Cada nou divendres a partir d'aquell primer divendres tornàvem a enraonar del meu futur com a boxador. Les converses seguien si fa no fa sempre el mateix patró, on el meu conegut exposava amb entusiasme la seva proposta i jo expressava les meves lògiques reserves. Al poc la casualitat ens ajuntà en un mateix despatx, on a canvi d'una migrada compensació econòmica esmerçàvem el nostre temps dibuixant o fent càlculs d'una relativa complexitat. Aprofitant la proximitat parlàvem sovint del tema, ja l'únic tema possible entre nosaltres, i el meu conegut tornava a repetir els seus arguments, alhora que jo repetia els meus dubtes. També ens acostumàrem a fer extensives les nostres converses a terceres persones, que de vegades es decantaven per donar la raó al meu company i de vegades a mi, tot i que d'habitud no es prenien amb la deguda seriositat les nostres paraules i ens estalviaven la seva opinió. Després les circumstàncies ens separaren, anant ell cap allà i jo cap aquí, i des de llavors la casualitat no ha tingut a bé de propiciar cap nova trobada. Però no dubto pas que si l'atzar ens tornès a reunir, el meu conegut miraria d'animar-me a provar fortuna en l'esport de la boxa tot aprofitant la meva braó i la idoneïtat del meu oblidat sobrenom, i jo tornaria a exposar els dubtes habituals. I en cas que l'atzar no ens torni a reunir, mai més ningú no em tornarà a anomenar amb el sobrenom que m'hagués pogut convertir, aquest cop sí, en el favorit dels Déus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada