Watashi no kakimono o tabemasu

Regirant un darrer calaix, tot buscant ves a saber què, trobo un paper escàpol, supervivent de la darrera purga. I horroritzat en llegir tot allò que escrigué aquell que ja no sóc, m’apresso a estripar el full, primer per la meitat, després en quatre trossos, vuit, setze, trenta-dos... fins que el plec és massa gruixut per continuar. Però no hi fa res, doncs vaig a la cuina i agafo el morter, on poso els bocins de paper, afegeixo una mica d’aigua, un bon raig d’oli i unes gotes de vinagre, all, tomàquet i ceba, tot escalivat, un poc de julivert, la carn d’unes nyores, quatre ametlles torrades, sal, pebre (negre i de Caiena) i uns brins de safrà. I amb la mà de morter començo a treballar la barreja, amb paciència, afegint de tant en tant un fi rajolí d’oli, fins que aconsegueixo un romesco suau, amb el característic aroma de la nyora i de l’oli extremeny que faig servir. I encara atuït per l’ensurt convido a tots els meus amics, sense excepció, a sopar. Bacallà amb romesco, per llepar-se els dits, els hi dic. I així, en la més estricta de les solituds, acompanyant un gustós bacallà islandés, al punt de sal, em vaig empassant les paraules que un dia gosa escriure aquell a qui més odio, aquell que va gosar ser jo.

Māketto ni ikimasu ka

Camí del mercat, traginant un canterell de llet al cap, m’ensomnio tot fent volar coloms, com feia la lletera, la del conte, i com a la faula, en perdre l’atenció al camí, ensopego, o potser rellisco, o m’entrebanco, tant és, i acabo al terra, brut de pols, amb el càntir esmicolat en mil bocins, potser més, tota la llet perduda, els somnis estroncats.

Però en parar atenció, com si la caiguda m’hagués espavilat, de cop, veig que no sóc pas al terra, ni estic brut de pols, ni cap càntir ha resultat malmès, només faltaria, quina bestiesa, doncs sóc a casa, escarxofat a la butaca, alleujat, no pas de no haver caigut, i ara, sinó de no haver-me bellugat, ni poc ni molt, gens, no fos cas que, d’intentar-ho, més que caure, ho aconseguís, el que fos, tant és.

Kyō no ban-gohan

Després d’evidenciar un cop més la inutilitat de qualsevol esforç, sense excepció; d’estripar papers i esborrar arxius, avergonyit de tota paraula escrita, decideixo, malgrat tot, com no pot ser altrament, continuar. No pas per què cregui que m'en sortiré; que amb treball i paciència, també sort, assoliré res del que he ambicionat, tot i la modèstia dels meus anhels, doncs fora d’esdevenir immortal, que menys, res no desitjo. Si malgrat tot continuo endavant embrutant papers, és per què alguna cosa bé haig de fer, abans no arribi l’hora de preparar el sopar, avui pèsols, potser, amb crema d’albergínies i unes maduixes amb sal, doncs ja és temps, per postres.

Anata wa sumitai desu ka

Però tu no vares fer res de dolent, diu ell. Vaig sobreviure, respon ella. I aquí l’espectador del cinema, almenys jo, entén per sobreviure romandre viu després d’una acció destructora, el nazisme, doncs ella és una ciutadana alemanya d’origen jueu, i el temps de la pel·lícula és el del Berlín ocupat pels aliats, destruït pels russos. I entenc romandre com no deixar d’ésser quelcom, d’ésser viu, en aquest cas. Dit així, la seva resposta sembla referir-se a l’acte més aviat passiu d’intercanvi fisiològic amb el món exterior: oxigen per anhídrid carbònic, líquids per orina, aliments per excrements: sobreviure, romandre. Acte passiu però suficient, segons entenc, per condemnar-la a ella i, per extensió, a tots els alemanys supervivents (que no foren pas pocs) pel sol fet d’haver sobreviscut, d’haver romàs passius enmig de la barbàrie nazi.

Ja cap el final del film, però, sabem que sobreviure no va ser un acte ben bé passiu, doncs perquè ella sobrevisqués varen haver de deixar de sobreviure catorze persones (alemanyes com ella, jueves com ella) que ella denuncià a la Gestapo com a preu de la seva vida. Acte, doncs, actiu, segons entenc, per condemnar-la a ella i, per extensió, a tots els alemanys supervivents que col·laboraren (i aquests ja no sé si foren pocs o molts) amb el nazisme, i absoldre a la resta.

Què fem, doncs aquest és el dilema: condemnem o exonerem a les masses passives que convisqueren amb el nazisme, amb el comunisme, el feixisme, el maoisme, el franquisme ...? O potser millor oblidem, per així, d’aquí poc, tornar-hi?

Watashi desu (II)

Ei, dErsu_, espera, sento que crida una veu al meu darrera. I en tombar-me veig una cara que em fita somrient, com si s'alegrés d’haver-me trobat. Jo, però, m’excuso, doncs de ben segur em confon amb algú altre, disculpeu, de ben segur em confoneu amb algú altre, dic, alhora que giro cua i reprenc el meu camí, doncs porto pressa. Que et confonc, dErsu_, que jo et confonc? em respon, però, la desconeguda, alhora que imitant la pompositat de les meves maneres m’etziba les seves raons, jo, que comparteixo el teu llit i els teus dies, que porto la teva filla al ventre, que et tallo els cabells un cop al mes i et planxo pantalons i jerseis, a més de suportar, una i mil vegades, les teves excentricitats... que jo et confonc?.

Sí, responc amb seguretat, sens dubte em confoneu, potser amb aquell que jo era fa uns breus instants. Però tot plegat, afegeixo, és una confusió, una bella confusió, si em permeteu de dir-ho, doncs estaria encantat de fer, ara i avui, i sempre, un cop més, la vostra coneixença... si vós així ho voleu.

I ara és ella, que sembla com si efectivament ja em conegués, qui gira cua tot remugant, sense amagar les rialles, un ja ho veurem, ja ho veurem prometedor.

Getsu-yōbi ni eiga o mimashita

Si preguntem, hom respondrà que, efectivament, Pere Calders excel·lí en l’escriptura de relats breus, brevíssims, i Herman Melville en la de novel·les desmesurades. Com potser també recordarà a Xostakovitx pels seus quartets de corda, o a Murnau, Friedrich Wilhem Murnau, pel seu Nosferatu.

Però s’equivocarà. Calders fou un novel·lista excepcional, com ho demostra Ronda naval sota la boira; Melville excel·lí com ningú en la novel·la curta, amb prodigis com Bartleby o Billy Budd, dit el mariner; Xostakovitx compongué la prodigiosa quinzena simfonia; i la filmografia nord-americana de Murnau supera amb escreix tota la seva producció anterior, vampirs inclosos.

De la mateixa manera hom pot pensar que Lars Von Trier ha plorat com ningú les misèries de la condició humana. I s’equivocarà, també, doncs si alguna cosa sap fer el senyor Trier, com ja ha demostrat abastament, és riure, ni que sigui per no plorar.

Nani o shitai desu ka (III)

A casa, escarxofat de nou a la butaca, escolto la Marxa Fúnebre de Sígfried, al darrer acte del Capvespre, on diuen que Wagner converteix en música la ràbia i el dolor per la mort de l’heroi, Sígfried, l’adolescent revolucionari que havia de fer taula rassa de tot ordre, de tota tradició, per portar-nos a viure la millor de les utopies, un cop oblidat tot passat, vençuts tots els vicis, tota debilitat.

Però un cop cremats Déus i herois, el prodigi wagnerià no em transmet ni ràbia ni dolor, sinó esperança. L’esperança que dóna la benvinguda al temps dels homes, uns éssers imperfectes i menyspreables que només ambicionem (i no és poc, doncs ho és tot) passar les tardes de diumenge escarxofats en una còmoda butaca, escoltant com l’orquestra ens protegeix de tot mal, alhora que celebrem la mort del millor dels herois, del millor dels futurs, això és, el gulag, el lager en aquest cas, com a fi inevitable de tota utopia.

Doko e ikitai desu ka (II)

Al carrer, caminant a grans gambades, ennuvolat amb el perquè de tot plegat, el més brillant dels pensaments em pren amb força, omplint-me d’entusiasme, doncs de sobte tot se’m fa transparent. I atuït pel vertigen m’haig d’aturar i seure, intentant no pensar en res, concentrant-me només en el ritme del meu cor, que aliè a tot pensament batega impertorbable, sístole, sístole, diàstole, sístole, sístole, diàstole, sístole, sístole, diàstole... fins que intentant compassar la respiració al ritme cardíac, inspirant pel nas, expirant per la boca, inspirant, expirant, inspirant, expirant... em sorprenc de ser assegut en un banc, sense saber si vaig o vinc, i, desorientat, m’aixeco, per, lliure de tot pensament, reprendre el meu camí cap a enlloc.

Ano kuruma wa akai desu

Abocat a la finestra veig passar un trànsit continu de vehicles, i, desvagat, començo a fer creuetes en un full quadriculat, segons el color dels vehicles que veig, per així poder escatir si existeix alguna relació entre els colors i la franja horària del dia: de nou a deu més aviat verds, de deu a onze blancs, d’onze a dotze grisos... Però al poc de començar els dubtes m’aturen, doncs veig vehicles pintats amb més d’un color, i d’altres que des de la distància d’un quart pis resulten poc clars. A més, quan els semàfors donen pas, el cabdal del trànsit és tan dens que m’atabalo sense poder seguir tant de moviment, i resto encaterinat amb qualsevulla niciesa, sense fixar-me ni poc ni molt en un trànsit que, impassible a la meva observació, sembla infinit.

És per això que finalment decideixo posar-me a escriure, una tasca potser més inútil, però que tinc més per la mà.

Nani o shitai desu ka (II)

A casa, escarxofat a la butaca, escolto el Tristany. Primer l’obertura, i després... després res, doncs en finalitzar el primer disc sóc incapaç d’aixecar-me per canviar-lo pel següent, tot i el meu desig de continuar escoltant l’òpera, potser la meva preferida d’entre l’obra wagneriana. Resto, doncs, envoltat de silenci, retingut a la butaca per la indolència, la mateixa indolència que una estona després em torna a retenir, quan ensopit penso que podria fullejar algun dels darrers llibres que he comprat. I no és que el meu cos, potser esgotat per l’esforç físic, o els meus genolls, de cartílags rosegats, no obeeixi(n) a la meva voluntat, no. És la meva voluntat la que no obeeix, la que no m’obeeix. Com tampoc m’obeeix quan amb la gola seca vull anar a la cuina a beure un got d’aigua, o més tard a fer un mos, doncs continuo assegut, incapaç de cap esforç, fins i tot quan sento com una agradable escalfor s’escampa per tot, mullant-me calçotets i pantalons, alhora que una gran taca comença a escampar-se per la roba que folra els coixins de la butaca.

Kochira wa Companys-san desu

En la lectura de la biografia que Enric Vila ha escrit de Lluís Companys trobo l'empenta necessària per racionalitzar allò que fa temps intueixo: que un cop els militars es revoltaren contra el legítim govern de la República, la guerra posterior estava perduda. Perduda si l’hagués guanyat la milícia dita anarquista, doncs el seu foc hagués anihilat tot humanisme, tota cultura. Perduda si l’hagués guanyat la República desgovernada per Negrín, doncs la història ja ens ha mostrat el despertar dels malsons comunistes. I perduda en guanyar els militars revoltats, doncs la nit durà quaranta anys, i encara fosqueja.

I entremig de tots plegats, fent malabars, Lluís Companys, digne representant d’una gent, d’un país... d’una ficció.

Kinō eiga o mimashita

Deia Joan Brossa, gran aficionat a la màgia, que davant d’un espectacle de prestidigitació l’actitud més sensata és la del babau, la de la persona que no es malfia de res, que tot ho troba bé, que es deixa portar dòcilment per altri, en aquest cas, el mag. Així, el babau frueix dels impossibles, de com un cos foradat per mil espases resta indemne, sense ni tan sols una esgarrinxada, o de com un altre cos és serrat en dues parts, o es volatilitza en el no res. El babau no intenta comprendre res, només gaudeix de l’engany dels sentits, alhora que el racionalista malbarata el temps buscant unes explicacions que, en cas ser trobades, arruïnaran l’espectacle.

Hagués pogut dir Joan Brossa, cinèfil impenitent, que davant d’una pel·lícula de David Lynch l’actitud més sensata és la del babau, la de la persona que no es malfia de res, que tot ho troba bé, que es deixa portar dòcilment per altri, en aquest cas, en David Lynch. Així, el babau frueix dels impossibles, de com el després precedeix a l’abans i mai és ara, de com l’aquí és allà i allò això, de com els personatges es desdoblen, actuen en diferents plans, inconnexos entre si, o no. El babau no intenta comprendre res, només gaudeix de l’engany del conscient, alhora que la desconeguda que seu a la seva dreta dorm plàcidament, i, a l'esquerra, la seva companya es mou inquieta, desitjant que la pel·lícula s’acabi d’una vegada.

Ohayō gozaimasu (II)

Ja cap al tard, l’heroi topa amb un escull imponent, de totes totes infranquejable, paorós. Només de pensar en enfrontar-s’hi la idea se li planteja absurda, inconcebible. No obstant això, alhora que resta empetitit sota l’ombra de les dificultats, la fe en la seva força, en el seu enginy, li dóna la certesa que demà, un cop hagi donat repòs al cos, trobarà la manera de superar, no només aquest, sinó qualsevol impossible. Tan segur resta de les seves possibilitats, que el son el pren tot seguit, i resta embolcallat pel més plaent dels somnis, amb el somriure dibuixat als llavis, feliç, segur d’ell mateix.

I l’endemà, en despertar, l’heroi es llença alegre, rialler, foll, contra l’impossible, descarregant la força del seu braç contra el vent, contra l’onada, alhora que les aigües continuen bressant-se incansables, impertorbables, ignorants de la follia de l’heroi, ignorants de l’home, que potser avui triomfarà, o potser no, però que tant és.

Watashi wa dErsu_ desu

Vós no sabeu amb qui esteu parlant, exclamo irritat, Jo sóc en dErsu_, el favorit dels Déus. I tot seguit, en aixecar-me i eixir del restaurant, una pluja de sofre i foc cau al meu darrere, destruint per sempre més a qui ha gosat contrariar-me i, de retruc, a la resta de comensals i als veïns de l’immoble, a més d’algun passavolant; doncs si hem de fer cas del núvol de fum que de cop m’envolta, la calamarsada deu haver ensorrat tot l’edifici, de sis plantes, i no pas poques de les construccions veïnes. Tant és, doncs sense víctimes innocents tota còlera resulta ridícula, menyspreable, em dic, en sentir els plors dels supervivents, l’esglai dels vianants, l’udol dels vehicles d’emergència que ja s’apropen.

I, sense tombar-me, enfilo cap a casa enmig de la polseguera, sense ocultar un gest dubitatiu, doncs potser sí que tenia raó el cambrer, i de segon havia demanat lluç, enlloc de turbot. Potser sí.

Kyō no kakimono (V)

L’escrit d’avui serà com tots, d’un lèxic florit i enfarfegat, decadent i caduc, presumptuós i sobrer; estructurat en un reguitzell de subordinades impossibles, de coixeses sintàctiques, d'ortografia erràtica; convertit, tot plegat, a força de repeticions (doncs ja en van cent cinquanta-vuit), en estil, l’estil d’en dErsu_, que tot ho sap, perquè res no sap.

Un cop més, doncs, l’escrit d’avui serà vergonyant. Farcit de llocs comuns, opinions manllevades, idees prestades, mal connectades, sempre les mateixes, ja sabudes, ja superades, del tot inútils. Sort, encara, de l’escassíssim nombre de lectors, que dia a dia, com no pot ser altrament, es va reduint.

Kinō shibai o mi ni ikimashita

Asseguts, amb els abrics a la falda, hem de tornar a arronsar les cames per a deixar passar a una parella (primer ell, després ella) que per poc no arriba a misses dites, doncs l’actor que s’espera a peu d’escenari, elegantment abillat, sembla a punt de començar el seu monòleg. Però, en passar la noia a frec dels meus genolls, no puc més que allargar la mà dreta i agafar-li el pit esquerre, que començo a masegar per sobre el vestit blau que duu, sentint la carn ferma de la sina a la mà, alhora que pessigo el mugró, que sento com creix sota la pressió dels meus dits. I veig com la noia, en sentir la meva mà, resta aturada, hieràtica, probablement esglaiada, sense saber que fer, convertida, a l’igual que el seu acompanyant, que em mira, mut, sense donar crèdit al que veuen els seus ulls, en estàtua de sal, talment com la meva companya, que és asseguda al meu costat, incrèdula també, amb la boca no menys oberta que els ulls. Fins que, aprofitant les seves indecisions, retiro lentament la mà i els demano que si us plau, que acabin de passar, que fan nosa, i, afegeixo, tot assenyalant a l’actor, l’obra és a punt de començar.

Donata ga hoshi ni ikitai desu ka

Caminant pel carrer, abstret, un argument em pren amb força: cal narrar amb tot detall la vida, abnegada i sacrificada, d’algú, potser una dona, que ho fa tot per assolir un dificilíssim i preuat objectiu, esdevenir cosmonauta, per exemple. Les hores d’estudi, l’entrenament del cos, la tria de l’oci, de les amistats, del marit... tot meditat i pensat en funció de l’ambiciosa fita, del somni anhelat, fent que al llarg dels anys qualsevol pensament, qualsevol acte, per insignificant que aquest sigui, estigui encaminat a assolir l’esfera perfecta dels astres, el cosmos. I després de quatre-centes o cinc-centes pàgines, potser més, de redacció sistemàtica i exhaustiva, monòtona i tediosa, concèntrica i minuciosa, succeiria l’impossible: un acte irracional que ho estronca tot per sempre més. I en no més d’una dotzena d’apressades i nervioses pàgines s’hauria de narrar la caiguda de la protagonista, l’instant foll en què, pressa de la gelosia, ho engega tot a rodar en intentar, potser, segrestar a la dona d’un company.

Però, tal com m’ha arribat, l’argument em fuig, doncs ningú, ni el més condescendent dels lectors, donaria cap credibilitat a una història com aquesta.

Kōfuku

Atès que la vida ordinària està sotmesa, per dir-ho amb les paraules del diví Apòstol, a molts "destorbs", el nostre discurs ha de proposar necessàriament la vida en virginitat com una mena de porta d’accés a un viure més noble. En efecte, aquells qui es troben embolicats en les coses ordinàries de la vida difícilment poden dedicar-se en pau a un viure més diví, i, en canvi, els que s’han apartat totalment dels tràfecs de la vida troben una gran facilitat per a tenir el lleure imprescindible per a dedicar-se sense distraccions a les coses superiors.

llegeixo, ajagut al llit, en un dels darrers llibres que he rebut, la virginitat, de Gregori de Nissa. I destriant entre sofismes i retòriques, entre encratites i ascetes, certeses i aparences, no puc més que combregar amb les tesis del Nissenc, doncs res de més menyspreable que la passió, sigui del tipus que sigui, que ens allunya irremeiablement de la felicitat, això és, de la contemplació de Déu, segons l’autor, del no res, segons jo mateix.

Però en sentir un alè conegut al meu costat, que em davalla golut pel pit, tot convidant-me a la còpula, no puc més que desar el llibre, llevar-me les ulleres, i lliurar-me a qui em demana, tot recordant que la felicitat no és més que una paraula, aguda, de nou lletres.

