Kochira wa Troilos-kun desu

De Troilos es diu que fou el més petit dels fills de Príam i Hécuba, i també es diu que la seva bellesa fou llegendària, fins al punt que no eren pocs els que afirmaven que el seu veritable pare era Apol·lo, llaminera avinentesa, més que res perquè també hi ha versions que converteixen Cassandra i Troilos en germans bessons, cosa que convertiria també a Cassandra en filla d'Apol·lo, i prou coneguts són els intents d'Apol·lo per allitar-se amb Cassandra. Però enlloc no he trobat cap referència respecte l'hipotètic caràcter incestuós de l'amor d'Apol·lo per Cassandra, cosa que fa que Troilos i Cassandra només serien bessons en el cas que el seu pare fos Príam, i no Apol·lo, encara que altres versions fan bessons Troilos i Políxena sota la paternitat d'Apol·lo, i res diuen de Cassandra.

Sigui com sigui, allò que avui em plau de la història de Troilos no és pas la seva volàtil filiació, sinó la seva llegendària bellesa, que segons diuen algunes versions fou causa de la seva mort. Sembla ser que Aquil·les es topà Troilos quan aquest portava un nombre indeterminat de cavalls a abeurar-se en una font no gaire llunyana de les portes Escees, i d'immediat s'enamorà del noi. Però sembla ser que Troilos refusa l'amor d'Aquil·les i cercà refugi dins un temple proper consagrat a Apol·lo, tal vegada el seu veritable pare. Però Aquil·les, despitat, profanà el temple tot travessant al xaval amb la seva llarga pica, una mort potser metafòrica de les veritables intencions d'Aqui·les, que més aviat hagués preferit travessar Troilos amb la llarga verga. No és d'estranyar que fos finalment Apol·lo qui, arribat el moment, guiés la fletxa del pocapena de Paris fins al vulnerable taló d'Aquil·les, qui sap si en revenja per la mort d'un dels seus molts fills.

Jiyū (II)

I és baixant pel carrer Berga que ensopego amb un Jota exultant, encara més quan aquest em veu i se m'atansa rialler, cridant paraules que em costen de capir. Lliure, dErsu_! sóc lliure! absoluta i completament lliure! em sembla finalment entendre. Però, Jota, li responc sorprès, i els vostres deutes amb el banc i amb aquells cavallers eslaus de pell pigmentada que tant us amoïnaven? li demano encara sobtat. Liquidats, dErsu_! el banc m'ha pres la casa i els cavallers eslaus m'han deixat sense dents! ho veieu? em crida obrint la boca per mostrar-me les seves desagradables genives desdentades. És fabulós, ja no hauré d'anar mai més al dentista, ni seure en aquelles abominables cadires ni glopejar aigua de colors en gots de plàstic! continua esgargamellant-se Jota, tot cridant l'atenció de la resta de vianants, que per sort són pocs, doncs el mercat és tancat. Però Jota, que fareu sense casa? i on para la vostre família? li demano alarmat, no sigui cas que em demani de donar aixopluc a la malcarada de la seva dona i als consentits dels seus fills. Ni ho sé ni m'importa, dErsu_,ella m'ha abandonat i un tribunal ha sentenciat que no puc veure als meus fills... no ho veieu, ja no tinc cap responsabilitat, sóc lliure! del tot! hi torna amb els seus crits papissots, doncs encara no es deu haver avesat a parlar sense dents. No del tot, Jota, no del tot, encara teniu obligacions cíviques vers la resta de ciutadans, li objecto no sense raó. Cap ni una, dErsu_, cap ni una! el tribunal també ha resolt el meu cas amb una declaració d'incapacitació! diuen que no puc tenir cura de mi mateix, i si no puc tenir cura de mi mateix imagineu el que m'importen els altres! I tot seguit veig com el molt insensat es baixa els pantalons i amb el membre erecte prova de violentar a la grossa dependenta de la botiga de llegums, que d'una forta empenta l'estampa contra la façana del davant. Ho veieu, dErsu_! sóc lliure! puc fer tot el que vulgui, i no tinc cap responsabilitat, ni vers mi ni vers els altres! torna a cridar en aixecar-se del terra per escometre a un gos, que d'una revolada se li encara i li queixala el testicle dret. Ho veieu, dErsu_! encara hi torna, sanglotant, tot provant d'estroncar-se la sagnia genital amb les mans, sóc lliure!

Ni-san ju-san toshi jū-ni gatsu itsuka

Que tot art és representació és una afirmació que ni puc ni vull demostrar, però que prenc a mode d'axioma, encara que tampoc no es tracti d'una afirmació ni evident ni indiscutible.

Tot art, doncs, és representació. Representació potser d'una persona, un indret, un objecte o tal vegada una acció, sentiment o idea. I això comporta que el primer de tot sigui allò que es representa, tot seguit que hi hagi voluntat de representar-ho i, finalment, que es representi; això és, una preexistència (allò que es representa) una mirada (la voluntat de representar-ho) i una obra final (la representació), essent les relacions que s'estableixen entre aquests tres estadis allò que donarà contingut a l'obra final. Aquesta, és clar, és una manera matussera i força discutible d'acostar-se a allò que anomenem art, però bé és important disposar de mecanismes no gaire complexos per viure en la confortable il·lusió de creure que entenem alguna cosa de tot plegat. I si més no a dia d'avui, cinc de desembre de dos mil tretze, tot art és representació.

Yūutsu

En retrobar escenaris del passat no és estrany sentir una certa dolença, que acostumem a anomenar nostàlgia o melangia, per causa de l'enyorament d'allò que visquérem en l'escenari ara retrobat, amb independència que allò que visquérem ens hagués semblat, en el moment de viure-ho, plaent o desplaent. Estranya circumstància, doncs si bé és comprensible que hom pugui enyorar els bons moments del passat, resulta potser sorprenent que hom també enyori els moments no tan bons i els francament dolents, talment el que enyoréssim no fos allò viscut sinó, simplement, el temps passat, talment la certa dolença que sentim fos causada per la sensació d'haver perdut el temps, com si en el moment del retrobament amb l'escenari del passat se'ns fes de cop i volta present aquest temps, i de com d'aleshores ençà res de profitós hem assolit. I és aleshores que ens complaem en la certa dolença, que acostumem a anomena nostàlgia o melangia, potser la millor manera de gaudir de la pròpia insatisfacció.

Kōrangure

No m'agraden els saxòfons. No m'agrada el seu aspecte, no m'agrada el seu timbre i no m'agrada el significant que el significa. Ja quan en els anys de joventut em plaïa d'allò més el so d'allò que s'acostuma a nomenar blues, evitava d'escoltar grups que incorporessin aquest tubs cònics de llautó tan desafortunats i preferia els que incorporaven el so de l'harmònica, especialment si el bufador de torn responia al nom de Carey Bell o Sonny Boy Williamson.

Però encara em plau més el so d'altres instruments de vent, com ara l'oboè, el fagot i, per sobre de tots, el corn anglès, ni que sigui per això.

Kono tani o arukimashita

Però haurà estat bonic caminar per aquestes valls i respirar aquest aire, haver-se assegut un cop sota aquest cel, a l'ombra d'aquestes fulles, haver acampat, com Clearc abans de morir, "prop d'un gran jardí", escriu Bufalino, Gesualdo Bufalino, a La llum i el dol. 

Paraules consoladores, sens dubte, d'aquelles que ens plau escoltar quan la idea de la pròpia finitud se'ns fa present. Però paraules mentideres, també, d'aquelles que cerquen trobar alguna justificació als anys viscuts, alguna justificació que en la seva aparent insignificança ens pugui semblar acceptable, decebuts com ja estem de tot i de tothom, en especial de nosaltres mateixos i dels nostres ridículs anhels. Si més no, ens diem, haurà esta bonic caminar per aquestes valls, convençuts que en la seva modèstia l'acció descrita sí que és al nostre abast, que per fi tenim quelcom de sòlid a les mans. No pas, però, aquell caminar per les valls, sinó el record d'aquell caminar, quelcom de tan minúscul que ens sembla indestructible, si més no en el moment aquell en què creiem recordar la verdor de la vall, la blavor del cel, la frescor de l'aire o l'obaga del fullam.

Watashi no dori (II)

Però no és pas al meu carrer, sinó en una cèntrica plaça, on he trobat a un desconegut que amb el seu sorprenent procedir s'ha revelat com un espigolador de llavors. I a la cèntrica plaça he vist com el desconegut, que es bellugava amb l'ajut d'un bastó d'aquest que és moda dur quan es camina per camins costeruts, parava amb amorosa cura una xarxa sota una grossa alzina, i com sota el punt més baix de la xarxa hi posava un embut, i sota l'embut un petit bidó, tot disposat de manera que els glans que caiguessin de l'alzina anessin a parar dins el bidó. O si més no aquesta és la intenció que semblava moure al desconegut, segons aquest ha comunicat de paraula a la meva companya, que és qui en realitat ha quedat sorpresa pel seu sorprenent procedir, i no pas jo, que en aquells moments em trobava en un altre indret, i tot el que ara escric ho faig segons les informacions rebudes de la meva companya, de l'exactitud de les quals no és sensat dubtar, i d'allò que he pogut llegir en el full imprès que el desconegut donava a aquells que s'interessaven pel seu sorprenent procedir, i on sota el curiós nom d'El Gran Capital, s'expliquen les seves raons, procediments i objectius.

Kono hon o yomitai desu

Crec recordar que va haver-hi un temps en què les grans editorials d'aquest dissortat país nostre publicaven literatura. Jo aleshores era jove, pràcticament una criatura i, és clar, pot ser que anés jo mal fixat i les grans editorials només publiquessin, com ara fan, quelcom difícil d'anomenar sense ser groller. Però, insisteixo, crec recordar que sí, que va haver-hi un temps, quan jo era jove, pràcticament una criatura, en què les grans editorials publicaven literatura. I recordo encara més: una certa col·lecció de nom Venècies, d'edicions seixanta-dos, on vaig descobrir Bulgakov, Benjamin, Jünger, i també a un tal Bufalino, Gesualdo Bufalino, amb una magnífica novel·la que vaig comprar de segona mà en un mercat d'andròmines al Pla de la Seu, a Tarragona, on aleshores jo residia, i de la que ja m'ha plagut parlar en més d'una ocasió. Una d'aquelles novel·les on no passa mai res, i on aquest no passar-hi mai res es desenvolupava dins els límits d'un sanatori antituberculós.

Però saben, en realitat les grans editorials sempre han publicat literatura, doncs només les editorials que publiquen literatura són grans. Les altres... sí, les altres poden fer molt d'embalum, però grans, allò que se'n diu grans, només ho són aquelles que publiquen literatura. I hores d'ara suposo que no cal dir qui són els més grans, encara que això no tingui cap mena d'importància.

Gake

I ja siguin empesos per la violència de mans hostils, o tal vegada per la insensatesa de llurs pròpies follies, o fins i tot per l'atzar més contingent, no és estrany que tots aquells que d'habitud es mouen per les vores de les afraus del viure acabin estimbats a les fondàries de l'inframon, i que un cop caiguts, comprensiblement atuïts per la violència del cop, arribin a creure que són en aquell davall per sota dels qual no ja no hi ha res més, ni tan sols la folla idea d'un dessota.

Però així com per sota de l'Hades hi ha el Tàrtar, i fins i tot dins els Tàrtar hi ha uns pocs escollits a qui se'ls reserven els dolors més subtils, no hi ha cap davall que pugui aturar la caiguda d'un foll.

Ni la d'un foll, ni la del més sensat dels moridors.

Chiheisen

Més enllà de definicions geomètriques de fàcil dibuix però difícil redacció, podem dir que l'horitzó és la línia aquella que un observador veu quan la seva vista no troba cap obstacle al seu davant. D'aquí es dedueix la necessitat d'un observador que percebi l'esmentada línia i el caràcter merament perceptiu d'aquesta: sense observador no hi ha línia de l'horitzó i la línia de l'horitzó no és més que una percepció mancada d'existència, una mena de no-res on tot hi cap.

Encara més si fem cas de l'eclèctica tria feta pels responsables de l'exposició que aquests dies es pot veure a la Fundació Miró, on mai millor dit es pot aplicar allò de tants caps tants barrets, doncs bé s'hi pot trobar tant a qui desdibuixa la línia entre dos plans, com a qui la pinta amb geomètrica precisió; a qui mostra com l'horitzó oculta allò que es troba al seu darrera, com a qui fa evident que rere seu no hi ha res a ocultar; a qui la utilitza com a mer fons d'allò representat, com a qui només representa l'horitzó.

I entre tan àmplia oferta la meva prescindible simpatia sembla adreçar-se cap a un petit oli del mil nou-cents vint-i-cinc, una acolorida marina on són uns excel·lents burgesos, potser capficats en llurs pròpies cabòries, els que semblen no fer cap cas a res que no siguin ells mateixos, horitzó inclòs.

Watashi wa densha ga suki desu

M'agraden els trens, aquelles corrues més o menys llargues de vagons enllaçats els uns amb els altres que, arrossegats per una locomotora, condueixen passatgers o mercaderies d’un punt a un altre d’una via fèrria, i també m'agraden les pel·lícules on es filmen trens en moviment, com ara la prou coneguda The General, de Buster Keaton. Però sobretot recordo amb plaer dues pel·lícules potser no tan populars, però per les quals el meu caprici serva una grossa estima, potser perquè ja d'infant em captivaren. Una és The emperor of the North, de Robert Aldrich, que si bé amb el pas del metratge la història narrada es banalitza i acaba esdevenint no més que una baralla de galls mancada de tot interès, el seu primer terç em resulta hipnòtic. I l'altra The train, de John Frankenheimer, que tot i la seva llarga durada no defalleix en cap moment, i fins i tot, cap al final, es permet un cop de geni amb un recurs certament poc original, però d'una gran efectivitat dramàtica, com és inclinar la càmera per mostrar el moment en què l'oficial alemany encarregat de l'espoli artístic perd el seny.

Però per sobre de totes, és clar, hi ha Sunrise.

Basu de ikimasu (IV)

... un miratge del desig, llegeixo dalt de l'autobús, el catorze, ja baixant pel carrer Viladomat a l'alçada del Clínic, a la pàgina cent noranta cinc de la segona part de A l'ombra de les noies en flor, també segona part, al seu torn, de A la recerca del temps perdut, essent en aquell moment jo també atret per una de les habituals desconegudes que també baixen per carrer Viladomat dalt del catorze, que si bé pel seu posat discret en res sembla assemblar-se a la descarada exuberància de les desvergonyides poncelles que passegen per l'escullera de Balbec, no pas per això resto jo lliure d'aquest miratge del desig, d'aquest sentir-me atret per la seducció d'una il·lusió, no més que la volàtil idea que em faig a partir de certes aparences, fruit d'una discreta i poc atenta observació i de l'ensonyació del meu albir, que no necessita gaire més que una dona de cabells curts per imaginar, al llarg d'uns pocs segons, tota una nova vida que mai no viuré.

Maristany no dori

D'un cert temps ençà em plau afirmar que la plantació vegetal acostuma a ser l'element més important de tot espai públic. I en afirmar-ho no faig pas una defensa d'allò natural, en ser un espai públic sempre quelcom artificial fruït d'una certa planificació, sinó que afirmo que de tots els elements que poden integrar un espai públic, com ara edificacions, paviments, mobiliari, enllumenat o plantació vegetal, és aquest darrer el més determinant. Determinant i fràgil, doncs la plantació vegetal sempre necessita d'una certa cura i d'un cert temps per arribar a ser allò que algú va imaginar que hauria de ser, i malauradament la gestió de l'espai públic no va sobrada ni de cura ni de temps.

És potser per això que sempre que en tinc la possibilitat miro de trepitjar el Passeig Maristany amb les seva monumental alineació de castanyers, faigs, plàtans, avets i til·lers, per admirar no només allò que aquells admirables burgesos van imaginar, sinó també allò que llurs no gaire admirables descendents han sabut mantenir.

Shakespeare-san no hon o yonde imashita

Però no tothom deu estar d'acord amb el que acabo de dir. Els ideòlegs, per exemple, veuen (més ben dit: afirmen veure) en les obres històriques un reflex de la ideologia social de Shakespeare, escriu Salvador Oliva al pròleg de la seva traducció de Ricard II editada per Destino.

Idea molt semblant, aquesta, a la que ja vaig trobar al pròleg de Juli Cèsar, obra política per excel·lència, doncs no per res el senyor Oliva és l'autor d'ambdues traduccions i d'ambdós pròlegs, i és del tot comprensible, fins i tot potser desitjable, que el seu criteri es mantingui més o menys estable de l'un a l'altre, i encara més si el seu docte criteri coincideix amb el que jo mateix en crec tenir. Aquí, més.

Watashi no dori

Com és propi entre els membres de la seva espècie, també les mèlies del meu carrer floreixen per primavera. Les flors d'aquesta floració, petites i oloroses, d'un discret color lila força esmorteït, acaben donant pas a drupes en forma de petites esferes verdes, que amb el pas del temps tornen grogues i acostumem a romandre a l'arbre fins a la següent floració. Aquestes drupes, tòxiques pels humans però embriagadores pels ocells, contenen no poques llavors en el seu interior, que se suposa són les encarregades d'assegurar la pervivència de l'espècie.

No pas, però, en el cas de les mèlies del meu carrer, on les llavors poc que trobaran un terreny fèrtil on germinar i arrelar, en ser com és el panot i l'asfalt habitats hostils al creixement vegetal. Podria ser, és clar, que algun veí o algun passavolant espigolés un nombre indeterminat d'aquestes drupes, no pas amb la folla intenció de produir begudes alcohòliques destinades al consum dels ocells, sinó per traslladar-les a terrenys més adients on fer-les créixer. Possible, sí, però improbable, en ser molt més habitual la compra de petits plançons per part d'aquells que volen fer créixer un arbre.

Però no per improbable no puc deixar d'imaginar-me que sí existeix algú que espigola les esmentades drupes, de les que extreu amb cura les llavors per plantar-les en petits tests farcits de terra fèrtil i adobada. I és així que cada cop que surto o entro de casa cerco amb la mirada al desconegut veí o passavolant espigolador de drupes, no pas amb la intenció d'interrogar-lo sobre els seus motius, ni tampoc de qüestionar-li l'absurd del seu procedir, sinó amb el desig d'observar-lo per així poder ficcionar amb més facilitat la potser improbable, però certament possible, existència d'un espigolador de drupes

Jū-yon

L'aclaparador talent de Jean Echenoz, probablement un des escriptors més elegants d'aquesta època, ha tornat a conquerir la crítica, es pot llegir a la contraportada de 14, del tal Echenoz, en un fragment d'una ressenya apareguda al diari El País.

Però al costat de la darrera lectura feta (Entre els actes, de Virgina Woolf), és potser comprensible que tota altra prosa em sembli matussera i banal, no més que un enfilall de paraules d'una ofensiva practicitat, talment les prescindibles llistes de la compra que jo mateix acostumo a redactar per provar, endebades, de no descuidar-me res a l'hora d'anar al mercat. I és potser per això que sóc injust i cruel amb el senyor Echenoz, però el seu 14 em sembla lamentable, tot ell farcit de frases d'una evident turpitud, mal construïdes i mancades de qualsevol interès, i parlar d'elegància em sembla d'un mal gust que em reafirma en l'anècdota de la llista de la compra, doncs tot plegat acaba sent no més que un llistat dels habituals llocs comuns de la guerra del catorze, més aviat una mena de crònica a l'estil de les que en el seu moment popularitzà el Reader's Digest.

Konban eiga o mimashita (VI)

Són prou conegudes les dissorts que patí Terry Guilliam en el seu intent de filmar una versió del Quixot, com ara actors que emmalaltien, tempestes que malmetien l'equip o avions que interrompien el correcte desenvolupament de les escenes. Finalment, i després d'haver volatilitzat no pocs milions de dol·lars, Guilliam hagué de renunciar al projecte, si més no temporalment. Però del seu diguem-ne fracàs nasqué un documental que gaudi d'un cert èxit, Lost in La Mancha, de Keith Fulton i Louis Pepe.

El següent pas, sens dubte, fora ja provar de rodar l'adaptació d'algun altre clàssic i a la vegada filmar el documental sobre el diguem-ne també fracàs del projecte, tot en un. I això és el que sembla fer Aron Lehmann a Kohlhaas oder die Verhältnismäßigkeit der Mittel, una suposada barreja entre els intents d'un voluntariós director de tirar endavant un projecte un cop que els productors es retiren, i la pròpia adaptació de la coneguda novel·la de Heinrich von Kleist. I dic suposada barreja, doncs, en tot moment es fa evident la ficció de l'intent, que no per això deixa d'aconseguir quelcom no sempre fàcil, versionar un clàssic amb no pas poc encert.

Kochira wa ikusa desu ka (II)

Sovint hom s'acostuma a lamentar de les dificultats que en tot moment es troba a l'hora d'exercir la que creu que és la seva voluntat. Dificultats de tot tipus i condició que acaben convertint l'esmentat exercici de la pròpia voluntat en una mena de cursa d'obstacles d'impossible final, doncs bé els sensats acostuma a abandonar i els insensats a finir en el seu intent. Però diuen que hi ha uns pocs escollits que dotats de no poca determinació, molta força i encara més sort, acaben assolint allò que creuen desitjar. I sens dubte són aquests els més desgraciats dels moridors, doncs mai no arribaran a conèixer ni la joiosa serenor d'aquells que renuncien al propi caprici, ni l'alegre follia de tots aquells que a base de colpejar-se l'admirable testa resten amb el senderi extraviat i el fetge desfet. Només els resta, a aquests pocs escollits que han vist com el món es vinclava al que ells creien desitjar, adonar-se de la menyspreable i insatisfactòria buidor de llurs propis desitjos.

Regraciem, doncs, amb gest amable i un somriure als llavis, els nombroses paranys i les no poques dificultats que les circumstàncies acostumem a posar al nostre pas, doncs sense elles potser nosaltres també esdevindríem els més desgraciats dels moridors, aquells que acaben assolint tot allò que creuen desitjar.

O també dit altrament, qui no es conforma és perquè no vol.

