Watashi no yoi mokuteki

A qui això escriu, jo mateix, els doblers li plauen amb gros delit. I poca cosa li faria més il·lusió, em faria més il·lusió, que tenir-ne a cabassos i malbaratar-los sense mesura, amb ostentació i fatxenderia, sense filar prim, amb l'entusiasme propi dels nou-rics. I en ser com potser sóc de l'opinió que la primera i única obligació de tota persona acabalada és la de dilapidar el propi patrimoni, per allò de redistribuir la riquesa, cosa molt necessària segons diuen els que pocs cuartos tenen, cada dobler llençat no només m'alleugeriria la butxaca sinó que, per sobre de tot, m'enlairaria ànim i esperit. D'aquesta guisa, qui això escriu, jo mateix, tot s'ho gastaria en llibres, maltes, cuiners i joioses cortesanes, fins quedar pelat com una rata. És aleshores que demanaria una pensió no contributiva, o una renda mínima d'inserció, o almoina al pla de la Seu, o, molt millor, aniria passant, que, de pidolaires, el món ja n'és ple.

I és tan gros el meu delit de doblers, que en contra del meu costum de menystenir i negligir qualsevol propòsit de cap d'any, enguany em prenc la llibertat de fer-me, amb tota la sinceritat de la que sóc capaç, el molt lloable i incert propòsit d'enriquir-me a l'engròs, sense ordre ni mesura, amb indecència i golafreria, fins que els duros em vessin de les orelles i encara més.

Totsugeki

A la ficció, i crec ser de l'opinió que  tot és ficció, no tinc cap problema en acceptar la versemblança dels personatges que encarnen el mal d'una manera absoluta. Per exemple, el mossèn a qui dóna vida Robert Mitchum a The Night of the Hunter, el captaire coix interpretat per José Manuel Martín a Viridiana, o el sonat d'Anthony Perkins a Psycho. 

En canvi, els personatges que els hi són antagònics, els personatges que en tot moment encarnen la virtut sense permetre's cap defalliment, els personatges que sempre malden per servir als altres i res no fan en benefici propi, em resulten, si més no, problemàtics. Com és el cas d'ahir, amb l'enèsim visionat de Path of Glory, on més enllà de l'excel·lent guió i de la superba posada en escena, on bona part del protagonisme el pren l'espai escènic, ja siguin els luxosos palaus de l'alt comandament, la lineal trinxera on malviuen els soldat o l'espai amorf i indefinit de la terra de ningú, em grinyola l'impecable capteniment del coronel Dax, interpretat per un sempre magnífic Kirk Douglas, que en tot moment fa el que toca per defensar els seus soldats més enllà del que la prudència i el sentit del deure aconsella, i que quan la temptació li és oferta amb safata de plata no dubta a refusar-la ofès.

Deu ser, és clar, que en la meva turpitud no m'he adonat que més que una pel·lícula bèl·lica, Path of Glory és una pel·lícula de ciència-ficció, essent el personatge interpretat per Douglas no és més que un extraterrestre, de tan poc humà com és.

Hōkoku shimasu ka

Davant d'un fets que s'ensumen traumàtics, els personatges de la darrera novel·la de Kazuo Ishiguro, El gegant adormit, es captenen segons quatre patrons. Primer, aquells que malden per recordar i fer recordar tot allò que s'esdevingué. Segon, aquells que malden per oblidar i fer oblidar tot allò que s'esdevingué. Tercer, aquells que malden per recordar i fer recordar allò que ja han oblidat. I, quart, aquells que a qui ja els va bé haver oblidat tot allò que han oblidat.

I que és tot allò que uns malden per recordar i d'altres per oblidar? quins són els fets traumàtics? Doncs sembla ser que un gros carnatge comès pels britons sobre els saxons o, si més no, aquesta sembla en un primer moment l'excusa triada per Ishiguro. Però, pàgina rere pàgina, rere la cortina de fum del gros carnatge ètnic, s'endevina un altre conflicte, potser més acotat, potser no tan evident, potser d'aparença molt més menuda, però sens dubte molt més comú, més definitiu. Si més no un conflicte del que cap lector d'Ishiguro (ni cap no-lector d'Ishiguro) resta aliè i que, per evident, no cal ara esmentar.

Fet i fet, què fa Ishiguro llibre rere llibre (llibres tots ells d'aparença molt diversa però d'idèntic contingut), més que enfrontar als seus personatges al record del seu passat, al record d'allò que potser són?

Futatsu

A nosaltres personalment, l'alta cultura ens interessa fins a l'extrem que l'alta cultura demana, no tant, naturalment, com les persones que en viuen, pensen viure'n o els agradaria poder-ne viure.

Són les de més amunt paraules extretes d'una carta al director publicada a La Veu de Catalunya el cinc de febrer de mil nou-cents vint-i-quatre i signada per uns tal Josep Pla i Eugeni Xammar, que en aquells anys semblaven el cul d'un tal Jaumet. Jo només puc afegir que potser això de la cultura funciona com les comarques, que tal com hi ha Alt i Baix Camp, Alt i Baix Penedès o Alt i Baix Empordà, també hi ha Alta i Baixa Cultura, amb les seves capitals, els seus Consells Culturals i les seves corresponents partides pressupostàries, doncs suposo que això de compartimentar el món per alçades deu ser una més de les dèries de tota administració pública, que deu trobar que amb un sol Camp, un sol Penedès, un sol Empordà o una sola Cultura no n'hi ha prou.

Futatabime no chansu

El vint-i-sis de desembre de mil nou-cents noranta-dos vaig veure The innocents, de Jack Clayton, adaptació cinematogràfica de la novel·la de Henry James, Un altre pas de rosca, amb guió de Truman Capote. I encara avui, divuit de desembre de dos mil setze, recordo l'entusiasme amb què vaig sortir de la sala de la Filmoteca, per aquells temps ubicada a la Travessera de Gràcia, i com empès pel record de la pel·lícula de Clayton, l'any mil nou-cents noranta-nou vaig comprar l'edició que de la novel·la va fer Quaderns Crema amb traducció de Jordi Larios, amb la certesa que si la novel·la havia estat editada pel senyor Vallcorba la seva lectura no em seria pas sobrera. Però la lectura no va reeixir, i al cap de pocs dies vaig abandonar el llibre, que vaig desar en el prestatge corresponent, a l'espera que la meva capacitat lectora millorés i en un futur indeterminat pogués jo gaudir de la novel·la, amb el benentès que la qualitat de l'obra de James em quedava fora de qualsevol dubte, altrament no hagués estat editada per Quaderns Crema. Calia, doncs, fer paciència i esperar circumstàncies més favorables, tal com se m'ha esdevingut amb altres llibres, fins i tot amb el Jacob von Gunten de Walser, que han hagut d'esperar el moment en què jo estigués preparat per entomar la seva lectura.

I el moment, tal vegada, ja és arribat. Tot just acabada Els europeus amb gran satisfacció, és potser el torn, vint-i-quatre anys després, de donar una segona oportunitat al malson gòtic de Henry James, Un altre pas de rosca.

Kyō no yume

Avui he somniat amb un escamot d'homes ardits que es trobava encerclat en una posició que feia de mal defensar. Però l'ardit escamot somniat, encara que molt inferior en nombre als seus encercladors, mal equipat i esgotat per una llarga fugida, no defallia pas i encarava amb una certa joia i foll entusiasme la inevitable batussa. I així, un cop el combat ha començat, i ja fos pel foll entusiasme de l'ardit escamot somniat o per la abúlica malaptesa de qui es creu massa superior, l'ardit escamot somniat feia xixines dels encercladors que, onada rere onada, provaven de prendre la posició defensada. No cal dir que jo mateix era qui comandava l'ardit escamot somniat, i que sota el meu guiatge s'hi comptaven amics, coneguts i saludats, comportant-se tots ells amb exemplar i valerosa predisposició. Tot i això, el setge encara no havia estat trencat quan he estat despertat per una ma estimada, i encara que he m'he permès uns pocs minuts de mandres al llit, no he arribat a escatir a sant de què somniava jo semblant bestiesa, si no és, és clar, per així poder escriure que avui he somniat amb un escamot d'homes ardits que es trobava encerclat en una posició que feia de mal defensar.

Watashi wa haiyū o suki desu ka

Jo creia ser de l'opinió que calia honorar als autors i prescindir dels intèrprets. Que davant d'una obra amb tots els ets i uts, qualsevol aproximació no era més que un barroer intent d'abastar l'inabastable, i d'aquí, potser, la indiferència que em provocava la figura de l'actor, no més que el necessari i sovint enutjós egòlatra que calia suportar per tal de poder posar en escena al Shakespeare o Wagner de torn.

Però primer va ser Placido Domingo interpretant el paper de Siegmund al primer acte de La Walkyria, i aquests darrers anys de tetralogia na Irene Theorin donant vida a Brunilda, els que m'han fet adonar que, un cop més, anava jo ben errat. I és que més enllà de la seva prodigiosa veu, na Irene Theorin ha fet créixer el personatge de Brunilda fins a fer-lo arribar a uns límits per mi inimaginables, convertint-lo en el més principal dels personatges de l'Anell, per davant de xitxarel·los i milhomes, de tal manera que la descoberta d'aquesta nova Brunilda m'ha fet replantejar el sentit que jo donava a tota la tetralogia, a tot plegat.

I certament que la majoria d'actors no deuen ser més que els necessaris però sovint enutjosos egòlatres que cal suportar per tal de poder posar en escena al Shakespeare o Wagner de torn, però així com el pas del temps ens allibera de tota la patuleia d'autors de pa sucat amb oli i ens ofereix, tan sols, aquells l'obra dels quals ha pogut superar la censura de tan inclement jutge, tota la caterva d'actors ens són inevitablement contemporanis. Cal dons, un cop més, provar de destriar el gra de la palla i aplaudir sense reserves a aquells pocs escollits capaços de fer arribar als seus personatges més enllà d'on els van fer arribar els seus honorables autors. I, com a torna, tractar amb la deguda indiferència a tots aquells que, sense ser-ho, es fan dir actors.

Electra-chan no otōto-san

Així com Antígona té una germana, Ismene, també Electra té una germana, Chrysothemis (si més no segons la versió d'Hugo von Hofmannsthal). I així com Ismene vol oblidar els torts rebuts i viure la seva vida de dona, també Chrysothemis vol oblidar els torts rebuts i viure la seva vida de dona, ésser prenyada i infantar fills d'amples espatlles i llarga crinera. I així com Antígona fa oïdes sordes a les potser encertades o potser errades paraules d'Ismene (ara no hi entraré), també Electra fa oïdes sordes a les paraules de Chrysothemis. I així com Antígona gosa desobeir al poder establert i obeir les dites lleis eternes dels Déus (potser no més que el propi caprici), també Electra gosa desobeir al poder establert i obeir les dites lleis eternes dels Déus (potser no més que el propi caprici). I així com Antígona sembla assolir allò que deia voler assolir, donar sepultura al germà mort, Electra també sembla assolir allò que deia voler assolir, donar mort a la pròpia mare. I així com Antígona paga amb la vida la gosadia dels seus fets, Electra encara té l'oportunitat de viure la seva vida de dona, ésser prenyada i infantar fills d'amples espatlles i llarga crinera, Medont i Estrofi, segons diuen.

Jiometori no kami

Si bé és cert que de ben xicotet vaig perdre la fe en Déu nostre Senyor, i poc temps després vaig perdre la fe en tot déu, darrerament el meu ateisme manca cada cop més de convicció. Serà cosa d'anar fent anys, però la imatge d'un univers farcit de pedres que van voltant segons unes òrbites bellament establertes, però sense cap intel·ligència que hi posi ordre, em destarota. De moment, però, el meu ateisme continua vigent, encara que quan camino apressat d'aquí cap allà o d'allà cap aquí, el meu magí es complau en joguinejar amb la idea d'una mena de déu geòmetra. Un déu que completament alié als quefers de la humana existència i ignorant de tota moral, endreça l'univers a cop d'axiomes, teoremes i equacions. Enmig d'aital perfecció, els humans no seríem més que una mena de gra al cul, de minúscul gra al cul, que potser algun dia, si continuem amb aquesta dèria nostre de voler-ho saber i entendre tot, acabarem despertant l'enuig, la curiositat o la benvolença d'aquest déu geòmetra. Però fins que el moment no sigui arribat, si és que mai arriba, els Elements d'Euclides deuen ser el més semblant a un catecisme que mai hauré llegit, i el seu cinquè postulat tot un acte de fe.

I Euclides, és clar, un profeta.

Shinbun o yomimasu ka

Des de que tinc ús d'una certa raó, creia jo ser de l'opinió que llegir diaris era una bestiesa com una casa de pagès. No negava pas que els fulls dels diaris poguessin tenir una certa utilitat, com ara la d'embolicar entrepans, fer un camí de fulls per sobre d'un terra humit, protegir el sobre d'una taula a l'hora de fer treballs manuals, folrar un llibre o encendre un foc. Però llegir-los? quina bestiesa. I per reafirmar-me en la meva opinió tenia jo diversos i variats arguments, com ara les presses amb que es fan els diaris, la manca d'independència dels seus redactors, la confusió entre informació, opinió i publicitat, la ineptitud dels seus articulistes i mil nicieses més. Però com l'excés d'arguments no és més que la pitjor manera de dissimular la falta d'un argument ferm i definitiu, haig de reconèixer que estava jo equivocat, de mig a mig. Els diaris, si més no alguns, són una lectura excel·lent. És, només qüestió de paciència, no deixar-se endur per la novetat, i repassar la premsa de fa vuitanta anys. I si no em creuen, llegeixin, llegeixin els articles de Xammar o Pla a La Publicitat.

Watashi wa ki ga suki desu

M'agraden els arbres. Molt. M'agraden les seves capçades, els seus troncs i les seves arrels. També m'agraden les seves fulles i la seva escorça. M'agrada el seu tacte i la seva olor. M'agrada la remor de les seves fulles quan són sacsades pel vent i el cruixir de la seva decadència. M'agraden els perennes i els caducifolis, els frondosos i les coníferes, els grossos i els menuts, els joves i els vells, els vius i els morts. M'agraden tant les xicrandes com les tipuanes, però també els lledoners, les alzines, els faigs, els roures, els plàtans, els castanyers, els til·lers, les sequoies i els bedolls, fins i tot les figueres. M'agraden en temps de primavera, d'estiu, de tardor o d'hivern. M'agraden arrenglerats als carrers o lliurement emplaçats en un coster. M'agraden barrejats o en monocultiu, m'agraden amb fulla o nus, de prop o de lluny, d'un en un o de molts en molts. I m'agraden de viu en viu, molt, però també recordats, fotografiats, dibuixats o pintats. Però com potser m'agraden més, si més no avui, és filmats per Tarkovski a La infància d'Ivan.

Kochira wa Ishiguro-san no atarashī hon desu

Kazuo Ishiguro (Nagasaki, Japó, 1954) viu a Gran Bretanya des de 1960. Format a les universitats de Kent i d'East Anglia,l la seva obra ha sigut traduïda a més de quaranta idiomes. En català fins ara s'han publicat les seves novel·les Quan érem orfes i No em deixis mai, i els relats de Nocturns. Va guanyar el Premi Booker amb El que queda del dia, duta al cinema per James Ivory. És oficial de l'Ordre de l'Imperi Britànic i cavaller de l'Ordre de les Arts i de les Lletres francès.

És la de més amunt la lamentable nota biogràfica que acompanya la traducció al català de la darrera novel·la d'Ishiguro, El gegant enterrat, publicada per l'editorial Anagrama, que té la seu al número cinquanta-vuit del carrer Pedró de la Creu, a la ciutat de Barcelona, tot just al costat de la que fou seu d'Edicions 62 fins fa cosa de tres anys, carrer Pedró de la Creu seixanta-dos, i que l'any mil nou-cents noranta-quatre publicà El que queda del dia i el mil nou-cents noranta-set Els inconsolables. A més, Documenta Balear publicà Una pàl·lida vista dels turons l'any mil nou-cents noranta-nou.

Dades, totes elles, perfectament negligibles tant pel redactor de notes biogràfiques d'Anagrama com pel seu hipotètic i probablement inexistent corrector, que amb la seva desídia i poca traça potser demostren que més que editors, els senyors d'Anagrama només són fabricants de llibres.

Zweig-san no hon o yonde imasu (III)

Recordo amb un cert enyor el temps en què la lectura d'Zweig m'era plaent. El temps en què tot i la seva evident murrieria a l'hora de manipular al lector a cor que vols, les pàgines d'Zweig em lliscaven amb promptitud i joia d'entre els dits. Ara ja no. Ara Zweig se'm fa previsible i massa arterós, i el que abans em semblava una exemplar agilitat narrativa ara em sembla no més que un inacabable rastellera d'obvietats repetides una i mil vegades amb l'únic objectiu de convencer al lector dels sempre lloables punts de vista de l'autor. Sens dubte exagero, doncs prou em plau exagerar, però, malauradament, els llibres d'Zweig em cauen de les mans, talment algun mal em privés de fermesa a l'hora de subjectar-los. La cosa va començar amb Els prodigis de la vida, va continuar amb El món de 1914 i L'embriaguesa de la metamorfosi, i aquests dies se'm torna a fer palesa amb Petita crònica, doncs crec que em falta el necessari entusiasme que la lectura d'Zweig demanda.

Yashin o motte imasu ka

Tenia vint anys i patia d'aspiracions, escriu Kipling al començament de La millor història del món, on la veu narradora es complau en presentar al lector a un treballador de banca que aspira a fer-se un nom immortal, a escriure alguna cosa realment gran. I si bé en un primer moment la frase de Kipling m'ha resultat d'allò més llaminera, doncs que lluït que resulta dir que algú pateix d'aspiracions, al cap de no poca estona m'he dit que no, que només faltaria que algú de vint anys no tingués (no patís) aspiracions. Que algú que disposa d'un cos jove i sa, que algú que encara no ha fet una coneixença íntima amb el dolor, que encara no deu haver llegit pràcticament res, algú que, en definitiva, és un ignorant com una casa de pagès, un imbècil barbamec i mal·leable, un menyspreable bufanúvols de pa sucat amb oli... només faltaria que semblant xitxarel·lo no tingués aspiracions, ni que sigui la de fer-se un nom immortal, la d'escriure alguna cosa realment gran, doncs bé cal molta saviesa per no aspirar a res, molta fortalesa per guarir-se de tota aspiració.

O és que, tal vegada, vostès ja no aspiren a res?

Sore wa dono yō ni suru koto ga dekimasu ka

Renunciation -- is the Choosing

Against itself --

Itself to justify

Unto itself --

Com pot ser, em demano repetidament aquests darrers dies, que quatre versos escrits farà cosa de cent cinquanta anys en una llengua que m'és aliena, escrits per algú que visqué unes circumstàncies del tot diferents a les meves pròpies circumstàncies, allà lluny, a l'altra banda de l'oceà, a Massachusetts, amb qui ben poques lectures tinc compartides... com pot ser, em demano, doncs, que quatre versos, els quatre versos de més amunt, em provoquin el gros trasbals que em provoquen, talment la seva autora em conegués molt millor del que, afortunadament, mai m'arribaré a conèixer jo mateix.

Ban-gohan no mae

Abans no sigui l'hora de passar al menjador faig temps en una de les butaques de la sala, on m'embadoco amb la contemplació de les capçades dels pollancres que es veuen rere els grossos finestrals. Mancades de clorofila, carotenoides i antocianines, les capçades no només vesteixen els colors propis de la tardor, sinó que sota la discreta i horitzontal llum del capvespre em resulten especialment plaents. Tan plaents que m'oblido de tot allò que m'envolta i només paro atenció al fer i desfer de les seves fulles, talment no em trobés jo envoltat de coneguts que potser em parlen. Però de cop sobte una mà em tusta l'espatlla dreta i em veig obligat a tombar-me i alçar-me, a respondre qualque bestiesa a allò que se'm demana i a encaixar les mans que se m'ofereixen. Un cop, però, complerts els sempre enutjosos tràmits socials, sec de nou i torno a tombar-me cap els pollancres, només que, ai las, el moment ja és passat. Ara la llum és somorta, més pròpia del vespre que del capvespre, i les capçades ja no són més que unes taques fosques i planes mancades de tota subtilesa, no més que unes tristes ombres d'allò que fins fa un moment eren.

I és just aleshores, abans no sigui l'hora de passar al menjador, fent temps en una de les butaques de la sala, que sento, per uns moments, la dolorosa punyida de qui veu com el temps se li escola d'entre els dits.

Kanōsei ga arimasu

I dwell in Possibility –

Així comença Dickinson un dels seus poemes, el quatre-cents seixanta-sis segons la numeració establerta per l'edició de Franklin de mil nou-cents noranta-vuit, el sis-cents cinquanta set segons l'edició de Johnson de mil nou-cents seixanta. Poema on sembla haver-hi consens que Dickinson fa un cert elogi de la poesia, forma d'expressió que li dóna una llibertat que no sap o no vol trobar en la prosa, que se li fa rígida i asfixiant. Però a mi, que no he escrit mai un vers que no faci riure, el començament de Dickinson em serveix per verbalitzar allò que crec intuir de fa temps, que l'única llibertat de que crec disposar és la que em dóna l'ús que faig de llenguatge, talment només aquells que excel·leixin en l'ús de la paraula podran albirar, ni que sigui de lluny, allò que acostumem a anomenar llibertat.

O, el que potser ve a ser el mateix, els límits del meu llenguatge són els límits del meu món, segons sembla que escrigué Wittgenstein.

Dare ga watashi o hihan aete shimasu ka

Avui he somniat que de manera pública i ostentosa hom gosava fer-me retret de la prosa que gasto. En el somni veia jo la imatge d'un paredat amb l'arrebossat bufat i fet malbé, on amb pintura negre hom havia escrit sentències que criticaven algunes de les formes d'expressió que em són més característiques. Sentències que, en haver ja oblidat els detalls concrets del somni, ara no puc jo esmentar i que sens dubte poc importen. El que sí recordo és com, aquell que dins el somni em representava, entomava la crítica i començava a revisar tot el que fins a dia d'avui es troba aquí escrit, mil dues-centes quaranta-cinc entrades que potser no són poques i tal vegada masses, segons els criteris que el paredat expressava.

Sigui com sigui m'he despertat enutjat, però no pas per la crítica, només faltaria, sinó per la falta de tremp d'aquell que en el somni em representava, doncs el mínim que es mereixia l'admirable insensat que gosava criticar-me és el gros honor acabar amb la testa esberlada, les dents esmicolades i el ventre esbudellat.

Doko ni ikitai desu ka (II)

Seguint el que diuen que va dir Plutarc, jo creia ser de l'opinió que la conversa ens feia àgils, l'escriptura precisos i la lectura complerts, amb el benentès, és clar, que el complerts no era més que una mostra de bona voluntat.

Però ha estat l'esparsa lectura d'aquests darrers dies, uns pocs poemes d'Emily Dickinson espigolats d'ací i d'allà, la que m'ha fet veure que l'escriptura, si més no l'escriptura que aspira a esdevenir allò que hom acostuma a anomenar literatura, supera de llarg la precisió esmentada per Plutarc (un historiador, és a dir, un científic, no més que una persona endreçada) i va molt més enllà de l'exacta i precisa transcripció del pensament de l'autor de torn, essent potser la vague indefinició d'aquest més enllà allò que fa que la literatura sigui alguna cosa més que un manual d'instruccions. O és que prop de tres mil anys desprès continuem escoltant els cants de la Ilíada per conèixer el precís pensament del seu inexistent autor?

Watashi wa arukimasu ga suki desu

Gràcies a l'aparell per comunicar-me oralment a distància que tot el dia tragino amunt i avall, he pogut quantificar allò que ja sabia, que camino força, fins a una mitjana de tretze mil passes diàries, prop de deu quilòmetres. Per poc que pugui faig a peu qualsevol desplaçament que hagi de fer dins la ciutat, avinentesa que, a més, acostuma a suposar-me un estalvi de temps, en ser les meves cames llargues i els meus peus lleugers. Només a tall d'exemple esmentar que el recorregut de casa a l'escola dels menuts em significa prop de mitja hora en transport públic i menys de vint minuts caminant a pas viu. L'ús del vehicle a motor que conservem al subsòl de la ciutat ni me'l plantejo, en ser-me com m'és del tot desagradable la seva conducció.

Aquesta irrellevant dada ve o no al cas per una avinentesa curiosa: tots els moments de felicitat viscuda que recordo se m'han esdevingut caminant, ja fos sol o en companyia, apressat o desvagat, per carrers urbans o corriols silvestres, en catalana o forana terra, de dia o de nit, així o aixà... de tal manera que tot allò que crec enyorar va acompanyat del moviment propi de qui camina. Tal vegada afavoreix el caminar la dita felicitat? o és, només, que en passar tantes estones caminant és fàcil que la dita felicitat em trobi en moviment? o és la memòria allò que afavoreix el caminar, talment les felicitats estàtiques em fugissin del pensament?

Irrellevant qüestió, doncs sigui quina sigui la resposta jo no canviaré pas els meus hàbits, i ara mateix, un cop deixi d'escriure bestieses, m'apressaré a anar caminant cap allà on sigui que em toqui anar.

Taiseki-mono ni imasu ka

Són els tarters indrets de coneguda i reconeguda inestabilitat. Ja siguin grans praderies de roca, amuntegaments de pedra més menuda o esteses de sorra fina, davallar per la seva superficie exigeix la renúncia al miratge de l'equilibri, deixar-se anar, i tenir cura que un excés d'inercia no ens aboqui al desastre. Talment viure, on l'equilibri no és més que un bell miratge, i on un excés d'inèrcia ens pot fer caure per qualsevol estimball. Cal, doncs, triar: viure plàcidament la il·lusió que tot resta sota control i qui dia passa any empeny, o llençar-se de cap amb l'esperança que la inevitable patacada trigui en arribar. Jo, és clar, poc amic com sóc de realitats i patacs, trio la placidesa de la il·lusió, que em plau més, molt més, que no pas la incomoditat d'anar topant de cap en una i altra soca. Només lamentar, o no, que les circumstàncies que m'envolten facin oïdes sordes al meu desig, talment per grat o per força m'hagués tocat viure en el més bellugadís dels tarters, si se'm permet, un cop més, la grossa i injusta exageració.

I ja per acabar, i encara que no vingui a to, o potser sí, quatre sensacionals versos de l'Emily Dickinson que em recorden tot allò que m'estimaria més no recordar:

Renunciation -- is the Choosing

Against itself --

Itself to justify

Unto itself --

Kinō eiga o mimashita (IX)

Atesa la dificultat de rodar en interiors amb solvència, i atesa també la densitat de les paraules dites, em temia una d'aquelles pel·lícules tan abundoses on tot es diáleg i direcció d'actors. Una d'aquelles pel·lícules on, talment les molt lamentables sèries que darrerament són tan celebrades arreu, és menysté allò que de més propi té el cinema, la imatge en moviment. No és el cas. I és ja amb la primera escena, on se'ns presenta un grup de noies que amatents escolten les paraules de la directora de la institució educativa que les acull, que ens podem adonar de l'excel·lència narrativa de Davies. Excel·lència que a partir de tres recursos sàviament utilitzats (il·luminació, composició i moviment), acompanya amb discreció i una certa invisibilitat a una esplèndida Cynthia Nixon en el seu paper de Emily Dickinson. I és que talment el Dreyer potser inspirat per Hammershøi, Davies sap desaparèixer essent, però, sempre present, com es pot comprovar en mitja dotzena de seqüències memorables, d'aquelles que donen sentit a tota una vida. No pas a la de Davies, que prou sentit ja en deu tenir, sinó a la meva.

Bungaku (II)

Que la literatura és anterior a l'escriptura és d'una evidència que no admet discussió. Molt abans que fossin fixats per escrits, els grans poemes èpics de l'antigor ja eren dits i escoltats per innúmers analfabets que ni tan sols sospitaven la possible existència de quelcom anomenat escriptura. I no obstant això, són o no són literatura l'Epopeia de Guilgameix, la Il·líada o l'Odissea? per esmentar només les mostres de poesia arcaica que a qui això escriu li són conegudes.

Com és possible, doncs, que els doctes membres del docte Institut defineixen literatura com a art d’escriure i de llegir, coneixement de tot el que ha estat escrit, o bé activitat que, per mitjà de l’escriptura, es proposa més un fi estètic que no pas didàctic, quan l'escriptura no seria més que una eina posada al servei d'allò que li és anterior. Com és possible semblant confusió, aital disbarat, tan grossa estupidesa?

Voluntat d'excel·lència en l'ús del llenguatge, goso jo ara afirmar que és la literatura, amb el benentès, és clar, que d'aquí a cinc segons puc gosar afirmar qualsevol altre bestiesa.

