Dōjō

Hi ha ficcions inversemblants. No són poques. Algunes resulten enlluernadores. D'altres, diguem-ne que no. També hi ha ficcions previsibles. I tampoc no són poques. I també algunes resulten enlluernadores. I també, d'altres, diguem-ne que no. Exemples? No cal.

El problema és quan ensopeguem una ficció inversemblantment previsible o previsiblement inversemblant. La inversemblança, per anar bé, no pot ser mai previsible, i la previsibilitat, al seu torn, no pot resultar inversemblant. Quan allò inversemblant es fa previsible, és hora de tancar el llibre o de sortir de la sala del cinema.

El cas, però, és que la pel·lícula d'avui enllaminia. Uns títols enlluernadors, uns plans tancats molt ben trobats, uns personatges que semblaven ben construïts. Però de cop tot es fa previsible, previsiblement inversemblant, i tot es pot avançar en la seva absurditat. I, efectivament, el desenvolupament de la trama va cap allà on es preveu, sense estalviar-se res del que s'anticipa. Una llàstima, sens dubte, perquè la narració té, si més no al principi, moments esplèndids.

Watashi wa ikite imasu ka

És possible que la memòria em falli, però crec recordar que l'any mil nou-cents vuitanta-cinc, quan Espriu sembla que va morir, Brossa va dir que no, que Espriu feia anys que ja era mort, que aleshores només l'enterraven. El comentari de Brossa que, insisteixo, recordo, però no he sabut trobar recollit enlloc, va alertar al jove de disset anys que aleshores jo era: calia parar cura a diferenciar els morts dels vius, no fos cas.  Per això, sempre que em relacionava amb algú, abans de res provava d'escatir si aquell algú era viu o mort, cosa no sempre fàcil de resoldre. Una dada fonamental acostumava a ser l'ús de colònies o perfums. Si aquest ús era excessiu, em resultava clar que l'algú en qüestió provava de dissimular l'olor de podridura pròpia dels cadàvers. En cas contrari calia afinar molt l'observació, cosa no sempre fàcil per un jove.

El cas és que d'un temps ençà acostumo a fer servir un sabó de dutxa amb una forta olor d'espígol, olor que cada cop se'm fa més preuada i agradable, indispensable i imprescindible. I avui, en recordar (per raons que ara no venen al cas) la potser apòcrifa anècdota més amunt esmentada sobre Brossa i Espriu, m'ha vingut un cert i trasbalsador dubte al cap: sóc viu, o potser ja sóc mort?

Heiya

És potser el record, sigui el que sigui això del record, el que més ajuda a destriar el gra de la palla en qüestions de literatura, sigui també el que sigui això de la literatura. Per exemple, com és que recordo tant a un autor com ara Gerald Murnane, de qui només he llegit una breu novel·la? O, a l'inrevés, com és que no penso mai en Hermann Hesse, a qui tant vaig llegir de jove?

Però com la resposta a tot plegat és massa òbvia, és a dir irrellevant (com irrellevants acostumen a ser les obvietats), no caldria donar més voltes a la qüestió, si no fos... si no fos que em plau donar voltes a la qüestió i prendre en consideració la distància, la benaurada distància que tinc amb Murnane, de qui tan poc sé, a qui tan poc he llegit, a qui tan poc conec. I és que no conèixer gaire algú sigui, potser, la millor manera de fer que aquest algú ens sigui, d'alguna manera, preuat en el record.

Kochira wa Soler-san desu

Joaquim Soler va escriure més d'una dotzena de novel·les. De totes elles només n'he llegit una, Anestèsia, de la que no recordo res. Tampoc recordo res de les altres, és comprensible. És per això que no puc saber com comencen, si potser alguna d'elles ho fa dient, per exemple, estàs a punt de llegir l'últim llibre de Joaquim Soler. El que sí que recordo és una novel·la d'Italo Calvino, Si una nit d'hivern un viatger, que comença dient, segons traducció de Montserrat Puig, estàs a punt d'iniciar la lectura del nou llibre d'Italo Calvino. És sabut que Soler havia llegit Calvino (i improbable que Calvino hagués llegit Soler), avinentesa que fa possible que Soler prengués el que considerés necessari de la narrativa de Calvino, com ara un començament, de manera que alguna de les seves novel·les comencés amb el ja esmentat estàs a punt de llegir l'últim llibre de Joaquim Soler.

Qui sí ha llegit tota l'obra de Soler, i probablement també de Calvino, és Joan Todó, que curiosament, o no, comença la seva darrera novel·la amb un estàs a punt de llegir l'últim llibre de Joan Todó, on ficciona vida i miracles no pas d'Italo Calvino, sinó de Joaquim Soler. Tot plegat pot semblar confús, però no ho és. El cas és que Soler no és més que un heterònim de Calvino, que era descendent d'emigrants catalans fugits a Nàpols després de la desfeta de mil set-cents catorze, i va voler provar fortuna en la llengua dels seus avantpassats. Per això Calvino va contractar un actor per donar cos al seu heterònim, Avel·lí Calders i Moix, i va reaprofitar alguns escrits de joventut que va traduir amb l'ajuda d'una becària, Maria Aurèlia Cortiella i Capmany. Però Avel·lí Calders era un actor bregat en el mètode Stanislavski, de manera que amb el pas dels anys, i a causa d'una certa predisposició genètica i molt d'alcohol, va acabant desenvolupant un trastorn de personalitat que el portà a creure que ell era, efectivament, un tal Joaquim Soler i Ferret que mai no va existir. Per això Calvino va voler acabar amb la broma i contractà a uns sicaris bornis per tal d'assassinar a un Avel·lí Calders cada cop més embogit, que va fingir la mort a causa d'un càncer de ronyó de Joaquím Soler per salvar la pell. Tot seguit, amb l'ajut d'un càrtel de narcotraficants finlandesos, Avel·lí Calders fugí amb Maria Aurèlia Cortiella, de qui s'havia enamorat, i s'establí a la Sénia sota el nom de Pere Todó i Monzó. D'aquest matrimoni nasqué un fill, Joan Todó i Cortiella, que cresqué traumatitzat per la constant lectura en veu alta que el seu pare feia de les novel·les de Joaquím Soler. La verda és porta és, en definitiva, no més que el resultat de la teràpia de xoc que el psiquiatre que tracta Joan Todó, Subal Quinina i Etcètera, vol provar com a últim recurs per guarir la bogeria que l'exposició al llarg de quaranta anys a la narrativa de Soler ha provocat en un Joan Todó que ara creu ser Pilar Rahola i Martínez. El cas, creguin-me, és desesperat.

Ikura, ikura sensō...

És al pròleg que l'autora esmenta el llargmetratge de Wojciech Has, Manuscrit trobat a Saragossa, com a possible punt de partida de Quanta, quanta guerra...

I encara que el record de la pel·lícula de Has em resulta difús, ates que la vaig veure fa prop de vint-i-un anys (diumenge vint-i-dos d'abril de dos mil u), els paral·lelismes se'm fan evidents, encara que, potser, l'obra de Has s'esplaia en tot un seguit d'històries dins d'històries dins d'històries dins d'històries, i la de Rodoreda en la presentació d'un seguit de personatges que malden per explicar-se, per dir la seva, per fer-se escoltar, avinentesa que em fa recordar als exigents personatges de Pirandello. I no només a aquells sis que reclamen autor a la sala del teatre de torn, sinó també als que recordo haver ensopegat en alguns dels seus relats breus. 

Però més enllà de Has i Pirandello, també el vagabundeig de l'Adrià em recorda a un altre personatge que camina i mira, que camina i escolta, el Tu (o Jo) que ofereix Gao Xingjian a La muntanya de l'ànima, novel·la que, per estrictes qüestions cronològiques, Rodoreda no podia conèixer, avinentesa que em porta a incloure la narració de Rodoreda dins d'un nou gènere literari, el format per les novel·les els protagonistes de les quals escolten.

Sanjutsu

S'acostuma a dir que les precises i exactes regles de l'aritmètica estableixen que tres més quatre sempre sumen set i només set. I tal com s'acostuma a dir així acostuma a ser. Però de vegades la suma d'un tres més un quatre fa vuit o nou, tal com resulta quan un tot és més que la suma de les seves parts. O també pot ser que de la suma del tres i el quatre n'obtinguem un cinc o un sis, si de cas el tot és menys que l'abans esmentada suma de les seves parts.

Uns exemples. El primer obvi i evident. Si prenem tres avellanes amb una mà i quatre amb l'altra, per més gustoses i ben torrades que puguin arribar a ser, en tindrem set un cop les ajuntem totes en una mateixa mà. En canvi, si ara que és temporada estofem unes faves i unes carxofes de Camarles amb mitja lliura de jarret de vedella tallat a daus, el resultat final serà molt més gustós i satisfactori del que assoliríem cuinant faves, carxofes i vedella per separat. En contraposició, si visionem el darrer llargmetratge de Paul Thomas Anderson, Licorize Pizza, presenciem un tot estrany i malgirbat, excessiu i repetitiu, que acaba sent força menys del que la suma dels seus excel·lents fragments hauria de ser, si ens atenguéssim a les més amunt esmentades regles de l'aritmètica que, al cap i a la fi, serveixen pel poc que serveixen.

