dijous, 15 de juny de 2006

Mizu

... fins que de sobte em desperto panteixant, angoixat. Però no puc recordar res del somni, del malson que m’ha fet despertar. Al meu costat la meva companya dorm, i jo em començo a sentir la gola seca. Sense fer soroll m’aixeco del llit i vaig a la cuina, obro la nevera, i m’omplo un got d’aigua que bec a poc a poc, a plaer. Tot seguit, ja més relaxat, em prenc un segon got (també ple fins d’alt) i un tercer, només a mitges, doncs l’ampolla ja és buida. No passa res, sense adonar-me que ja he begut molt agafo una altra ampolla de la nevera (potser amb més pressa de la necessària) i començo a beure a galet, sense pausa, fins que buido el litre i mig d’aigua. Però per més aigua que bec continuo assedegat, talment la gola em cremés. A la nevera, però, ja no hi han més ampolles, així que n’agafo una del rebost, que començo a beure amb fruïció, més per necessitat que per gust, doncs a mi m’agrada l’aigua freda, no pas natural. Però ja ho he dit, no bec per gust, per plaer, sinó per necessitat, talment l’aigua em fos tan imprescindible com l’oxigen. O més. Ja em dec haver begut prop de cinc litres, però la set se’m fa insuportable així que deixo de beure, talment la gola se’m desfés sota l’acció d’algun àcid que només l’aigua pogués neutralitzar. Panteixant de nou agafo una segona ampolla del rebost, que buido amb desesperació, doncs ara ja ho sé, m’hi va la vida; i tot seguit una tercera ampolla, i una quarta. I si no agafo una cinquena és per què no n’hi han més, d’ampolles. Amb la mirada d’un foll, tremolant, suant a raig, cerco desesperadament. Sense saber com em trobo amorrat a l’aixeta de l’aigüera (en una posició inversemblant), mentre l’aigua em regalima galtes avall, amb la seguretat més absoluta que si deixés de beure, ni que fos per un instant, moriria enmig dels dolors més esgarrifosos. Com així és ... doncs de sobte m’entra aigua al nas i, estossegant, haig de deixar de beure per poder respirar per la boca. És just en aquell instant que noto com la gola se’m desfà, com les cèl·lules deixen d’existir, com la sang m’esclata en bombolles de vapor, com tot al meu voltant desapareix; fins que de sobte em desperto panteixant, angoixat. Però no puc recordar res del somni, del malson que m’ha fet despertar. Al meu costat la meva companya dorm, i jo em començo a sentir la gola seca. Sense fer soroll m’aixeco del llit i vaig a la cuina, obro la nevera, i m’omplo un got d’aigua que bec a poc a poc ...

6 comentaris:

Anònim ha dit...

aaaaaaah!
el món és ple de cicles ciclics que fan cercles circulars ?¿
Tot és un bucle, un espiral infinit, un helicoide ¿?
vaig a la cuina a comprovar que hi ha aigua a la nevera...

O..O ha dit...

Per cert...
espero que...una altra vegada no si us plau!

Hanna B ha dit...

coi, quina set! ;)
molt bo dersu, l'angúnia va augmentant com una marea... i el rewind ja ho acaba de rematar..!

gg ha dit...

Tot llegint el relat d'avui, se'm plantegen varies qüestions:

glub...ooOo.
Si sempre té els ulls oberts, un peix dorm i/o pot somiar?
glub glub
Si tot el que l'envolta es aigua, un peix pot tenir set?
oOo..glub..oOOo.glub
Tenen els peixos sexe?
oglub..oOooo.glub
Pot ser la transformació no es humà-peix..gluuuub.oO.o...gluuuuooobb..bobbobobobb..Pot ser es tracta d'una metamorfosi home-pingüi (per l'ambient fred de la nevera i la predilecció per l'aigua freda)

En aquest darrer cas el pingüí pot tenir companya i dormir. A més a més l'esmòquing natural fa més goig que unes greixoses escames.

Arribat a aquest punt, company dErsu_, crec que es oportú recomanar-te 'La marxa dels pingüins' (La marche de l'empereur, 2005), si no l'has vista encara, abans que la transformació sigui definitiva i irreversible.

elur ha dit...

uf... quina angoixa... i quina set!

Un text fantàstic Dersu.

Gregorio Luri ha dit...

Magnífic!