És sorprenent, o no, l'avidesa amb que hom acostuma a definir-se. L'un es fa dir idealista; l'altre progressista o conservador; un tercer bordegàs, ganxet o capgròs; un quart escriptor, cinèfil, gastrònom o ludòpata; i encara un cinquè es presenta com a rondinaire, llepafils, tastaolletes, perepunyetes o poca-solta, tant és. És sorprenent, doncs, o no, l'avidesa amb que hom acostuma a definir-se, talment hom es conegués, talment definir-se no fos el que potser és, enorgullir-se de les pròpies mancances i acceptar-les com a límits, això és, marcar-se una ratlla més enllà de la qual el món li és vedat a aquell que es defineix.
I és que potser definir-se també és penjar-se un gros esquellot i habitar una acollidora (que no confortable) cleda on romandre en bona companyonia amb tots aquells que també es fan dir idealistes; progressistes o conservadors; bordegassos, ganxets o capgrossos; escriptors, cinèfils, gastrònoms o ludòpates; rondinaires, llepafils, tastaolletes, perepunyetes o poca-soltes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada