dimecres, 15 de febrer de 2012

Kojiki (II)

A l'endemà, però, ja no veig a Zeta a la cantonada del carrer Gran, i de nou a l'autobús, Hac em comenta que cada dia canvia de punt de capta, doncs la seva desfeta és pública i els coneguts acostumem a escarnir-lo. Ell mateix, en dir-li jo ahir on l'havia vist, va anar a pixar-se a la seva cara en sortir del despatx. I aquesta tarda, afegeix, el cercaré per fer-li saltar les dents a bastonades. Acompanyeu-me dErsu_, m'acaba proposant, que xalarem de valent. Jo, és clar, m'excuso, doncs molta és la feina que m'espera a casa, amb el bany dels petits i la gestió del sopar. Però les meves excuses enutgen Hac, que m'acusa de ser un mal ciutadà i negligir la meva, diu ell, obligació cívica d'exterminar als dèbils, o és que voleu que els carrers s'omplin d'indesitjables? afegeix excitat, tant, que, amb l'enteniment emboirat, comença a bastonejar trencant vidres i estossinant les testes de la resta de passatgers, que fugen espaordits en aprofitar el vermell d'un semàfor.

I jo mateix fujo, també, per una de les finestres obertes per les bastonades d'Hac, i vés, coses de la ficció, a la vorera em trobo amb Zeta, que presenta un aspecte miserable, estintolat a la façana d'un edifici d'habitatges. Aquest cop, però, no dorm i sembla reconèixer-me, si més no se m'atansa i, prenent-me per la cintura, em demana que el convidi a beure. Impossible, Zeta, li responc, no us deixaran entrar enlloc, amb aquests vestits que porteu, i aquests cabells, i tot plegat, afegeixo espolsant-me el seu braç. Doncs compreu-me roba, dErsu_, i porteu-me als banys i al perruquer, i després anem a entrompar-nos, que fa temps que no tasto un aiguardent com cal, m'insisteix amb tossuderia.