Kimyō na sākasu

Prenc un parell de depressors linguals de fusta de quinze centímetres de longitud per dos d'ample i gruix menyspreable. Els poso plans l'un sobre l'altre formant un angle de noranta graus de manera que coincideixin en el seu punt mig, i prenent amb la destra el depressor inferior els alço tots dos. Tot seguit miro de girar cent vuitanta graus el depressor inferior sobre el seu eix tot mantenint en equilibri el depressor superior, però la falta d'aptitud em priva d'assolir el meu propòsit. Hi torno un segon cop, però el depressor superior em torna a caure. També m'hi cau en un tercer intent, però m'adono que fent un petit moviment ascendent en combinació amb el moviment de rotació l'equilibri triga més a trencar-se. Ho provo un quart cop, i un cinquè, i encara que l'èxit no m'acompanya faig progressos evidents. Al cap d'un centenar d'intents aconsegueixo fer el gir sense que caigui el depressor superior, i amb pocs dies més d'entrenament excel·leixo en el gest.

A dia d'avui ja sóc un expert manipulador de depressors linguals i em complac en imaginar-me en un circ fent malabars. Però en previsualitzar-me a la pista, sota una gran carpa i amb la galeria plena de públic menjant tramussos, trobo que ni públic ni espai no són a l'alçada de la meva destresa. Millor imaginar-me en un petit teatre, amb no més d'una dotzena d'embadalits espectadors asseguts al meu voltant, contemplant com faig girar els depressors linguals amb un habilitat que costa de creure. Com costa de creure que hom escrigui sobre depressors linguals.

Nemasu ka

Qui això escriu, en dErsu_, el favorit dels Déus, o jo mateix, a estones, quan esdevinc dErsu_, heterònim habitual, no creu, no crec (a estones, doncs), en fantasmes, és a dir, en l'aparició real de quelcom imaginari. Com tampoc crec, a estones, és clar, en esdevenir de nou dErsu_, en la imaginària aparició de quelcom real, essent aquesta segona aparició mancada de nom, si més no mancada de nom conegut per a qui això escriu. Conegut i satisfactori, s'entén, doncs si bé es pot parlar de record, fins i tot de somni, fora ridícul pensar que allò recordat, o allò somniat, tant és, és allò que tal vegada s'esdevingué, en el benentès, potser malentès, de considerar real allò esdevingut. I arribats aquí, en dErsu, el favorit dels Déus, i jo mateix, que en poc honoro als Déus, podríem parlar, en animada tertúlia, paraula que em desplau, a mi, i també a ell, en dErsu_, a qui acostuma a desplaure tot allò que a mi em desplau, del descrèdit que ens produeixen tant les aparicions reals de quelcom real com les imaginàries aparicions de quelcom imaginari. Però qui això escriu és mancat de fal·lera taxonòmica, tant quan esdevé dErsu_ com quan esdevé qualsevol altre, i pres pel contradictori desig de retrobar allò en què diu no creure, marxo, marxa, potser marxem, a malbaratar el meu, seu, nostre, temps.

Doko ni jigoku ga arimasu ka

Em plauen els tarters que precedeixen els cims, dits també rossegueres. Llargues esteses de pedres amuntegades pel pas del temps, d'habitud bellugadisses, que acostumen a fer penosa la pujada, ràpid i perillós el descens. Paisatges en aparença desolats, orfes de vida, i potser d'aquí el meu plaer i el seu nom, tarter, de Tartareum, l'infern en llengua llatina, segons Coromines. Hi ha tarters de pedra menuda, no més que diminuts còdols que s'esllavissen amb cada nova passa que fem, sigui aquesta ascendent o descendent; i tarters de grans rocs que acostumen a romandre indiferents al nostre trànsit i semblen amagar tot un inframon al seu davall, no per res el Tàrtar fou la regió més pregona del món, sota el mateix Hades, l'infern dels infern. Amb la paüra dels llamps i el repic de la pluja els tarters adquireixen la seva més gran magnificència, quan hom fuig apressat de la fúria dels Titans, cuaitant de no ensopegar, cercant aixopluc amb el neguit dels fugitius, doncs de la muntanya sempre es fuig. En canvi, creuar-se o avançar a algú que també va o bé d'algun cim proper és un gros enuig, en veure's aleshores el tarter envaït per altres éssers, en aparença vius, que gosen, fins i tot, trencar el so del pedregar per intercanviar tòpiques i sobreres salutacions.

Kin-yōbi no ban

Després del saborós bacallà, asseguts al sofà tot prenent un digestiu aiguardent, Jota em parla de la seva immortalitat. No és ben bé que sigui immortal, diu Jota, és, només, que els Déus em tenen reservat un esdevenir gloriós i, fins que no l'atenyi, protegeixen la meva vida. Sí, sí, costa de creure però és així, sentencia amb rotunditat davant el meu posat escèptic. A més, afegeix convençut, fa temps vaig fer una proba concloent. Aleshores, continua Jota, jo treballava de guarda de seguretat privat i anava armat, portava un revòlver, un smith & wesson del calibre 38 de sis trets. Una nit especialment tranquil·la, quan guardava fusta al moll, vaig enretirar una de les sis bales, vaig fer rodar el tambor, em vaig encanonar a la templa dreta i vaig prémer el gallet... clic, vaig sentir. Sí, vaig tenir sort, em pots dir, tenia poc més d'un setze per cent de possibilitats. Però no va ser sort i, per demostrar-m'ho, vaig tornar a fer rodar el tambor, em vaig tornar a encanonar i vaig tornar a prémer el gallet... clic de nou. Dues vegades, ja. Potser més que sort. Però volia la certesa i hi vaig tornar un tercer cop, i un quart, i fins a dotze cops em vaig encanonar i vaig prémer el gallet, i fins a dotze cops vaig sentir el clic que m'assegurava el que ja sabia, que els Déus vetllaven per mi. Tot seguit vaig tornar a fer rodar el tambor, vaig apuntar a una de les rates que corrien pel moll i vaig prémer de nou el gallet. L'estrèpit del tret enmig del silenci de la nit fou descomunal, tant, que va alertar a l'escamot de la policia portuària que feia la ronda i vaig tenir força problemes per justificar-me. Potser ho recordes, em van obrir un expedient i vaig ser acomiadat. Però no em va importar, jo ja tenia la certesa desitjada. Només es tractava de no fer mai res de profit, de fugir de la glòria com de la pesta i de ser tan bèstia com em plagués i encara més. Els Déus vetllaven, vetllen, per mi.

Jo, aprofitant que Jota fa una pausa en la seva narració, li prego que em disculpi un moment, que tinc una urgència, i fingeixo anar al lavabo. Però en realitat vaig al rebedor, a prendre el glavi que guardo amb les divines armes que acostumo a desar al calaix de sota l'armari. I en tornar a la sala, abans que Jota tingui temps de reprendre el seu relat, faig una ampli moviment circular amb la destra estesa tot cercant-li el coll, que davant l'esmolat tall i la força del meu gest no ofereix cap resistència. Tot seguit el cap de Jota cau al seu costat alhora que un broll de sang surt disparat cap amunt esquitxant el sofà nou. M'acotxo al davant del cap, i esguardant de fit a fit els sobtats ulls de Jota li recordo que jo, els divendres a la nit, sóc un empirista empedreït. Jota, és clar, no em respon res.

Ari wa nerumasu ka

Dormen, les formigues? Suposo que els entomòlegs ja deuen haver trobat resposta a aquesta i d'altres preguntes gràcies a llurs meticuloses i abundants observacions. I cercant amb google la resposta es sí, les formigues dormen, en períodes curts de temps amb temperatures ambientals altes i en períodes més llargs amb temperatures ambientals més fredes. I, si les formigues dormen, també somnien? Han fet els entomòlegs observacions sobre el subconscient de les formigues? Wo die grünen Amiesen traumen (On somnien les verdes formigues, en paraules catalanes), però és clar, Herzog no és pas entomòleg, o potser sí, si més no és autor d'una considerable obra i sembla haver-se preocupat del tema, doncs bé les formigues verdes són formigues, per molt que, a més, siguin verdes. I si per l'autoritat de Herzog entenem que les formigues verdes somnien, perquè no ho haurien de fer les més de dotze mil espècies de formícids restants?

Sakka o mimasu ka

Llegeixo aquí que un cert grup d'escriptors valencians ha engegat dues engrescadores iniciatives per fer més visible el seu treball, això és, donar-li visibilitat, eixir del subsòl, tal com s'amplia aquí la informació, en clara referència, suposo, a les Memòries del subsòl, de Dostoievski. Jo, és clar, no puc més que restar en contra de totes aquestes iniciatives. Primer pel que són, iniciatives, paraula que em desplau, no només pel seu rerefons lúdic, sinó pel seu mateix significat, acció de qui és el primer a significar, en ser-me tota acció desplaent, encara més si és engrescadora, paraula d'esgarrifós significat. Segon pel seu objectiu, eixir del subsòl, essent com és el subsòl, talment les pregoneses del Tàrtar, l'hàbitat per excel·lència de qualsevol que es vulgui escriptor, entenent per escriptor, un cop més, aquell que no pot viure sense escriure, segons la canònica definició establerta per Rilke a la primera de les seves cartes a un jove poeta. I, tercer, pel seu caràcter grupal, escriptors valencians, en aquest cas, quan l'únic grup possible, que no desitjable, fora, potser, el que forma un mateix amb els seus menyspreables heterònims.

Arukimasu

Camino al llarg de la línia de la costa. A la meva destra les onades escumen amb violència sobre llargues esteses de sorra, alhora que uns braus minyons vestits amb neoprè s'enfilen sobre fràgils esquifs per provar d'encavalcar-les. Deixo, però, enrere els minyons i em complac en la silueta d'un castell prou conegut que corona el conus d'un turó proper, fins que l'estrèpit d'un tren que corre paral·lel a les llargues esteses de sorra em distreu, i en tornar a girar la vista cap a la destra veig com uns sàtirs surten d'entre les onades, enmig de jocs i corredisses, fent ostentació de llurs grosses vergues. Sembla com si em cridessin, potser per si de cas m'abelleix afegir-me al seus jocs. Però crec portar una certa pressa i continuo caminant al llarg de la línia de la costa sense permetre'm cap aturada, però a un pas prou pausat com per poder contemplar tot allò que m'abelleix, que no és poc, en especial les bellugadisses onades, que empeses per la forta maror trenquen amb decisió sobre la sorra provocant un fort estrèpit que fa de bon escoltar, alhora que, inevitablement, començo a construir les ridícules frases que aquí es poden llegir.

Kochira ga mezurashī desu ka

No em plauen els comportaments extravagants. Els que s'abillen de manera cridanera o actuen com a paons em desperten un rebuig immediat, potser injust i innecessari, però inevitable. No és tracta de ser com tothom, només faltaria, tan sols de no fer ostentació de les suposades diferències, talment estiguéssim cofois de la nostra contingència, com si ser qui som tingués algun mèrit i aquest mèrit fos, d'alguna manera, atribuïble a nosaltres mateixos. I dic suposades doncs les diferències acostumen a ser imposades i hom no fa més que interpretar un paper triat per endavant amb el lleig propòsit de diferenciar-se dels altres. Sovint amb tant convenciment que qui actua oblida la seva condició d'actor i acaba esdevenint el seu propi personatge, un enutjós histrió que mai no arriba a la noble categoria de bufó.

Chūgoku-jin wa dōri de mandarin o tabemasu

Sempre es veuen xinesos menjant mandarines pel carrer, em comenta la meva companya. I tot i la sorpresa que em causa el significat de les seves paraules, em faig el ferm propòsit de fixar-me en els xinesos menjadors de mandarines la propera vegada que surti al carrer, potser d'aquí una estona, a llençar les escombraries, doncs si la meva companya diu que sempre es veuen xinesos menjant mandarines pel carrer, és indiscutible que sempre es veuen xinesos menjant mandarines pel carrer, i si jo, fins ara, no els hi he vist, és, només, per la meva manca d'atenció.

Però, miop com sóc, o potser a causa de l'hora fosca, o per alguna coincidència inimaginable, en el meu curt recorregut des de la porteria de casa fins al punt de recollida neumàtica de bosses d'escombraries més proper, no sé veure cap xinès menjant mandarines. Això, és clar, no vol dir que no hi siguin, només que ho fan d'amagat, potser acotxats entre dos cotxes aparcats, rere el sac de runa d'una obra propera, o entre l'espès brancatge de l'arbrat. Però... perquè s'amaguen? què te de dolent menjar mandarines al carrer? potser a la Xina és prohibit? ho dubto. Però no, m'erro, doncs la meva companya ha dit que es veien, que els xinesos es veien menjant mandarines, és a dir, que no s'amaguen, doncs si s'amaguessin serien difícils de veure i la meva companya no els hagués pogut observar menjant mandarines i, en conseqüència, no me n'hagués pogut dir res. Concloc doncs, que el moment present, sense xinesos menjant mandarines pel carrer, és excepcional, i aquesta, la manca de xinesos menjant mandarines pel carrer, deu ser la prova evident que anuncia algun esdeveniment immediat que transformarà el món i les nostres vides. Estiguin, doncs, a l'aguait.

