Osorubeki taitoru desu

I és potser per precipitació, o per aquell costum meu tan humà de no llegir mai el que hi es escrit, sinó el que jo crec que hi és escrit, que en topar per atzar amb una imatge de la portada del llibre de Yannick Garcia, La nostra vida vertical, jo llegeixo La nostra dita veritat. 

I encara que no he llegit ni crec que arribi a llegir mai cap dels relats que formen part de l'esmentat llibre, en tenir com tinc el costum de llegir només autors difunts, i en ser com sóc una persona de costums, i en ser com és en Yannick Garcia molt més jove que no pas jo, avinentesa que fa poc probable una meva lectura futura, en no desitjar-li jo un traspàs prematur al senyor Garcia, i, en conseqüència, no poder jutjar la idoneïtat del títol del seu recull de relats (i ara agafo aire), no puc més que trobar que es tracte d'un títol prou llaminer, encara que ja em disculparan si em deixo seduir per la meva versió, La nostra dita veritat, que, convindran amb mi, més enllà de l'enuig en l'ús d'aquest plural tan de moda en aquest present que m'ha tocat viure, resulta un títol sensacional per explicar qualsevol cosa que hom cregui convenient explicar.

Kōho-sha

Amb la cosa aquesta del mobile, em ve el record d'una certa fotografia presa durant la campanya electoral de les eleccions municipals de l'any dos mil set, on es veu a una emmascarada Ada Colau fent-se seu un míting electoral aliè. I més enllà del curiós abillament de super-heroïna groga que lluïa l'ara alcaldessa de la ciutat, o de la seva graciosa i excessiva loquacitat, o de l'equivocat i incert missatge que porta escrit en un cartró groc, o de com el temps i l'interès mutu han acabat per ajuntar als que només separaven les aparences... el que més em crida l'atenció de la imatge és la mirada de suficiència que l'aleshores candidata d'Iniciativa per Catalunya Verds Esquerra Unida i Alternativa (que aviat es dit), Imma Mayol, adreçava a la jove Colau, talment no donés ni cinc cèntims per la histriònica aspirant.

I mi-ta-la ara, na Colau, mi-ta-la, talment Anne Baxter a All about Eve.

Watashi wa daigaku no kyouyu ga suki dewa arimasen

D'entre tots els gèneres literaris és potser el més menyspreable i prescindible aquell que malda per establir una complerta, precisa i definitiva taxonomia d'allò que hom es complau en anomenar literatura. Menyspreable i prescindible no pas per la inabastabilitat dels seus objectius, avinentesa potser lloable, sinó per la mesquina mesquinesa d'aquest objectius, talment escatir de manera precisa i suposadament objectiva les diferències entre allò anomenat prosa i allò anomenat vers, entre allò anomenat novel·la i allò anomenat relat, entre allò anomenat naturalista i allò anomenat simbolista, entre allò anomenat alexandrí de dos hemistiquis i allò anomenat alexandrí de tres hemistiquis, entre allò anomenat realisme màgic i allò anomenat realisme social, o, en definitiva, entre això i allò, tingués el més mínim interès.

És per tot allò exposat en el paràgraf anterior que em prenc la imperdonable indelicadesa d'establir, a mode d'axioma que hauria de regir el capteniment de qualsevol persona com cal, l'absoluta prohibició no només de llegir cap paper escrit per un professor universitari, subgènere de la dita raça humana greument afectat per l'anomenat Síndrome del Taxonomista Omnipresent (Hobs, X. L., 1547. Težina slame. Zagreb: Pocket. ISBN 9531620008), sinó d'establir qualsevol tipus de contacte, ni que sigui visual, amb ningú que sigui, hagi estat o vulgui esdevenir, professor universitari.

Kannen ron

L'idealisme m'encalça. Sempre, en tot moment i en tota circumstància. Jo ja corro, ja provo d'escapolir-me, d'apressar el pas cames ajudeu-me o de fer veure que vaig cap on no vaig. Però sempre el tinc a frec, xiuxiuejant-me paraules ardides, oferint-me tot allò que crec voler desitjar, insistint en que tot és possible, que cap renúncia és necessària, que es pot fer tabula rasa de tot i tornar a començar, que un altre món no només és possible, sinó, fins i tot, desitjable. I si fos cert? m'acabo demanant de vegades. I tant que ho és, em respon aleshores ell, el món respon tot ell a una única i bella idea, que jo t'ofereixo a canvi de no res, pren-la, si us plau, pren-la! m'insisteix. Però quina idea? li demano ja quasi retut. Això tant és, la que sigui, la que més et plagui, però n'ha de ser una, només una, i un cop te l'hagis feta teva, viure et serà net i clar, per sempre més o, si més no, fins al dia que els equivocats et cremin.

Kusottare

S'acostuma a dir que la llengua catalana no és feta per l'insult, que la llengua catalana és mancada de formes prou expressives com per anihilar amb el verb, per ferir amb incivilitat i grolleria, per esllomar amb paraules. Però aquesta és una afirmació inexacta, doncs no és pas la llengua qui falla, sinó el parlant, d'habitud un català, això és, una persona poruga i prudent que mai no gosarà aixecar la veu, no fos cas que destorbés. S'imaginen vostès a un mascle afroamericà de pell tatuada, musculatura hipertrofiada i fundes d'or a les dents, revòlver a la cintura i punxó a la butxaca, comportant-se a la catalana manera? No pas, impossible, del tot. Només quan es mastega l'odi, quan la mirada espedaça i els punys són a punt, la paraula pot ser feridora. Altrament, tot serà anar enfilant arcaismes servint-se de la verbositat del capità Haddock, d'aquells nyèbits de catracòlics del mal rellamp que tan agraden al meu petit.

Chotto matte kudasai (VI)

Em plau esperar. Restar inactiu per si de cas allò que tal vegada s'ha d'esdevenir s'esdevé o no. Esperar potser a un conegut que fa salat, o esperar tanda a la cua del peix, a la sala d'espera d'alguna eminència, a l'andana d'una estació, a la porta d'una escola, al carrer, on sigui. Esperar i deixar passar el temps, demorant tot allò que vés a saber si s'esdevindrà o no.

Esperar, gros i solitari delit, grossa i delitosa satisfacció. Ni que sigui esperar un u d'octubre al carrer Gran l'arribada d'uns bàrbars que al final no comparegueren. O esperar un deu o un vint-i-set d'octubre envoltat de desconeguts a que res no s'esdevingui. O un trenta de gener a que un cert hom sigui ungit. O esperar, ves a saber què, fins desesperar.

Watashi wa onna no hito desu ka

Crec que sempre havia estat jo molt segur de ser un home, vull dir un mascle. Primer un nen, després un jove, ara un home, d'aquí poc un vell. La prova evident de la meva condició era que vaig néixer amb penis, i bé es diu que els mascles tenim penis però les femelles no. Després, amb els anys, altres proves físiques semblaven corroborar aquesta primera impressió, com ara la manca de desenvolupament dels meus pits, l'evident creixement de pel a les meves galtes, o la meva capacitat ejaculatòria. A més, hi havia el reconeixement social, doncs des de la família més propera fins als saludats més esporàdics, tothom m'ha pres sempre per un mascle. I una altra aparent evidència, encara que irrellevant, doncs bé podria jo ser lesbiana, és que més aviat em sento físicament atret per aquelles que hom identifica com a dones.

Però de la lectura de la notícia aquesta on s'explica que als homes els hi plau menjar amb grollera golafreria el contingut de les bosses d'snacks, però que en canvi les dones semblen preferir unes formes més polides, crec que puc concloure que anava jo equivocat i que, en la dita realitat, sóc una dona.

Soredewa watashi wa kyū-sai deshita

Caso Scala libertad, recordo haver llegit per tot arreu, ja fa temps, quan tot just tenia jo nou anys. I també recordo haver vist a les notícies les imatges de l'incendi que va destruir l'edifici on s'emplaçava una sala de festes anomenada Scala. I encara recordo com en passar de tant en tant per davant del xamfrà del passeig de Sant Joan amb Consell de Cent, on era emplaçada l'esmentada sala, hom acostumava a comentar que allà hi havia hagut l'edifici de l'Scala. I també recordo com hom explicava amb moderada indignació que tot plegat no havia estat més que una pretext per detenir a uns quants anarquistes que sembla ser que feien nosa.

