Potser perquè l'he llegit poc. O potser perquè discrepo de manera frontal i absoluta amb el que sembla ser el seu pensament. O potser perquè el crec un narcisista patològic. O potser perquè trobo la seva prosa absurdament enrevessada. O potser perquè el que crec trobar sota tanta filigrana m'horroritza. O potser perquè què sé jo... però el cas és que no suporto Benjamin, Walter Benjamin, en pau descansi.
I és en tenir a les mans el nou i fabulós número de la revista el funàmbul, dedicat a Robert Walser, que de cop he recordat la tírria que tinc per Benjamin. Tírria que se m'ha fet present en anar repassant les fotografies de Walser que acompanyen els textos. Fotografies que mostren un Walser sovint absent, potser sobtat o confós per la presència de la càmera, sens dubte frisós per començar a caminar. I han estat precisament aquestes fotografies les que m'han portat a recordar Benjamin, a recordar la manera com posava davant del fotògraf, com semblava massa conscient de si mateix, massa predisposat a construir-se, massa pendent d'oferir una bona imatge al futur.
I què hi puc fer, si mai he suportat aquells que excel·leixen en l'art de donar-se importància, es diguin Walter Benjamin, Emma Bovary o Belén Esteban.
