Ototoi no ban

Tinc sort, doncs l’autobús arriba buit i puc seure al seient del davant, per mirar de no marejar-me. Però, en pensar-ho, em resulta ben estrany que, a aquestes hores, l’autobús vagi tan buit. Com també em resulta curiós que trobem totes les parades buides, al llarg del trajecte, i que en mirar per la finestra vegi els carrers deserts, sense trànsit. Almenys així arribem en un no res, a la meva parada. I en devallar i ser a la vorera em sorprenc encara més, doncs no veig a ningú pel carrer, ni cap vehicle circula per la Gran Via. I veig les balconades de l’Eixample fosques, totes, com si no hi hagués ningú a l’interior dels habitatges. I el silenci és absolut, talment la ciutat fos balmada.

Almenys algú devia conduir l’autobús, penso, perplex, tot i que per molt que m’hi esforço no puc recordar a cap conductor. Però en reflexionar més, enmig de la solitud més pregona, tot se’m fa transparent, i és que encara sóc al meu món, a on només hi ha lloc per a mi. Per a mi, i per a ningú més.