Fuku

Surto de casa corrents, agafant al vol unes galetes per a esmorzar, cordant-me l’abric mentre davallo les escales, doncs un cop més he mandrejat massa. Però en ser al carrer la incredulitat, en topar-me amb el cos completament nu d’una noia de poc més de vint anys, que enmig de la vorera exhibeix l’esplendor de la seva joventut, m’atura. En veure’m, però, la noia ofega un xiscle i marxa corrents, trepitjant amb els peus nus el panot de la vorera. Encara sobtat començo a caminar, però resto de nou aturat en veure com s’apropa un home acompanyat de dos nens, els seus fills, suposo, doncs tots tres van també despullats, amb els penis que se’ls balancegen entre les cames, envoltat de pèl el de l’home, impúbers els dels nens. I veig com l’home, en ser a la meva alçada, gira la cara per tal de no veure’m, com si la meva presència l’ofengués, alhora que un dels infants, el més menut, no deixa de mirar-me, com si no donés crèdit al que veuen els seus ulls. I més endavant em creuo amb grans i petits, homes i dones, blancs i grocs, també negres, tots despullats, mostrant cossos de tota condició, arrugats i musculats, contrafets i esvelts, obesos i anorèxics, ofensius i enllaminidors... i espaordit apresso el pas per arribar d’una vegada a la feina, per refugiar-me en la privadesa del despatx, mentre em sento el centre de totes les mirades, incrèdules algunes, encuriosides d’altres, hostils la majoria. Fins que a punt d’arribar, aturat en un semàfor, se m’apropen dos homes que, en un to de veu entre condescendent i burleta, em pregunten, tot mirant-me de fit a fit, i vostè, es pot saber com és que va vestit?

Watashi wa kenchikuka dewa arimasen

Jo no sóc arquitecte, per molt que un document que tinc desat dins una carpeta, a l’armari del rebedor, ho reconegui, i els meus clients, sempre escassos, s’ho pensin. Tampoc escriptor, encara que ompli mil papers amb una lletra diminuta, i d’altres, pacients, em llegeixin. Ni sóc cuiner, per moltes sopes i estofats que prepari. Tampoc alpinista, ni xofer, ni embriac, ni res.

Jo no sóc català, per molt que parli i escrigui en català, per molt que visqui i treballi a Catalunya. Encara menys sóc espanyol, tot i que un altre document, ben diminut, així ho afirmi. Ni sóc europeu, que ningú, tampoc jo, sap ben bé el que és. Ni grec, encara que a Utrecht un restaurant de cuina grega porti de nom el meu cognom. Ni tampoc sóc japonès, ni d’enlloc.

Jo no sóc hedonista, ni epicuri, per molt que cerqui, sempre, el plaer en tot, això és, l’absència de dolor. Ni estoic, encara que intenti fer bona cara enmig del desastre, i faci el que de mi s’espera, de vegades. Tampoc sóc cínic, ni irònic, ni sarcàstic, tot i el que diuen de mi, els altres, que no saben, ni ho sabran mai, qui sóc. Ni sóc platònic, doncs només crec en res.

Senshu eiga o mimashita (II)

Si Vittorio De Sica hagués dirigit Laitakaupunguin valot, probablement el títol hagués estat Luci nella penombra, els actors haguessin parlat italià enlloc de finès i rus, i el personatge principal s’hagués vist acompanyat en la seva desgràcia per una dona cridanera i un fill llagrimer que, al davant de la més adjectivada de les càmeres, haguessin cridat i plorat sense descans, una i mil vegades, en una melodramàtica polifonia, la misèria de llurs patètiques vides.

Però afortunadament no ha estat així. El director ha estat l’admirable i mesuradíssim Aki Käurismaki (a qui de cap de les maneres s’ha de confondre amb Mika Käurismaki, el seu germà, de qui es diu que també és director de cinema) que, a més del seu geni, ens ha tornat a regalar la inconfusible veu de Toshitake Shinohara, que ha cantat, per uns breus instants, Ogonek.

Kochira wa Sísif-sama desu (II)

Diuen que en Síssif, el més astut dels mortals, fou castigat a arrossegar un gran roc fins dalt d’un turó. La penitència, però, mai era assolida, doncs la pedra sempre rodolava pendent avall, i Síssif havia de recomençar, una i mil vegades, dia rere dia, per sempre més, la seva impossible missió.

