Prenc un parell de depressors linguals de fusta de quinze centímetres de longitud per dos d'ample i gruix menyspreable. Els poso plans l'un sobre l'altre formant un angle de noranta graus de manera que coincideixin en el seu punt mig, i prenent amb la destra el depressor inferior els alço tots dos. Tot seguit miro de girar cent vuitanta graus el depressor inferior sobre el seu eix tot mantenint en equilibri el depressor superior, però la falta d'aptitud em priva d'assolir el meu propòsit. Hi torno un segon cop, però el depressor superior em torna a caure. També m'hi cau en un tercer intent, però m'adono que fent un petit moviment ascendent en combinació amb el moviment de rotació l'equilibri triga més a trencar-se. Ho provo un quart cop, i un cinquè, i encara que l'èxit no m'acompanya faig progressos evidents. Al cap d'un centenar d'intents aconsegueixo fer el gir sense que caigui el depressor superior, i amb pocs dies més d'entrenament excel·leixo en el gest.
A dia d'avui ja sóc un expert manipulador de depressors linguals i em complac en imaginar-me en un circ fent malabars. Però en previsualitzar-me a la pista, sota una gran carpa i amb la galeria plena de públic menjant tramussos, trobo que ni públic ni espai no són a l'alçada de la meva destresa. Millor imaginar-me en un petit teatre, amb no més d'una dotzena d'embadalits espectadors asseguts al meu voltant, contemplant com faig girar els depressors linguals amb un habilitat que costa de creure. Com costa de creure que hom escrigui sobre depressors linguals.
1 comentari:
Tu guanyes. Pensava que escriure sobre la petanca havia estat insuperable però no.
Publica un comentari a l'entrada