dimarts, 14 de juny del 2005

Girona desu ka, Londres desu ka

Un divendres de fa uns quants anys jo era enmig del no res, això és, a l'estació de tren de Maçanet-Massanes. Els que conegueu el lloc em comprendreu. Era cap al tard i la fosca s'ensenyoria de les andanes, talment aquestes no fossin més que una vana il·lusió, un miratge que en qualsevol moment s'hagués de dissoldre en l'èter. Aclapara't em vaig refugiar a l'interior del precari edifici de l'estació que, en aquelles circumstàncies, se'm presentava com la més acollidora de les llars. Aparentment salvat de la dissolució vaig decidir passar l'estona llegint, car la meva companya encara trigaria una hora ben llarga en recollir-me.

La lectura, però, no fou possible. Una veu em retornà al món real, com si diguéssim, i, en aixecar la vista, em vaig trobar un noi assegut al meu costat. Jo, sorprès, vaig posar cara d'estar enemistat amb la humanitat i vaig respondre-li amb monosíl·labs. Fou inútil. El noi també havia de fer temps, i havia decidit que la millor manera de fer-ho era parlant amb mi, ja fos de grat o per força. Anava a Girona a passar el cap de setmana de festa. Jo, resignat, l'escoltava sense escoltar, pensant que Nostre Senyor era cruel amb mi. Pensaments a banda, el monòleg continuava. I continuà amb una afirmació certament curiosa, sorprenent: "Me gusta Gerona porque es como Londres". I ràpidament afegí: "Las dos son ciudades de franquicias". Evidentment, i com no podia ser d'una altra manera, li vaig donar tota la raó i, des d'aleshores, sempre que m'ho pregunten, dic que el que més m'agrada de Londres és el riu. El Tàmesis? No, l'Onyar.