Soc assegut en un banc, sota l'ombra agomboladora d'uns pins de tronc poderós i capçada enlairada, davant d'un mar que escumeja amb força. I com que la lectura que tinc a les mans, malgrat ser interessant i llaminera, no és gaire exigent, de tant en tant em distrec amb el so de les onades i aixeco la vista del llibre per contemplar l'espectacle que de vegades és la natura. Després alço encara més la vista i m'embadoco amb l'horitzó, amb la idea que seria bonic veure aparèixer un anacrònic estol de veles fòcies.
Però, com que les veles no apareixen, i abans de reprendre la lectura, em demano com és que les onades fan soroll, com és que en trencar-se s'exclamen, com si em cridessin i m'advertissin que tota resistència és inútil, com una companyia d'almogàvers picant el ferro contra la roca. I és aleshores que recordo que l'onada no transporta aigua, sinó energia, i que és precisament la proximitat del fons el que frena l'onada i la desestabilitza fins a propiciar-ne el trencament, moment en què l'aigua es barreja amb l'aire que l'envolta i produeix una miríada de bombolles, essent precisament el bellugueig i posterior trencament d'aquestes bombolles el que acaba provocant el característic so de les onades.
Tot seguit continuo amb la lectura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada