Shugi (II)

Sento parlar a Josep Rovira, director d'Anatomia d'un rei, suposat documental sobre Pere II, dit el Gran, que segueix els treballs de l'equip d'investigadors que darrerament ha estat remenant les despulles del comte de Barcelona, rei d'Aragò, València i Sicília. I sento com el director del suposat documental explica quins criteris va seguir a l'hora de triar quin material de les investigacions fer servir, i com va ser ell mateix, el director del suposat documental, qui va marcar alguns dels ritmes de les investigacions, fent que els investigadors prioritzessin aquells treballs que resultaven de més ben utilitzar en un format audiovisual, com ara la suposada reconstrucció facial del monarca, i retardessin altres tasques menys llamineres, com ara l'anàlisi química d'alguna resta. I tot això ho sento dir sense cap tipus de rubor, ni per part de qui respon, el director del suposat documental, ni per part de qui pregunta, el presentador del programa on s'ha emet el suposat documental, sense ficció, títol paorós, com ja va quedar dit aquí.

Ix-san no monogatari

Avui em complau imaginar la història d'Ix, xicot enamoradís que després de molt d'esforç aconsegueix sintetitzar un miraculós elixir que té la capacitat d'enamorar donzelles. Però em complau també imaginar que els efectes de l'elixir no són del tot satisfactoris, doncs l'elixir que imagino només actua durant les primeres vint-i-quatre hores després de la seva administració per via oral, i presenta el gros inconvenient, a tall d'efecte secundari, que un cop passades aquests vint-i-quatre hores l'amor metamorfosa en odi per sempre més.

Però això rai, doncs com imagino a Ix enamoradís de mena, un cop ha passat vint-i-quatre hores en companyia de l'estimada de torn, Ix s'enamora tot seguit d'alguna altra bella donzella i qui dia passa any empeny. Fins que imagino com un dia Ix s'enamora en excés d'una bella donzella en concret i, en voler-la seva per sempre, es resisteix a donar-li l'elixir per mor als seus efectes secundaris. Però malacostumat a l'èxit fàcil, Ix ha perdut l'habilitat d'enamorar donzelles i la donzella en concret no li fa gens de cas. Així que, foll d'amor, a Ix no li resta cap altra opció que administrar-li l'elixir. Vint-i-quatre hores després arriba l'odi i Ix es desespera, tot lamentant-se de la seva turpitud, debilitat i infortuni.

Però en aquest cas no és necessari que Ix es llevi la vida per concloure la història que imagino, doncs li basta amb prendre l'elixir miraculós, per així, vint-i-quatre hores després, alliberar-se del seu enutjós amor gràcies a la força de l'odi.

Monogatari no shuyaku

Amb independència que pel seu capteniment molts cops siguin mereixedors del més gran menyspreu, acostumo a sentir una viva simpatia per tots els protagonistes de les narracions que llegeixo. Tant és que es tracti de psicòpates, genocides o altruistes defensors de causes nobles, doncs en tots els cassos mostro empatia per qui protagonitza els fets narrats i acabo desitjant que els seus esforços siguin recompensats pels Déus, encara que s'aqueferin en la tortura de tendres infants, l'extermini d'alguna minoria o la defensa de tribus exòtiques. Això no vol dir, és clar, que jo senti la més mínima inclinació cap a la tortura de tendres infants, l'extermini de minories o la defensa de tribus exòtiques, ni que defensi unes activitats que no són més que desviacions d'un correcte capteniment, del tot inconvenients i censurables, que han de ser diligentment reprimides per l'estat.

Però que volen, acostumo a sentir una viva simpatia per tots els protagonistes de les narracions que llegeixo i em plau, i no pas poc, que això sigui així.

Chotto...

Tinc l'higiènic costum de respondre sempre que no a qualsevol sol·licitud que se'm faci. Així, si hom m'atura pel carrer per oferir-me la lluna en un cove li responc que no, i si hom em convida a qualsevol esdeveniment, potser una recepció, una estrena o una presentació, li responc, també, que no. Com quan em truquen per telèfon per oferir-me algun producte meravellós o em piquen a la porta per oferir-me avantatjoses condicions per la contractació d'algun servei, que també responc que no. O si la petita A em demana d'arrossegar la calaixera pel passadís o fer el preceptiu bany a l'aigüera de la cuina, li responc que no, com quan la seva mare em diu d'anar aquí o allà i també a ella li responc que no. I ja per si de cas, abans d'arribar a entendre el que hom em demana, responc que no. És per això que amb el temps els coneguts ja han aprés a no demanar-me res, no oferir-me res, no proposar-me res. Els desconeguts, en canvi, encara m'atabalen amb llurs insensates propostes, a les que m'apresso a respondre que no, amb posat sever si l'insensat de torn és mascle, amb un matusser somriure si és fembra.

I quan ningú no em proposa res sóc jo mateix qui comença a imaginar imaginàries propostes d'imaginaris interlocutors, tot per l'imaginari goig de continuar responent, imaginàriament, s'entén, que no.

Dürrenmatt-san no hon o yomimashita

Amb la distància que dóna haver deixat reposar la lectura uns quants dies, puc dir que la promesa és una història explicada per un ex-comandament de la policia cantonal de Zuric a un escriptor setciències, el propi Dürrenmatt, i l'esquer, la seva suposada adaptació cinematogràfica, el guió que l'escriptor escriu a partir d'allò que li ha estat explicat. Una mateixa història que serveix per bastir dos relats diferenciats i reflexionar sobre conceptes diferents, doncs si bé el primer ens narra la caiguda d'aquells que no saben entomar que les coses no acostumen a anar com han d'anar, el segon és un precís exercici d'estil on tot va com ha d'anar segons l'estricta normativa del gènere negre que, talment Lang a M, Eine Stadt sucht einen Mörder, es recrea en la figura del psicòpata de torn. 

I en contra del que acostuma a afirmar l'aparent exactitud del càlcul matemàtic, la correcta i no commutativa suma d'ambdues obres, primer l'esquer i després la promesa, supera, en molt, llur aritmètica adició.

Kami wa amai dezāto o tabemasu

Ahir vaig parlar amb Déu. Educat com és, primer s'interessà per la família, per la salut de la petita i l'embaràs de la companya. Estan bé, l'E cansada i la petita ben contenta, vaig respondre-li jo. I els pares? va preguntar-me també. Anar fent, amb una mala salut de ferro que ja voldrien molts, vaig afegir, i tot seguit em va demanar si li podia recomanar un bon restaurant. Jo li vaig preguntar de quin pressupost disposava i quin tipus de menjar preferia. I va resultar que Déu és llaminer i potser va curt d'armilla, doncs em digué que només volia menjar postres, i ben dolces. Mala peça al teler, vaig pensar jo, poc amic del dolç com sóc, i descartant l'Espai Sucre per evident, el Hofmann per massa conegut i la rebosteria japonesa per poc dolça, li vaig recomanar una petita pastisseria búlgara del carrer Diputació. Déu va semblar complagut pel meu suggeriment, em va regraciar el consell i ens acomiadàrem amb una forta encaixada, no sense abans intercanviar salutacions per les respectives senyores i convenir que ens hauríem de veure més sovint.

Nani o shinjimasu ka

Jo, abans, creia tota una sèrie de coses que ben sovint defensava amb una forta vivor davant de qui fos. Ara, en canvi, acostumo a creure tota una altra sèrie de coses que de tant en tant puc arribar a defensar amb un cert escepticisme i disgust davant d'algú. I és de suposar que d'aquí un temps indeterminat arribaré a creure tota una altra sèrie de coses que, així em sembla desitjar, mai no gosaré defensar davant de ningú.

Shojiro-ya de tabemashita

En aixecar-nos per sortir, en Shojiro, el xef, s'apressa a donar-nos les gràcies per haver anat a dinar, un cop més, al seu restaurant. Jo, com sempre, responc amb educació a les seves paraules amb el convenciment que s'equivoca, doncs de cap de les maneres és ell qui ens ha d'agrair que anem a dinar al seu restaurant, sinó que som nosaltres qui li hem d'agrair que tingui la gentilesa d'oferir-nos l'oportunitat de menjar en el seu restaurant.

I aquest, el de donar les gràcies a qui es beneficia del talent dels altres, és un error habitual, doncs encara que hom entregui uns diners a canvi d'alguna cosa, exquisides menges en aquest cas, i que aquest sigui el mitja de subsistència de qui rep els diners, el que hom obté és molt més que un gaspatxo amb escuma de musclos i un filet de verat. El que hom obté és l'ànima del cuiner, i això, encara que jo sigui incapaç de donar un significat consistent a semblant paraula, no té preu.

Kochira wa Síssif-sama dewa arimasen

Ja prop del cim, enmig de l'inestable tarter, veig com a prop de l'enforcadura un desconegut tragina un gran roc pendent amunt. Encuriosit, m'oblido del cim i m'apresso cap al desconegut, al que atenyo en pocs minuts.

Síssif, suposo, el saludo deixant de banda la meva circumspecció habitual, doncs no cada dia es té l'oportunitat de saludar a un heroi mític. No, us equivoqueu, em respon el desconegut, que ni tan sols es tomba per mirar-me i continua empenyent la grossa pedra cap amunt. Oh, em pensava... miro de disculpar-me, però el desconegut m'interromp amb to enutjat. No veieu que tinc feina... si almenys em donéssiu un cop de mà, afegeix emprenyat. Sí, és clar, li responc, i tot seguit em poso al seu costat i empenyo amb totes les meves forces. Així m'agrada, que sigueu solidari, em regracia el desconegut, i ara, si em permeteu un breu descans, empenyeu una estona tot sol... així, molt bé... molt bé... ho feu tant bé que, si de cas, jo marxo, que veig que no em necessiteu, i, efectivament, el desconegut començar a davallar a grans gambades pel tarter alhora que jo resto primer perplex, tot seguit indignat, i més quan sento que em crida que no pari fins a deixar el roc al cim, i que si de cas rodolés avall, que hi torni, tants cops com faci falta, que potser no seran pocs. I certament no en són pocs, doncs no trigo a perdre el compte de tots els cops que la roca rodola pendent avall, un cop em semblava que descansava ferma sobre el punxegut cim, i haig de començar de bell nou.

I així anar fent fins que un dia veig un desconegut que sens dubte es dirigeix cap el cim, però que en veure'm empènyer la roca es desvia del seu recorregut i ve cap a mi. Síssif, suposo, em saluda en atènyer-me. No, us equivoqueu, li responc sense ni tan sols tombar-me, i si els plau conèixer el final d'aquesta història no tenen més que tornar a llegir el paràgraf anterior, amb el benentès que, com ja deuen saber, no hi trobaran cap final.

Dare ga Von Gunten-san desu ka

Potser exagerava, l'altre dia, quan veia semblances entre aquell mosso d'estable d'Steinbeck i el brau mariner de Melville. Però avui, llegint per fi la promesa de Dürrenmatt, no he pogut més que admirar-me amb el nom que l'autor dóna a un dels seus personatges, el marxant, un desgraciat acusat injustament de l'assassinat de la petita Gritli Moser. Von Gunten, li fa dir-se Dürrenmatt, com aquell tal Jacob, Jacob von Gunten, de Walser. Bonica casualitat, o no, sobretot considerant que jo mateix, que tinc ben poques coneixences helvètiques, conec dues petites al·lotes, ben catalanes elles, que, com la petita Gritli, també responen al bonic cognom de Moser.

Súnion desu

Diuen que era al cap de Súnion on els guaites havien d'albirar les veles de Teseu, blanques si aquest tornava victoriós, negres si la parca l'havia atuït. El mateix indret on es bastí un formidable temple dedicat a Posidò que fou destruït pels perses en temps de la segona guerra mèdica i reconstruït en temps de Pericles, essent aquest segon temple el que encara roman orgullós dalt de la penya. Del seu record nasqué la segona de les elegies que Carles Riba escrigué a cavall del castell de Roissy-en-Brie i el molí de Bierville, on el poeta s'hostatjà una breu temporada en malaurades circumstàncies. I amb el temps, encara Súnion ha esdevingut una coneguda institució educativa dedicada a l'ensenyament d'aquells que tot i ja no ser infants, encara no es poden considerar adults, davant la qual, cada matí, passo dalt del 22, camí d'una altra institució educativa dedicada a l'ensenyament d'aquells que encara són infants.

Denwa o shimasu (II)

De sobte, una veu que em resulta familiar m'atura pel carrer i em demana si m'agraden els animals domèstics. No, i ara, responc d'esma, només m'agraden els animals comestibles, afegeixo, abans de fixar-me en la desconeguda que m'interroga. I encara sense recordar el que s'esdevingué fa pocs dies, la desconeguda em pregunta si ara la demanaré en matrimoni. I en veure-la ho recordo tot i resto enllaminit per la seva alçada, gairebé tanta com la meva, i per la seva magror, gairebé tanta com la meva, i pels seus cabells curts, gairebé tant com els meus, i per les pigues de les seves espatlles, gairebé tantes com les meves, i per les pústules fol·liculars del seu cutis, gairebé, també, tantes com les meves, i no puc més que de demanar-la en matrimoni. Però la desconeguda, és clar, ja ha marxat a preguntar a algú altre si li agraden els animals domèstics. I sembla ser que sí, que al nou enquestat els animals domèstics li agraden d'allò més, però no pas l'enquestadora, a la que troba massa alta, i massa magra, i amb els cabells massa curts, i massa pigada, i amb massa acne. O potser no, però això tant és, doncs jo ja sóc lluny, dalt del vint-i-dos, de tornada cap a casa.

Denwa o shimasu

Una veu femenina diu trucar-me en nom d'una fundació amb nom de llegum i em demana si m'agraden els animals de companyia. Jo, és clar, responc que no, que només m'agraden els animals comestibles, i no sempre, afegeixo, doncs hi ha cuiners capaços de malbaratar qualsevol producte, com el de l'altre dia, quan en un restaurant em van servir un bacallà indigne d'aquest nom, miro d'explicar-li a la meva interlocutora, que de sobte no sembla interessada en la meva conversa i prova d'acomiadar-se. Per guanyar temps canvio de tema i li demano si vol ser la meva muller, tot comprometent-me a ser un espòs amorós i un amatent pare pels fills que hagin de venir. Però l'esforç és inútil, doncs la desconeguda ja m'ha penjat.

Viena ni sunde imasu

Són persones d'admirar, els vienesos. I no em refereixo pas, aquest cop, a tots aquells que nascuts a la bonica ciutat de Viena, com ara un Zweig o un Schnitzler, per posar un exemple, tingueren la gentilesa d'oferir-nos el fruit dels seus esforços. Em refereixo, aquest cop, a aquells que, prenent com a ensenya la bonica ciutat de Viena, tenen la gentilesa d'arriscar els seus diners per oferir-nos en paper imprès el bo i el millor del que altres escrigueren. I és possible que jo mateix, que sóc una persona enutjosa que a tot posa pegues, trobi que potser el disseny dels seus llibres no sigui del tot satisfactori, o que algun dels autors del seu catàleg no estigui a l'alçada de la resta. Però que volen, estan editant a Roth i Proust, a Mann i Kawabata, a Anderson i Rilke, i ara, a més, anuncien un Dürrenmat, la promesa, aquell guió portat al cinema per Ladislao Vajda ja fa cinquanta-tres anys.

Llarga vida, doncs, als senyors vienesos, i a tots aquells que, com ells, enlloc de manufacturar llibres, fan d'editors.

Kochira wa William-san desu

William, Guillem en bell llemosí, és un nom d'origen germànic molt popular en els països anglosaxons, on els Williams són multitud i la seva abreviatura, Billy o Bill, tan comuna que fins i tot resulta familiar als no angloparlants.

És per això que no deu ser més que una casualitat, però quan aquests dies em topo constantment amb un tal Billy Buck, entranyable mosso de quadre a les pàgines del poni roig, no puc evitar de pensar en aquell altre Billy, en Billy Budd, dit el mariner, a qui les coses no li acabaren de rutllar. I tot i la distància entre els escenaris, una vall californiana en el cas de la novel·la d'Steinbeck, l'oceà en el cas de la de Melville, no puc més que pensar que si a aquell brau mariner les coses li haguessin anat d'una altra manera, potser un cop arribat a una certa edat hagués esdevingut una mena de Billy Buck, l'entranyable mosso de quadre, doncs fins i tot ambdós cognoms, sens dubte una altra casualitat, semblen el mateix.

Basu de ikimasu (II)

Un ésser potser humà, de gènere desconegut i lletjor esfereïdora, puja a l'autobús i li demana al conductor si passa per l'Hospital del Mar. No... comença a respondre el conductor, però en tombar-se cap a qui l'interroga resta impactat per la seva lletjor, i sols gràcies a l'habitud de la resposta pot acabar quequejant que per anar a l'Hospital del Mar cal agafar el 59. No us crec! li crida aleshores l'ésser amb una veu que fa justícia al seu miserable aspecte. El conductor, encara esglaiat, es reafirma amb dificultats en la seva resposta, que per anar a l'Hospital del Mar cal agafar el 59, no pas el 14. No m'enganyareu! insisteix, però, l'ésser, que tot seguit valida el preceptiu títol de transport i passa cap al fons de l'autobús.

Poc després, en continuar l'autobús per Marqués de l'Argentera sense tombar pel Pla de Palau, l'ésser s'exclama i torna cap a la part davantera del vehicle per criticar al conductor que hagi gosat modificar el preceptiu recorregut només per perjudicar-lo, o perjudicar-la. El conductor, potser per la impressió rebuda, doncs l'ésser se li atansa fins a una proximitat que imagino insuportable, fa un petit sotrac i, amb el cor aturat, cau sobre el gros volant.

I jo mateix, vostès ho comprendran, fino aquí la narració, no pas per què aquesta hagi arribat a un final satisfactori, ni tan sols acceptable, sinó per la por a recordar tot el que va esdevenir-se a continuació, quan, finat el conductor, l'ésser se'm va adreçar.

Kochira wa Hèctor-san desu

S'explica que quan els troians travessaren l'alta estacada i amenaçaren amb el foc els aqueus navilis, Patrocle prengué les armes d'Aquil·les i al davant dels valerosos mirmídons escometé als troians amb gran braó. I a continuació s'explica que els troians s'arronsaren i recularen en creure que era Aquil·les qui els escometia, i que Patrocle, embriagat pel carnatge i desobeint les assenyades paraules dels Déus, travessà l'alta estacada per encalçar als que fugien. I s'explica que en la seva escomesa Patrocle topà amb Apol·lo, que li llevà armes i proteccions, doncs en tot mirava sempre el Déu d'afavorir als troians. I s'explica que en restar Patrocle indefens, fou Euforb qui el ferí amb traïdoria per l'esquena, i que tot seguit, en veure'l trontollar, fou Hèctor que li llevà l'alè, esventrant-lo amb la pica i fent mofa de qui ja no podia defensar-se. I ja per acabar s'explica la molta anomenada que amb aquests fets guanyà Hèctor, que no per res fou el més fort dels Troians.

Kaiwa (II)

És norma que aquests dies hom parli d'energia nuclear i, fins i tot, que hom parli d'energia nuclear amb impetuosa ardor. I cada cop que aquests dies algú se m'adreça amb comentaris sobre la idoneïtat o la temeritat de la utilització de semblant font energètica, jo m'apresso a mostrar una opinió contrària a la seva: a favor si l'interlocutor de torn es mostra en contra, en contra si s'hi mostra a favor. I això no ho faig pas pel gust de polemitzar, ni per enutjar a qui ha comés la insensatesa de parlar-me, encara que això darrer és el que acostuma a esdevenir-se. És, només, que en no tenir una posició presa al respecte, miro de fer parlar als altres per si de cas, d'entre les seves paraules, capeixo alguna cosa que, fora dels habituals judicis apriorístics, resulti prou llaminera com per poder-la repetir, talment les vistoses cacatues, cada cop que hom em demani, amb impetuosa ardor, el meu parer.

Nihon ni ikimasu (II)

És força estesa la idea que la Terra és una mare amorosa i tots nosaltres uns fills rebecs que no sempre li sabem retornar el seu amor. Però la Terra no és cap mare, i encara menys amorosa. La Terra és, només, un conglomerat de minerals poblat per innúmers espècies d'éssers vius que no semblen tenir cap raó de ser, fora la de competir entre ells per sobreviure, que no sempre és fàcil. Encara menys en certs indrets d'una hostilitat manifesta, com en algunes illes de l'anomenat oceà Pacífic, just en front d'una gran estesa de terra anomenada Àsia. Allà per sobreviure cal una voluntat ferma, un esforç constant i una serenor difícils d'imaginar per qui, com jo, viu en un entorn més o menys confortable poblat de vinyes i oliveres. Allà les muntanyes escupen foc i el sòl belluga com per espolsar-se de molestosos estadants, les onades ho escombren tot i els tifons campen al seu lliure albir. És per això que els soferts habitants d'aquelles illes són un símbol de la voluntat, doncs qualsevol altre fora temps que hagués fugit cames ajudeu-me. I si algun dia defallissin, que no defalliran, tinguin per cert que amb ells defalliríem tots, doncs hagueren defallit els millors.

Epicur-san desu ka, Punset-san desu ka

La felicidad es la ausencia de miedo, llegeixo que diu l'Eduard Punset. I és clar, no puc més que recordar Epicur, que si fa no fa ja digué la mateixa cosa fa més de dos mil dos-cents anys, quan sembla que afirmà que la filosofia era el camí per arribar a la felicitat, en ser el remei per guarir-se de la por: de la por als Déus, de la por al destí, de la por a la mort i de la por al dolor. I en no haver llegit mai res del senyor Punset, excepció feta d'aquest titular, no sé si aquest cita a Epicur, el plagia, o simplement arriba a la mateixa conclusió pels seus propis mitjans.

Però tot això, és clar, tant és, doncs podent llegir Epicur potser fora insensat llegir a qualsevol dels seus epígons, excepció feta, només faltaria, del noble Lucreci.

Nihon ni ikamasu

L'estiu de 2005 vàrem visitar el Japó: Tokyo, Shimoda, Matsumoto, Tsumago, Kyoto, Osaka, Nara, Hiroshima, Takayama, Nagoya, Okazaki, on visitàrem uns amics, i tornada a Tokyo, on també ens retrobàrem amb uns coneguts. Probablement hi tornarem d'aquí uns anys, quant tant la petita A com el seu germà, que sembla que arribarà aquest juliol, estiguin més crescuts i puguin gaudir del viatge. Si com desitjo s'aficionen a pujar muntanyes, potser ens plantejarem l'ascensió al Fuji-san, o potser visitarem l'illa d'Hokkaido, o la costa nord-est de l'illa de Honshu, potser la prefectura de Fukushima i el castell de Tsurugajo, o, qui sap, potser ens abellirà anar al sud, a Okinawa. Però tant és, doncs anem on anem ens trobarem una gent amable i servicial, un país que funciona amb precisió, un menjar excel·lent, unes ciutats dinàmiques i uns ports pròspers, i descobrirem tot allò que en un futur més o menys proper serà habitual a casa nostra. I això serà així sense cap mena de dubte.

Ishi o nagemasu

Avui he llançat pedres contra un desconegut que caminava al meu davant.

De primer l'he encertat a l'espatlla dreta amb una pedra ben cantelluda d'uns dos-cents cinquanta-grams, probablement granítica, doncs al llarg de la rectilínia trajectòria que ha descrit li han espurnejat minúsculs cristalls que semblaven mica, un dels minerals constitutius del granit. En rebre l'impacte el desconegut ha comés un imperdonable error que ha estat clau en l'èxit de la meva agressió, doncs enlloc de fugir o mirar de defensar-se, s'ha aturat i s'ha tombat, donant-me així l'oportunitat d'encertar-lo per segona vegada, aquest cop amb un tros de runa, probablement un fragment de maó de fabricació manual, si m'atenc a la seva textura i porositat. Aquest segon llançament l'ha impactant al front, i aquí el desconegut ha fet palesa la seva gran turpitud, doncs enlloc d'arrencar a còrrer s'ha dut la mà al trau que se li ha obert sobre la cella dreta, d'on ha començat a rajar-li un escandalós fil de sang. Paralitzat per la por, m'ha estat fàcil encertar-lo amb un bonic fragment de roca metamòrfica, potser una quarsita, que l'ha fet trontollar en impactar-li a la templa esquerra. Finalment l'he estabornit amb una pedra de formes arrodonides que no he sabut identificar, i que també l'ha impactat a la templa esquerra, tot fent-l'ho caure sobre el panot de la vorera, ja privat dels sentits.

