Watashi wa Villarroel-dori de heputan o kaimashita

L'heptà és un hidrocarbur saturat lineal de la família des alcans, obtingut de la destil·lació del Pinus jeffreyi i de la fruita del Pittosporum resiniferum, utilitzat principalment per la indústria química i farmacèutica per les seves propietats dissolvents.

L'heptà és, també, un producte que per inversemblants raons que ara no venen al cas, he estat buscant aquests darrers dies per innúmers adrogueries i cases de pintures, i que finalment he trobat en un comerç dedicat a la venda al detall de productes químics del carrer Villarroel. I més enllà dels esforços esmerçats, la meva reeixida recerca de l'heptà m'ha fet recordar moltes altres recerques fetes al llarg dels anys, quan, per raons sempre inversemblants, ben sovint peregrinava jo per llibreries, sabateries, botigues de discos, draperies i tot tipus de comerç, cercant tal vegada l'inexistent i refusant tot allò que, encara que existent, no semblava satisfer el meu sempre volàtil i contingent caprici, doncs qui sap si, potser ja aleshores, intuïa jo que no hi ha res més insatisfactori que la satisfacció d'un desig.

Romanchikkuna shijin

la vida, si mires al volt amb subtil atenció,

és una facècia idiota i abjecta.

De vegades, llegint a algun dels anomenats poetes romàntics, com ara Lérmontov, no puc evitar de posar en dubte l'honestedat de la seva oferta, de tot aquell allau de melangiosa emotivitat, d'aparent displicència vers la pròpia vida i les pròpies circumstàncies, de rebuig del món i de tots els seus sobrers habitants, talment tot plegat no fos més que un afectat posat, un artifici, una màscara, una capa de groller maquillatge, no més que una manera de captar l'atenció de qui sigui que passi pel seu davant.

Obvia evidència, la meva, doncs és clar que el poeta menteix, que el poeta no ens ofereix més que una ficció d'ell mateix, no més que una màscara, una capa de groller maquillatge, perquè els poetes, tots, menteixen. Com també mentim els que no som poetes, i menteix tothom, sempre, en tota circumstància i a tothora, de tal guisa que despullat de tota mascara, ningú no és res.

Només que, potser, els anomenats poetes romàntics, i més si són russos, menteixen com a cosacs.

Tanoshī desu

Agradable, que agrada, que fa plaer, segons consta al diccionari de l'Institut, és un adjectiu d'ús incert, doncs malgrat el diccionari, dir, per exemple, que una lectura o un coit ha resultat agradable és com dir que sí, que bé, però que tampoc massa, que que si bé l'estona ocupada amb la lectura o amb les manyagueries pròpies de la folga no ha estat desplaent, de cap de les maneres ha estat allò que creiem recordar d'altres lectures o altres folgues. Com quan es diu que una persona és agradable, que tot seguit ens imaginem a algú sense tremp, moix, insípid, i a qui sempre va bé convidar a una festa, per fer ambient, com qui posa tovallons acolorits sobre les estovalles o amaga ridícules espelmes pels racons, i decideix que allà, entre el lavabo i la cuina, emplaçarà al agradable convidat, que així donarà agradable conversa a qui esperi tanda per canviar l'aigua de les olives.

D'aquesta guisa, de vegades em plau parlar d'escriptors agradables, aquells els llibres dels quals fan de bon llegir, entretinguts, fàcils, sense suc ni substància, ràpids de llegir i ràpids d'oblidar, agradables, en definitiva, i només cal repassar les lleixes de la biblioteca de casa per anar trobant no pas pocs, d'aquests llibres agradables, tots aquells que recordem haver llegit, però dels que ja no recordem res. Ni ganes.

Mizu no koddo

Avui un conegut amb qui feia temps que no coincidia enlloc, i a qui anomenaré Jota per fer menys farragosa la narració que ara enceto, m'ha saludat amb no poques mostres d'afecte i simpatia en creuar-nos ambdós en l'excessiu transbord de Passeig de Gràcia. Unes mostres d'afecte i simpatia que excedien en molt les necessàries per complir amb l'habitual i benvolguda hipocresia que demanen les bones maneres, i Jota, sol·lícit fins a extrems irritants, tot llagoteria i adulació, em tractava talment jo fos qualque monarca absolut i ell el més amatent dels cortesans. És per això que he sospitat que la nostra casual trobada poc ho era, de casual, i que tot plegat devia tractar-se d'algun tipus d'estratagema del tal Jota, que de ben segur maldava per demanar-me alguna cosa, potser consell, algun favor, o qui sap si fins i tot doblers. 

Però res no m'ha demanat en Jota, que en tot moment semblava només mogut pel plaer de la conversa, talment les meves paraules el satisfessin i la meva persona li meresqués un sincer afecte, fins al punt que s'ha posat repetidament a la meva disposició per tot allò que hagués jo de menester. Davant de tanta insensatesa he provat de ser groller, de respondre amb sarcasmes a les seves atencions, de parlar amb altivesa i sornegueria, però Jota ha rigut i ha celebrat que mantingués jo el meu particular sentit de l'humor. Aleshores no he tingut altre opció que ventar-li una bufa, a veure si reaccionava, però en Jota, tot i que no ha pogut amagar un gest d'estupefacció, ha fet com si res no hagués passat. I només amb un segon clatellot en Jota ha semblat deixondir-se, i al·legant una excusa inversemblant s'ha afanyat a prendre comiat, talment en aquell precís moment hagués ell recordat alguna ineludible obligació, com ara ventar l'arròs o canviar l'aigua del bacallà.

Perucho-san o oboete imasu

Haver llegit Joan Perucho sembla ser la característica comuna a tots els autors editats per Males Herbes a la seva col·lecció Distorsions. Si més no, això és així en els tres autors catalans de l'esmentada col·lecció que porto llegits, Miquel Àngel Riera, Josep M. Argemí i David Gálvez, que no són tots, però si més no em serveixen d'excusa per recordar el temps en que jo també llegia Perucho, Les històries naturals, Llibre de cavalleries, Les aventures del cavaller Kosmes, i tants altres títols que resten apilats en un dels prestatges de la llibreria del menjador de casa a l'espera de l'enllaminidora relectura. I encara que sens dubte fora exagerat i injust parlar d'epígons, sobretot Argemí i Gálvez m'han fet pensar molt en el Perucho que recordo, com també recordo no pocs autors que m'acompanyaren en el passat i que feren que ara jo sigui qui crec ser, talment Riera, Argemí i Gálvez potser em faran ser qui encara ara no sóc.

Yopparai no risuto

Tal com en el seu moment em va plaure llistar la prolífica tirallonga d'hipotètics fills d'Ulisses, l'enginyós fill de Laertes que a Ítaca semblava tenir les estades, avui em plauria llistar alguna altra tirallonga de noms, tal vegada la innúmer corrua de desgraciats que perderen la vida sota l'empenta d'Aquil·les de peus lleugers. I encara que aquesta és una tasca fora de l'abast de qualsevol mortal, per la innúmer llista de desgraciats a qui el brau Pèlida dugué la lletja parca, de ben segur que jo, en dErsu_, el favorit dels Déus, podria abastar-la sense gaire esforç, tal vegada començant pel sensat Hèctor o la formosa Pentesilea, i acabant amb el sempre menyspreable Tersites.

Però avui potser em plau encara més llistar els noms de Sanada, Withnail, Joe (Clay), Birdie (Steptoe) i William (Munny), i els convido, si així els hi plau, a completar la llista amb tots els noms que tinguin a bé proposar, amb el benentès que primer hauran d'esbrinar l'anecdòtica i potser poc aparent relació que serven els noms fins ara llistats entre si.

Budapest ni imashita ka

Si algun cop escrigués jo Bucarest enlloc de Budapest per referir-me a la ciutat que fa de capital de la república d'Hungria, és molt probable que aquells que llegissin el text on hauria jo escrit Bucarest enlloc de Budapest, convinguessin que havia jo comés un error. Que potser confós per la similitud entre ambdós noms no hauria jo parat prou atenció a l'hora d'escriure, o que potser estaria jo malfixat en els meus coneixements geogràfics, avinenteses, ambdues, sempre possibles i potser probables. Però també podria ser que algun lector em fes un vot de confiança i cregués que tot i saber jo perfectament que Budapest és la ciutat que fa de capital de la república d'Hungria, i tot i haver jo revisat el text a consciència, hagués volgut jo deixar escrit el que precisament hauria deixat escrit, Bucarest, per referir-me a la ciutat que fa de capital de la república d'Hungria. I aleshores l'esmentat lector podria provar d'esbrinar quins motius havia jo tingut per incloure semblant errata en el text redactat, i més enllà d'arribar a cap conclusió sensata, de ben segur que el lector que em fa un vot de confiança podria gaudir d'una estona d'absurda especulació, que si es fixés per escrit bé podria esdevenir un prescindible però no per això menyspreable gènere literari, de nom incert, que sens dubte faria les delícies de petits i grans.

