Dare mo pāfekuto dewa arimasen

Si m'acusen de d'egoista respondré que sí, que ho sóc. I si m'acusen de vanitós també respondré que sí, que ho sóc. Com si m'acusen de classista o superbiós, que tornaré a respondre que sí, que ho sóc. O si m'acusen d'hipòcrita, elitista, frívol, capriciós, cínic, insolidari, esprimatxat o sibarita, que també respondré, joiós i cofoi, que sí, que ho sóc. Però si m'acusen de despietat, això és, mancat de pietat, hauré de respondre que no, que em sap greu, però que despietat no ho sóc pas, doncs ningú no és perfecte.

O-saki ni shitsurei shimasu

Per les seves robes, diu el doctor, d'immillorable qualitat i tall, però massa envellides per l'ús, cal sens dubte deduir que es tracta d'una persona vinguda a menys, d'algú que en el seu moment s'acostumà a visitar els millors sastres de la ciutat, però a qui un revés de la fortuna ha dut a la ruïna. 

No us precipiteu, li respon el detectiu. Si pareu més atenció veureu que també podria tractar-se d'algú amb un gust molt particular, algú a qui costés de trobar peces de roba que el satisfessin, i que per això les poques que acabava trobant les feia servir més enllà del que recomanen les normes del bon vestir.

Però fixeu-vos, insisteix el doctor, si ni tan sols no duu rellotge. De ben segur que el devia empenyorar endut per la misèria.

Encara us precipiteu, benvolgut doctor, insisteix, també, el detectiu. Per la manca d'elements superflus en el seu abillament, convindreu amb mi que la manca de rellotge pot també obeir a una certa voluntat estètica, la d'abillar-se amb poques però escollides peces.

Però i la seva magror? si fins i tot devia passar gana.

Au, doctor, vós ho hauríeu de veure millor que no pas jo, que tractem amb algú d'una evident complexió astènica.

I per què s'ha llevat la vida? si no és per causa de la seva evident misèria, difícil de suportar per algú que, com ell, devia estar avesat al luxe i a veure satisfet qualsevol caprici.

I des de quan, benvolgut doctor, fan falta motius per llevar-se la vida?

A-chan no tomodachi no onīsan

Ja fa un cert temps li vaig preguntar al saberut germà gran d'un company de classe de la ja no tan petita A que era abans, si el llibre o la literatura. El xaval, sorprès per la pregunta i sense tenir-ne clara la resposta, va provar d'escapolir-se de la meva escomesa responent que això era una mica com allò de l'ou i de la gallina, resposta que, si més no, evidenciava no poca agilitat dialèctica. Jo, inclement, li vaig dir que de cap de les maneres, que la resposta era clara i evident, doncs la literatura era molt anterior al llibre. Primer hi hagué l'oralitat, li vaig explicar, i després vingué la fixació escrita d'aquesta oralitat, i no pas en forma de llibre, sinó de tauletes de fang, de jeroglífics, de papirs, de còdexs, fins arribar al llibre, l'ús del qual, algun dia, qui sap si proper o llunyà, desapareixerà, com bé va desaparèixer l'ús de tauletes, jeroglífics, papirs i còdexs. Però el que no desapareixerà mai, vaig gosar pontificar, serà la literatura.

Konban eiga o mimashita (VII)

Devenir Immortel, et puis, mourir, diu en un cert moment del metratge Jean-Pierre Melville, actor que interpreta el personatge de Jean Parvulesco, escriptor romanès amic de Godard, director de tot plegat, a resposta de la pregunta que li adreça na Jean Seberg, actriu prou coneguda de tothom que interpreta el paper de Patricia Franchini, que sembla voler saber quina és la més gran ambició del tal Parvulesco. I més enllà de l'ocurrència suposadament enginyosa de la resposta, com suposadament enginyoses són la resta de respostes amb les que Jean-Pierre Melville respon les no menys suposadament enginyoses preguntes dels actors que interpreten el paper de periodistes que pregunten, tot plegat em fa pensar, un cop més, en el diví Aquil·les, que no per res va esdevenir immortal, per tot seguit, morir.

Sumitakunai desu

Avui sóc de l'opinió que només quan lluitem convençuts de la pròpia derrota som vius. Que només quan amb un lliri per bandera i la rialla als llavis provem d'avançar enmig de bufes, clatellots, hòsties, mastegots, patacades i plantofades mil, amb la certesa d'una ensulsiada completa i abassegadora, la nostra ànima és viva, sigui el que sigui, si és que alguna cosa és, això de l'ànima, sigui el que sigui, si és que alguna cosa és, això de viure.

És potser per això que sempre provo de defugir tot tipus de batussa, brega, conflicte, discussió, disputa o topada. No pas, és clar, per escapolir-me de les feridores trompades, que també, sinó per estalviar-li a la meva ànima la grossa incomoditat d'haver de viure, sigui el que sigui, si és que alguna cosa és, això de l'ànima, sigui el que sigui, si és que alguna cosa és, això de viure.

O-kake kudasai (III)

Vós, talòs, cap de cony, fill bord de gossa borda. Sí, vós, parlo amb vós, esquitx de merda, esguerro. Mireu-me als ulls i pareu atenció. I calleu, desgraciat, no goseu adreçar-me cap paraula. Muts i a la gàbia, o rebreu. El que us haig de dir és senzill, tan senzill que fins i tot un capfluix com vós ho podrà capir. La vostra existència m'ofen. No cal ni veure aquest error que teniu per cara, ni ensumar l'ofensiva fortor de la vostra persona, ni sentir els vostres desagradables lladrucs. Només de saber-vos viu em revolto, només de saber que en algun racó de la ciutat rufla algú com vós se m'encén la sang. Marxeu menja-merda, marxeu ben lluny, allà on no us pugui ni endevinar. Arreplegueu l'esguerro del vostre cos i les vostres lamentables andròmines, recolliu tota la vostra femta, qualsevol cosa que hagi tingut la dissort d'haver estat propietat vostra, i desapareixeu... altrament... altrament ho passareu malament, coneixereu el dolor i us penedireu, desitjareu que la vostra mare hagués avortat, i que el ginecòleg us hagués ofegat dins el vòmit amniòtic que us embolcallava, i que la llevadora us hagués emmortallat només néixer, que les infermeres us haguessin esbocinat la testa i els auxiliars s'haguessin pixat sobre la vostra pútrida carronya. I no us llevo la vida ara i aquí perquè fora indigne embrutar el tall de l'esmolat glavi amb la vostra sang per privar-vos d'una vida que no mereixeu. I fora massa ràpid, massa net, massa polit per a algú com vós. Marxeu cabrit, marxeu cabrot, marxeu banyut, bagasser, bardaix, bacó. Marxeu, i no goseu tenir ni el pensament de tornar. I quan ja sigueu prou lluny feu-vos un favor i obriu-vos el ventre, feu fora tot el budellam, i amb les mans nues arrenqueu-vos fetge i ronyons, escampeu les vostres vísceres i oferiu-les als gossos, si és que les volen, i cremeu per sempre més a l'infern.

Però abans, tros de femta sarnosa, aixequeu el cul i cediu el seient a qui el necessita.

Bernhard-san no hon o yonde imasu (III)

Aquí anoto allò que passava pel cap del jove que jo era aleshores, res més, és pot llegir a L'alè, tercera part de la jeremíaca pentalogia autobiogràfica de Thomas Bernhard.

I més enllà d'escatir si el gènere autobiogràfic és d'alguna manera possible, en no ser mai coincidents les persones que narren amb les persones que protagonitzen els fets suposadament narrats, em sorprèn d'alló més la contundència de Bernhard, aquest res més, doncs si bé hagués resultat excessiu fins i tot pel meu mestretitisme d'anar per casa haver escrit quelcom com ara, aquí anoto allò que crec recordar que passava pel cap del jove que potser aleshores era jo, insistir amb aquest res més, és com voler afirmar, de totes totes, que aquell jove que feia estada a la sala de morir de l'hospital i l'adult que redacta l'estada que feia aquell jove a la sala de morir de l'hospital són la mateixa persona, i que d'aleshores ençà els fets recordats han romàs del tot intactes a la seva memòria, idees, totes dues, que em resulten d'allò més extravagants, sobretot venint de part d'algú capaç d'escriure, al volum anterior, allò que es descriu aclareix alguna cosa que sens dubte satisfà el desig de veritat de qui ho descriu, però no la veritat, perquè la veritat no és en absolut comunicable.

Masuku o sakujo shimasu ka

Més enllà d'una careta de fusta, cuir o metall utilitzada pels actors des de ves a saber quan, una màscara també pot ser, segons la segona de les accepcions que recull el diccionari de l'IEC, la falsa aparença de què hom es revesteix, d'on deriva la bonica expressió de treure's la màscara, com una manera d'alliberar-nos d'aquesta falsa aparença de la que restem revestits, i així mostrar-nos tal com veritablement som, sense aparentar ser el que no som. 

Però de la mateixa manera que si hom treu una a una totes les capes del bulb d'una ceba s'acaba trobant amb les mans buides (encara que no exemptes d'una certa fortor), si hom comet la grossa insensatesa de treure's totes les màscares que vesteix amb més o menys fortuna, es trobarà no pas despullat per poder-se mostrar tal com veritablement és, sinó buit, doncs qui sap si potser només som allò que l'atzar ha tingut a bé de fer-nos semblar.

Kyōto ni sumitai desu ka

Aquesta tarda he pensat que potser em plauria fixar la meva residència a Kyōto, ciutat de mida assumible i població sensata i discreta. Envoltada de turons, no són pas pocs els indrets que conviden al passeig, ni pocs, tampoc, els paratges dignes d'admirar. I per si amb això no bastés, es poden trobar a Kyōto fins a set restaurants guardonats amb tres estrelles michelin, vint-i-un amb dues, i setanta-tres amb una, que totes plegades fan cent una estrelles, poca broma. Però Kyōto, com bona part de l'arxipèlag japonés, resulta massa xafogós arribat el temps de l'estiu, i també massa plujós, fins a l'extrem que no pocs carrers resten coberts amb claraboies per així estalviar als soferts vianants les incomoditats de la pluja. Després hi ha els mosquits devoradors d'occidentals, innúmers, que fan que atansar-se a qualsevol zona enjardinada representi la certesa d'acabar amb no poques faves pruriginoses escampades per tot el cos. Una llàstima, doncs la vastitud dels jardins del Palau Imperial em plau d'allò més, amb les seves esteses de grava i l'escampadissa d'un arbrat esponerós.

Potser arribat el temps de la xafogor podria fer com fan certes espècies d'aus, dites migradores, i anar nord o sud enllà en cerca de temperatures i humitats relatives més baixes. Però ja sigui com passavolant o com estadant d'una segona residència, em desplauen les incomoditats pròpies d'aquests desplaçaments que hom anomena viatges, on el trencament de l'agradosa rutina tot ho capgira. Podria, enmig d'un entorn desconegut, trobar la confotabilitat pròpia de la llar? Podria, enmig d'una populosa ciutat del sud, trobar l'agradosa indiferència que la meva persona desperta en els sempre discrets kyōtes? No pas. Només se m'acut la possibilitat de migrar a les melancòliques terres altres de la poc xafogosa Escòcia, a on, si més no, els destil·lats resulten excel·lents. Però què menjar a la ruda Escòcia? Cert que la vedella Angus d'Aberdeen és menjívola, però enrossir-la amb mantega és quelcom inadmissible, quan hom, a Kyōto, pot degustar, tallat en fines làmines, l'excel·lent bou wagyū. No, cal de totes totes romandre a Kyōto, entomar amb enteresa els destorb dels sempre afamats hematòfags i esdevenir atèrmic.

Sangatsu mikka

El vespre del passat dilluns tres de març, diada de Sant Medir, va ser força ventós. No obstant això, i com és preceptiu de la data, el passàrem a la vorera del carrer Gran, arreplegant els dolços que les successives colles anaven llençant sobre la multitud de badocs que els esperava, per així commemorar certs fets esdevinguts fa no pocs anys, segons narra Joan Amades al seu costumari, obra de grossa importància i minsa credibilitat.