Kochira wa Jota-san desu ka

En un dels comensals de la taula del costat em sembla reconèixer a Jota, un saludat amb qui fa temps que no coincideixo enlloc. Però tot i l'evident semblança dubto sobre la seva identitat, doncs és tant el temps transcorregut des de la darrera salutació que potser em confonc, i bé podria ser que qui seu a la taula del costat només fos algú que s'assemblés a Jota, no Jota mateix. Però, ben mirat, potser sí que és Jota qui seu a la taula del costat, si més no sembla portar aquella galdosa jaqueta de lli que sempre portava Jota. Però de ben segur que aquell model de jaqueta barata el devia comprar molta gent, fins i tot algú que s'assemblés a Jota, persona de faccions vulgars. Però potser sí que l'és, doncs veig com li porten un petit bol d'arròs amb llet, les postres preferides del Jota que recordo. Però essent l'arròs amb llet una de les tres opcions de postres que ofereix el menú d'avui, tampoc és aquesta una prova concloent sobre la identitat del comensal de la taula del costat. Però veig, també, com el suposat Jota fa aquell gest de disgust tant habitual en Jota d'arrufar el nas quan l'arròs amb llet no és del seu gust, en trobar-li, com sempre, alguna pega. Però aquesta darrera, com les altres, poden no ser més que un seguit de coincidències circumstancials que no tindrien cap valor davant d'un jutge com cal. Però...

Caram, dErsu_, quant de temps, m'interromp finalment el desconegut de la taula del costat que en tot s'assembla a Jota en parar esment del meu esguard. Sí, caram, sóc Jota, no em recordes? m'interroga sorprès, en llegir la meva estupefacció, iniciant, igual que el Jota que recordo, amb un caram totes les seves frases. Perdó, responc decidit, sens dubte em confoneu, afegeixo encara decidit, doncs bé pot ser que aquest que fa dir-se Jota, que en tot s'assembla al Jota que recordo, que gasta les seves robes i maneres, i que sembla tenir un conegut anomena't dErsu_ que se'm deu assemblar força, no sigui, de cap de les maneres, el Jota que jo recordo.

Chikatetsu no eki

Sabies que el CO2 és un dels principals gasos responsables de l'escalfament global? em pregunta, un cop més, amb aquella veu seva tant característica. No, torno a respondre, no ho sabia pas, doncs, segons tinc entès, aquesta és una afirmació que més aviat respon als principis de la fe, no pas als del coneixement, afegeixo. Però és clar, ni m'escolta ni para cap mena d'atenció en les meves paraules, i, incapaç de qualsevol dubte, hi torna, insistent, sabies que el CO2 és un dels principals gasos responsables de l'escalfament global? Encara sort que, voluble com és, canvia de tema i abandona l'enutjós tractament de tu, i encara que utilitzi el vostè enlloc del vós, em recorda que, per la seva (meva, s'entén) seguretat, aquesta estació està dotada de càmeres de vídeo vigilància.

Sōdesune

No hi havia res de millor que això: explicar la veritat i sentir-se escoltat, diu, en un cert moment, un dels personatges secundaris. Explicar la veritat i sentir-se escoltat, certament, sobretot si el nostre interlocutor es diu John Singer i és sord-mut. I no és endebades que el protagonista, John Singer, sigui sord-mut i sigui apreciat per tothom, doncs, en opinió de tothom, a tothom sembla escoltar, també entendre. I això és tan cert que fins i tot John Singer té al seu John Singer particular, que respon (poc, això sí) al nom d'Antonapoulos, també sord-mud, només faltaria, que ni sap de lletra ni entén gaire el llenguatge dels sord-muts, però això, és clar, tant és, o, més aviat, és condició necessària per a que tothom, John Singer en aquest cas, li pugui explicar la veritat i sentir-se, com deia aquell, escoltat.

La resta, aquí.

Lucreci-sama no hon o yomimasu

Després de molt esperar-lo enceto la lectura de Lucreci, doncs fins fa pocs dies no he aconseguit un exemplar de la primera part de De la natura editat per la Fundació Bernat Metge, d'ara en endavant FBM, la institució que més ha fet per aquest atrotinat país. Una primera edició del 1923 bilingüe i enquadernada en tela, numerada, el 43è de 250 exemplars, traduïda pel doctor Joaquim Balcells i revisada pels senyors Pompeu Fabra i Gabriel Alomar, en un estat de conservació sinó òptim nogensmenys acceptable, que restava amagat sota una pila d'atrotinats exemplars d'altres autors també publicats per la FBM, en una caseta de la cinquanta-novena Fira del Llibre d'Ocasió Antic i Modern de Passeig de Gràcia. El primer i sorprenent títol publicat per la FBM.

I dic sorprenent perquè amb l'àmplia nòmina d'autors clàssics existent és certament sorprenent que una institució com la FBM, una institució de dretes i capellanesca, si em permeten la falsedat del tòpic, triés a un dels autors més emblemàtics de l'epicureisme, paraula llargament anatemitzada per tota autoritat eclesiàstica, per encetar aital col·lecció. Salvant les distàncies, és com si algun grupúscul maoista ciclostilés pamflets lloant les teories econòmiques d'Adam Smith. Però vés, per circumstàncies que desconec i que tanmateix agraeixo, enceto la lectura de Lucreci, De la natura, amb el desig de no trigar deu anys més a trobar un exemplar de la segona part.

Kore wa sankakukei desu

Potser sense cap relació amb el que aquí es pot llegir imagino una conversa entre dues persones adultes, és a dir, dues persones amb els respectius organismes totalment desenvolupats, diguem-ne A i Be, que folguen amb una certa assiduïtat i un cert plaer. Una d'aquestes persones, potser Be, està compromesa amb una tercera persona, diguem-ne Ce, a qui no cal imaginar, doncs de Ce només importa la seva existència i el seu compromís amb Be, essent les seves segures qualitats negligibles a efectes del que aquí es narrarà. A, en canvi, és una persona no compromesa amb ningú que es complau en imaginar-se compromesa amb Be, un cop Be trenqui, en la mesura del possible, els seus lligams amb Ce. Fins aquí cap novetat, un triangle de vèrtexs A, Be i Ce, potser equilàter, isòsceles o escalè si atenem a la mida dels seus costats, potser rectangle, acutangle o obliquangle si atenem a l'obertura dels seus angles interns.

També sense cap novetat imagino els arguments habituals de Be per mantenir la geometria triangular, i els arguments habituals d'A per mirar de simplificar-la. Imagino la mandra de Be i el desig d'A, i que volen, mandrós i poc freturós de desig com sóc acabo simpatitzant amb Be, i només d'imaginar els enutjosos destorbs del trencament amb Ce m'empesco tot d'excuses per convèncer A. Doncs si A substitueix a Ce, bé algú, potser De, haurà de substituir a A. I aleshores tot tornaria a començar, amb l'inconvenient afegit que el triangle podria evolucionar i esdevenir quadrat, rectangle, rombe, romboide, trapezi o trapezoide, polígons, tots ells, menys estables i interessants que el triangle, figura formada en unir tres punts no alineats, anomenats vèrtexs, mitjançant segments de línia recta.

Terebi o mimasu (V)

Avui tinc poc per afegir, doncs prou deuen saber que la caiguda ha estat ràpida, vertiginosa, immediata. Un cop he parlat he passat a ser un més dels xerraires habituals, i no pas dels millors, potser el pitjor. Quan restava en silenci hom s'indignava i em retreia que si abans havia parlat bé ho podia tornar a fer, i, si parlava, hom s'indignava perquè no era pas per allò que m'havien convidat. A partir d'aquí tot han estat entrevistes que s'anul·laven, trucades que no arribaven, col·laboracions que es fonien... excuses de mal pagador per no voler reconèixer l'obvi, que els meus cinc minuts ja havien passat. Un tertulià habitual em recomanà que a partir d'ara respongués les preguntes cantant, un altre que ho fes quequejant, un altre xiuxiuejant, i encara un altre que fes mímica, que això em tornaria a posar de moda, segur. Però el temps no torna, mai, i millor que sigui així, doncs prou enutjós era haver d'estar sempre disponible al servei dels xarlatans, i com la guineu que troba verds els pàmpols que no pot abastar, celebro l'anonimat retrobat.

Terebi o mimasu (IV)

Avui, en una de les tertúlies radiofòniques en les que darrerament participo, ha passat allò que tard o d'hora havia de passar. Hom parlava de Jota, polític de llarga trajectòria, incombustible, potser immortal. I aquest cop, en demanar-me l'opinió sobre el tal Jota, no m'ho he hagut de pensar, ni poc ni massa, gens, doncs he tingut la dissort d'haver-lo tractat professionalment al llarg d'uns quants anys. Jota és un poca-vergonya que posa el càrrec al seu servei, s'enriqueix a costa del pressupost públic i no dubta a promocionar a les funcionàries que s'avenen a passar pel seu llit, alhora que entrebanca la carrera d'aquelles que el rebutgen, he respost tot seguit. I ara han estat els altres els que han callat, presentadora i tertulians habituals, d'habitud gent poc donada al silenci, en no donar crèdit a les meves paraules. Però no pas al seu significat, i això que l'he dita grossa, de l'alçada d'un campanar, sinó al seu significant, en ser el primer cop que em sentien parlar. Passada la inevitable sorpresa hom s'ha regraciat d'haver-me sentit i, educats com són, han obviat la meva fonètica deficient, del tot inadequada per a un programa de ràdio. Fins i tot la presentadora ha tret pit, i quin pit, per haver estat la primera persona que em feia parlar en públic, i entre facècies i paraules de suport ha finalitzat el programa sense que ningú, és clar, parés esment en el significat d'allò que havia dit.

Terebi o mimasu (III)

Avui comento el que ja deuen saber, doncs de ben segur que per poc que mirin al seu voltant s'hauran topat amb les meves nombroses intervencions en els mitjans de comunicació. Després de les innúmers entrevistes que seguiren a la ja comentada primera entrevista m'he convertit en un personatge popular a qui els periodistes recorren per opinar sobre qualsevol tema. Ja és habitual veure a l'entrevistadora de torn fer-me preguntes certament poca-soltes i rebre el meu silenci com a resposta. Però un silenci no pas fingit, com qui interpreta un paper decidit per endavant per cridar l'atenció. No, i ara, no és pas aquest el meu cas, de cap de les maneres, doncs jo només guardo silenci mentre miro d'entendre el significat de la pregunta que se'm fa i intento articular una resposta, sinó satisfactòria, almenys sensata. Però que volen, encara no he tingut temps de rumiar una primera resposta que ja m'adrecen una segona, una tercera, i fins i tot una quarta pregunta que em destaroten d'allò més. I davant del soroll habitual el meu silenci sembla agradar, tant, que fins i tot un reconegut escriptor m'ha demanat un pròleg per la seva nova novel·la. I és clar, amb el poc temps que m'ha donat només li he pogut lliurar un full en blanc que, això sí, l'ha entusiasmat d'allò més. D'aquí, suposo, el meu èxit, faig allò que de mi s'espera, callo quan se'm pregunta.

Terebi o mimasu (II)

Avui haig de disculpar-me amb tots vostès, doncs, en la meva turpitud, no em vaig adonar que l'entrevista que em feren l'altre dia a la televisió fou en directe i no pas gravada. Rigorós directe, que diu el tòpic. Però m'ha comentat l'entrevistadora que l'audiència fou considerable i que es plantegen tornar a emetre el programa. També m'ha comentat que han rebut moltes mostres de suport i admiració cap a la meva intervenció. I no només això, sinó que, en aquests pocs dies transcorreguts des de l'emissió del programa fins avui, jo mateix he rebut força propostes d'altres mitjans per entrevistar-me: televisions, premsa, ràdio... Jo, és clar, he respost que sóc una persona ocupada i que poc tinc a afegir a la meva intervenció de l'altre dia. Però ha estat tanta la insistència dels meus interlocutors que ja tinc aparaulades una dotzena d'entrevistes per diversos diaris, dues més per d'altres canals de televisió i tres per emissores de ràdio. Tan aviat com sàpiga les dates de publicació o emissió de les entrevistes els informaré amb promptitud