Fukushū

Em faig vell i la meva memòria no és tan activa com solia ser-ho. Quan era més jove podia recordar-ho tot, tant si havia passat com si no; ara les meves facultats estan en declivi i aviat estaré en tal estat que només podré recordar les coses que mai han passat. És trist fer-se malbé d'aquesta manera, però a tots ens ha de passar.

Són les de més amunt paraules atribuïdes a Mark Twain mitjançant la intermediació d'un tal Roberto Fludd, que es poden llegir al començament de Cartes mortes, de David Gálvez. I encara que no gosaré jo negar l'evident tristesa de posar anys, d'anar collint alls i cebes amb encomiable regularitat, i de veure escolar-se en nicieses el poc temps que ens ha estat donat, trobo que recordar només allò que no ha passat mai és, tal vegada, l'única i petita gran satisfacció que hom es pot permetre sense haver de prendre més mal del necessari.

Kochira wa Lovecraft-san desu ka

I és tafanejant la taula de novetats de la Central del carrer Mallorca, llibreria que no tinc el costum de visitar, que resto sorprès per la presència de dos dels llibres que hi són presentats: franja groga superior amb el nom del segell editorial, Acantilado, amb la resta de la coberta ocupada per una gran fotografia sobre la que es poden llegir, en discretes lletres blanques, títol i autor.

I aquí és on rau la meva sorpresa, H. P. Lovecraft. Lovecraft editat pel senyor Vallcorba! Però no s'havia convingut que la prosa de Lovecraft era menyspreable? encara més hòrrida que no pas l'horror que pretenia narrar? Si més no, aquesta era l'opinió compartida per qualque persona amb dots dits de front quan jo vaig fer la coneixença del senyor Lovecraft, editat aleshores per la difunta i no sempre admirable Bruguera, si no em falla la memòria. Si fins i tot jo, que aleshores llegia coses que farien caure la cara de vergonya a qualsevol persona més o menys decent, no podia més que reconèixer que sí, que al seu costat, fins i tot Marcial Lafuente Estefanía semblava un possible candidat al premi Nobel (de literatura, s'entén).

I potser és precisament aquesta la prova de la vàlua de l'obra de Lovecraft, una vàlua que pot, fins i tot, superar el monstruós i molt poc negligible handicap de la prosa amb que és escrita.

Kesa (II)

Aquest matí, a la línia quatre del metro, se m'ha fet del tot evident que la dona que seia al meu davant era una perillosa psicòpata. I no és que res en el seu capteniment la delatés, doncs la dona que seia al meu davant es captenia amb tota normalitat, parant només esment a la pantalla del seu telèfon mòbil tal com acostuma a fer tot passatger com cal. Per què, doncs, he sabut que la dona que seia al meu davant era una perillosa psicòpata? Fa de mal dir, i probablement cap dels arguments que pogués jo oferir convenceria a ningú de la justesa del meu judici. Però això no treu que la dona que aquest matí seia al meu davant fos una perillosa psicòpata, i així els ho he fet saber a la parella de guardes de seguretat que han pujat a la parada de Jaume I, per tal que poguessin prendre les mesures necessàries per protegir a tots aquells que ens desplaçaven en aquell comboi pel subsòl de la ciutat. Els guardes, però, que de ben segur no eren allà per casualitat, m'han xiuxiuejat que prou que ho sabien, i que eren allà precisament per això, per vigilar a la dona que seia al meu davant, i que no passes cap tipus d'ànsia, que ells s'encarregaven de tot. Jo, és clar, no he pogut més que celebrar el seu zel i bon fer, i amb la malaptesa pròpia de qui no aplaudeix mai, doncs poc m'agrada reconèixer els suposats mèrits d'aquells que no són jo, he picat de mans en senyal d'aprovació, i tot seguit, i aprofitant que fèiem la preceptiva parada a Vila Olímpica, he davallat del comboi amb la satisfacció del deure acomplert, doncs sens dubte, la dona que aquest matí seia al meu davant, era una perillosa psicòpata.

Watashi no dori (III)

Per intranscendents raons que no venen al cas, avui em plau recordar l'agradable ventijol que no fa gaires dies va semblar donar-me la benvinguda quan vaig arribar a l'espaiosa vorera del que acostumo a anomenar el meu carrer, no pas, és clar, per què l'esmentat carrer sigui d'alguna manera de la meva propietat, sinó per ser emplaçat en aquest carrer l'habitatge que em fa de llar, i que sí que és, en part, l'esmentat habitatge que em fa de llar, de la meva suposada propietat.

I no només fou agradabilíssima la benvinguda que m'oferí el suau ventijol, sinó també no exempta d'una certa bellesa, doncs al meu davant vaig veure davallar en hipnòtic planatge els diminuts pètals de les innúmers flors que aquells dies engalanaven les branques de les esveltes mèlies que no fa gaires dies ombrejaven i encara ombregen el carrer que em plau anomenar com a meu, no pas, però, i com ja ha estat dit, per què el carrer sigui d'alguna manera de la meva propietat, sinó per ser en aquest carrer emplaçat l'habitatge que em fa de llar, i que sí que és, en part, l'esmentat habitatge que em fa de llar, de la meva suposada propietat, en ser com és tota propietat no més, ni menys, que una bonica suposició.

Mugen no kanata e

- En comptes de fer minvar el Jo per seduir l'Altre i aconseguir que ompli el nostre univers, és obvi que també podem triar omplir l'univers amb el Jo. Són aquestes paraules que l'autor, Foster Wallace, fa dir a un dels seus personatges, un tal Noman Bombardini, a L'escombra del sistema.

I és potser una llàstima, o no, que tan llamineres paraules siguin posades en boca d'un personatge que tan sols unes poques línies abans ha donat mostres evidents de captenir-se amb poc senderi i molta insensatesa, fins al punt que no pocs lectors, arribats a aquestes alçades, tal vegada convindran amb mi que al tal Bombardini li falta un bull (o dos, o tres, o tots), i que els seus raonaments i les seves accions són més aviat els propis d'un dement d'aquells que més valdria que fos tancat en alguna mena d'institució d'aquelles dites psiquiàtriques que semblen tenir com a objectiu fundacional el redreçament psíquic i tal vegada moral d'aquells que hi fan estada d'habitud en contra de la seva lliure voluntat.

I és potser una llàstima, o no, que tan llamineres paraules siguin posades en boca del tal Bombardini, doncs que haguessin pogut fer altres personatges, potser un Karamazov, amb tan lloable propòsit, enlloc d'expandir fins a l'infinit i més enllà, talment en Buzz Lightyear, la pròpia i evident corporeïtat.

Kochira wa Verdaguer-sama desu (III)

En conjunt, Verdaguer, alhora deixeble i mestre d'ell mateix, va crear, a meitat de camí de l'instint, l'erudició llibresca i la recerca de camp, un model de prosa, en el sentit més pur de la paraula, “fragmentària”, que és, a la vegada, culta i popular, espontània i retòrica, precisa i de gran musicalitat, i que, d'una banda, mostra un prodigiós poder d'observació i de descripció, molt sovint d'un detallisme i d'un colorit que raneja el preciosisme...

Són aquestes paraules de Joaquim Moles que he trobat a l'estudi introductori de l'edició de En defensa pròpia que aquests darrers dies he passejat amunt i avall. Paraules, que més enllà de definir amb precisió la prosa verdagueriana, tal vegada podrien servir per definir qualsevol altra prosa. Qualsevol altra prosa com cal, s'entén, que indefectiblement hauria de ser culta i popular, espontània i retòrica, precisa i de gran musicalitat, si no fos, és clar, que tota prosa com cal, fins i tot la de Verdaguer, també hauria de defugir tota definició, fins i tot, i sobretot, la que a mi mateix em plau imaginar en les llamineres paraules del senyor Moles.

Ashita

Avui, si em disculpen (i si no també), em plau fer una mica de demagògia, a veure si jo també en sé. No s'ofenguin més del necessari.

Crec que demà al matí no pagaré el bitllet de l'autobús, total, en Millet ha robat més. I que al migdia, quan vagi a fer un menú per dinar, doncs tampoc el pagaré, total, els bancs han robat més. I, evidentment, quan agafi els ferrocarrils per anar a buscar els nens a l'escola, tampoc pagaré el bitllet, total, amb el sou que cobren els directius de TMB, no ve d'aquí. I quan vagi al forn a buscar berenar pels menuts, doncs tampoc el pagaré, que total, mira el que ha robat l'Urdangarin. I si algú gosa discutir-me el meu comportament, doncs li calaré foc, que total, violència són els desnonaments. I en passar per una llibreria esmicolaré l'aparador i agafaré tot el que em plagui, que total, la cultura ha de ser gratuïta. I en arribar a casa, com trobo que el pis del veí de sota, que té pati, em plau més, doncs li petaré la porta i m'hi fotré dins, que total, ell en té tres i no li ve d'un. I quan abans d'anar a dormir hagi de buidar els budells, doncs ho faré al carrer, que total, els turistes embruten més. I si no tinc son, doncs tocaré la trompeta, que total, els que volen dormir per les nits són tots un feixistes. I si algú no li agrada el que escric, que se'n vagi a la merda, que total, sembla que allà és on acabarem tots.

Dare ga Pomona-chan desu ka

Avui em plau escriure alguna cosa sobre Pomona, nimfa romana que diuen que vetllava pel bon creixement dels fruits, com ara els albercocs que tant m'agraden. Però poques coses en sé, de la tal Pomona, només el que explica Ovidi a Les metamorfosis i Servi a In tria Virgilii Opera Expositio, que no és gaire. L'un l'aparella amb Vertumne, déu d'origen etrusc, i l'altre amb el mític rei Picus, fill de Saturn. Però era bella, Pomona? espurnejaven, els seus ulls? eren gràcils, les seves maneres? esmolat, el seu enginy? pietós, el seu cor? bondadosos, els seus sentiments? àrdida, la seva concupiscència? regulars, les seves deposicions?

I si bé és cert que no són poques les pintures que ens mostren a la tal Pomona en no poques pinacoteques escampades per l'ample geografia del no menys ample món, totes elles són dispars i no responen a cap model original, només a la moda de l'època en que foren pintades i als capricis de llurs respectius autors. Així la Pomona de Melzi resulta pulcre i endreçada, enigmàtica la de Rosetti, i fràgil i esberdalissa la de Van Dyck. Però... com devia ser la Pomona que vagarejava pels voltants de Roma tenint cura d'albercocs i prunes, magranes i cireres? com devia ser la Pomona que tal vegada tan sols vagarejava i encara vagareja pels pensaments d'aquells que ens complau imaginar-la?

Kinō no eiga

Deu ser certament injust judicar noranta minuts de metratge pel que succeeix en cinc anecdòtics i irrellevants segons. Més encara, quan el conjunt del metratge ofereix alguns moments d'una bellesa captivadora, com ara el desplaçament dalt d'una locomotora de la protagonista femenina ves les imponents instal·lacions siderúrgiques de la zona en una esplèndida seqüència que posaria els pels de punta a qualsevol ecologista (1:12:40), o l'avenç en diagonal de la mateixa protagonista dalt d'un camió que es combina amb la marxa enrere d'una locomotora i l'alça de les barreres del preceptiu pas a nivell (1:06:55), o inclús el capriciós vol d'innúmers paperets dins l'habitació de la protagonista femenina a causa d'un cop d'aire no gens casual (1:27:34). I posats a judicar amb rigor, abans fora criticable la interpretació d'algun dels actors, o la previsible i inevitable dogmàtica soviètica de l'època, que no pas la frivolitat que a mi m'ha plagut esmentar, no més que una fotesa anecdòtica i irrellevant, com anecdòtic i irrellevant acostuma a ser el meu judici.

Konban eiga o mimashita (VIII)

En un cert moment del metratge (58'45''), el protagonista masculí surt despitat d'una aula, en haver estat el seu amor rebutjat per la protagonista femenina. Tot seguit els espectadors veiem com en un únic pla fix el protagonista masculí s'allunyà passadís enllà, empetitint-se, alhora que, del fons del passadís, se'ns fa present una petita figura vestida de negre que s'atansa cap a nosaltres. És aleshores que l'espectador mestretites endevina que la funció de la figura que s'atansa no és altra que la de topar amb el protagonista masculí, per tal que amb la topada se'ns faci evident el gros disgust del protagonista masculí, que de tan absort com resta pel propi disgust, no para cap esment a tot allò que l'envolta, talment al costat del propi enuig res no existís. Un recurs habitual en el món del cinema, que fa que en tota pel·lícula els personatges sempre topin amb objectes o amb persones quan marxen enutjats d'algun indret. En aquest cas, es pot criticar al director, a banda de l'ús d'un recurs massa evident, una desafortunada planificació, doncs entre l'aparició de la petita figura vestida de negre i la topada amb el protagonista masculí s'hi escolen ben bé quatre o cinc segons, temps més que suficient per a què tots els mestretites de la sala puguem preveure el que tot seguit s'esdevindrà, la inevitable topada del protagonista masculí amb la petita figura vestida de negre.

Kochira wa Verdaguer-sama desu (II)

I així com la prosa de Verdaguer em resulta del tot plaent, el contingut de les seves paraules m'embafa. I no pas per què trobi que li manca raó en la seva disputa amb el senyor bisbe, ans al contrari, resto embafat de l'excés de raó que sobreïx de totes i cadascuna de les paraules que escriu. I aquesta potser és, goso creure, la clau de volta del cas Verdaguer, l'excés de raó del poeta. Doncs només algú tan convençut com ell ho estava de la justesa de les pròpies raons i de la malvolença i malvestat dels seus contraris, és capaç d'actuar amb semblant turpitud, en creure, com devia creure el bon mossèn, que amb seguir en tot moment la llei de Déu amb sincer entusiasme n'hi havia prou per reeixir en les coses del món, quan és cosa sabuda que ni sinceritat ni entusiasme són qualitats que agradin als homes, entre els quals, ai las, crec incloure'm.

Tōku

deprecació: f. [LC] Acció de pregar que un mal sigui allunyat.

I qui sap si és potser una mostra d'humana sapiència i pràctica sensatesa per part dels doctes redactors del diccionari de l'Institut haver escrit el què han escrit, que un mal sigui allunyat, però no pas vençut o anihilat, sotmès o reclòs. O potser és només que els doctes redactors del diccionari de l'Institut són uns bons observadors, que no és poca cosa, essent els propis pregadors aquells que mostren una humana sapiència i una pràctica sensatesa en demanar el que demanen, que un mal sigui allunyat, però no pas vençut o anihilat, sotmès o reclòs, doncs tal vegada fora impertinent demanar allò que, a més de no poder ser, és del tot inescaient.

Kochira wa Verdaguer-sama desu

Si jo tingués la sort de ser una persona de fe i cregués en l'existència de Déu nostre senyor, diria que fou el propi bon Déu qui provocà la caiguda del més amatent dels seus servidors, mossèn Cinto Verdaguer. Que fou el propi bon Déu qui el difamà i calumnià, qui el tractà d'alienat, de lladre, d'espiritista, d'heretge, qui el tragué del palau del marquès de Comillas i l'abocà al fang, qui l'ofegà a deutes i el privà de qualsevol mitjà de subsistència, qui li prengué la missa i els llibres, l'honra i la dignitat. I tot això ho feu el bon Déu amb la més lloable de les intencions, forçar mossèn Cinto a prendre la ploma i defensar-se, deixar-se de rodolins i oferir la més portentosa prosa que tal vegada mai s'hagi escrit en catalana llengua, En defensa pròpia.

Ichiban desu ka

Avui crec ser de l'opinió que només hi ha quatre categories de persones: aquelles que es creuen benvolentes vers els altres i aquelles que se saben malvolentes vers els altres, que no en fan quatre sinó dues. Però aquelles persones que se saben malvolentes vers els altres es divideixen entre aquelles que se senten cofoies de ser malvolentes vers els altres i aquelles que s'avergonyeixen de ser-ho, que sumades a aquelles que es creuen benvolentes vers els altres ja fan tres tipus de persones, que tampoc en són quatre. Però aquelles persones que se saben malvolentes vers els altres i s'avergonyeixen de ser-ho, es divideixen entre aquelles que malden per deixar de ser malvolentes vers els altres i aquelles que, cap cotes i avergonyides, accepten amb resignació la seva malvolenta condició, que sumades a aquelles que es creuen benvolentes vers els altres i a aquelles que resten cofoies de ser malvolentes vers els altres, ja en fan quatre.