Però el que més recordo és com, passat un cert temps, ja no se'n va tornar a parlar mai més.

Eigakain ni ikitai desu

Sóc partidari de provar d'interpretar els somnis. Si més no, de provar d'interpretar els somnis en tant que sèrie de pensaments, d'imatges, d'emocions, que ocorren durant el son, en trobar com trobo que la llibertat del nostre pensament quan som mancats de consciència pot arribar a oferir-nos lectures de les nostres circumstàncies que d'habitud ignorem.

És potser per això que porto un parell de dies encaboriat amb la meva particular versió del curtmetratge de Polanski. De primer, vaig pensar que tan sols era una constatació de com d'enutjós m'és anar acompanyat al cinema, i d'aquí el gros armari, no més que el conegut que m'acompanyava, a qui havia de traginar amunt i avall. Però el conegut que m'acompanyava al somni és una persona de tracte agradable, formes corteses i tarannà discret, i encara que la serva còrpora és voluminosa, no trobo que la forma d'armari de fusta massissa de tec li escaigui. De fet, l'armari del somni em recordava a un dels armaris del rebedor de casa, on desem roba de llit i enutjoses eines de bricolatge.

I és que anys enrere, quan jo vivia lliure de responsabilitats vers terceres persones, tenia el costum d'anar cada dia a la Filmoteca, a més de visitar altres sales de cinema, de manera que, en un mes, podia jo visionar més de cinquanta llargmetratges. En canvi, ara, les actuals circumstàncies fan que tot just n'hi vegi dos o tres, nombre del tot insuficient, essent, doncs, el moble de fusta de tec no més que la representació de les meves actuals circumstàncies, aquelles que em posen mil i una traves a l'hora d'eixir de casa per anar al cinema. 

O ves a saber.

Hai shera wa mitai desu

Avui he somniat que em trobava a la sala gran de la Filmoteca en companyia d'un conegut i d'innúmers desconeguts per assistir a la projecció de High Sierra, de Raoul Walsh. Però, en començar la projecció, ni les imatges que veia es corresponien amb aquelles que recordo del film de Walsh, ni sortia Bogart per enlloc. Sorprès, potser decebut, certament irritat, m'he dit que em devia haver confós de sessió, circumstància no pas estranya en mi, encara menys en un somni, i he provat d'entomar amb estoicisme la confusió i gaudir del que fos que projectessin, que ha estat un recull de curiosos curtmetratges que feien paròdia d'algunes pel·lícules que m'eren conegudes i que ja no recordo.

I ja de camí cap a casa, als Ferrocarrils, m'he vist amb l'enutjosa obligació de carregar un gros armari de fusta massissa, que semblava ser que havia de retornar a l'estació del Putxet, on em va ser donat en recollir jo al conegut que m'acompanyava a la sala de projeccions. Curiosa avinentesa, sens dubte, aquesta de traginar un armari, però els somnis ja les tenen aquestes coses, com també tenen que en davallar al Putxet m'he trobat dalt d'un fort pendent enjardinat que també calia davallar, i ja prou, doncs arribats aquí m'he despertat.

I ha estat en despertar que tot ha començat a encaixar. El film de Walsh que tinc intenció de veure el proper dissabte deu, la por a no poder-hi anar, i un cert curt de Polanski, Dwaj ludzie z szafa, on dos homes traginen amunt i avall un gros armari, de tal manera que al somni no només assistia jo a la projecció de diversos curtmetratges, sinó que jo mateix en protagonitzava un, si se'm permet la immodèstia de ser el protagonista dels meus propis somnis, allà on són narrats els meus anhels i neguits.

Supein-jin wa supein-jin desu

Davant de tot plegat potser fora útil recordar els fets del Cu-cut. Ja saben, l'acció d'aquell grup de militars espanyols que ofesos per un acudit publicat al setmanari satíric ¡Cu-cut!, atacaren i devastaren la redacció de l'esmentat setmanari i també la de La veu de Catalunya, que els hi devia venir de pas. I posats a recordar, potser no és sobrer recordar que les conseqüències de tot plegat foren el tancament del ¡Cu-cut! per ordre governamental, la celebració d'un acte de desgreuge a l'exèrcit, la suspensió de les garanties constitucionals a Barcelona i l'impuls de la Llei de Jurisdiccions, text legal que, a grans trets, permetia a l'exèrcit fer tot allò que més li plagués, no fos cas.

I és que fins i tot jo, que ja tragino força anys i lectures a les espatlles, de vegades acabo oblidant que els espanyols són precisament això, espanyols.

Mame o tabetai desu

Sovint crec saber el que vull. Si més no, crec saber el que vull en referència a tot allò que és accessori i irrellevant, com ara el tipus d'olives que més em plauen a l'hora de fer una amanida o el model de bota que m'és més còmode calçar. D'aquesta guisa, al llarg del dia acostumo a visitar nombrosos establiments dedicats a la venda al detall de productes d'alimentació, doncs encara no n'he trobat cap que tingui exactament tot allò que crec voler. Així els fruits secs els compro al mercat, la verdura en tres botigues diferents del carrer Astúries (excepció feta dels tomàquets, que els compro al carrer Muntaner). El peix també al mercat però els seitons al carrer Mandri, on també compro la xocolata, encara que no les galetes, que adquireixo en una quarta botiga del carrer Astúries, i així anar fent.

El que encara no he trobat és el lloc on comprar les faves conservades en oli. Darrerament les compro a una botiga nova del carrer Gran, però no em plau l'oli que fan servir, que no és extra verge. Al mercat, en canvi, si les he trobades conservades en oli d'oliva extra verge, però amb sucre afegit, avinentesa que em resulta intolerable. Així que, a cada nova botiga que visito, m'hi fixo sempre en els pots de faves, a veure si tinc sort. Però ca, o fan servir oli de girasol o afegeixen sal, o sucre, o acidulant, o les bullen en aigua i resulten farinoses.

I així vaig fent, dia rere dia, llegint amb cura l'etiquetatge dels pots de faves, per si de cas algun dia assoleixo tot allò que crec voler.

Fureru koto ga dekimasu ka

S'imaginen anar a un restaurant on no sigui permès de tastar el menjar? Un restaurant on les diferents menges puguin ser admirades, potser ensumades, però de cap de les maneres assaborides? Un restaurant on s'informi abastament dels ingredients i les tècniques utilitzats per la realització de cada plat, però on sigui del tot prohibit menjar res? Un restaurant on els cambrers, més que servir plats, vigilin amatents a que ningú no gosi dur-se un mos a la boca?

Doncs això és el que m'acostuma a passar a les exposicions d'escultura, quan m'haig de reprimir la necessitat de tocar i grapejar les obres exposades, de notar no només la fredor del coure o del marbre, l'escalfor de la fusta o la porositat de la ceràmica, sinó, també, els volums de cada peça, en ser com són les mans uns ulls excel·lents. I això és el que em va passar diumenge passat, al carrer diputació vorera mar, entre Rambla Catalunya i Balmes, a la casa Garriga Nogués, seu de la Fundació Mapfre, on s'exposen tot un seguit d'obres d'Auguste Rodin, molt bufones de veure totes elles, certament, però que no eren res, en no poder ser palpejades.

Futatsu no eiga o mimashita

És a la sala gran de la Filmoteca que veig The Deep Blue Sea, de Terence Davies, que després d'un cert desconcert inicial em fa pensar en el passat dia dos, quan a la mateixa sala de la Filmoteca vaig veure Gertrud. I és que com a Gertrud, al llargmetratge de Davies trobo una protagonista que abandona un acabalat, madur i no gaire estimat marit per cercar l'amor en la figura d'un imbècil que gasta menys anys, un músic fatxenda en el cas de Gertrud, un ex-pilot de la Royal Air Force en el de The Deep Blue Sea. 

Però el que em fa relacionar més ambdues pel·lícules és la fredor amb que els respectius directors diserten sobre tot això de l'amor. I si bé l'excés sentimental és quelcom que m'enutja, ja sigui dins o fora del cinema, tanta fredor em fa agafar una distància excessiva vers els fets narrats, essent aquest excés de distància el que potser m'allunyà d'ambdues pel·lícules, doncs als miops, l'excés de distància, ens destarota.

Deruta ni imasu

I és havent dinat, que en caminar a la babalà pels petits corriols que trobo al meu pas, resto admirat per tot allò que m'envolta, que no són més que camps d'arròs i algunes esparses i tronades construccions, a més de la ferralla d'uns vehicles abandonats. Però l'hora s'apropa al capvespre, la llum és baixa, el paisatge pla, tal com li correspon a un delta, i la meva predisposició excel·lent. De ben segur que el mateix lloc, al pic de la canícula, a ple sol, em semblaria hòrrid i tòrrid, inclement i despietat. Però ara, amb la llum que s'arrossega ran de terra, amb clarobscur per tot, i sense cap propòsit per les properes hores, l'indret on sóc em sembla una mena de paradís i jo mateix crec ser el més afortunat dels moridors. Talment el record que tinc d'un cert cop, també a hora baixa, enmig de les ruïnes de la ciutat aquella dels focis que s'establiren a l'antiga gola del Fluvià, quan podia contemplar jo la mar propera a través dels pins, agombolat per una llum horitzontal que tot ho perdonava.

Com de diferent seria això de viure, si els dies es limitessin a les hores del capvespre, quan el món físic no és més que el record d'allò que mai no va ser.

Shūkaku hito-tachi

Amb el seguit d'esdeveniments darrerament viscuts, hom ha pogut comprovar com la tercera estrofa del cant d'Els segadors ha estat finalment apresa per la multitud sediciosa. A mi, però, la versió habitual d'Els segadors, aquella reconeguda com a himne oficial per la llei 1/1993, de 25 de febrer, de l'himne nacional de Catalunya, no m'acaba de plaure. Prefereixo la molt més descriptiva versió documentada per Manuel Milà i Fontanals i Francesc Alió i Brea, segons la interpretació feta per Rafael Subirachs a Canet de mar un ja llunyà mil nou-cents setanta-sis. Versió que em vaig avesar a escoltar en una d'aquelles cintes d'àudio que les entitats d'estalvi acostumaven a regalar per nadal quan jo era un infant. Si més no, aquesta altra versió em permet, en versos del segle divuit, conèixer de primera mà les darreres novetats de tot allò que aquests dies s'esdevé i anticipar l'inevitable desenllaç.

Shuchō shimasu

Encara que no pas tota, sí que he tingut la gran sort de poder veure bona part de la filmografia de Dreyer que es conserva, des de la silent Prästänkan del mil nou-cents vint, fins a la sonora Gertrud del mil nou-cents seixanta-cinc. I és precisament Gertrud la pel·lícula de Dreyer que em resulta més inaccessible, doncs en cap dels tres cops que l'he vista he estat capaç de capir allò que, a parer de molts, fa de la darrera pel·lícula de Dreyer una obra excepcional. En altres obres seves sí que he restat trasbalsat per la narració, però no pas a Gertrud, on fins i tot he estat pres d'un cert desànim, i això que es tracta de l'adaptació d'una obra teatral de Hjalmar Söderberg, autor de qui he llegit dues novel·les amb gran, grandíssima, enorme satisfacció.

Què se m'escapa a Gertrud? no ho sé pas, encara, però aquesta tarda, a la Filmoteca, tindré una nova possibilitat de treure'n l'entrellat, amb el benentès que, de no reeixir, continuaré insistint tants cops com faci falta i em sigui possible.

Densha de yomimasu

Avui, per motius laborals del tot irrellevants, he anat i tornat d'Igualada en tren. Certament hagués pogut anar en cotxe, però he preferit fer ambdós desplaçaments en tren per així poder disposar de tres hores ben bones per llegir i estalviar-me l'enuig d'haver de conduir. I ha estat precisament en posar-me a llegir (La passejada, de Robert Walser) que m'ha vingut el record d'un altre viatge fet a Igualada fa cosa de setze anys. En aquella ocasió no es tractava d'un desplaçament fet per motius laborals, sinó per unes altres raons encara més irrellevants que, ves per on, van suposar la publicació d'un text per mi escrit on es comentaven quatre obvietats sobre els treballs de Ludwig Hilberseimer. El curiós del cas, però, no és que en aquell viatge també aprofités el desplaçament en tren per llegir, avinentesa habitual en mi, sinó que el llibre triat també fos de Walser, El quadern de Fritz Kocher, llibre que he regalat en més d'una ocasió per a estupefacció de la persona receptora del regal.

I tot plegat no serà més que una grossa casualitat, o no, però en adonar-me de la coincidència he pensat que bé podia jo escriure un text on es digués que avui, per motius laborals de tot irrellevants, he anat i tornat d'Igualada en tren.

Arukimasu, yomimasu, kakimasu

Més enllà de casualitats diverses o raons pràctiques que ho justifiquin o possibilitin, bé podria ser que la tria del primer volum a publicar per una nova editorial no fos un tema menor. Que Males Herbes encetés la seva col·lecció Distorsions amb Kurt Vonnegut, LaBreu La intrusa amb Dovlatov o, ja fa un fotimer d'anys, l'editorial Alpha la Bernat Metge amb Lucreci, bé és una manera de declarar unes certes intencions. Intencions que, en el cas de la novíssima Editorial Flâneur, són d'allò més lloables en haver començat com han començat amb un Walser potser breu però no pas menor, com és La passejada.

I en ser com és la intenció, segons recull el diccionari de l'Institut, la determinació de la voluntat amb vista a un fi, no puc més que concloure l'excel·lència de la determinació, la voluntat i el fi de qui sigui que hi hagi rere un nom tan ben triat.

Saikurisuto

Ja fa temps, pels volts de la passada primavera, un cert cop que em disposava jo a creuar el carrer Provença a l'alçada de Balmes, vaig ser envestit per una ciclista. L'incident, no més que un ensurt que només va provocar una interjecció malsonant de la ciclista cap a la meva persona que expressava enuig i irritació (joder!), i la meva corresponent i mesurada resposta (tinc verd!), potser es va deure a la suma de tres circumstàncies. Primera, l'habitual indiferència dels ciclistes vers les normes de circulació. Segona, el censurable costum de l'ajuntament d'implementar carrils-bici de doble sentit en carrers que d'habitud només tenen un sentit de circulació. I, tercera, el meu habitual embadocament.

I si bé la ciclista que ignora les normes de circulació hagués estat la responsable legal i penal dels danys que jo hagués pogut sofrir en cas d'haver-se produït danys. I l'ajuntament que projecta amb malaptesa l'espai públic i tolera la indiferència dels ciclistes ver les normes de circulació hagués pogut ser una mena de responsable moral, categoria difusa i del tot irrellevant. Només jo hagués estat el veritable responsable i afectat de l'incident, en ser només jo el responsable de les meves pròpies circumstàncies, en saber com sé que la ciutat és curulla de ciclistes que es belluguen a a babalà i és administrada per uns paràsits populistes de manifesta ineptitud. I si hagués jo mirat a banda a banda, tal com de vegades faig, res del que no es va esdevenir no s'hagués pogut esdevenir.

Uta o yomimasu ka

Sovint, en restar enlluernat per algun dels poemes del poemari que en aquells moments pugui jo tenir a les mans, ja sigui per la indubtable perícia versificadora que demostra el seu autor, o per la seva capacitat d'expressar amb colpidor sentiment allò que el capfica, o per la seva habilitat a l'hora de recollir un instant o, simplement, pel fet d'haver cregut trobar en un poema allò que jo mateix creia voler trobar, això és, la confirmació dels meus propis prejudicis... la resta del poemari em cau de les mans. I tant és que la resta de poemes siguin més que solvents, potser engrescadors, brillants, fins i tot excel·lents, en el cas que que l'excel·lència sigui una categoria aplicable a la poesia. Tant és, doncs, sigui com sigui, jo resto enlluernat, això és, ofuscat, incapaç de veure res que no sigui la llum que, sens dubte, més que il·luminar-me m'encega.

