dimarts, 11 de gener del 2011

En o kakimasu

Desorientat, de sobte m'adono que torno a ser allà on era, allà d'on vaig sortir fa temps, molt, més d'un, dos, tres, quatre o cinc anys. Desorientat i també sorprès, doncs després de tant caminar em pensava que a alguna banda hauria arribat, resto pres per un cert desassossec que potser se'm reflecteix a la cara, doncs sento una veu que se m'adreça preguntant-me si em trobo bé, us trobeu bé? En fixar-m'hi veig a un desconegut que m'esguarda amb posat amable. Sí, sí, és només que estic sorprès de ser on soc, doncs sabeu, fa molt de temps vaig començar precisament aquí el meu camí i, amb tot el que he caminat, em pensava que a alguna banda hauria arribat, hores d'ara. L'home, o potser dona, que ja les deu haver vist de tots colors, fa un gest indefinit que tant pot ser de solidaritat com de menyspreu, i em respon amb paraules triades, és norma, fins i tot ho saben els gats, que si es camina prou estona en una mateixa direcció sempre s'arriba a algun lloc, i si hom retorna al punt de partida és que ha caminat fent cercle o bé ha fet un viatge d'anada i tornada. Quin creieu que és el vostre cas? m'acaba interrogant amb esguard inquisidor. El cercle, doncs no tinc la sensació de tornar d'enlloc, responc. Són bonics els cercles, oi? em diu ell, o ella. I tant, concloc, i tant.