Avui he vist un estruç, struthio camelus, ocell de l'ordre dels struthioniformes, família dels struthionidae, més semblant a una girafa que no pas a un pardal, que campava al davant del mas on he fet nit. Poruc m'he fet fotografiar al seu costat, he tocat amb el dit índex el plomall de les seves ales, i li he acaronat el cap amb el palmell de la mà. Cada cop més confiat he jugat a encalçar-lo, i rialler he fugit de les ràpides escomeses del seu bec. Després de molt xalar he acabat esgotat, m'he eixugat la suor del front amb un mocador, i he anat a dinar. Assegut al menjador he llegit amb atenció la carta del restaurant, i sense dubtar-ho he demanat amanida i un filet d'estruç molt poc fet (tendríssim, segons el cambrer), acompanyat pel vi de la casa, que prou bo ha estat. I a l'hora de pagar he preguntat si em podien donar alguna ploma de l'animal, com a record, he afegit.
2 comentaris:
encara rai que no t'hagi ensenyat el que sap fer amb les potes!
així era tant bo com te l'han presentat? i l'has gaudit de debò? i la ploma te l'han donada? i era del viu o del sacrificat?
i ous no en tenien?
Bon punt, fantàstic. No sabria imaginar més completud a tant gran satisfacció que si haguessis hagut d'esventrar l'estruç amb les teves pròpies mans.
Ara, que si ja un pioc és dur de pelar, penso que el sacrifici d'una d'aquestes hercúlies aus hauria de ser ben complicat.
Salutacions mores.
Publica un comentari a l'entrada