Naze kakimasu ka (IV)

En qualsevol lectura arriba un moment on tot es fa evident, un moment on els fets narrats resten clars i transparents, un moment en que ens adonem que, un cop més, tornem a llegir la mateixa trama de sempre. És aleshores que el llibre de torn només té dues possibilitats de salvació, o bé la forma en que és escrit ens enllamineix, o bé els pensaments que amaga la trama ens resulten enriquidors. Possibilitats sempre incertes i arriscades, doncs bé els jocs formals poden acabar en el ridícul més espantós, i els pensaments són una cosa tan escasa que pràcticament tots ja van ser posats per escrit fa milers d'anys. Tot i això, són innúmers els bufanúvols que continuen embrutant papers, i molts més els desvagats que fruïm amb la seva lectura, avinentesa certament curiosa que sembla servir d'excusa per escriure uns quants milers de pàgines més, talment faig jo ara mateix, repetint allò que tothom ja sap.

Ju-hachi jikan

Divuit hores. Després d'anys d'anar atrafegat d'aquí cap allà i d'allà cap aquí, de respondre correus, d'estendre rentadores, de buidar renta-vaixelles, de comprar saboroses avellanes, de passejar nens, d'amidar projectes, d'especejar filets de peix, de coure verdures, d'aixecar i baixar manuelles, d'atendre trucades, de parar i desparar taula, d'assistir a reunions, de traginar embalums, d'inspeccionar edificis, de baixar escombraries, d'escriure bestieses, de fer sopes, de llegir plecs de condicions, de milers i milers d'hores de fer anar l'autocad i mil absurditats més, dispondré, per fi, de divuit hores seguides sense res a fer, sense la possibilitat de fer res. Divuit hores reclòs a l'interior d'un vehicle automòbil destinat a transportar un grup nombrós de persones a distàncies llargues o mitjanes, en aquest cas, els més de mil tres-cents quilòmetres que separen el cap i casal de la capital dels belgues. Divuit hores per reposar, divuit hores per divagar i, tal vegada, llegir. Divuit fabuloses hores d'anada i divuit fabuloses hores més de tornada. Divuit hores.

Oto no

Com ja dec haver comentat en més d'una ocasió, va ser Dreyer a Vampyr qui va deixar establert el que havia de ser la sonoritat de tota pel·lícula sonora, no més que un acompanyar les imatges de torn amb els sons que els hi són més aviat propis, signifiqui el que signifiqui això de més aviat propis.

En canvi, és pràctica habitual que els directors de cinema deixin la sonoritat de les seves pel·lícules a mercè de diàlegs i músiques diverses. D'aquesta guisa, el que hom sent dins l'espai clos d'una sala de cinema acaba sent una superposició de diàlegs excessius i músiques més aviat omnipresents que proven en tot moment de manipular l'estat anímic de l'espectador de forma més aviat grollera. És, talment, allò que va anunciar Murnau sobre l'adveniment del cinema sonor, que aquest havia arribat massa aviat, de tal manera que tota aquella caterva de mediocres que omplien les seves lamentables pel·lícules amb rètols i més rètols, ara ja tindrien la possibilitat de prescindir de tot intent de narrativa visual.

I és potser aquesta la més gran virtut de You Were Never Really Here, una aposta tan ferma per la narrativa visual acompanyada per la sonoritat que li és pròpia, que eclipsa els evidents i nombrosos defectes de la pel·lícula, que al costat del festival audiovisual que ens ofereix Lynne Ramsay, m'importen tan com res.

Nisatsu no owari

Diu el tòpic que les coses poden acabar bé o malament, especialment a les pel·lícules. Per exemple, a The night of the hunter les coses acaben més aviat bé, amb la parella d'orfes amorosament acollits per una pietosa benefactora. En canvi, a Dr. Strangelove, or How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb les coses acaben més aviat malament, amb tot el planeta devastat per una guerra atòmica, avinentesa més aviat desagradable. Ara bé, trobar pel·lícules que ofereixen un final obert a ambdues possibilitats no és gaire freqüent. Cert que molts cops no es pot dir que les coses acabin bé o malament, ni tan sols que acabin, però aquest seria un altre tema que ara no toca. El que ara toca és You Were Never Really Here, que no per res és la pel·lícula que acabo de veure, i que a més d'una sonoritat d'una contundència poc freqüent, ofereix l'oportunitat de triar entre els dos finals proposats per la seva directora, Lynne Ramsay, un on les coses se suposa que acaben més aviat bé, i un altre on les coses se suposa que acaben més aviat malament. Amb el benentès, és clar, que ja és decisió personal de cadascú triar quin final és el bo i quin el dolent.