Terebi o mimasu ka

Avui m'han entrevistat per a un programa de televisió. M'han fet tot de preguntes poca-soltes que no he sabut respondre, i d'altres, encara més poca-soltes, que tampoc he sabut respondre. Després de cada pregunta de l'entrevistadora (aquesta fou l'única condició que vaig imposar, que l'entrevista me la fes una dona i no pas un home) jo restava sobtat i feia un petit gest amb la boca (mossegar-me delicadament el llavi inferior) que allargava fins que la presentadora em feia una nova pregunta. Però si la nova pregunta trigava massa a arribar jo provava d'endevinar quina de les càmeres em gravava per adreçar un somriure als futurs i hipotètics espectadors, amb cura, això sí, de no arribar a mostrar les genives. No sé si me n'hauré sortit, doncs no acostumo a somriure sovint i aquestes ganyotes són difícils d'improvisar, si més no per a mi. Però ho he fet tan bé com he sabut i crec que tothom deu haver quedat satisfet, si més no, tothom ha mirat de ser agradable amb mi i el públic ha aplaudit quan tocava, amatents com estaven als senyals d'un xicot força espavilat. En quan tingui notícies exactes sobre el dia i l'hora d'emissió del programa on surt l'entrevista ja els hi faré saber, per si de cas, a més de llegir-me, els abellís veure'm per televisió.

Koumori no chanoma

Oh, aquesta és la sala dels ratpenats, responc cada cop que algun visitant en pregunta per l'espai que tanca la més grossa de les portes. Sí, ratpenats, ratapinyades, ratapennades, muriacs, muricecs, voliacs, quiròpters... petits mamífers nocturns i voladors que s'alimenten d'insectes i petits vertebrats, o bé són hematòfags, miro d'explicar, en resposta a la sorpresa que acostuma a causar la meva resposta anterior, però sempre m'interrompen dient que prou ja saben que són els ratpenats, però que no era aquesta la pregunta, sinó per què anomenem a aquella sala la sala dels ratpenats. Oh vés, responc sempre, perquè la sala és plena de ratpenats que de dia descansen penjats de cap per avall de les bigues del sostre i de nit surten a menjar insectes. I davant de l'habitual escepticisme dels meus interlocutors els convido a entrar, i és aleshores que resten convençuts, en veure les llargues fileres de ratpenats penjats de cap per avall de les bigues del sostre, o es pensen que els prenc el número, doncs de tant en tant els ratpenats, per raons que ells sabran, marxen per una temporada, potser a la recerca d'un clima més càlid o més fresc, més sec o més humit, més així o més aixà. Però tant és, doncs no seran els hàbits migratoris dels ratpenats els que ens diguin com hem d'anomenar les diferents estances d'una casa.

Kochira wa Ishiguro-san desu

Els inconsolables és una novel·la colpidora, tant, que a qui això escriu la seva casual descoberta el va decidir a fer la lectura de l'obra complerta del seu autor, Kazuo Ishiguro, tant passada com futura. I qui això escriu, jo mateix, va tenir, vaig tenir, la sort d'haver començat amb Els inconsolables, altrament, potser, hagués deixat de banda al senyor Ishiguro i hagués perdut l'oportunitat de llegir una novel·la tan colpidora, repeteixo, doncs si bé la resta de la seva obra ha resultat de lectura plaent, qualitat ni necessària ni suficient però que s'agraeix, també ha resultat fàcil d'oblidar, essent, això darrer, potser un demèrit.

I aquests dies ha arribat el torn del darrer llibre del senyor Ishiguro, Nocturns, que també ha resultat prou plaent de llegir per a qui això escriu, jo mateix, com ja ha estat dit. Ara només em resta esperar per saber si aquesta darrera entrega també serà de fàcil oblit o aconsegueix fer-se un lloc en el capriciós record de qui això escriu.

