Qui això escriu, en dErsu_, el favorit dels Déus, o jo mateix, a estones, quan esdevinc dErsu_, heterònim habitual, no creu, no crec (a estones, doncs), en fantasmes, és a dir, en l'aparició real de quelcom imaginari. Com tampoc crec, a estones, és clar, en esdevenir de nou dErsu_, en la imaginària aparició de quelcom real, essent aquesta segona aparició mancada de nom, si més no mancada de nom conegut per a qui això escriu. Conegut i satisfactori, s'entén, doncs si bé es pot parlar de record, fins i tot de somni, fora ridícul pensar que allò recordat, o allò somniat, tant és, és allò que tal vegada s'esdevingué, en el benentès, potser malentès, de considerar real allò esdevingut. I arribats aquí, en dErsu, el favorit dels Déus, i jo mateix, que en poc honoro als Déus, podríem parlar, en animada tertúlia, paraula que em desplau, a mi, i també a ell, en dErsu_, a qui acostuma a desplaure tot allò que a mi em desplau, del descrèdit que ens produeixen tant les aparicions reals de quelcom real com les imaginàries aparicions de quelcom imaginari. Però qui això escriu és mancat de fal·lera taxonòmica, tant quan esdevé dErsu_ com quan esdevé qualsevol altre, i pres pel contradictori desig de retrobar allò en què diu no creure, marxo, marxa, potser marxem, a malbaratar el meu, seu, nostre, temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada