma a viure reclòs en amuntegaments i estretors que poc conviden a campar-la, i que ja ningú no s'adreça a gallines o pollastres fent servir tan sonora onomatopeia, ni tan sols els infants, que abans creurien que hom parla amb les gallines de l'òrgan encarregat de la micció en els mascles (i que en ferma erecció serveix per la gustosa colga), que no pas les crida per oferir-lis el saborós pinso.

Tenran-kai o hōmon shimasu

En els petits escrits que donen notícia de la vida i mèrits dels autors de les obres exposades, es repetix fins a l'extenuació que aquests consideraven el procés creatiu que seguien molt més important que no pas el resultat final obtingut, fruït més de l'atzar i les circumstàncies que no pas de la seva voluntat executora. L'obra, doncs, tal com crec entendre, no seria més que un enutjós residu que hagués hagut de ser abandonat d'immediat, i que de cap de les maneres hauria d'ocupar cap espai en un museu, ni enlloc, més enllà d'un abocador d'escombraries o una planta de reciclatge. És així que considero un acte de justícia prendre un cop més les divines armes i començar a estripar les obres exposades, que no fan més que trair l'esperit dels seus autors. Així em guanyaria l'admiració de la resta de visitants de l'exposició, que tot seguit, i gràcies a les modernes tecnologies de la comunicació, no trigarien a difondre les imatges de la meva intervenció arreu del planeta mitjançant diverses i variades xarxes socials, en una mena de happening que no podria més que merèixer l'entusiasta aprovació dels autors de les obres estripades.

Però el meu és un pensament d'una tal obvietat que no puc més que aturar el braç, desar l'esmolat glavi i anar passant, doncs bé encara haig d'anar a comprar els saborosos fideus del dinar.

Kore wa ikura desu ka (II)

Però ara faltaria que algú, deixant de banda la seva incidència extraliterària i el personatge, es llegís Pla honestament. Si algú em pagués per fer-ho, m’hi posaria jo mateix, llegeixo en una entrevista a Toni Sala, al Núvol, amb motiu de la publicació d'uns llibres seus.

I a les paraules del senyor Sala, que em semblen dites sense ironia, crec trobar la millor metàfora de tot allò que fa no poc temps que ens corseca: aquest no fer res (ni tan sols llegir) si no és a canvi de diners, aquest acceptar (sovint exigir) diners de qui sigui, aquest creure a ulls clucs en la pròpia honestedat, i aquest envanir-se per tot plegat.

Nazo (IV)

El meu reialme te les dimensions de l'univers i el meu desig no té límits. Camino sempre, alliberant els esperits i sospesant els mons, sense odi, sense por, sense pietat, sense amor i sense Déu. M'anomenen C......

I bé puc proposar un bonic enigma aprofitant-me de les paraules que escriu Flaubert, encara a Les temptacions de sant Antoni, per si a algú li plau provar d'endevinar, sense deixar-se enganyar pel discutible ús de la majúscula, qui o què camina sempre, alliberant els esperits i sospesant els mons, sense odi, sense por, sense pietat, sense amor i sense Déu.

Chikatetsu no onna no hito

Aquest matí, en una de les andanes de l'estació de Paral·lel, he vist com una noia d'abillament poc convencional premia el botó de l'intercomunicador que acostuma a haver a les andanes per poder parlar, en cas de necessitat, amb el personal de Transports Metropolitans de Barcelona que roman a l'estació de torn. Un fet certament excepcional, en ser aquest el primer cop, en molts anys de fer servir els transports públics, que he vist a algú fer ús d'un d'aquests botons.

Però l'andana, més plena del que és habitual per causa dels retards provocats per la vaga dels treballadors de TMB, no semblava oferir cap motiu d'excepcionalitat que pogués justificar l'ús del intercomunicador, i de seguida se m'ha fet evident que la noia no volia comunicar cap incidència, només expressar les seves queixes a qui fos que l'escoltés. Així, amb paraules certament grolleres i fent servir la llengua pròpia del país que voldria veí, la noia ha lamentat que amb motiu de la vaga ja esmentada, els responsables de l'estació no permetessin l'entrada gratuïta a tots els usuaris, qualificant el servei ofert de deplorable i el preu d'abusiu. Tot això dit amb paraules d'una major expressivitat que no pas les meves, i amb el característic to de veu d'aquells que se saben posseïdors d'alguna veritat revelada només accessible als iniciats, entre els quals temo no comptar-me.

Monogoto o shinjite irimasu ka

Creu en la realitat de les coses, com les bèsties, fa dir Flaubert a un dels seus personatges, un tal Apol·loni, que manlleva el nom i la persona a Apol·loni de Tíana, filòsof pitagòric de qui s'expliquen no poques enraonies.

I tot i que encara són moltes més les coses que Flaubert fa dir als innúmers personatges que farceixen les pàgines de Les temptacions de Sant Antoni, potser no és endebades la pietat que Flaubert sembla mostrar per aquells que, com les bèsties, creuen en la realitat de les coses, ànimes simples que en temps de Flaubert exercien la crítica literària i no dubtaven a qualificar al mateix Flaubert d'autor realista, això és, relatiu o pertanyent al realisme.

Megane-ya ni ikimasu

En mancar-me una de les dues petites plaquetes de suport del pont de les ulleres, em veig en la necessitat d'anar a una òptica a cercar el necessari recanvi. Res de més fàcil, doncs just al costat del portal de casa n'hi ha una amb el característic rètol en bandera que simula unes ulleres. Però no cal pensar-s'ho gaire per veure l'erroni d'aquesta opció. L'òptic de l'òptica del costat de casa sempre és a la porta del seu establiment, uns cops fumant, d'altres escombrant, d'habitud contemplant el pas del temps i dels vianants, i això fa que cada cop que entro i surto de casa jo el vegi a ell i ell em vegi a mi, sense que fins ara hi hagi hagut motius per intercanviar cap salutació. Si ara jo entrés al seu establiment i li demanés la petita plaqueta, establiria un precedent que faria necessari l'enutjós ritual de la salutació cada cop que jo entrés o sortís per l'alt portal. Potser si ell no disposés del model de plaqueta necessari per la meva muntura, un filferro Lindberg de més de deu anys, podria estalviar-me les salutacions posteriors. Però podria ser que sí en tingués, i que fins i tot, com en alguna ocasió anterior se m'ha esdevingut, no em volgués cobrar res pel modest recanvi, gest de generositat que encara farien més obligatòries les salutacions posteriors. Caldria, aleshores, mudar de domicili, grossa despesa que ara mateix no estic en condicions d'entomar. Millor, doncs, anar carrer Gran avall, on abunden els comerços de tot tipus, també els dedicats al mercadeig d'ulleres, a cercar la petita plaqueta que em manca.

Ikiru (II)

Viure consisteix en tot moment a trobar a faltar alguna cosa -modificar-se per aconseguir-la- i, per això mateix, tendir a posar-se altra vegada en l'estat de mancança, escriu Paul Valéry en un text que acostuma a servir de pròleg de Les Temptacions de Sant Antoni, de Flaubert.

Atenent a les paraules de Valéry, i també a les que fa ben poc jo mateix escrivia (sens dubte prenent com a propis pensaments d'altri), es poden considerar dues maneres, sempre insatisfactòries, de viure: per una banda la dels que malden per aconseguir allò que troben a faltar, i per l'altre la dels que resten a l'espera que s'esdevingui allò que troben a faltar. La insatisfacció des primers, tal com diu Valéry, potser es deu a que si aconsegueixen el que creuen desitjar, s'apressen a posar-se de nou en estat de mancança tot desitjant noves insensateses. I la insatisfacció dels segons, si em disculpen l'obvietat, potser respon a que mai no s'esdevé allò que creuen desitjar.

Jo, mandrós de mena, m'arrenglero amb els segons, que, si més no, potser van més descansats i es poden permetre el luxe de desitjar les bestieses més grosses, sempre amb la tranquil·litat de saber que mai no s'esdevindran.

Anata wa Erra-chan desu ka

Erra! m'exclamo sorprès, en trobar que és l'Erra la dona que seu al meu costat, coneguda amb qui fa temps que no tinc el goig de coincidir enlloc. No! però, em respon l'Erra, amb una seguretat i una brevetat que no admeten rèplica. Tot seguit em disculpo, talment m'hagués confós, i provo de reprendre l'agradosa lectura.

Però la taxativa resposta de l'Erra em priva de la necessària concentració i començo a especular sobre el perquè de la seva negativa. Podria ser, és clar, que la dona que tinc al costat no fos l'Erra, però la semblança és tan perfecta que aquesta possibilitat no ho és pas, de possible. Més aviat deu ser que l'Erra em troba desplaent i prefereix defugir qualsevol contacte amb mi, fins i tot una fugissera i innòcua trobada al transport públic. Però l'Erra que jo recordo és una dona agradable i prou educada com per saber mantenir les formes, i en el passat el seu tracte cap a mi sempre ha estat satisfactori, amb les habituals frases de cortesia buides de tot significat. Només resta, doncs, la possibilitat que l'Erra hagi decidit deixar de ser qui fins ara ha estat, i és per això que ara no li sóc més que un desconegut no prou llaminer com per encetar una conversa. O potser l'ha molestat que algú, jo en aquest cas, l'hagí confosa amb aquella que ja no és, confusió que potser se li presenta sovint i li resulta cansí d'esmenar. Molt millor, aleshores, mostrar un rebuig immediat i estalviar-se unes explicacions que no sempre deuen ser ben enteses. Podria, doncs, dir-li que l'entenc, que entenc que ja no sigui l'Erra i que no cal que em doni cap explicació, en restar, jo mateix, sovint enutjat quan algú em confon amb aquell que ja no sóc.

Però arribem a Fontana, on ella continua i jo davallo, no sense abans tombar-me per veure-la per darrera cop i admirar els seus característics trets, la seva cara, no tan xuclada com recordo, i la seva pell, no tan clivellada com recordo, i els seus cabells, no tan esclarissats com recordo, i els seus llavis, no tan prims com recordo, i el seu pit, no tan escarransit com recordo, i tota ella, no tan envellida com recordo. És indubtable, doncs, que ser qui ara és li prova d'allò més.