Gaikoku-jin

Fins fa un cert temps jo era independentista, ja saben, partidari de l'existència d'un estat català. Ara ja no. I no és que el meu contingent sentiment de pertinença cap a un cert grup (i no cap a cap altre) s'hagi vist modificat, no, i ara... és, només, que amb el pas del temps trobo enutjosa l'existència de l'estat, de qualsevol estat. Admeto amb disgust la seva necessitat, doncs en la meva turpitud no en sé veure cap alternativa, però el desitjo petit, ben petit, diminut, minúscul, esquifit, fent només aquelles quatre coses que hom no pot resoldre de manera privada, és a dir, seguretat, justícia i potser dues més que ara no recordo. Però on s'ha vist un estat amb voluntat de petitesa? enlloc. Pensin que fins i tot l'estat ha acabat regulant amb càlculs d'una ridícula complexitat la mil·límètrica separació que ha d'haver entre el paviment i la fulla de la porta del lavabo de casa seva. Doncs això, perduda del tot la qüestió de la mida només resta la possibilitat de la distància, doncs és cosa sabuda que qualsevol objecte, vist de lluny, sembla mes petit del que és. I que volen, el Palacio de la Moncloa és més lluny de casa meva que el Palau de la Generalitat. Cert que encara seria millor ser súbdit del rei de Bèlgica, d'algun sàtrapa oriental o, molt millor, colònia d'alguna potència alienígena amb la seu del govern en alguna llunyana galàxia d'un univers paral·lel. Però que volen, el rei de Bèlgica sembla ser que anirà a l'atur d'aquí quatre dies, els sàtrapes potser ja no són tan lluny com fora desitjable, i jo no tinc gaire fe en l'existència de potències alienígenes.

Kochira wa Tolstoi-sama desu

No és fàcil narrar esdeveniments futurs, això és, esdeveniments que un temps després de ser narrats s'esdevindran segons la seva narració. És fàcil, sí, fer profecies, fins i tot encertar-les, si hom es prou obvi, fosc o ambigu, demà sortirà el sol, Klaatu barada nikto, quelcom succeirà... però no em refereixo pas al gènere profètic o visionari. Ni tampoc em refereixo al gènere legislatiu, doncs si bé és possible legislar com qui ordena al futur quin ha de ser el seu capteniment, el futur acostuma a tenir els seus propis plans, d'habitud força diferents dels del legislador de torn.

Em refereixo a narrar el futur talment Tolstoi a El pare Sergi, on amb una avançada de dotze anys s'ens narra la pròpia fugida vers una nova espiritualitat, concepte difús que plaia d'allò més a Tolstoi. I encara que potser els detalls no coincideixen del tot entre la fugida anunciada i la fugida finalment esdevinguda, com tampoc acaben de coincidir quan en el mateix relat Tolstoi narra el seu passat (i no és que Tolstoi vulgui ser amable amb ell mateix, talment qualsevol autobiografia de qualsevol autobiografiat), és potser aquesta no coincidència en els detalls el que fa més exacta i sincera la plena correspondència entre allò narrat i allò que ha d'esdevenir-se o ja s'ha esdevingut, diferència verbal que mai no hauria de tenir cap importància.

Sui-yōbi (II)

Tinc el record d'haver escrit alguna cosa sobre el meu desig d'haver nascut alemany, austríac, suís, alsacià o liechtensteinès. Desig, però, que els dimecres acostuma a mudar de família lingüística, en plaure'm més imaginar-me italià, potser toscà, o encara millor triestí. I encara el primer dimarts de cada mes m'imagino francès, de fermes arrels normandes; així com cada vint-i-novè dia del més de febrer d'any de traspàs m'imagino espanyol. Però molt rarament em complau saber-me català i ser parlant d'una llengua d'un ús tan enutjós. Ma oggi è Mercoledi, cosí piacevole parlare l'italiano al di fuori. Ma vedi, io uso un traduttore automatico. E sicuramente il risultato è piuttosto deludente. Ma che vogliono, se faccio casuale catalano, non italiano.

Bakemono ga kokkyō ni imasu

Hi ha fantasmes a la frontera. Aquesta sorprenent informació m'arriba a través d'un conegut que serveix al gabinet de premsa del Ministeri de Defensa, persona de tota confiança que sovint és utilitzada pel ministre de torn per filtrar certes notícies a la premsa. Hi ha fantasmes a la frontera, doncs, però un ministre com cal no pot fer pública una notícia així, només faltaria, però tampoc pot amagar un fet tan excepcional. Segons el meu informador primer es va sospitar que tot plegat no fos un ardit dels guardes fronterers del país veí, ara que les relacions bilaterals entre ambdós governs estan força tibades. Però els agents infiltrats en l'administració veïna han informat que l'estupefacció pel fet és compartida, i descarten del tot qualsevol tipus de responsabilitat dels guardes fronterers en aquest afer. Hi ha fantasmes a la frontera, repeteixo i concloc, del tot convençut i amb poca consciència sobre el significat precís del que acabo d'escriure.