I en tornar a la placidesa de la llar, amb dues bosses farcides d'uns confits que ningú no menjarà mai, els forts udols del vent ens feren present una ventada que fins aleshores havia romàs ofegada per l'estrèpit dels nombrosos percusionistes i instrumentistes de metall vent que acompanyaven les colles, i comprovàrem que una de les peces de roba que teníem esteses havia volat, un anorac verd, comprat de feia poc a les rebaixes per la ja no tan petita A. La seva mare, persona esforçada i voluntariosa, va decidir que calia recuperar l'anorac i començà a escodrinyar els patis de l'interior de l'illa, cercant probables punts d'aterratge del bellugadís anorac. Però fos per l'hora foscana, o fos per la invisibilitat del seu nou emplaçament, l'anorac no es veia per enlloc. Tant és, doncs aquestes només foren les maniobres prèvies d'una tasca posterior desplegada amb consciència i mètode, doncs l'esforçada i voluntariosa mare de la ja no tan petita A, començà a l'endemà una sistemàtica visita a totes les finques susceptibles d'haver rebut l'aterratge de l'anorac. No només les del nostre carrer, sinó també les del carrer de sobre i les del carrer Gran. En totes, però, rebia una negativa per resposta, doncs ningú no havia vist l'anorac. Deixava aleshores la mare de la ja no tan petita A un full on amb paraules triades s'exposaven els fets fins ara narrats, i es donaven les necessàries dades per poder contactar amb ella, en cas que hom pogués aportar alguna clarícia sobre l'anorac.

Serveixin, doncs, aquestes ratlles, per regraciar a l'anònima persona que divendres passat, set de març, diada de les màrtirs santa Perpètua i santa Felicitat, ens deixà el ja prou esmentat anorac a l'interior del gros vestíbuls de la finca on residim, i on tinguérem el goig de retrobar-lo.

Ciceró-san no hon o yomimashita

L'únic bé és la bellesa moral. Per a viure feliç, n'hi ha prou amb la virtut. Les faltes són totes iguals, i també les accions rectes. Tots els ximples deliren. Tots els savis són lliures i tots els necis esclaus. Només el savi és ric.

Serveixin aquestes sis proposicions, corresponents als títols de les sis paradoxes presentades, com a corol·lari de la darrera lectura feta, Les paradoxes dels estoics, de Marc Tul·li Ciceró, amb el benentès que, en aquest cas, paradoxa no és pas un raonament que porta a conclusions aparentment contradictòries, sinó, segons el seu sentit original, l'expressió d'una opinió contraria a la comunament acceptada. Dit això, sempre és prudent atansar-se als inhumans preceptes estoics de la mà d'un murri com Ciceró, persona prou sensata i prudent com per saber que, tal com es pot llegir al pròleg del doctor Joan Manuel del Pozo, la perfecció (...) seria un ideal defensable com a tal sempre que no es pretengui realitzar-lo integralment en la vida, perquè la vida no n'és, d'ideal.

Ni ganes, em permeto afegir.

Watashi wa watashi ni aishiteimasu

Yo sólo te quiero a ti, diu en un cert moment la persona que capta almoina al llarg passadís del transbord de Passeig de Gràcia, essent les seves paraules, aquest yo sólo te quiero a ti, no pas l'expressió d'un sentiment personal adreçat a una tercera persona, sinó un dels versos de la cançó que la persona que capta almoina fa servir per també captar l'atenció i les monedes dels apressats transeünts que passem pel seu davant.

Jo, és clar, passo de llarg pres pel pensament que si no fos pel lleig excés de sinceritat, yo sólo me quiero a mi, potser hagués estat una alternativa més llaminera per captar la meva volàtil atenció, i potser, fins i tot, una mica de la meva sempre prescindible simpatia, encara que difícilment cap de les poques monedes que tragino dins la cartera.

Dare ga Aquil·les-sama desu ka (IV)

I és segur que sí, que és l'esbojarrat Aquil·leu de peus lleugers el més lloable dels herois de tots els temps. Però no pas pel gran nombre de troians domadors de poltres als que dugué la lletja parca, com es podria suposar, ni tampoc per la lúcida acceptació de la pròpia mort, ni per la dolça pietat mostrada davant el sofriment del vell Príam, de divina figura. No, no pas, no són pas aquests els mèrits, sens dubte lloables i diversos, que alcen Aquil·leu per sobre de tothom, ni tampoc el seu humà penediment, quan ja hostatjat a l'Hades de fosques planúries es lamenta davant d'Ulisses, en ginys molt fèrtil, de no ser viu, ni que sigui sota la forma del més humil dels porquerols remenamerdes, i rebutja tota la glòria guanyada.

No, no pas, doncs si el pelida Aquil·leu, l'irreprotxable mataguerrers, l'eàcida perfecte, és el més lloable dels herois, és, només, per què el narrador dels seus fets, de la seva còlera i de la seva caiguda, és, sens dubte, el més lloable dels narradors de tots els temps.

Sutoa-ha no paradokkusu

No és cert (...) que ningú no tendeix de bon grat al mal ni a allò que li sembla ésser un mal, ni està en la natura de l'home, pel que es veu, d'anar cap allò que es pensa que és un mal amb preferència a allò que és un bé? Són aquestes paraules del Protàgores de Plató que retrobo al pròleg de Les paradoxes dels estoics, del murri Ciceró, on es reflecteix el sempre admirable pensament de Sócrates. Paraules on potser, qui sap, es confon allò que ens agradaria que fos amb allò que és. Sigui com sigui, jo no puc deixar de recordar unes altres paraules, aquestes d'un tal Aaró, fidel servent moro de Tamora, reina goda, que hom pot trobar ja cap al final d'aquella entranyable i potser desagradable tragèdia de Shakespeare titulada Titus Andrònic, que en traducció de Salvador Oliva fan així:

Fins i tot ara maleeixo els dies, convençut tanmateix que me'n queden ben pocs, que no em van deixar fer ni una maldat notòria, com matar un home, o ordir la seva mort, violar una noieta, o fer que ho fessin, acusar un innocent amb un fals jurament, sembrar l'enemistat entre els amics, trencar el coll dels ramats dels homes pobres, calar foc als pallers, de nit, i a les pallisses, i fer que els amos l'apaguessin amb les llàgrimes. Sovint he tret els morts dels seus sepulcres i els he posat dempeus davant de casa seva quan la família ja tenia la tristesa apagada, i els he escrit a la pell, com a l'escorça dels arbres, amb el meu ganivet i en lletra romana: “No apagueu la tristesa, per més que estigui mort!”. Mireu, he fet mil coses terrorífiques amb el mateix plaer de qui mata una mosca. I, en efecte, el remordiment que tinc és només de no haver-ne fet mil més.

Minami ni ikitai desu

Vet aquí que s'explica que hi havia una vegada un ànec de granja que arribat el temps de l'hivern volia volar cap al sud, tal com feien, en grans estols, els ànecs d'espècies migradores. I s'explica que va haver-hi un ratolí, que amb l'ajut de les doctes explicacions d'un manual d'ornitologia, va provar de fer entendre a l'ànec de granja que poc podria ell volar cap el sud, tal com feien, en grans estols, els ànecs d'espècies migradores. Ximpleries, diuen que va respondre l'ànec de granja al ratolí, i que tot seguit va iniciar amb forta embranzida una llarga cursa amb l'evident objectiu d'enlairar-se per tal de poder volar cap al sud, tal com feien, en grans estols, els ànecs d'espècies migradores. I expliquen que l'ànec de granja va fer una cursa digna d'admirar, però que no pas per això s'enlairà, i que amb el seu insensat capteniment només aconseguí cridar l'atenció d'un cert gatot que tot seguit va provar de capturar-lo amb l'evident intenció de fer-ne un mos, de l'ànec de granja que volia volar cap al sud, tal com feien, en grans estols, els ànecs d'espècies migradores. Però expliquen que amb ajut del ratolí l'ànec de granja aconseguí escapolir-se de l'escomesa de l'esmentat gatot, i que després de no poques i insensates provatures, com ara fer-se impulsar per una fona, elevar-se mitjançant globus inflats amb heli, o cavalcar un gros coet, finalment l'ànec de granja aconseguí, com a passatger d'un gros avió, volar cap al sud tal com feien, en grans estols, els ànecs d'espècies migradores.

Hajimemashite

No puc negar que em tinc una certa simpatia. Que tot i el comprensible disgust que em va provocar fer la meva coneixença, amb el pas del temps he acabat sent indulgent amb les meves faltes i benvolent amb les meves febleses, fins arribar al ridícul extrem de celebrar amb moderat entusiasme els meus discrets èxits. Cert que hi ha moments que en observar-me de massa a prop se'm fa necessari fer un important esforç per poder mantenir la simpatia que em tinc, i no són poques les vegades que envejo aquells éssers de ficció anomenats vampirs a qui l'imaginari popular nega la possibilitat de reflectir cap imatge, per estalviar-me així el mal tràngol dels miralls. Però, si més no, amb el pas del temps, i qui sap si encoratjat pels sempre imperdonables defectes aliens, potser he aprés quina és la millor manera de conviure amb un mateix, tenir-se una certa simpatia.

Watashi wa watashi o mimasen

Avui m'he perdut de vista. Ha estat aquest vespre, quan apressat em dirigia cap a l'Orfeó a recollir a la petita A, que de cop sobte m'he vist venir en sentit contrari, ja en companyia de la petita A, i he restat del tot sorprès per la meva aparent i poc habitual capacitat de desdoblament. Per evitar la incomoditat d'una trobada, doncs trobar-se amb un mateix bé ha de ser quelcom sempre incòmode, he dissimulat tot fent veure que m'interessava pels productes exposats a l'aparador d'una botiga de queviures, i en veure de reüll com jo mateix sobrepassava la meva posició, m'he tombat i m'he posat a seguir-me, encara que prou podia endevinar cap on em dirigia. Però en arribar al carrer Gran m'he vist retingut pels xarlatans habituals, que amb nobles paraules pretenien despertar la meva mala consciència per captar part dels meus diners, i per quan m'he pogut desfer de llur interessada insistència ja no m'he sabut veure per enlloc, ni a mi ni a la petita A. Però tot em donava a entendre que ja em devia trobar dins la confortabilitat de la llar, ocupat en les rutines del vespre, sens dubte acabant de preparar el sopar dels menuts. Així, amb la tranquil·litat de la feina feta, he optat per donar-me un caprici i he enfilat cap al subsòl, per servir-me del transport públic, i arribar prest a les sales de projeccions de la Filmoteca, on ja còmodament instal·lat en una de les butaques de la sala petita, i després d'una hora de llaminer metratge, he vist com una noia justificava davant de la seva mare el seu dispers capteniment amb un avui m'he perdut de vista, que m'ha fet pensar que bé podria jo escriure un text, com ara aquest, que comencés precisament així, avui m'he perdut de vista.

Matterhorn-san ni noboritai desu ka

I és en un bonic cartell que l'atzar m'ofereix, on retrobo la característica piràmide del Matterhorn, cim alpí per excel·lència, que em porta el record del meu desig de fer-ne l'ascensió, ni que sigui per la seva ruta més senzilla, l'aresta Hörnli, que fora dels perills de la climatologia i de la mediàtica massificació pròpia de certes grans muntanyes, no ofereix gaires dificultats a algú avesat a aquest tipus d'ascensions, com avesat estava jo aleshores, quan servava el desig de fer-ne l'ascensió.

Ara ja no. Ara ja no resto tan avesat a aquest tipus d'ascensions, ni servo el desig de fer l'ascensió de la característica piràmide del Matterhorn, ni que sigui per seva la ruta més senzilla, l'aresta Hönli, on diuen que als passos més aeris s'han instal·lat cordes fixes, i dada l'afluència de tants voluntariosos grimpaires diuen també que no són poques les vegades que cal esperar pacientment el torn, i que són nombrosos els visitants que sense cap experiència prèvia es fan portar per guies experts a canvi dels corresponents emoluments.

O potser sí, i encara que ja no resti tan avesat a aquest tipus d'ascensions, potser sí que encara servo el desig de fer l'ascensió de la característica piràmide del Matterhorn, si és que això encara és, d'alguna manera, possible.

Dare ga jiyū desu ka

Sovint, davant de les queixes que acostuma a expressar la ja no tan petita A quan la seva voluntat resulta contrariada, li expresso l'opinió que mai com ara podrà fer segons el seu lliure albir, i que créixer, potser, vol dir precisament això, perdre la llibertat amb la que hom neix, doncs bé un nadó acostuma a poder fer en cada moment segons creu desitjar, però no pas un adult, que sempre roman constret per innúmers obligacions i responsabilitats.

Però fa pocs dies, en la fosca d'un pati de butaques, en aquells agradosos moments previs a la projecció de la pel·lícula corresponent, vaig ser pres pel pensament antagònic, que només un adult pot ser lliure, mai un infant, encara menys un nadó, en ser potser la llibertat una certa manera de pensar. Una certa manera de pensar només a l'abast d'aquells capaços d'alliberar-se del tirànic caprici de la pròpia voluntat i de la confortable placidesa de fer seus els pensaments dels altres. Una certa manera de pensar, doncs, només a l'abast de vés a saber qui.

Watashi no mae no onna no hito

Ja fa un cert temps vaig reconèixer en els trets facials d'una dona que era al meu davant, dins d'un vagó dels transports metropolitans, a una de les editores del llibre que jo en aquell mateix moment duia a les mans, obra d'una escriptora franco-americana, d'ascendència cubana, catalana i danesa, que no em va acabar de plaure. Encara que jo no havia mai tractat personalment amb l'editora que no dubtava a reconèixer en la dona que era al meu davant, els seus trets facials em resultaven familiars, doncs bé havia jo assistit a algun acte públic per ella organitzat i presentat, i havia també vist no poques vegades els retrats i autoretrats que la pròpia editora acostumava i acostuma a publicar en diverses pàgines de la xarxa d'internet. Tot i la meva malaptesa habitual a l'hora de reconèixer persones, goso afirmar que la dona que aquell dia es trobava al meu davant era, efectivament, aquella que jo creia reconèixer.

Per uns instants vaig tenir l'insensat pensament d'adreçar-li unes paraules per agrair-li la feina feta, doncs si bé el llibre que en aquells moments jo duia a les mans no m'acabava de plaure, altres llibres per ella editats m'havien satisfet plenament, i bé cal ser agraïts amb aquells que dediquen els seus esforços a fer-nos la vida més suportable. Afortunadament, la meva habitual indecisió i empegueïment em van estalviar el mal tràngol d'haver d'improvisar unes paraules que sens dubte haguessin resultat matusseres. Gràcies, doncs, al meu silenci, d'aleshores ençà em plau recordar el dia aquell que vaig reconèixer en els trets facials d'una dona que era al meu davant, dins d'un vagó dels transports metropolitans, a una de les editores del llibre que jo en aquell mateix moment duia a les mans, i em plau, sobretot, recordar la llarga i agradosa conversa que no vàrem tenir.

Dare ga hiretsu na otoko no hito desu ka

És la de dominar el món l'ambigua i canònica ambició de tot malvat de sèrie B com cal. Trobar-se assegut en un elevat setial i veure desfilar al seu davant, cap cot i posat humil, a tota la humanitat en llargues i compactes files, alhora que les testes d'aquells que havien gosat discutir-li res resten al seu darrera alçades per llargues piques, i potser us o dos dels seus més enutjosos opositors es troben encadenats als seus peus, cruelment mutilats, sens dubte sense mans, sense penis, sense dents, sense nas, sense llengua, sense orelles, sense pàncrees, només conservant els ulls per poder admirar el triomf del malvat de sèrie B. Però fora d'aquesta desmesurada i forassenyada mostra de poder, que repetida massa sovint pot acabar embafant, en res acostuma a concretar-se l'ambigua ambició de tot malvat de sèrie B., el poc sociable capteniment del qual més aviat sembla respondre a l'exorcitzacio d'algun tipus de complex d'inferioritat causat per algun lleig defecte físic, com ara una alçada escassa, un gep prominent o unes grosses orelles de pàmpol, probablement tot plegat, que no pas a una veritable ambició de dominar res.

Talment aquells que afirmen ésser el favorits dels Déus, ambigua ambició que potser és més sensat ignorar a què respon.

Kyō no kakimono (XI)

Avui he cregut imaginar que escrivia un text que descrivia amb justesa una idea. I no només he cregut imaginar que escrivia un text que descrivia amb justesa una idea, sinó que fins i tot he cregut imaginar que la idea descrita responia amb exactitud a tot un seguit de dades observades. I encara més, he cregut imaginar que l'observació de les dades ha estat feta sense cap tipus de prejudici previ, també sense cap mena de soroll que em destorbés i sense cap agent extern que hi interferís, de manera que les dades obtingudes responien amb precisió a allò observat. Fins i tot, he cregut imaginar com un hipotètic lector llegia sense apriorismes de cap tipus el text que m'ha plagut imaginar, i finalment he cregut imaginar que l'hipotètic lector trobava en les meves paraules la precisió de l'observació feta, la exactitud de la idea deduïda i la justesa de la descripció escrita.

Afortunadament, i després d'uns instants de perplexitat, ja he cregut imaginar que escrivia tota una altra sèrie de coses.

Sui-yōbi no asa

Sense esma, pres per la crida del subconscient, els ulls se'm clouen i el món exterior em fuig, restant jo embolcallat per l'agradosa letargia del son. Si més no fins arribar al Pla de Palau, final de trajecte, on em cal de nou desvetllar-me i fer anar les cames per recórrer els pocs centenars de metres que em separen del despatx. Jo pla que restaria dalt de l'autobús, ni que fos per fer el viatge en sentit contrari i tornar dalt del carrer Mandri, i aleshores sant tornem'hi, altre cop cap a baix, al Pla de Palau, i així anar fent, encara que potser la son em fugís i pogués jo ja fer una incerta i discreta coneixença de totes aquelles passatgeres amb les que d'habitud no tinc mai la possibilitat de coincidir. Però el deure em pot i ja sóc jo a l'ample vorera del doctor Aiguader, fent via apressat cap el despatx, on si més no podré seure en la rònega confortabilitat d'una cadira giratòria i esmorzar una de les pomes que guardo dins la petita nevera de la cuina, alhora que provo de dibuixar alguna cosa, si és que arribo a capir que és allò que s'amaga rere les paraules del darrer client, aquell que per referir-se a la urbanització d'un carrer feia servir tal enfilall de metàfores que hores d'ara poc sé que se'm demana, fora d'una difusa i acrítica combregança amb un corpus doctrinari més propi del gremi dels venedors de fum, ja saben, aquells lloables xarlatans que a Ítaca tenen els estatges.

O-kake kudasai (II)

Ara mateix tinc al meu davant un objecte de forma circular i color groc compost de cinc peces de polipropilè que resten sòlidament fermades entre si mitjançant cargols metàl·lics. Totes cinc peces tenen formes més aviat cilíndriques, però si bé en quatre d'elles la dimensió de més magnitud és la corresponent a l'alçada, la cinquena destaca pel seu diàmetre. Ara fa una estona l'objecte de forma circular que tinc al meu davant m'ha servir per posar el bol de la sopa que he pres per sopar, feta amb una base de brou de bonítol amb alga kombu amb l'afegit de salsa de soja i vi d'arròs, fideus de fècula de patata i una cobertura a base de ceba tendra, bròquil i shitake. Ara, en canvi, el petit objecte de forma circular em serveix per fer descansar els peus alhora que assegut en una de les butaques de la sala escric aquestes gens transcendents paraules. I encara en altres moments del dia el petit objecte circular que tinc al meu davant em pot fer d'alçador per arribar a les lleixes més altres dels armaris de la cuina i, fins i tot, hi ha també moments en què utilitzo el petit objecte circular que ara tinc al meu davant per seure al seu damunt, que no per res és allò pel que ha estat dissenyat i fabricat, per servir de seient, essent les quatre peces cilíndriques de major alçada les potes i la peça de major diàmetre el seient d'un popular tamboret que hom pot adquirir en aquelles paoroses botigues sueques de dimensions excessives on se serveixen menjars indignes d'aquest nom i es venen productes de baix preu i encara més baixa qualitat, com ara certs tamborets fets de polipropilè.

Nanika

Avui he decidit que demà, sense cap motiu ni necessitat que m'hi obligui, duré a terme una acció potser habitual en altres persones però impròpia en mi. Impròpia no pas perquè em manqui la capacitat de dur-la a terme, ni tampoc per l'existència de cap impediment que d'habitud m'hi impossibiliti realitzar-la, sinó, només, per què l'acció que he decidit fer no encaixa en la meva manera de procedir i el simple pensament que jo pugui arribar a plantejar-me-la em resulta extravagant, fora del sentit que acostuma a adoptar el meu habitual capteniment. I no dic pas que l'acció que demà duré a ter-me sigui d'alguna manera censurable, i que aquells que l'acostumen a realitzar puguin merèixer algun tipus de reprovació o condemna. No, de cap de les maneres, si fins i tot és segur que tots aquells que em vegin realitzar l'acció no pararan cap tipus d'esment en la meva persona, ni tampoc en l'acció en sí, i sens dubte continuaran amb els seus quefers sense adonar-se de la certa i trivial excepcionalitat del moment. Només en l'hipotètic cas que algú que em conegui em vegi realitzar l'encara no esmentada acció, es produirà una reacció de sorpresa i astorament, però per la resta de persones, totes aquelles per les quals no sóc més que un desconegut, la meva acció passarà desapercebuda. I així és que he decidit que demà, sense cap motiu ni necessitat que m'hi obligui, duré a terme una acció potser habitual en altres persones però impròpia en mi.