És llarga la vida? De vegades crec que sí, i que ja són molts (que no masses) els dies que porto viscuts, tants, que en mirar enrere i parar atenció als fets del passat, aquests em resulten boirosos i distants, fins i tots aliens, i és aleshores que no puc més que concloure que tot allò que crec recordar no ho vaig viure pas jo, sinó algú altre, sens dubte aquell ésser odiós i menyspreable que va gosar vestir la meva aparença i gastar el meu nom. Però no tan sols aquell infant solitari i aquell adolescent malagradós, sinó també aquest adult absent que creu no necessitar a ningú. I és aleshores que convinc que no, que la vida és breu, brevíssima, d'una durada que costa de copsar, i és endebades que provo d'allargar l'instant present, convençut que, talment els alienígenes aquells de Santa Mira, en qualsevol moment seré substituït per algú que, no ho dubtin, m'empitjorarà encara més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada