Honno isshun

Així és com l’home carrega la culpa de Déu, i seria força just que algun dia Déu decidís carregar la nostra culpa. No sé com s’ho farà el venerable i totpoderós Senyor lliure de culpa, però crec que s’hauria de transformar en home per dur-ho a terme, escriu Mann, tradueix Ramon Monton, a Josep a Egipte, tercera part de Josep i els seus germans.

I clar, Mann aprofita per fer-se el trapella, en saber com sap (en saber com tots sabem), que finalment Déu va dir que d'acord, que sí, que entesos, que per una vegada ja l'entomaria ell, l'esmentada i mai volguda culpa. I d'aquí que envies al seu fill, que no deixava de ser ell mateix, perquè l'estomaquessin i l'escarnissin, el vexessin i el crucifiquessin, i el fessin carregar, ni que fos per una sola i única vegada, amb la culpa de tot plegat.

I talment aquells que excel·leixen en l'art de donar-se importància, poca broma del suc que va saber treure Déu d'aquest breu i precís instant.

Yokokuhen o mismahita (IV)

També, és clar, he de reconèixer que el senyor Linklater té, com tothom té, el dret a fer el que més li plagui fer, a narrar la història que li vingui més de gust narrar, a filmar com sigui que vulgui filmar, a fer, en definitiva, el que li roti i li deixin fer aquells que posen els diners. 

I encara més, té tot el dret (i també l'obligació) a no fer el que a mi m'agradaria que fes. Perquè si tothom escrivís com a mi m'agrada que s'escrigui, si tothom filmés com a mi m'agrada que es filmi, si tothom digués el que a mi m'agrada sentir, i tothom es comportés com a mi m'agradaria que es comportés... aleshores el món seria un lloc encara més hòrrid i horrorós del que potser ja és.

Yokokuhen o mismahita (III)

Perquè, i encara encara amb Linklater i Godard, és evident que el film original de Godard té defectes evidents, defectes que el film de Linklater no té, que el film de Linkater evita gràcies a una producció gairebé perfecta, a un guió sens dubte treballat fins a l'extenuació, i a la més que probable repetició i repetició de les preses. En canvi, el que sí que té el film de Godard i no té el de Linklater, és la màgia del moment i de l'atzar, la brillant intuïció de qui ho confia tot a un gest, de qui no té por de fracassar, de qui no tem exposar-se al més gran dels ridículs a canvi de l'oportunitat d'aconseguir-ho.

Evidentment, sempre és arriscat deixar-ho tot en mans de la intuïció i d'un cert atzar, i sempre és prudent planificar el que es fa. Sempre que, és clar, el que es pretengui fer no sigui cinema.

Yokokuhen o mismahita (II)

Encara amb el film de Linklater, potser lamentar l'oportunitat perduda. L'oportunitat d'aprofitar un disseny de producció magnífic i uns actors prou convincents per recrear el rodatge original de Godard des d'un vessant més fidel al seu procés. És a dir, fidel no pel que fa al resultat final, sinó pel que fa al camí seguit per Godard, a la feliç troballa d'un atzar que ho va ser tot. De manera que el film rodat pel Godard interpretat per Guillaume Marbec no és que pogués ser diferent de l'original, de l'original rodat per Godard interpretat per Godard mateix, sinó que hauria de ser diferent, completament diferent, absolutament diferent.

Així, a més, podríem tenir un remake autèntic, una nova A bout de souffle dirigida per un actor que fa de director, dirigint uns actors que fan d'actors que interpreten uns personatges que alhora són i no són els personatges que en el seu dia van interpretar Seberg i Belmondo. Tot plegat, és clar, tampoc és garantia de res, però, si més no, ens hauríem estalviat l'habitual excés de nostàlgia i una visió massa idealitzada d'un Godard que, dit en confiança, devia ser un vanitós insuportable.

Yokokuhen o mismahita (I)

Els tràilers, en tant que successió d’algunes escenes d’un film triades especialment per tal de contribuir a la seva promoció, tenen el seu què. Sí, tenen el seu què, però també tenen els seus perills, com ara el de fer massa evident la vacuïtat del film que volen promocionar, o el de narrar de manera massa efectiva el que després es tornarà a narrar, de manera que fan irrellevant, innecessari i fins i tot indesitjable el posterior visionat del film que pretenen promocionar.

I en acabat hi ha els tràilers com el del film que vaig veure ahir, Nouvelle Vague, de Richard Linklater, que de tan bons com són fan pensar que la pel·lícula s'ha pensat, produït, filmat, muntat i exhibit amb l'únic propòsit de poder-ne fer el tràiler. Tràiler que és més, molt més, del que el film acaba sent, en gaudir el tràiler d'una juganera llibertat que la pel·lícula no té, lligada com aquesta està a les habituals i més aviat enutjoses servituds narratives que s'acostumen a exigir als films, i per un cert culte al record d'un passat idealitzat.

Yozefu to sono kyōdai-tachi (II)

... l'arrogància de la pena, escriu en un cert moment Mann, encara a Josep i els seus germans, per referir-se a l'actitud de Jacob quan se li dona a conèixer la suposada mort del seu fill predilecte, del jove Josep, el fill primogènit de la preferida, la nineta dels seus ulls, l'estimat de tothom, el bell Josep. I és en diàleg amb el seu fidel servent, l'Eliezer, que Jacob, atuït pel més insuportable dels dolors i el més horrorós dels mals, fa una impúdica i escenificada exhibició del dolor que el turmenta i el corseca, i pretén reduir tota la persona que potser és a aquesta nova condició de víctima.

I de víctima de la còlera divina, perquè, evidentment, Jacob creu que ha sigut el mateix Déu qui li ha arrabassat el fill, que li ha exigit també a ell un sacrifici encara pitjor que el d'Abraham. I és precisament el fidel servent, l'Eliezer esmentat, qui prova de dir a Jacob que el dolor no el fa savi, que el dolor no el fa lúcid, que el dolor no l'eximeix de l'obligació de pensar, que el dolor no el converteix en un nen mancat de responsabilitat. Que el dolor mereix respecte, sí, però que de cap manera el fa superior a ningú.

I si ahir Mann em portava a recordar el passat, avui em porta a recordar el present, aquest present on una humanitat impetuosa i indignada, compassiva i benintencionada, protesta i protesta per la inacceptable existència, encara avui, del dolor.

Yozefu to sono kyōdai-tachi (I)

La lectura d'aquests dies, Josep i els seus germans, em remet, com no pot ser altrament, als anys passats a l'escola, a l'escola religiosa on em vaig formar, l'escola on es premiava el bon comportament amb estones de lleure dedicades a la lectura de l'Antic Testament. I és potser gràcies a aquest record, a part de la fina ironia de Mann, que de cop se m'acut una lectura de la tradició bíblica en clau empresarial.

Perquè la cosa és clara i evident, tan clara i evident com que Abraham és el fundador, l'emprenedor, l'home que arrisca i trenca amb l'ordre establert, el foll il·luminat que deixa enrere una feina estable i segura per llençar-se a la piscina. I a Abraham el succeeix Isaac, que potser mancat del geni i la gosadia del pare, administra amb prudència i consolida l'empresa, fins que deixa pas a Jacob, l'expansiu Jacob, l'astut oportunista de moral relaxada que sap aprofitar els moments i les oportunitats per fer créixer l'empresa fins a l'infinit i més enllà.

I aquí arribaríem a Josep, predestinat a ser l'hereu escampa, el nen consentit i aviciat que des de ben petit s'ha cregut millor que tothom, i que s'ha sabut també destinatari d'una herència que li permetrà dur una vida regalada d'egolatria, luxe i plaer. I aquesta seria la història de tantes empreses familiars. La història de tantes empreses aixecades amb l'esforç de dues, tres o quatre generacions. La història de tantes empreses finalment liquidades per l'hereu de torn, si no fos... si no fos que, com és el cas que ens ocupa, la caiguda de Josep el redimeix. Perquè la caiguda de Josep al pou no només li fa perdre tot el que creu tenir, sinó que, per sobre de tot, li fa veure amb claredat els lletjos defectes del seu caràcter i el porta a descobrir la pròpia vàlua. Vàlua que el portarà a convertir l'empresa familiar no només en un negoci pròsper, sinó en la més gran multinacional cotitzada al Standard & Poor's.

Kyū-nenkan

I és a l'exposició que el CCCB dedica a Mercè Rodoreda, que em trobo amb un gràfic que situa en el temps les principals obres de Rodoreda, esmentant les dates d'escriptura i publicació de cada una. Un gràfic que em revela una dada que trobo fins a cert punt trasbalsadora, com és que l'escriptura de la part més significativa de la seva obra, a excepció de la posterior i darrere Quanta, quanta guerra..., es concentra en un període de nou anys. Nou anys que, si no em falla la memòria i les dades del gràfic són correctes, aniria del 1959 al 1968. Aleshores, del 1968 fins a l'abril de 1983, què dimonis fa Rodoreda, a part de reescriure Aloma?

Viure, suposo.