Tango, tango, tango

En despertar i enfrontar-nos al món restem del tot perduts davant la seva vastitud, desorientats per la seva complexitat, la seva incommensurabilitat. I neguitosos comencem a crear paraules, a ordenar i classificar, i acabem parlant de minerals, vegetals i animals; invertebrats i vertebrats; peixos i amfibis, rèptils i aus, també mamífers; prototeris i marsupials i placentaris; i embogim amb els insectívors i els carnívors, els cetacis i els dermòpters, els primats i els sirènids, i així fins a divuit llatinades, que aviat és dit; i després més, i encara més, i sempre més.

I en acabar ens ho creiem, sí, ens ho creiem, i ens pensem que el món és tal com el veiem, tal com el classifiquem. Aleshores, perquè no sigui dit, a nosaltres mateixos ens anomenem homo sapiens sapiens, per duplicat, doncs pel que sembla, és el nom, qui fa la cosa.

Kochira wa Xostakovitx-sama desu

Assegut a la sala escolto el superb regal que he rebut avui, una bellíssima capsa que conté deu petits cossos cilíndrics, d’una alçada insignificant en comparació amb el seu diàmetre, on hi ha enregistrades les quinze simfonies que compongué Dmitri Xostakòvitx. Ordenat com sóc he començat pel primer disc, que conté les simfonies 1ª i 15ª, que encara no he escoltat mai. La 1ª passa com si res, doncs ara puja, ara baixa, ara fa això, ara allò... un brillant catàleg de recursos que m’atabala i no em diu res. Però tot canvia en començar la 15ª. Primer em sorprenc en reconèixer algunes frases que em recorden molt a Wagner, a la Marxa fúnebre de Sigfrid, i tot seguit l’emoció segueix a la sorpresa, doncs resto del tot captivat per la delicadesa de la música. Una delicadesa que sóc del tot incapaç d’expressar, doncs ni sé prou música com per descriure el que escolto, ni sóc prou hàbil amb el llenguatge com per poder transmetre el que sento. Només puc fer un prec, escolteu-la.

Kurisumasu omedetō

Ennuvolat amb els meus pensaments un cop em retorna al món, a l’hora que una veu desconeguda em demana disculpes. Jo, però, no responc res, incapaç com sóc de veure a qui ha topat amb mi, doncs em trobo envoltat d’infinits desconeguts que van i venen al meu voltant, atrafegats enmig de les llums, del soroll. I és tant el brogit que resto terroritzat i intento fugir de la multitud. Però per molt que m’hi esforço continuo envoltat de gent i més gent. Només amb grans treballs aconsegueixo tombar per un carrer menys concorregut, on puc accelerar el pas, fins que arribo a les canòniques voreres de l’Eixample, on començo a córrer, esquivant vianants. I en ser a casa tanco la porta amb clau, i sense pensar en el que faig començo a apilar capses, per bloquejar l’entrada. Tot seguit m’apresso a tancar finestres i porticons, i jo mateix em tanco al dormitori, barrant la porta amb el llit. Però atemorit encara per les veus que sento esmorteïdes a través dels envans, buido l’armari de la roba i em fico a dins. I per fugir del tot poso el cap dins una bossa, que m’ajusto al coll, i a mesura que em falta l’oxigen començo a perdre de vista l’enutjós món exterior, alliberant-me dins la foscor.

Kore o yomitai desu ka

Llestos, ho vols llegir? pregunto a la meva companya en donar el text per bo; tot i que només és un primer esborrany, afegeixo cercant la seva indulgència. Tot seguit ella s’asseu i comença a llegir el que acabo d’escriure, i en acabar em mira i diu, ah, has tornat a escriure el de sempre. I jo resto sorprès per les seves paraules, potser irritat, i replico que no, i ara, que no escric pas sempre el mateix, i menys avui. Però tot seguit em contradic a mi mateix i m’embarbusso argumentant que tothom escriu sempre el mateix, que tot escriptor (escriptor?) escriu sempre la mateixa novel·la, el mateix vers, com no pot ser altrament. I afegeixo, encara, que els grecs ja ho varen escriure tot, i abans els egipcis o els sumeris, que potser foren els primers a escriure, i que des d’aleshores no fem més que repetir-nos, una vegada i una altra, i que així ha de ser.

Però en restar sol de nou i rellegir el text em resulta evident que un cop més és el de sempre, escrit com sempre, i que, com sempre, la meva estimada companya té tota la raó.

Nani mo (II)

De cop sobte un desig em pren amb força i, indefens, resto del tot a la seva mercè. Deixo de banda tot altre pensament, tota altra ocupació, i m’apresso a fer el que faci falta per tal d’assolir allò que em domina. I no dubto a trepitjar a qui es posi al meu davant, ni a empènyer a qui m’obstaculitzi, ni a fer tot el que s’hagi de fer, el que sigui, i encara més. I enfebrat m’enutjo per la més petita de les dificultats, la més lleu de les dilacions; i tot em treu de polleguera. Fora de mi bramo i pico de peus, clamo als Déus i exigeixo l’acompliment de la meva voluntat, si és que encara és meva, si és que mai ha estat meva.

I tot ho faig no pas per la vana i menyspreable il·lusió de satisfer la passió que em domina, ni aquesta ni cap, sinó per veure’m, d’una vegada per totes, lliure de tot desig, de tot anhel.

I tot seguit ric, a cor que vols.

Tomete kudasai (III)

Amb tot encara per fer m’assec i resto aturat, en silenci, potser distret amb qualsevulla niciesa, encaterinat amb no res. No pas per què el cos hagi dit prou i em demani un descans, ni per què no tingui res a fer. Si resto assegut, aturat, silenciós, potser distret, és per què res del que pugui arribar a fer, a dir, a escriure(?), millorarà el pitjor dels meus somnis, la més pobre de les meves fantasies.

Sakana o tabemasho ka

Traiem un bell filet de salmó fresc de la nevera i el deixem reposar cosa d’una hora. I un cop temperat el posem sobre la planxa, que ha d’estar roent, del costat de la pell. I no el girem pas, ni el salem, ni res. Només esperem un minut, potser dos (no més), a què la pell resti torrada, cuita la carn de sota, però crua del tot la de dalt. Així cuinat el presentem en un plat, li posem unes poques escates de sal per sobre, i el servim. I trobarem que potser si, que paga la pena de viure, quan totes tres textures se’ns fonguin a la boca en cada mossegada: el greix de la carn crua, el cruixent de la pell, la tebior del salmó cuit.

Però això ho haurem de fer en la intimitat de la llar, en la clandestinitat del nostre menjador, en la privadesa més estricta; doncs les autoritats, amatents al nostre benestar, han decretat, mal que ens requi, que per por dels paràsits no es pugui consumir peix que no hagi estat congelat o cuinat, bullit, fregit, cremat, socarrimat, carbonitzat, incinerat, desgraciat, rebregat, maltractat, humiliat, a no menys de seixanta graus Celsius, pel cap baix.

Gràcies, un cop més, per protegir-nos de tot mal, no fos cas que en viure, moríssim.

Kyo eiga o mismashita

En sortir de la sala de projeccions restem perplexos (o no), doncs tot i que no podem més que reconèixer la qualitat del producte que acabem de veure, la dolorosa sensació que tenim és la d’haver malbaratat sis euros i mig per cap, i dues hores i mitja d’una tarda de dissabte. Belles han estat les imatges, verament, i correctes, correctíssimes les interpretacions, brillant l’ambientació, també les localitzacions, eficient la narració, invisible el muntatge... però tot plegat, i què?

Magaranai kudasai

Sara, esposa de Lot, dubtà de la paraula de Déu i es girà per contemplar com una pluja de sofre i foc destruïa la ciutat de Sodoma. I en girar-se, Sara fou convertida en estàtua de sal per sempre més. I és que el dubte (en tant que estat d’esperit de qui no creu amb certitud) no plau als Déus, doncs el dubte és allò que ens fa ser el que som, això és, individus (potser menyspreables, potser miserables, però tant és) amb noms i cognoms; i ens allunya d’allò que no som: un ramat de fills benaurats dels Déus, de l’Estat, o de la mare que ens va parir. Com hagués pogut dir aquell, dubitum, ergo sum.

Do-yobi no asa (II)

Dissabte al matí aprofito per anar a Laie, on després de molt remenar compro tres llibres: Una avançada del progrés, de Joseph Conrad; Pensadores rusos, d’Isaiah Berlin, tot un clàssic del liberalisme; i ¿Quién dijo totalitarismo? d’Slavoj Zizek, potser l’estúpid més intel·ligent, o l’intel·ligent més estúpid, dels nostres dies, sempre que entenguem per estúpid tant qui denota molt poc enteniment, com qui irrita per la seva presumpció. I en arribar a casa deso els llibres acabats de comprar a qualsevol lloc, sense ni tan sols fullejar-los, oblidats, i m’assec en una de les butaques de la sala per a continuar amb la relectura de La muntanya màgica, doncs si llegir a Mann és un plaer, rellegir-lo encara ho és més.

Ganbatte kudasai (II)

Una intensa coïssor em desperta de bon matí, i encara mig adormit m’horroritzo en veure com la pell se’m desprèn del cos. L’horror, però, és breu, doncs de seguida m’adono que de sota la pell caiguda apareix una de nova, fina com la d’un nounat. I tot seguit noto com el nas, el meu generós nas ganxut, se’m desprèn de la cara per deixar lloc a un de nou. Encuriosit corro cap al lavabo, a la recerca d’un mirall; i satisfet, entusiasmat, contemplo a plaer els meus nous cabells, els nous ulls, les noves dents. I resto meravellat pel meu nou cos, que es mostra bell, musculat, perfecte. I pres encara per l’entusiasme surto al carrer i desperto l’admiració de molts, l’enveja de no pocs. I tot d’una em poso a córrer i noto com els membres, flexibles, em fan volar com el vent; i salto, i l’empenta dels meus genolls m’apropa als núvols, que m’humitegen els llavis. I en fer un crit de pura joia la meva veu es revela com la del millor dels cantants: modulada, ferma, plena de matisos. I començo a parlar a raig, i les meves paraules, d’una beatitud sense parió, a tothom deixen bocabadat, corprès. Fins que d’entre la multitud que m’envolta reconec la figura d’un home esprimatxat, de cabells curts, nas ganxut, el·líptiques ulleres, pell pigada, espatlles caigudes, dents impossibles, que m’adreça una silent mirada plena de retrets, i que abans de desaparèixer em crida, amb una veu familiar, lletja, corre tant com vulguis, que no podràs fugir; quan despertis ja t’hauré aconseguit. Però tant és, doncs despert també puc somniar.

Ganbatte kudasai

Formós de planta, abillat amb gamberes de flexible estany als turmells, sòlida cuirassa al pit, elm massís de daurada crinera a la testa; i amb el sòlid bronze del gruixut escut al braç esquerre, la pica a la destra, el punxegut glavi de lluent argent al talabard; em disposo a eixir de la llar, escales avall, amb foc als ulls, prest per a l’ofensa, foll pel carnatge, a la cerca de l’odiós enemic, disposat a guanyar, per sempre més, els llorers de la glòria. I amb la porta del rebedor oberta, amb l’olor de la sang que m’embogeix, l’èpica dels dactílics hexàmetres que m’espera, una veu coneguda, estimada també, des de la sala, amb tota justícia, em reclama, dErsu_, que avui també ho hauré de planxar tot jo?

I capcot tanco la porta, deso les divines armes a l’armariet del rebedor, em trec gamberes i cuirassa, i vaig cap a l’habitació de la planxa, doncs la glòria bé pot esperar, un cop més, a diumenge vinent.

Tomete kudasai (II)

Amb tot encara per fer m’assec i resto aturat, en silenci, potser distret amb qualsevulla niciesa, encaterinat amb no res. No pas per què el cos hagi dit prou i em demani un descans; ni per què no tingui res a fer, doncs la feina, urgentíssima com sempre, em crida, i les lectures, molt més urgents, se m’acumulen. Si resto assegut, aturat, silenciós, potser distret, és perquè no puc, no sé, no vull, no em plau fer altrament.

Nani o machimasu ka

Desvagat contemplo amb plaer com la vida em fuig: com els dies em passen pel davant, un rere l’altre, mansois, monòtons, buits. I ordenat com sóc espero que arribi l’hora de dinar, per a dinar; l’hora de sopar, per a sopar; l’hora d’anar a dormir, per a dormir. I espero l’arribada del cap de setmana per a beure vi i anar al cinema, per a fer sopes amb el cap d’un rap i cuinar un tall de bacallà, o per a estirar les cames entre avetoses i fagedes. I amb un cert enuig espero, també, un cop l’any, potser dos, el moment d’agafar un avió que em porti lluny, a llocs on la gent parla llengües que no entenc, i a on no hi ha res més a fer que esperar un altre avió, per a tornar, i continuar esperant.

Fins que arribarà un dia en que deixaré d’esperar, no pas per què res ni ningú hagi arribat, sinó perquè jo ja no hi seré.

Jiyū, jiyū, jiyū

Soc a la Central, llibreria internacional especialitzada en humanitats, fent temps. Al meu costat un noi agafa, complagut, un llibre, Tokyo blues de Haruki Murakami. Però en adonar-se que es tracta d’una traducció al català el deixa de nou a la pila, tot dient-li a la noia que l’acompanya, no, en catalán no. Tant és, doncs de la pila del costat agafa un altre exemplar de la novel·la de Murakami, traduïda, ara si, a l’espanyol, i mig euro més barata.

Per la meva banda jo tinc a les mans Il grande ritratto, del meu admirat Buzzati, traduït a l’espanyol per Carlos Manzano, del que ja porto llegides un parell d’enllaminidores pàgines. Però l’exemple del futur lector de Murakami m’anima, i penso, millor en català, mentre deixo el llibre de Buzzati al seu lloc i cerco, endebades, per tot arreu, la inexistent pila d’una hipotètica traducció catalana que potser mai existirà, mentre xiulo, discretament, l’apòcrifa tonada de l’Himno de Riego, aquella que diu tot allò de libertad, libertad, libertad.

Hashimasu

Corro. Però, pel que jo sé, no sóc a cap cursa, ni ningú m’encalça, ni tinc pressa. Només corro, entre arbres, respirant regularment, inspirant aire pel nas, expirant-lo per la boca, sense recordar d’on vinc, sense saber cap a on vaig. Corro, i la suor em regalima pel front, per l’esquena, pel pit, i l’aire em copeja la cara; però no penso pas en el cansament, ni en aturar-me, ni en res. Només miro al meu davant, concentrat, capcot, buscant el millor lloc on posar ara un peu, ara l’altre, doncs el terreny és abrupte i cal anar amb cura de no ensopegar. Potser sóc en un bosc, doncs moltes arrels entorpeixen el camí, també més d’una pedra. A vegades una sorra fina, no més que un polsim, em fa relliscar i estic a punt de caure; però la inèrcia del moviment, més que la meva perícia, em fa seguir dempeus, corrents, potser a tomballons, però tant és.

Així doncs, corro... i com m’agrada córrer.

Kyo kore o mimasendeshita

Avui, al carrer, he vist com un vianant creuava amb el semàfor en vermell, sense mirar ni a dreta ni a esquerra. I he vist, també, com un ciclista frenava bruscament per evitar de topar-hi. Tot seguit he sentit com el ciclista, amb paraules gruixudes, increpava al vianant; i com el vianant, amb veu de tro, s’hi tornava, a plaer. I quan tots dos s’han cansat de cridar he pogut veure com s’empenyien, en silenci, fins que el ciclista ha dit prou, i ha deixat anar el puny dret. El vianant, però, ha esquivat l’escomesa i s’hi ha tornat amb un precís cop de genoll, a l’engonal, que ha fet caure al ciclista, en rodó, sobre l’asfalt. Aleshores, amb calma, aprofitant-se de la indefensió del seu rival, el vianant s’ha abaixat la cremallera dels pantalons, s’ha tret el penis, i ha començat a pixar sobre el ciclista, tot buscant-li la cara amb un raig d’orina que semblava no tenir fi.

I una dona de formes generoses, de pell bruna i cabells negres, que (si hem de fer cas de les aparences) acompanyava a la seva filla a escola, li ha dit, a la nena, a tothom, has visto, niña, que pedazo polla?