Menelau-san to Helena-chan wa Esparta ni kaerimashita

I encara poc després de poder escoltar la relaxada conversa que mantenien Atenea i Posidó mentre menjaven un plat d'espaguetis a la carbonara, vaig ser espectador, i mai millor dit, del tens retrobament entre Menelau i Helena. En un espai que crec recordar buit de qualsevol escenografia, vaig poder veure com un molt excitat Menelau prenia un dels normatius extintors de la sala amb l'evident intenció de fer-lo servir pel colpejar amb força el cap d'Helena, sens dubte per així causar-li un fort dany, potser la mort, i esbravar la seva fúria. El que ja no recordo és com va escapolir-se Helena de l'escomesa del seu marit, si potser aquest va ser retingut pel seu germà Agamèmnon o per l'enginyós Ulisses, o si potser foren la resta de captives troianes les que demanaren clemència a Menelau, o si potser fou la bellesa d'Helena la que força la sorprenent reconciliació. Descarto, per inversemblant, la possibilitat que fos el propi Menelau qui trobés, d'alguna manera, que les seves intencions no eren enraonades i sensates.

Sigui com sigui, és de tothom conegut com després d'una forta marrada, Meneleau i Helena retornaren a Esparta com si res no hagués passat, talment Helena no hagués fugit amb el pocapena de Paris, Troia no hagués estat destruïda, i homes i dones no haguessin mort, un cop més, per no res.

Kochira wa Cassandra-chan desu (III)

En certa ocasió, ja fa més de deu anys, vaig tenir l'oportunitat d'escoltar la relaxada conversa que mantenien Atenea i Posidó mentre menjaven un plat d'espaguetis a la carbonara. La conversa dels Déus versava sobre com castigar la impietat dels humans, que aquell cop havien ofès Atenea. Sembla ser que un cop Troia havia caigut, Àiax el locri (a qui cal no confondre amb l'Àiax fill de Telamó, que ja era mort a causa de llurs pròpies follies) va provar de segrestar Cassandra amb l'evident intenció de violar-la. La princesa troiana s'havia refugiat dins el temple d'Atenea on restava abraçada a l'estàtua de la deessa quan Àiax, el molt bèstia, la prengué amb tanta força que fins i tot l'estàtua trontollà. Que Cassandra fos segrestada i violada resultava del tot irrellevant, doncs és cosa sabuda que aquest és el destí de les dones dels vençuts, però violentar la protecció d'una deessa resultava escandalós. Àiax bé hagués pogut segrestar i violar a qualsevol altra troiana, o a tantes com li hagués plagut, però triar justament la que es trobava sota la protecció d'Atenea era d'una impietat que calia castigar amb severitat. El mateix que pensaren els seus propis companys de saqueig, que en adonar-se del sacrilegi d'Àiax provaren de lapidar-lo, però el molt pocavergonya els burlà cercant refugi dins el mateix temple que havia profanat.

I d'això parlaven, Atenea i Posidó, mentre menjaven els seus espaguetis.

Watashi wa hon o yomu no ga suki desu

Sovint em demano com és possible que existeixi gent que no sigui aficionada a allò que anomenem literatura. Gent que per motius que no puc arribar a entendre renunciï de manera conscient i deliberada a escoltar les veus d'aquells que els han precedit, d'aquells que han tingut els seus mateixos neguits i afanys, que han comés les seves mateixes insensateses i turpituds, i que com ells han cregut que les seves vides pagaven la pena de ser viscudes i s'han pres la immodesta molèstia de posar-les per escrit aconseguint que l'anècdota de llurs pròpies circumstàncies els transcendís.

I si bé no tinc cap resposta que m'expliqui com és possible que existeixi gent que no sigui aficionada a allò que anomenem literatura, tampoc no tinc cap resposta per la pregunta inversa, com és possible que existeixi gent que som aficionats a allò que anomenem literatura.