Ikiru

Si abans d'ahir escrivia que viure, potser, és restar a l'espera de temps millors, dies enrere vaig escriure que viure, potser, era prendre consciència d'un mateix, que no és ben bé el mateix. Què és viure, doncs? Restar a l'espera de temps millors o prendre consciència d'un mateix? O potser ambdues coses plegades, restar a l'espera de temps millors alhora que es pren consciència d'un mateix? O prendre consciència d'un mateix alhora que s'esperen temps millors?

Però de la mateixa manera que hom primer escriu i després teoritza sobre com escriu, primer es viu i després es fa el ridícul teoritzant sobre com es viu, a no ser, és clar, que hom tingui la grossa dissort de formar part d'alguna mena d'avantguarda, d'aquelles que, abans de res, necessiten teoritzar per saber com s'ha d'escriure, com s'ha de viure, no fos cas que, abandonats al seu franc albir, acabessin fent com fa tothom.

Shōrai

Arribaran temps millors, em repeteixo sovint enmig de l'atrafegada rutina diària, amb el ridícul convenciment que, efectivament, arribaran temps millors, sense ni tan sols temps per adonar-me que viure potser és precisament això, esperar temps millors.

Kochira wa Mas-sama desu ka

Astorat de si mateix, escriu Xavier Bosch que va veure a l'encara President de la Generalitat, el molt honorable Artur Mas, ahir, quan l'entrevistà al programa de televisió que presenta, Àgora, a TV3.

I més enllà del que recull el diccionari pel verb astorar, causar un gros espant, rebre un gros espant, o posar-se en guàrdia davant una amenaça franca o encoberta, un perill, etc., trobo que astorar-se d'un mateix no és poca cosa, i que si bé, tal com recull el diccionari, hom pot restar estorat davant un gros espant o una amenaça, franca o encoberta, hom pot també astorar-se davant la més joiosa de les sorpreses, la de creure que potser tot és possible, fins i tot allò que es creu desitjar.

Kochira wa Karain-sama desu

Li desitjo una mort ràpida en una lluita a peu dret, una mort sota la llum del sol, perquè és un home que ha conegut el poder i el remordiment, i ningú no pot demanar més de la vida... qui això escriu és el narrador, potser el mateix Conrad, en referir-se a un tal Karain, imponent capitost malàisia que senyoreja a un grup de desesperats.

El poder i el remordiment, talment Conrad reconegués que l'ús del poder comporta la presa de certes decisions i l'execució de certes accions susceptibles de provocar remordiment en aquell que les pren o executa, essent precisament aquest possible remordiment el que ens permetria destriar el gra de la palla, això és, destriar d'entre la grossa multitud d'insensats que ens envolta a aquell que certament es mereix el goig d'una mort ràpida en una lluita a peu dret, una mort sota la llum del sol, perquè és un home que ha conegut el poder i el remordiment, i ningú no pot demanar més de la vida.

Kochira wa Cassandra-chan desu (II)

Dimarts passat, en llistar les fonts que recullen les contradictòries dades que es coneixen sobre la no sempre benvolguda filla d'Equidna i Tifó, vaig ensopegar amb el nom de Licòfron, poeta grec del segle tercer abans de crist nat a Calcis, a l'illa d'Eubea, que m'era del tot desconegut. Tot seguit, en cercar informació sobre el tal Licòfron, vaig llegir que de la seva extensa obra només ens ha pervingut un llarg poema, obscur i barroc, que respon al nom d'Alexandra, en referència a la desitjable filla d'Hécuba i Príam, més coneguda com a Cassandra.

I ahir a Passeig de Gràcia, remenant entre les parades de la 61a Fira del Llibre d'Ocasió Antic i Modern, vaig ensopegar amb un exemplar del tal poema, Alexandra, editat per la Fundació Bernat Metge l'any mil nou-cents noranta-sis, quan encara jo no n'era subscriptor, que d'immediat vaig adquirir pel ridícul preu de nou euros. I ja a l'autobús, carrer Gran amunt, el llaminer estudi introductori em convidà a una lectura que de bell antuvi es presenta inintel·ligible, cosa que em fa el text fa més desitjable, doncs buit de tot allò que hauria de ser entès o comprès, només m'oferirà la bellesa dels seus mots.

Chirimasu ka

Hi ha una mena d'obscenitat en la inconsciència, va pensar en North, escriu encara Viriginia Woolf, a Els anys.

És l'Eleanor, tieta septuagenària i fadrina del tal North, que en fer una capcinada enmig d'una festa, amb la boca oberta i el cap tort, resta amb la consciència suspesa i ofèn el pudor del seu jove nebot, un excel·lent xicot poc suspecte de puritanisme, però prou entenimentat com per potser adonar-se que és precisament això, la manca de consciència, coneixença immediata i directa que la persona té de la pròpia existència, l'origen de tota davallada, així com, si s'em permet l'afegitó, anar prenent consciència d'un mateix hauria d'esdevenir l'encertada definició de viure en qualsevol diccionari.