Tomete kudasai

Deu (o vint) anys diuen que trigà Ulisses en retornar al seu casalot, al costat de la seva estimada i fidel esposa, un cop Troia fos destruïda. Deu (o vint) anys de dificultats i neguits, de marrades i follies, d’insensateses i perills. Deu (o vint), però? Un any, o més, el passà Ulisses al llit de Circe, la fetillera, a qui prenyà; i encara set anys, o més, entre els braços de la dolcíssima Calipso, a qui donà quatre fills.

Perquè el desànim i la dificultat, el perill i el fracàs, no el trobarem pas en ciclops ni sirenes, ni en esculls ni tempestes. Allò que ens atura es troba, indubtablement, en la felicitat; en el menyspreable benestar que ens és tan car, tan desitjable, tan, ai las, indispensable.

Aturem-nos, doncs, i gaudim, que a nosaltres (lloats siguin els Déus) res ni ningú ens espera enlloc.

Watashi desu

Tot i algunes excepcions, poques, no acostumo a tenir simpatia pels altres (ja em siguin propers o desconeguts, semblants o oposats), doncs no són jo. Com tampoc tinc simpatia, cap i sense excepcions, per tots aquells que pretenen, només perquè tingueren la meva aparença, la meva veu, les meves maneres, haver estat jo. Cap simpatia, doncs, ni pels que compartiren les meves idees, ni pels que gosaren pensar com ja no penso; ni pels que digueren les mateixes nicieses que encara dic, ni pels qui en digueren de diferents; ni per qui acaba d’escriure això, ni pels qui m’avergonyeixen amb els papers que embrutaren; perquè ells tampoc són jo... ni mai ho varen ser.

Konban

No sóc amic de revolucions. No pas per què cregui en les bondats de l’ordre establert, sinó per la mandra d’haver-me d'acostumar a un nou ordre, a una nova injustícia. Si per mi fos encara viuríem sota el dictat d’un faraó, de qui tots seríem esclaus; o millor encara, sota els capricis d’un sàtrapa, que sembla més prosaic. Almenys així ens estalviaríem l’enutjós espectacle que aquesta mitjanit (re)comença (i que, ai las, paguem entre tots), i podríem dedicar-nos a allò realment agradós, això és, veure avançar les busques d’un rellotge.

Nani o shitai desu ka

Plou, però decideixo arriscar-me i surto de casa sense paraigües. I faig bé, doncs tan bon punt sóc al carrer la pluja escampa del tot. Que no torni a ploure, però, i menys avui, amb la mandra que em fa anar a treballar, penso. I tot seguit em sona el mòbil, dErsu_, diu una veu familiar, no cal que vinguis al despatx, que estem sense llum. Encantat amb la bona nova penso que podria aprofitar per esmorzar; uns croissants amb nata potser. I just al meu davant veig una granja. I el plat de nata resulta excel·lent, els croissants també. Ara de bon grat llegiria el diari. I vés, el tinc a la taula del costat, obert per les pàgines de literatura, on un article m’enllamineix amb les darreres novetats. Així que marxo esperitat cap a Laie tot recordant-me de T, gran aficionat a la lectura, a qui em plauria molt retrobar després de tants anys. I a Laie me’l trobo, i ens posem a parlar de Fontane i de Thomas Mann, que ve a ser el mateix, i el temps ens fuig. Fins que trobo que em vindria molt de gust un bon tall de bacallà, amb un saltat de ceps i camagrocs, doncs ja deu ser hora de dinar. I T em diu que anem, que em convida a dinar, que coneix un restaurant on fan un bacallà magnífic, i amb bolets, afegeix.

I certament el bacallà resulta sensacional, com també ho són les olives de l’aperitiu, unes alorenyes, les meves preferides. I quan penso que un glop de grappa fora ben plaent, per tirar avall, el cambrer se’ns apropa i ens ofereix, com no, un tast de grappa, per tirar avall, diu. I amb la clarividència que dóna l’alcohol per fi ho veig tot clar, i decideixo que vull escoltar de fons la mort d’Isolda, i que F i P s’uneixin a la sobretaula. I com no pot ser altrament comença a sonar l’escena final del Tristan, i F i P apareixen com per art de màgia al nostre davant. I em deixo anar i desitjo no haver de menester ulleres, i parlar un perfecte alemany, rejovenir quinze anys, esdevenir bell, enginyós, plaent a tothom, immortal també, i ric, molt ric, immensament ric... fins que, sobtat per l’egoisme dels meus desitjos em planto, em trec les innecessàries ulleres, esguardo als meus apreciats companys, i alçant la copa proposo un brindis, durch eine schnelle und glückliche Löschung der menschlichen Rasse.

Kino sakka ni ikimashita

Sobre la gespa els futbolistes corren darrera la pilota, i al meu voltant els espectadors fan totes aquelles coses que es fan als camps de futbol, com ara cridar i bellugar-se en excés. Jo, però, resto assegut, mut. A la mà esquerra tinc una paperina que he fet amb un full publicitari que m’han donat a l’entrada del camp (per si de cas volia donar suport a les seleccions esportives catalanes) i a la mà dreta un grapat de pipes de gira-sol que menjo a poc a poc, xuclant la sal que duen enganxada, i deixant les clofolles a la paperina. Quan m’acabo les pipes tanco la paperina i l’embolico amb un segon full publicitari, el que li han donat a la meva companya, i em guardo el paquet en una de les butxaques dels pantalons. I tot seguit faig el que sempre faig, l’únic que ser fer, l’únic que puc fer: esperar a què tot plegat s’acabi.

Kochira wa Socrates-san desu

I Sócrates fou acusat de corrompre a la joventut i de no creure en els Déus. I fou jutjat, fou trobat culpable i fou condemnat. I Sócrates begué el suc d’una planta herbàcia de la família de les umbel·líferes, de fulles verdes, toves i fètides, altament metzinosa, dita cicuta. I morí.

Això i res més sabem del Sócrates històric. Del Sòcrates literari, però, sabem que fou el més savi, el més noble, el millor dels seus contemporanis. Ho va escriure Plató i ho profetitzaren els Déus. I potser sí que Sócrates fou verament el més savi, el més noble, el millor dels atenencs. I potser, segur, que per això morí, i tornaria a morir ara i sempre, doncs... fora possible conviure amb Sócrates?

Watashi wa achira desu ka (II)

Però tu no ets pas millor que ells!!! explota aïrat el meu interlocutor, tu tampoc ets tan culte, ni tan intel·ligent com et penses. I potser, a ells, tu també els fas fàstic i et troben ridícul, malgirbat, o contrafet. T’has mirat mai a un mirall amb els mateixos ulls que mires al teu voltant? potser no et plauria gaire el que veuries. No, una mica d’humilitat ja t’aniria bé. No et pensis pas que ets l’únic que ha llegit a Walser, ni que Ligeti va fer tot allò pensant només en la teva refinada oïda. Ves, tu i les teves sopes de tòfona.

I davant la certesa de les paraules del meu interlocutor, però sobretot davant de la seva futilitat, no puc més que riure i respondre, ennuegant-me enmig de les rialles, però ells no són jo.

Chotto matte kudasai (III)

Sobtadament un pensament m’enlluerna amb tota la seva força. Enfebrat, corro cap a l’ordinador, i pres d’una entendridora excitació començo a escriure a doll, sense cap coherència, amb frases mal construïdes, inconnexes, talment allò que tinc per dir tingués alguna importància i no es pogués perdre ni un instant amb pulcrituds, no fos cas que el pensament, un cop més, em fugís. Fet el primer redactat llegeixo el que he escrit, i tot seguit ho torno a escriure una, dues i tres vegades. Després ho llegeixo en veu alta, mortificant-me amb les comes, canviant ara el temps d’un verb, ara qualsevulla niciesa. Finalment, encara segur del meu pensament, ple d’entusiasme, dono el text per bo.

I l’endemà, en rellegir-lo, no puc evitar de pensar que en Tonio Kröger m’adreça les paraules que Thomas Mann escrigué el 1902 amb una premonició prodigiosa, doncs de segur que pensava en mi, el més trist dels diletants: si us importa massa el que teniu per dir, si el vostre cor batega amb massa sentiment, podeu estar segur d’un complet fracàs. Esdeveniu patètic, esdeveniu sentimental, sota les vostres mans es forma alguna cosa de maldestre, barroer i pretesament seriós, incontrolat, mancat d’ironia i de sabor, avorrit, banal, i a la fi no és més que indiferència entre la gent i decepció i desolació dins un mateix...