Watashi wa Sanders-san no hon o yonde imasu

És això, un llibre: un intent fallit que, encara que fracassi, és sincer, treballat i purgat de tota la falsedat que hagi pogut treure-li, amb les destreses limitades que té, i que gràcies a això està imbuït d'una mena de puresa, escriu George Saunders al pròleg de Secessiolàndia pel pedregar, segons traducció de l'omnipresent Yannick Garcia.

I és precisament el pròleg de Saunders el que em fa pensar en l'existència d'un nou genere literari, tal vegada el desè o l'onzè, que es correspondria amb el de les novel·les que pretenen alliçonar al lector sobre la millor manera d'escriure una novel·la. Sí, ho sé, el pròleg d'un recull de relats no és ben bé una novel·la, però això, convindran amb mi, no té la més mínima importància. Sobretot si considerem que l'obra fundacional del gènere bé podria ser el recull aquell de Cartes a un jove poeta de Rilke, que tampoc és que sigui ben bé una novel·la, o els deu consells per a escriure relats de Cortazar, els dotze de Bolaño o els setze de Borges, que per la seva extensió i síntesis més aviat semblarien llistes de la compra. Però tot això importa ben poc al costat de l'absurda però sempre llaminera embriaguesa que em pren cada cop que ensumo la possibilitat d'establir la universalitat d'un nou gènere literari, com en aquest cas, el desè o l'onzè, que es correspondria amb el de les novel·les que pretenen alliçonar al lector sobre la millor manera d'escriure una novel·la, sens dubte el gènere més fantasiós de tots.

Akusento

En acabar jo els estudis d'arquitectura la normativa de l'edificació estava recollida en les conegudes com NBE, això és, Normas Básicas de la Edificación. Amb uns quants anys de pràctica professional, i un cop ja començava a tenir per la mà aquest marc normatiu, el dos mil sis va entrar en vigor el dit CTE, això és, el Código Técnico de la Edificación, que derogava tot el marc normatiu anterior i instaurava unes noves i demencials regles del joc. Per fer-ho més entretingut, d'aleshores ençà hi ha hagut fins a cinc modificacions puntuals del dit CTE, de tal manera que el coneixement que hom pugui tenir de la normativa esdevé un niu de paranys on tota certesa no és més que un error i ni tan sols les beceroles són de fiar. D'aquesta guisa cal anar-ho consultant tot, dia sí dia també, no fos cas que un cop gastats un parell de milions d'euros en la construcció d'un edifici, resulti que un tram d'escala té una alçada de dos metres i mig, enlloc dels dos metres vint-i-cinc centímetres que recull la darrera versió de la norma, i el buròcrata de torn et denegui la llicència d'activitats, el client et demandi i un jutge et condemni. Després hi ha la normativa autonòmica, en aquest cas de la Generalitat, on per no allargar-me massa només esmentaré el Decret d'Habitabilitat que regula les condicions mínimes d'habitabilitat dels habitatges, i que, des de la primera formulació el mil nou-cents vuitanta-tres, ha sofert no menys de cinc modificacions. I si hom té la grossa dissort de redactar un projecte dins l'àmbit regulat per la Normativa Urbanística Metropolitana, haurà de bregar amb les dites Normes Urbanístiques del Pla General Metropolità i les Ordenances Metropolitanes d'Edificació, un garbuix caòtic i farcit d'innúmeres modificacions i afegits, de tal manera que ni els propis tècnics municipals que han d'atorgar les corresponents llicències d'edificació són capaços de respondre amb una certa claredat i coherència a les qüestions que un sofert redactor d'un projecte els pot arribar a formular. Finalment, tot resta adobat pel fet poc llaminer que tots tres nivells normatius, estatal, autonòmic i local, sovint acaben regulant un mateix aspecte des de punts de vista prou dispars com per oferir uns resultats no sempre coincidents i sovint contradictoris. I si l'obra és de promoció pública, a tot plegat caldrà afegir el corresponent Plec de Condicions de l'administració de torn, no fos cas que algú es quedés sense dir la seva.

I ara resulta que una colla de bufanúvols desvagats, un saltataulells capriciosos, uns estiracordetes de pa sucat amb oli que es fan trampes al solitari i es fan dir professionals de la llengua, rondinen perquè els hi han suprimits cent-trenta-sis accents gràfics dits diacrítics i ara s'hauran de tornar a estudiar la llista. Au va.