Amb el desconegut caigut de bocaterrosa he trucat als serveis d'emergències per donar avís que havia trobat un home estès al terra que sagnava abundosament, i a qui semblava que havien apedregat.

Nyūsu o kakitai desu ka

De tant en tant tinc la temptació d'escriure al voltant d'algun tema de suposada actualitat, és a dir, tinc la temptació de copiar el que altres ja han escrit abans no pas jo sobre algun tema de suposada actualitat. Però se'm fa molt difícil decidir a qui copiar, és a dir, triar a qui copiar d'entre tots aquells que ja han copiat el que altres ja van escriure abans no pas ells sobre el tema de suposada actualitat. I aquest anar enrere en les fonts em fa posar en dubte la tan preuada actualitat del tema de suposada actualitat, i és potser per això que, a l'hora de copiar el que altres han escrit abans no pas jo, prefereixo prescindir de la suposada actualitat i copiar el de sempre, amb la vana esperança que a còpia de repeticions acabi, si més no, fent bona lletra.

Sigfried-san desu ka, Parsifal-san desu ka

Com Sigfried, Parsifal no era més que un foll cercabregues mancat d'enteniment, fill d'un altre foll cercabregues també mancat d'enteniment, encara que ambdós desconeguessin els seus tràgics origens. I com Sigfried, Parsifal era també fàcilment manipulable per qualsevol amb dos dits de front i vocació de titellaire. Però a diferència de Sigfried, Parsifal evoluciona al llarg del llibret, i al final del tercer acte resta redimit per la seva capacitat de compassió vers els altres.

És per això que sorprenen algunes de les decisions, si no pas totes, de Claus Guth, que és qui signa la sorprenent posada en escena del Parsifal que aquests dies es pot veure al Gran Teatre del Liceu. Sorprenen els cavallers del Greal convertits en militars convalescents, sens dubte alemanys desprès de l'ensulsiada de la Gran Guerra. Sorprèn la recerca del remei per guarir Amfortas com a al·legoria de la recerca del miraculós remei que ha de guarir a tota una raça. I sorprèn, i molt, un Parsifal uniformat amb els braus soldats marxant al seu darrera, com una avançada del que pocs anys després s'esdevindria, quan tothom, de grat o per força, hagué de marcar el pas.

Però que pinta Parsifal convertit en oficial de les SS? Aquest paperot el podia fer un Sigfried, un talòs, un pocapena, un brau minyó que fora de repartir mastegots i folgar amb tota quanta femella li posessin al davant, no era capaç de cap discerniment. Sigfried sí que, curull d'entusiasme, s'hagués vestit el lluent uniforme de les SchutzStaffel i hagués marxat cap a l'est a estomacar eslaus... però Parsifal... si fins i tot els nazis, fidels adoradors de Sigfried, arraconaren Parsifal en no compartir-ne els valors.

O potser m'he confós, i creient que anava a veure una representació del Parsifal, he assistit a una versió abreujada de tota la tetralogia, que, vés per on, ha resultat prou llaminera.

Purē shimasu

Ho vull i ho vull ara és un bonic i popular joc al que tots hem jugat manta vegades. Encara que les normes són prou conegudes per tothom, em plau recordar que el joc consisteix a expressar un desig irracional, foll i inabastable, i exigir el seu compliment immediat. Tot seguit, en no poder satisfer el desig expressat, cada jugador ha de mostrar la seva còlera i fer pagar el seu enuig a tots aquells que no l'han pogut, sabut o volgut satisfer. Guanya el jugador que és capaç de provocar un major nombre d'estralls amb l'expressió del seu disgust, i es valoren especialment els danys produïts a víctimes innocents alienes al joc, amb una puntuació extra per l'acarnissament vers els més dèbils. Convindran amb mi que es tracta d'un joc fabulós.

Jo, és clar, sóc un jugador excepcional gràcies a la meva capacitat de metamorfosar en drac, de manera que estenent les ales i sobrevolant la ciutat puc fer ploure sofre i foc sobre multitud d'innocents del tot aliens als meus capricis, alhora que xiulo la característica tonada del primer moviment de la setena de Xostakòvitx. Creguin-me si els dic que fa goig de veure.