Dit això, només em resta descobrir en quina categoria sóc, i en quina em plauria ser.

Kyō no kakimono (XII)

És difícil escriure sobre no res. Provar, endebades, d'observar el buit en dirigir la mirada cap enlloc sense fixar-la en res del que ens pugui arribar a envoltar, en estar, com estem, sempre envoltats d'objectes o persones, com ara les parets d'una cambra si som a l'interior d'un habitatge, l'alineació de l'arbrat si som al carrer, o la desagradable corporeïtat dels altres si ens trobem en companyia d'enutjosos desconeguts. I si per un bell atzar som capaços de mirar sense veure, encara resulta més difícil obviar-se a un mateix i defugir la temptació d'observar-se, i així acabem parant atenció a la primera banalitat que ens passa pel cap o, encara pitjor, observem i analitzem el propi procés d'escriptura i ens acabem lamentant, tal com ara faig jo, de la dificultat d'escriure sobre no res.

Watashi wa omoide desu ka

És d'una evidència potser aclaparadora, però no exempta d'una certa joia, que no sóc aquell que crec ser. Que aquell que crec ser no és més que un record, però no pas el record d'aquell que vaig ser, com de vegades vull creure, sinó el record d'algú que mai vaig arribar a ser, potser només el record d'aquell que hagués volgut ser, el record d'aquell que creia ser, el record d'aquell que creia recordar haver estat. Només, doncs, el record d'un record.

Zhao-kun no monogatari (II)

La història de l'orfe del clan dels Zhao és fàcil de sintetitzar. Un emperador té dos ministres. Un és savi i bondadós, humil i lleial, just i caritatiu. L'altre, en canvi, és fals i corrupte, orgullós i ambiciós, violent i venjatiu. No cal dir que el segon ministre enveja al primer, intriga en la seva contra, i després de no pocs esforços provoca la seva caiguda i la de tot el seu clan. D'aquesta manera tres cents membres del clan dels Zhao, el clan del ministre savi i bondadós, humil i lleial, just i caritatiu, són executats per tal d'esborrar la seva memòria, talment mai no hagués existit. Només en resta un, un de sol, no més que un nadó, net del ministre savi i bondadós, humil i lleial, just i caritatiu, que ocultat a la malvat del ministre fals i corrupte, orgullós i ambiciós, violent i venjatiu, aconsegueix sobreviure i atènyer l'adultesa. Final de la síntesis.

La moral de l'orfe del clan dels Zhao és també fàcil de sintetitzar. Hom ha de sacrificar-se per benefici de la comunitat. El clan dels Zhao està format per persones sàvies i bondadoses, humils i lleials, justes i caritatives, i cal, a tot preu, preservar la seva existència per tal que la saviesa i la bondat, la humilitat i la lleialtat, la justícia i la caritat, s'imposin sobre la falsedat i la corrupció, l'orgull i l'ambició, la violència i la venjança. I per això no són pocs els innocents que voluntàriament sacrifiquen llurs vides, o la dels seus fills, amb el lloable objectiu de salvar al darrer dels Zhao, l'orfe del clan, de les urpes del ministre fals i corrupte, orgullós i ambiciós, violent i venjatiu.

I la primera mostra de saviesa i bondat, humilitat i lleialtat, justícia i caritat que ens ofereix l'orfe dels Zhao, un cop assolida l'adultesa i assumida la feixuga càrrega del seu passat, és... la venjança.

Zhao-kun no monogatari (I)

Aquesta nit m'ha estat explicada la història de l'orfe del clan dels Zhao. Una història que tal vegada s'esdevingué fa molts i molts anys, diuen. Una història que tal vegada ens vol oferir algun tipus de principi moral, diuen. Una història que tal vegada es pot comparar a allò que ens oferiren els tràgics grecs, diuen. Una història que tal vegada també es pot comparar a allò que ens oferí Shakespeare, diuen. Una història que tal vegada ens pot ensenyar no poques coses, diuen. Una història que, en definitiva, tal vegada paga la pena de ser escoltada, diuen.

I encara que no sempre hem de fer cas de tot allò que ens diuen, potser sí que la història de l'orfe del clan dels Zhao és una història que paga la pena de ser escoltada, de ser atentament escoltada.