Llestos, ho vols llegir? pregunto a la meva companya en donar el text per bo; tot i que només és un primer esborrany, afegeixo cercant la seva indulgència. Tot seguit ella s’asseu i comença a llegir el que acabo d’escriure, i en acabar em mira i diu, ah, has tornat a escriure el de sempre. I jo resto sorprès per les seves paraules, potser irritat, i replico que no, i ara, que no escric pas sempre el mateix, i menys avui. Però tot seguit em contradic a mi mateix i m’embarbusso argumentant que tothom escriu sempre el mateix, que tot escriptor (escriptor?) escriu sempre la mateixa novel·la, el mateix vers, com no pot ser altrament. I afegeixo, encara, que els grecs ja ho varen escriure tot, i abans els egipcis o els sumeris, que potser foren els primers a escriure, i que des d’aleshores no fem més que repetir-nos, una vegada i una altra, i que així ha de ser.
Però en restar sol de nou i rellegir el text em resulta evident que un cop més és el de sempre, escrit com sempre, i que, com sempre, la meva estimada companya té tota la raó.
4 comentaris:
És així, però al ser un altre moment, és necessari fer-ho, per ratificació.
Com aquest desig que tinguis felices festes!
:)
tot és sempre el de sempre, però mai es sempre el mateix :)
"Ja ho va dir tot, el fill de puta", Gabriel Ferrater de Shakespeare.
Lola
poder un dia et surt un text on ni et reconeixes, no confiïs gaire en la predictibilitat
Publica un comentari a l'entrada