Kochira wa ikura desu ka

És potser de lamentar que totes aquelles persones que acostumo a trobar al meu pas creguin tenir voluntat pròpia i acostumin a voler fer i desfer segons el caprici d'aquesta suposada voluntat. És potser de lamentar però també del tot comprensible, doncs bé jo mateix també crec tenir voluntat i acostumo a voler fer i desfer segons aquesta suposada voluntat. L'enutjós conflicte rau en la topada entre allò que jo crec desitjar i allò que els altres creuen desitjar, quelcom no sempre coincident i sovint antagònic. El conflicte, però, encara que no es pugui evitar del tot, sempre es pot minimitzar des de la solvència econòmica, en ser innegable que a una butxaca plena li és més fàcil servir-se de les voluntats dels altres a la seva conveniència, fins que allò que se'ls sol·licitava resta fet i hom es pot despendre dels esmentats altres amb la facilitat de qui prem el botó de descàrrega d'un inodor. Aquesta facilitat a l'hora de comprar les voluntats alienes, però, comporta el greu perill de restar encara més presoner del propi caprici, la ja esmentada voluntat pròpia que hom creu tenir, de manera que, potser paradoxalment, són potser aquells que més subjugats als altres es troben els qui resten més lliures, en no ser mai l'exigència d'una tercera persona tan tirànica com el caprici de l'anomenada pròpia voluntat.

O dit altrament, qui no es conforma és perquè no vol.

Naze kakimasu ka (III)

Hi ha qui és de l'opinió que tenir alguna cosa a dir hauria de ser el pas previ a tota escriptura. I encara hi ha qui afegeix que a més de tenir alguna a dir, aquesta cosa a dir hauria de tenir un mínim interès, no hauria d'haver estat dita amb anterioritat amb massa insistència, i aquell que la volgués posar per escrit hauria de poder-ho fer amb uns mínims de correcció, solvència i elegància.

Aquesta, és clar, és una opinió que si bé jo podria arribar a compartir, no seguiria mai.

Doko ni mo ikimasu

És possible que algun cop hagi escrit alguna cosa l'escriptura de la qual m'hagi produït una certa satisfacció, si més no, crec tenir el record d'aquesta certa satisfacció. Però no pas en el sentit de recordar la forma i/o el contingut d'allò escrit, sinó que, encara que la sensació de certa satisfacció fos produïda per la forma i/o el contingut d'allò escrit, el que més aviat crec recordar és només la satisfacció obtinguda pel fet d'haver pogut escriure alguna cosa que em satisfés, i en cap cas la forma i/o el contingut d'allò escrit, em permeto repetir. Però per molt que cerco i remeno papers no acabo de trobar res susceptible de produir-me la sensació que crec recordar i acabo per creure que m'enganyo, que la certa satisfacció que crec recordar no s'ha produït mai.

Però també podria ser que de tant insistir hagi avançat, potser no gaire, doncs res de satisfactori he assolit, però si prou com per poder-me adonar de com allò que en el passat em podia semblar satisfactori ara ja no m'ho sembla. Si fos així, encara podria enganyar-me amb la creença que el reconeixement de les pròpies mancances sempre és un primer pas, si no fos que amb una primer i únic pas hom no arriba mai enlloc.

Watashi no ideorogī wa nan desu ka

Em plau anomenar de difusa la ideologia d'aquells que creiem no tenir ideologia, d'aquells que somriem amb sorneguera condescendència capa cop que algú defensa amb ardor els dogmes de llur sempre insensates creences, i silents ens exclamem de la seva manca de raciocini i de com davant de qualsevol estímul s'estalvia l'esforç de la pensa, i es limita a repetir amb veu clara i neta allò que li ha estat dit de dir. I així fem escarni del mort i de qui el vetlla, convençuts de la nostra superioritat en haver deixat enrere les reixes que en el seu moment ens foren assignades, també convençuts que hom no tria les pròpies creences, sinó que són les dites creences aquelles que trien a llurs sempre fidels acòlits.

Però és tanta la sorneguera condescendència amb que somriem, que restem també mancats de raciocini i no fem més que repetir amb veu clara i neta allò que ens ha estat dit de dir. I tot fent escarni del mot i de qui el vetlla, convençuts de la nostra superioritat en creure haver deixat enrere les reixes que en el seu moment ens foren assignades, ens arrapem als barrots de la pitjor ideologia de totes, la d'aquells que creiem no tenir ideologia.