Tersites-san wa doko ni sunde imasu ka

A l'assemblea dels aqueus Tersites (sancallós, pota-ranc, geperut, cabellesclarit i de punxeguda clepsa) defensà la pau amb els troians i el retorn dels grecs a llurs respectives llars. Ulisses, a la réplica, ridiculitzà Tersites, l'amenaçà, i amb el ceptre d'orador el colpejà al bescoll i a les espatlles. Tersites, confós i sangonós, amb el rostre banyat per les llàgrimes, tornà al seu seient enmig de les rialles, de l'escarni i la befa, dels prínceps aqueus.

Tersites fou fill d'Agri, net de Portaó i Èurite, i poc sabem de la seva vida. Sempre se'ns presenta com un foll de cos deforme, un malvat capaç de qualsevol infàmia, covard amb els forts i valent amb els dèbils, que fou mort a cops de puny pel diví Aquil·les en justa venjança per alguna malesa.

Tersites, sens dubte, devia ser català.

Chokokuka desu

En un espai annex a la gran sala es projecta un vídeo. En una llarga entrevista l'escultor parla sobre els seus orígens, els seus mestres, la seva infantesa, les polèmiques que l'han acompanyat ... parla, en definitiva, sobre la seva obra, que es confon amb la seva vida. L'entrevistador, sempre en un discret segon pla, fa bé la seva feina, amb preguntes pertinents i una certa complicitat.

Al museu, una mena d'escenografia tronada que amaga un edifici d'allò més vulgar, hi ha molta gent. No obstant això, la major part del temps restem (la meva companya i jo) sols davant la pantalla. De tant en tant, però, entren altres homínids. S'asseuen, miren una estona el vídeo, i marxen. Marxen!!!. Com poden, però, marxar? com poden no caure hipnotitzats, no caure captivats, seduïts, potser entabanats, per les paraules de l'escultor? com poden aixecar el cul del seient, donar l'esquena a la pantalla, i sortir? com poden ignorar el millor que els hi pot passar en molt de temps? com poden? com gosen?

Argentina ni ikimasho ka

Lo más escalofriante de aquella salvajada era la imposibilidad de distinguir a las derechas de las izquierdas. Sus prácticas eran idénticas: secuestros, torturas, asesinatos.

Aquestes paraules del taxidermista Azúa, Félix d'Azúa, estan extretes del seu blog. Azúa, amb motiu de la reedició d'un lllibre de memòries d'Andrew Graham-Yoll, ens parla de la guerra que a l'Argentina hi hagué entre militars (suposada gent de dretes) i montoneros (gent d'esquerres, com si diguéssim).

Sorprèn la sorpresa d'Azúa car les esquerres (com les dretes, com tothom) s'han caracteritzat, des de sempre, pels mètodes expeditius: Robespierre, Líster, Stalin, Mao, Pol Pot . . . la llista fora llarga, interminable. Azúa, però, troba el desllorigador: quan les maneres de l'esquerra no agraden, no són prou civilitzades, és que estan infectats pel virus nacionalista. El nacionalismo une en la barbarie incluso a lo más apartado, sentencia el nostre intel·lectual (no-nacionalista?). Gràcies a Azúa, doncs, finalment sabem que és el nacionalisme: una mena de loctite de la barbàrie.

Jo sóc incapaç de diferenciar les esquerres de les dretes, els no-nacionalistes dels nacionalistes, els bons dels dolents, nosaltres dels altres. Serà que per mi només hi ha dolents units en la barbàrie per la seva (la nostra) humanitat?.

Clar que jo sóc un cretí i, a més, miop.

Dasshoei desu ka

Després que ens hagin donat la vida, que ens hagin alimentat, vestit i educat, potser fins i tot estimat; després d'haver gaudit dels beneficis de la penicil·lina, dels plaers de la carn, del vers d'Homer; després d'haver tastat els fruits de milers d'anys de progrés; després de tot plegat i encara més, ens és lícit desertar? abandonar? no participar en la res-publica? enterrar-nos en vida, com Walser, en un manicomi? llevar-nos la vida? ens és lícit no procrear i fer que tot l'esforç dels nostres avantpassats fineixi amb nosaltres? abandonar-nos en el tedi més absolut? esperar, simplement, l'arribada de l'àngel alliberador?

Podem excusar-nos (i tant que podem) dient que res vàrem demanar, que res volíem. Però, és lícit fer el que fem?

Juni-gatsu nijugo-nichi

Tal dia com avui, vint-i-cinc de desembre, uns nens trobaren el cos, inert enmig de la neu, de Robert Walser. Era l'any 1956, i en feia més de vint-i-cinc que Walser havia ingressat de manera voluntària en un sanatori psiquiàtric. Waldau primer, Herisau després.

Al llarg dels anys d'internament Walser es dedicà a fer llargues caminades pels voltants del sanatori, i a escriure en petits bocins de paper amb una cal·ligrafia indesxifrable. Herisau es va convertir per a ell en un modest racó on poder somniar sense haver de respondre davant de ningú; esdevenir finalment el zero a l'esquerra que, potser, sempre havia volgut ser.

I és que només la bogeria ens pot donar la lucidesa necessària per destriar el gra de la palla? per adonar-nos que, en paraules escrites pel propi Walser, en aquest món tal vegada no hi ha res que valgui la pena d'ambicionar honestament.

Oni

Ogre, del francès ogre, potser derivat del llatí orcus, el dimoni de la mort, gegant barbut que apareix en les pintures funeràries dels etruscos. Amb el temps s'ha aproximat al panteó hel·lènic i ha esdevingut un dels noms de Plutó, Dis Pater, l'Hades.

Ogre, del francès ogre, potser derivat d'Ogur, antic nom donat als hongaresos, tal vegada referint-se als vàndals, poble indoeuropeu de família germànica originari de la riba del mar Bàltic, o persona que destrueix una obra d'art sense cap necessitat.

Ogre, personatge de ficció propi del nord d'Europa que es caracteritza pel seu aspecte grotescament humà i per una intel·ligència escassa. Acostuma a segrestar i/o devorar els infants als quals es dirigeixen els relats que protagonitza. Tenen la capacitat de transformar-se en animals endèmics dels boscos on viuen.

Ogre, Schrott, personatge de ficció interpretat per Gert Fröbe a el cebo de Ladislao Vajda el 1958, segons l'obra de Friedrich Dürrenmatt. Schrott, persona apocada i tímida, només trobava consol en la submissió dels més dèbils, això és, dels nens. Nenes, en el seu cas, a les que assassinava.

Sumitai desu ka

En una de les pàgines del darrer llibre d'Imre Kertész publicat a casa nostra, Valaki mas. A változás kronikája, se'm fa present un insensat excel·lent, Ligeti, György Ligeti, paorós autor de músiques impossibles.

A la fi, del públic més aviat migrat, en surt un home amb un jersei, cabells blancs, lluïssor a la mirada. Es presenta: György Ligeti. Durant uns instants em quedo sense alè.

Pocs dies després, al cinema, un número musical d'una de les darreres pel·lícules del senyor Burton, Charlie and the Chocolate factory, paròdia una escena de 2001: a space odyssey de Kubrick. De fons, unes veus quasi imperceptibles ens transporten al foll malson del Rèquiem de Ligeti. Normalment associem l'obra de Kubrick amb una de les peces més conegudes de Richard Strauss, Also sprach Zarathustra, però Ligeti també hi és, i tant que hi és. Com també hi és en una altra de les seves pel·lícules, Eyes Wide Shut, basada en una breu novel·la d'Arthur Schnitzler.

Kertész, Ligeti (per partida doble en menys d'un mes), Burton, Kubrick, Strauss, Schnitzler. Potser si que paga la pena de viure.

Kochira wa Sísif-sama desu

Sísif, el més astut dels mortals, fou condemnat a arrossegar un enorme roc fins al cim d'un turó. Els motius del càstig, irrellevants, resten desconeguts. Tan ingrata penitència, però, mai era assolida, car el roc sempre rodolava pendent avall, i Sísif havia de recomençar, un i altre cop, dia rere dia, per tota l'eternitat, la seva impossible missió.

Era Sísif conscient de la inutilitat de llurs esforços? Acceptava resignat el seu fat, del qual ni tan sols la mort, mort com ja era, el podia alliberar? o tal vegada albergava, potser en el racó més ignot del seu cor, una petita ombra d'esperança?.

I nosaltres, els més soques dels mortals, alberguem encara cap esperança?

Ohayogozaimasu

Sunrise és el títol de la primera pel·lícula que el meu admirat Murnau, Friedrich Wilhelm Murnau, va dirigir als Estats Units. Sunrise es pot traduir fàcilment al català per l'alba. Si se'm permet la llibertat, però, a mi sunrise em sona a somriure (coses de la fonètica imaginativa ), i que m'excusin els lingüistes. El somriure de qui? del sol, és clar. L'alba, el somriure del sol. Si, ja ho sé, sona com el que és, ridícul, però tampoc passa res si cada matí, en ser acaronats per la llum del dia, pensem, endebades, que el sol somriu o, molt millor, que ens somriu, tot desitjant-nos un bon dia.

I tot plegat gràcies a Murnau, que canvià el títol original previst, The trip to Tilsit (el guió del film era una adaptació de l'obra Die Reise nach Tilsit de Hermann Sudermann) primer, Tale of two humans després, pel definitiu Sunrise, el somriure del sol.

Nani o shitai desu ka

Dimarts passat, a l'Avui, l'imparable Bofill escrivia sobre les generacions filles del benestar econòmic. Adolescents, joves, i no tant joves, sense cap interès per res ni per ningú, orfes d'entusiasme, desertors socials. En el nostre món, però, en el nostre temps, és possible l'entusiasme?

El diccionari de l'IEC defineix entusiasme com exaltació de l'ànima sota la inspiració divina. I, etimològicament, l'entusiasme deriva del grec έυθονσιαψός (arrapatament, èxtasi), que prové de έυθονσιάζω (estar inspirat per una divinitat), que al seu torn deriva de θεός (déu).

I en un món on els Déus jeuen morts i oblidats, qui (o que) exaltarà les nostres ànimes?, qui (o que) farà bategar els nostres cors?, qui (o que) il·luminarà els nostres dies?, qui (o que) ens deslliurarà del tedi, l'ensopiment, la insatisfacció? qui (o que) ens farà viure?

O, tal vegada, ens conformem amb sobreviure?

Shiroi-san ni noborimashita

Després d'una ascensió llarga i monòtona, de no molta exigència física i nul·la dificultat tècnica, vaig arribar al cim del Montblanc en companyia d'un company i de nombrosos desconeguts. Això fou a finals del mes de juliol de l'any vuitanta-vuit, mil nou-cents vuitanta-vuit. Als nostres peus s'estenia la b/vella Europa, la formosa donzella seduïda per Zeus, que restava amagada sota un espès mar de núvols que semblava protegir, sense gaire èxit, la solitud dels cims. Fins i tot la propera vall de Chamonix semblava una vana il·lusió, no més que un somni, un record llunyà.

La davallada resultà penosa. Després d'haver caminat per sobre dels núvols, d'haver dormit a quatre mil metres, d'haver esquivat el llamp, la còlera de Zeus, enmig de geleres; tornar al món dels humans se'm presentava com la més terrible de les penitències. El pecat? la supèrbia. La supèrbia d'haver volgut, ni que fos fugisserament, albirar el món reservat als Déus.

I és que ja ho digué Santa Teresa, més llàgrimes es vessen per les pregàries ateses que per les desateses.

Ima nan-ji desu ka

La més terrible de les idees concebudes per la ment humana és, sens dubte, la del temps, això és, la durada i successió de les coses finites, considerada com a transcorrent d'una manera contínua i uniforme.