Diu l’insensat, però, que l’impossible treball d'en Síssif no era cap càstig, cap condemna. Només era (només és) la manera que van trobar els Déus de tenir-lo atrafegat, per tal que no tingués temps de rumiar paraules que tot ho giren, aquí el d’allà, allà el d’aquí, i, un cop més, els tornés a entabanar.

I nosaltres, els més soques dels mortals, a qui es deuen pensar que podríem arribar a enredar, els Déus, per donar-nos igual mal, igual treball?

Kyō no konsāto

Assegut a la sala imagino que surto de casa, tombo a la cantonada i camino a grans gambades pel carrer d’Ausiàs Marc, fins que giro per Bruc, travesso la ronda, trenco per Ortigosa, baixo per Amadeu Vives, i arribo al Palau de la Música Catalana, on el programa d’avui és sensacional, ni fet a mida. Primer, per fer boca, l’obertura del Tristany en versió concert, i com a plat fort el rèquiem per a soprano, mezzossoprano, cor mixt i orquestra de György Sándor Ligeti. I per postres, com a regal de l’orquestra davant l’entusiasme del públic, una petita improvisació on cada músic toca una partitura diferent, alhora que el director declama, en silenci, el llibre dels Salms.

Assegut a la sala recordo com he sortit de casa, tombat a la cantonada i caminat a grans gambades pel carrer d’Ausiàs Marc, fins que he girat per Bruc, travessat la ronda, trencat per Ortigosa, baixat per Amadeu vives, i he arribat al Palau de la Música Catalana, on el programa d’avui era sensacional, ni fet a mida. Primer, per fer boca, l’obertura del Tristany en versió concert, i com a plat fort el rèquiem per a soprano, mezzossoprano, cor mixt i orquestra de György Sándor Ligeti. I per postres, com a regal de l’orquestra davant l’entusiasme del públic, una petita improvisació on cada músic ha tocat una partitura diferent, alhora que el director declamava, en silenci, el llibre dels Salms.

Nani ga itai desu ka

...havent sopat, m’oblido de tot en notar una lleu cremor d’estómac. Lleu, però persistent, doncs l’endemà, en llevar-me, la cremor encara hi és. És per això que per dinar decideixo fer-me un brou ben lleuger, amb arròs, i prendre de postres una poma al forn. Però la cremor roman, i tot i que deixo de menjar avellanes, evito els condiments i rosego comprimits d’almagat, sembla que no hi ha res a fer.

Res a fer fins que tres dies després, havent sopat, m’oblido de la cremor en notar una lleu irritació a la gola. Lleu, però persistent, doncs l’endemà, en llevar-me, la irritació encara hi és. És per això que després de rentar-me les dents faig gàrgares amb una solució de iode. Però el malestar roman, i tot i que deixo de prendre sucs àcids, bec molta aigua i em poso jerseis de coll alt, sembla que no hi ha res a fer.

Res a fer fins que tres dies després, havent sopat, m’oblido de la irritació en notar una lleu punxada al genoll dret. Lleu, però persistent, doncs l’endemà, en llevar-me, la punxada encara hi és. És per això que decideixo baixar en ascensor i agafar el metro per anar a treballar, en lloc d’anar-hi a peu. Però la punxada roman, i tot i que em faig sedentari, sembla que no hi ha res a fer.

Res a fer fins que tres dies després, havent sopat, m’oblido de la punxada en notar una lleu cremor d’estómac. Lleu, però persistent, doncs....

Watashi wa achira desu ka (II)

Demà de bon matí, abillat com tothom amb les meves millors robes, sortiré al carrer, traginant, com tothom, mil embalums, per repartir, com tothom, obsequis i presents, i, alhora, desembolicar els que m’hauran portat a mi, com a tothom, els dits Reis d’Orient. I després, com tothom, aniré a dinar en família, prenent per postres una massa d’ametlles, clara d’ou, sucre i mel, fins que atipat tornaré, carregat com tothom, cap a casa, amb la por que algú, només per què m’hagi vist fent, un cop més, el que fa tothom, es pugui pensar, ni per un instant, que jo, en dErsu_, el preferit dels Déus, sóc com tothom.