El més terrible dels fills d'Urà i de Gea, de la terra i del cel, fou, sens dubte, Cronos, que s'assimilà tardanament, i per tradició òrfica, amb Chronos, el temps. Cronos castrà al seu pare, abocà al Tàrtar als seus germans, i es menjà als seus propis fills. El poder que tot ho devora: passat, present i futur.

Avui, amb els Déus morts i els Titans oblidats, res no ha canviat, perquè res pot canviar. El temps continua devorant les nostres efímeres i fràgils vides, devorant-se a ell mateix, car, sense nosaltres, el temps mai hagués existit.

Barcelona desu

A voltes el desànim m'aclapara. Soc al carrer i, per tot on miro, no veig més que estòlids. Escolto les seves faules absurdes, contemplo llurs abominables rostres, m'esgarrifo dels seus actes. Feu, penso, que el meu carrer tingui tot just l'amplada de la meva passa. Però no, carrer de la dreta de l'Eixample, amb la seva vorera canònica de cinc metres. Espaordit fujo. Ara soc a casa, a les fosques, sense gosar encendre cap llum, no fos cas que l'espill, inclement, em mostrés un rostre, el meu, a on es descobrís la mateixa abominació, la mateixa estupidesa, la mateixa follia que m'ha fet fugir.

Finalment, enmig de la fosca protectora llegeixo a Foix, pensant que potser Foix va llegir a Swift, Jonathan Swift, un mirall (cruel, com no) que ens retorna la nostra pròpia imatge.

Que hagin aparedat portals i finestres; que dalt de la torre no onegin banderes; que les algues en créixer monstruoses cloguin els passatges; que els arbres per damunt els murs s'estenguin en rares floracions vermelles i que tots els carrers donin a la mar abocats en esculls temibles; que els cavalls siguin amos i senyors de la meva vila i s'hi passegin impúdicament nus; que els ocells s'occeixin en topar amb el cel arran de sostre; que el cel sigui només un trist miratge de la mar. ¿Què em pot sorprendre si avui he vist saltar de cop els lloms dels meus llibres i he descobert la putrefacció cancerosa que destrossa llurs entranyes?.

Diari (1918)

Kochira wa Xirinacs desu

Xirinacs, Lluís Maria Xirinacs, fou condemnat el mes de març de 2004 a dos anys de presó i quatre d'inhabilitació absoluta. La Secció Tercera (Penal) de l'Audiència Nacional el trobà culpable d'apologia del terrorisme per unes declaracions fetes l'onze de setembre de 2002 al Fossar de les Moreres. Abans d'ahir, vint-i-cinc d'octubre de 2005, dinou mesos desprès de la condemna, Xirinacs va ser detingut quan anava a renovar-se el DNI a la comissaria del carrer Nou de la Rambla de la ciutat de Barcelona.

Xirinacs, doncs, potser cansat d'esperar a què la muntanya vingués a ell, sembla que va decidir iniciar l'ascensió pel seu propi peu. El cim? l'egolatria. Xirinacs s'ha negat, fins ara, a què es tramités la petició de suspensió de condemna, i ha mostrat la seva satisfacció per l'ingrés a presó. Si fins i tot el denunciant, l'ACVOT, ha declarat que mai ha fet cap moviment per demanar l'ingrés de Xirinacs a presó.

La blogosfera s'ha omplert, ràpidament, de peticions reclamant l'immediat alliberament d'en Xirinacs. Jo no m'hi afegiré. Primer perquè no fa cap falta, la justícia espanyola ja ha emès l'ordre d'alliberament (i de fet, ja ha estat alliberat); segon, perquè no tinc cap simpatia pels candidats a màrtir; tercer, perquè en Xirinacs ha fet, repetidament, declaracions defensant l'ús de la violència per solucionar els nostres problemes, això és, crits a la barbàrie; i, finalment, perquè ell mateix ha estat qui ha trucat a la porta dels senyors policies (tot i que crec que aquests, enlloc de portar-lo al jutge, l'haguessin hagut de posar en mans d'un bon psiquiatre), i no seré pas jo qui li rigui la rebaqueria.

Doko kara kimashita ka

Com és ben sabut el Parlament de Catalunya ha aprovat un projecte d'Estatut d'autonomia, el tercer, després dels de Núria i Sau. Abans, però, de tant estatut hi hagué la Mancomunitat, pur voluntarisme, que per primer cop des del desastre de 1714 aglutinà sota un mateix ens administratiu les quatre províncies en què va ser dividit el Principat.

Al davant de la Mancomunitat hi hagué una persona excel·lent, discretament excel·lent, però excel·lent, el senyor Prat, Enric Prat de la Riba; el primer a dir, en veu alta, que ens calien institucions pròpies. El senyor Prat, però, a més de parlar actuà, i la seva acció de govern fou la més decisiva que hi ha hagut al nostre país en molt de temps.

Gràcies al senyor Prat es creà i impulsà l'Institut d'Estudis Catalans, secció filològica inclosa, al davant de la qual hi hagué el senyor Fabra, Pompeu Fabra, que amb la seva reforma obrà el miracle de convertir una llengua adotzenada, disgregada, arcaica, jocfloralesca i moribunda, de costellada, en una llengua moderna i útil, veu d'una cultura sense la qual no existiríem.

Després vingueren les vedettes. El noucentisme finà i arribà la revolució, Macià i Companys, Durruti i Líster. Quaranta anys més tard els senyors de la trancisió. Avui Mas, Maragall, Carod i les seves ETT's. Primeres espases que omplen papers i més papers, castells de focs que només empudeguen l'ambient amb la seva flaire a pólvora humida, recursos malbaratats i il·lusions frustrades.

Sort, però, que encara ens queden els fruits del noucentisme, de la cultura, del senyor Prat: l'IEC, les normes ortogràfiques, la Bernat Metge, la Biblioteca de Catalunya ...

Watashi tachi wa gaiaku desu ka

De nit, és quan dormo que hi veig clar, a voltes recordo les vides de persones que, amb llurs actes, han ennoblit allò que, tendrament, podríem anomenar condició humana. Esperits nobles que ho han donat tot en benefici d'una (temible) humanitat sense esperar cap torna.

I no em refereixo pas a aquelles persones (notables, sens dubte) que amb la seva empenta, la seva lucidesa, intel·ligència, o potser sort, ens han abellit la vida amb el progrés que han ajudat a crear, o amb la bellesa que ens han regalat. No, res d'excel·lència professional, res de descobridors de la penicil·lina, res de decoradors de salons petitburgesos. Em refereixo a noblesa d'esperit, a cors generosos, ànimes caritatives. Em refereixo a gent com el senyor Sugihara, o com el senyor Ziyang.

Ziyang passà els darrers quinze anys de la seva vida arrestat. Sugihara fou més afortunat, només dos anys de presó primer, el descrèdit i la ignomínia després. És comprensible. Potser fins i tot desitjable, car, per ventura, en una societat humana és tolerable l'existència d'uns senyors tan excel·lents com ho foren el senyor Sugihara o el senyor Ziyang?

Watashi wa gaiaku desu ka

Tot sovint podem escoltar veus que, des del que hom anomena esquerra, defensen la superioritat moral de llurs, diguem-ne, ideals, en base a la indiscutible noblesa dels mateixos. Tot allò de la dita justícia social, la igualtat i un futur maravellós on tots conviurem en harmonia com a germans. Belles paraules, sens dubte.

Paral·lelament podem escoltar veus que, des d'àmbits religiosos, defensen la superioritat moral de llurs, diguem-ne, creences, en base a la indiscutible noblesa de les mateixes. Tot allò de l'amor al proïsme, la justícia divina i, de nou, el futur meravellós, ni que sigui en el més enllà. Belles paraules, novament.

No seré pas jo, lliberal i ateu, irònic i contingent, pessimista i nihilista (un cretí, en definitiva) qui discuteixi tan entenimentats i entendridors arguments. Ni seré jo qui recordi els milions de morts causats per llurs nobles ideals, per llurs amoroses creences. Però s'equivoquen. I tant que s'equivoquen. La superioritat moral no és pas seva, sinó meva i ben meva. I és meva gràcies a les meves conviccions, als meus ideals i a les meves creences. I perquè les meves conviccions, ideals, i/o creences són millors que les seves? Doncs perquè són les meves, de la mateixa manera que ells, verament, pensen que les seves són superiors perquè són les seves. Però tant és, car en el fons tot això de la superioritat moral no són més que romanços.

Kin-yobi

Divendres passat el conegut se'm va fer ignot. Atemorit vaig cercar amb la mirada i, rere un paisatge polsegós, vaig albirar el meu destí. A pas viu vaig mirar d'atansar-m'hi, però a cada passa que feia me n'allunyava més i més. Angoixat vaig pensar que faria tard o, pitjor encara, que no arribaria mai, ni al meu destí, ni enlloc, car em trobava perdut i havia oblidat no tant sols cap a on anava, sinó d'on venia.

De sobte, però, vaig despertar i el malson se'm feu transparent. El despertador no havia sonat i faria tard a la feina. Per sort vaig recordar allò que el meu subconscient havia oblidat, aquell divendres era festiu i podia mandrejar tant com volgués.

Alleugerit vaig tancar els ulls i, en el breu lapse de temps que vaig trigar a adormir-me de nou, vaig pensar que el meu subconscient grinyolava. No tant per haver oblidat la festivitat local, sinó per creure, ni que fos en somnis, que en aquest món, a part de morir, tenim alguna cosa a fer.

Haibun

De tothom és coneguda la famosa equació enunciada pel senyor Einstein, Albert Einstein, E=mc², on E és energia, m massa, i c velocitat de la llum. Així tenim que l'energia és igual al producte de la massa pel quadrat de la velocitat de la llum.

L'equació no deixa de ser una expressió del nostre llenguatge que ens permet una aproximació útil, utilíssima (molt més útil que les metàfores dels físics anteriors, car els físics, més que científics són poetes), al món que ens envolta, però, en cap cas, té cap relació amb la natura del món, perquè tant energia, com massa, velocitat o llum, són conceptes abstractes que només existeixen en la nostra parla, en la nostra ment, i no pas en el món.

Podem viure al món (a l'univers), podem gaudir-ne o podem patir la seva fúria, el podem aprofitar o el podem malbaratar, hi podem viure o podem morir, però el que no podrem fer mai serà conèixer-lo, car, a conèixer, fora de nosaltres mateixos, no hi ha res de res.

Uguisu no
tone ni tsururu
hinode kana (Chora).

Nani o tabemasu ka

El vegetarianisme és, segons el diccionari de l'IEC, un sistema d'alimentació que exclou (més o menys) l'ús d'aliments d'origen animal i, afegeixo jo, qualsevol tipus de gaudi sensorial.

Com és ben sabut, el fet de menjar, a part de nodrir el nostre organisme, pot ser una font de plaer gens menyspreable pels nostres sentits. Dins el vegetarianisme, però, aquest gaudi sembla haver estat foragitat, proscrit, talment el plaer fos el pitjor dels pecats de tot bon vegetarianista. Així els restaurants dits vegetarians, acostumen a ser llocs inhòspits, incòmodes, a on, en un ambient a voltes sectari, hom s'introdueix dins el cos, a través de l'aparell digestiu, tot de productes manipulats (en cap cas cuinats o elaborats) per algú que desconeix completament l'existènica del noble art de la cuina.

Celebrem, doncs, les excepcions i aplaudim al senyor Rovira, Francesc Rovira, i el seu menú vegetarianis... vull dir, vegetal.

Shibo

La terra només gira perquè jo sóc aquí i jo sóc un
PALLASSO qui agonitza

recita, gràcies a la reproductibilitat tècnica, l'Ovidi Montllor. Toti Soler, com no, l'acompanya, l'acompanyava, a la guitarra. El text, sensacional, és d'en Papasseit, Joan Salvat-Papasseit, un fragment de "Marxa nupcial", un dels poemes, a voltes incomprensible, de "L'irradiador del port i les gavines".

Perquè, oi que el dia en què em llevi la vida, quan el meu cap s'esclafi contra les roques, el meu cor deixi de bategar i els meus llavis restin muts per sempre més, cecs els meus ulls ... la terra deixarà de rotar sobre el seu eix, deixarà de girar al voltant del sol, i el món, tal com el coneixem, com el conec, finarà amb mi?

Nani mo

L'esfondrament és la pedra fonamental de tot projecte humà, va escriure Jünger, Ernst Jünger.

La força desfermada de la natura, la còlera dels Déus, la follia humana, . . . tant és. Inconsolables contemplem amb satisfacció la pròpia desgràcia, admirem les flames, car en la seva lluïssor també hi ha (sic) joia, i, insensatament, tornem a arrossegar el roc d'alt del turó. Potser així creiem, vanament, que la nostra voluntat perdurarà, que els poetes cantaran les nostres gestes, que els nostres actes tindran memòria.

Però Jünger no tenia raó. La pedra fonamental de tot projecte humà és l'oblit, sense l'èpica del foc i sense cap esperança.

Bakana

Ícar, fill de Dèdal, fou un insensat quan, ple d'orgull, s'enlairà tan amunt que els raigs del sol fongueren la cera de les ales amb les que fugí del laberint de Minos i es precipità al mar, on morí ofegat.

Patrocle, fill de Meneci, fou també un insensat quan, abillat amb les armes d'Aquil·les, trobà la mort en enfrontar-se follament a Hèctor.

Lloats siguin, però, els insensats que amb llurs insensateses han fet possible l'impossible, quotidià l'extraordinari, conegut l'ignot, i humà l'inhumà, car també Semmelweis fou un insensat, i Chiune Sugihara, i tants i tants altres. Lloats siguin, doncs, els insensats i llurs insensateses.

Ashita Nihon ni ikimasu

Doncs això, demà de bon matí avió cap a Schipol (Amsterdam), i a migdia avió cap a Narita (Tokyo). Així que, fins a finals d'agost, el bloc queda tancat per vacances. (escassíssims) Lectors, salut.

Kochira wa Cicero-san desu

Dimecres em vaig comprar a Laie un clàssic d'Stefan Zweig, "Moments estelars de la humanitat". Fa temps que frueixo amb la prossa del senyor Zweig i admiro el seu entusiasme. Entusiasme que, com no podia ser altrament, el portà al suïcidi, car, en aquest mon, mai no hi ha hagut lloc per esperits nobles com el seu.

El primer moment estel·lar, però, m'ha sorprès. Zweig ens presenta a Ciceró, Marc Tul·li Ciceró, com un noble i idealista lluitador en defensa de la llibertat i la democràcia, de la llei i la justícia, enfront dels intents (reeixits) de Cèsar primer, Marc Antoni després, d'esdevenir dictadors, emperadors de Roma, amos del mon.

Al llarg dels anys la historiografia ha estat molt volàtil amb la figura de Ciceró. Des de l'apassionada defensa dels Il·lustrats francesos, fins al cruel acarnissament dels historiadors alemanys del XIX. Jo tendeixo a veure a Ciceró com un egòlatra defensor de l'oligarquia romana i un immobilista defensor de les estructures de l'estat. Potser Zweig, que va publicar el llibre el 1928, més que en la república romana pensava en la jove i fràgil República de Weimar, amenaçada aleshores per la follia nazi i la barbàrie comunista. Potser Ciceró li va servir d'exemple per intentar alertar i encoratjar als ciutadans de la seva utòpica Europa. Potser. Si fou així, fou un intent inútil, com tots sabem, i perillós, car ningú que hagi accedit (o ho hagi intentat) a les més altes cotes de poder, ho ha fet mogut per allò que hom anomenaria, tendrament, ideals.