Mazushikihitobito

La literatura és un quadre, és a dir, en un cert sentit és un quadre i un mirall, escriu Makar Dévuixkin, un dels personatges de Pobres, primera novel·la publicada de Dostoievski. 

I escriu altres coses, moltes, el tal Makar, doncs no per res la novel·la es desenvolupa mitjançant les cartes que s'adrecen els dos personatges principals, el ja esmentat Makar Dévuixkin i na Varvara Alekséievna, que li és família i enamorada. El cas, però, és que ni un quadre és un mirall ni un mirall és un quadre. No obstant això, que tots dos objectes puguin servir per provar de definir que és la literatura, és una mostra més o menys clara d'allò que la literatura potser és, no pas això o allò, sinó això i allò, i sempre en un cert (o incert) sentit del que pot arribar a ser això i allò.

Watashi wa hashiru no wa suki janai

Run is life, llegeixo a la dessuadora que duu posada el xicot que tinc assegut al meu davant, als ferrocarrils, que tot i captenir-se amb discreció i fer la mateixa cara de babau que acostumen a fer els nois de la seva edat, de cop em resulta sospitós i perillós.

I és que jo sóc més (molt més) de caminar ràpid que no de córrer, en ser que córrer, més enllà del mal que a la llarga pot fer a diverses articulacions, especialment en aquells que som alts, em sembla una activitat sospitosa. Si es fa en calça curta encara, doncs hom entén que qui corre ho fa com a pràctica esportiva, és a dir, mogut per una motivació clara encara que sens dubte equivocada. Però qui corre vestit de carrer resulta sospitós. Corren els que fugen, els que empaiten, els que fan tard, els que tenen massa pressa, els que s'han descuidat alguna cosa, els que no s'aguanten la pixera (o la caguera)... corren, en definitiva, els que tenen algun lleig motiu per córrer.

En conseqüència, no ho dubtin pas, si mai veuen córrer algú, malfiïn-se, per si de cas, i, per sobre de tot, no corrin mai.

Rusutichi shūgō jūtaku

Per raons que no venen al cas, escric una nota a peu de pàgina sobre Giuseppe Terragni, pioner de l'arquitectura racionalista a Italià. El cas és que a banda muntanya del passeig Bonanova, molt a la vora de la plaça homònima, hi ha un edifici d'habitatges que em recorda una obra de Terragni, l'anomenada casa Rustici, construïda al número 36 del carrer Corso Sempione de Milà. La casa Rustici està formada per dos blocs d'habitatges que es troben units en un dels seus extrems mitjançant un balcó corregut, de manera que la primera impressió que es té, en veure ambdós edificis des del carrer, és que només n'hi ha un, d'edifici. Però en parar atenció hom es pot adonar que no, que rere les línies horitzontals de balcons, forjats i baranes, tan sols hi ha espai buit i l'edificació es desmaterialitza. Aquest recurs permet, a part de crear aquesta subtil sensació d'immaterialitat, oferir als estadants dels habitatges unes bones terrasses on fer vida i millora la ventilació de les estances interiors.

El cas és que l'edifici de passeig Bonanova utilitza el mateix recurs, i encara que la façana és força diferent (i actualment es troba revestida d'unes peces de granit polit més aviat desafortunades), i que la separació entre ambdós blocs és inferior, sempre que hi passo per davant recordo l'edifici de Terragni a Milà, i per uns moments m'imagino còmodament escarxofat en una d'aquelles terrasses, sens dubte llegint a algun autor italià, Bufalino, Buzzati o Bontempelli, probablement.

Yūkanna sukitaijin

Dos són els noms propis que em van donar a conèixer Ucraïna: Malèvitx i Dovjenko. Primer Malèvitx, on més enllà de les geometries suprematistes, em van enllaminir els acolorits esglaonats de franges horitzontals de moltes de les seves pintures, on de vegades potser es camuflaven els colors de la bandera ucraïnesa, amb el blau del cel i el groc del cereal. Després Dovjenko, que potser quedava minimitzat per les figues d'Eisenstein i Vértov, però que em resultava més fascinant, més subtil, més esmunyedís, i em retornava als camps de cereals de Malèvitx.

Més endavant vaig descobrir que molts d'aquells escriptors russos tan admirats no eren pas russos, sinó ucraïnesos, com ara Gógol o Bulgakov. Encara que també vaig descobrir que molts ucraïnesos més aviat eren polonesos, o jueus, o hongaresos, o tant és. 

Però tot aquell espai mític, aquelles planes infinites, aquells interminables camps de cereals, tota aquella poètica imaginada, aquells escites domadors de poltres... també va ser l'espai dels pogroms d'Odessa, de les intermitents guerres contra els polonesos, de l'Holodomor, de l'ocupació nazi, de Txernòbil, del malson soviètic i de l'egòlatra cobdícia d'un malànima.

Rōzumarī

A Sant Jeroni ens rebem uns xiprers com pocs n'he vist, de troncs envellits i capçades gegantines, però el que es fa més present és el romaní que (des d'ara i fins al cim de La Picossa) ens agombola en tot moment. I és de tant en tant, a mesura que ens enfilem seguint un corriol esquerp però ben definit, que n'arrenco petits bocins per refregar-me per les mans, que ensumo sovint, talment faig sempre que ensopego fonoll. Ja al cim contemplem el paisatge que ens envolta, els dotze grans molins que ressegueixen la carena que tanca el barranc de Xarcums, i al seu darrere l'hiperboloide de la torre de refredament de la central nuclear d'Ascó. De tant en tant esquitxos de l'Ebre, que s'amaga o s'exhibeix segons els capricis de l'orografia, i lluny, més lluny, el Montsant, els Ports i les serres de Cardó i el Boix. De tornada fem marrada, en passar-nos de llarg el corriol de baixada i continuar un bon tros per la carena. Però tant és, la caminada és agradable i les vistes prou llamineres, així que no ens fa res recular per retrobar el camí de baixada, que fa ziga-zagues per un pendent sec i pedregós, sempre aromatitzat per l'omnipresent romaní que ens agombola en tot moment.

Hōrensō o tabetai desu

Prefereixo menjar espinacs que no pas bledes. Per les penques. Les fulles de les bledes rai, ja em plauen, però les penques les trobo eixarreïdes, massa fibroses. Per això acostumo a menjar espinacs molt més sovint que no pas bledes, potser en sopa, tallats en juliana; o saltats amb quatre cigrons, bitxo, all, gingebre i salsa de soja; o en amanida, o com sigui. En canvi, les bledes em costen més, excepció feta de les vermelles, que em plauen amb delit. I és que les bledes vermelles són més esveltes que les bledes comunes, més llarguerudes i més primes, amb les penques més estretes, més fines i més gustoses. Malauradament, no acostumo a aconseguir-les gaire sovint, i és per això que sempre que en veig, sigui on sigui, en compro un manat. I aleshores quina alegria, quin goig. Tota la setmana que faig bledes, en sopa, amb pasta, amb faves, amb el que sigui. Sé que també n'hi ha de grogues, però encara no les he ensopegades mai, i també de xineses, que si bé són petites i passen bé, són més insípides.

Al final, això de les bledes és el mateix que passa amb els altres, que d'habitud són secs, eixarreïts, fibrosos, insípids, però que quan ensopegues un d'acolorit, no te l'acabaries, si no fos que, d'acolorits, no en sé trobar.

Owari no nai uta

Al llarg dels primers minuts del metratge, diguem-ne cent deu, els personatges van fent i sembla que ens trobem en una mena de reflexió al voltant del pas del temps. Un tema, per altra banda, ja clàssic en el món del western, quan es produeix la topada entre l'èpica de la conquesta i la burocràcia de la civilització, entre l'heroi indomable i el gestor de processos administratius. Però de cop ens adonem que no, o que sí, que el temps passa, que el llunyà oest ja no és tan llunyà, que als lavabos hi ha banyeres i el ferrocarril arriba fins a Montana, però, a més, resulta que la narració també furga en la sexualitat dels personatges, especialment en la incomoditat que un heroi com cal tingui una certa tirada homosexual.

I així anar fent al llarg d'aquests diguem-ne cent deu minuts, fins que de cop, al final, la narració s'accelera i es transforma, i Campion ens ofereix un assassinat, un petit clímax que tot ho lliga i ho conclou, una mena de punt final, la cirereta del pastís, el toc de gràcia, la traca final. Una mica com fa Mencarelli a Tot demana salvació, quan proposa un clímax tan efectiu com potser innecessari, que qui sap si resta versemblança a tot el que portem fins aleshores vist o llegit. Certament que ambdós finals, el de la pel·lícula de Campion i el de la novel·la de Mencarelli estan ben trobats, funcionen, ajuden a concloure la narració, la tanquen i potser li acaben de donar un cert sentit. Però és tot això necessari? Cal realment tancar-ho tot, travar-ho d'aquesta manera, buscar-li tant el sentit, reduir-ho a la rodonesa d'una anècdota?

Qui això escriu, jo mateix, no té, no tinc, cap resposta per aquesta pregunta, més enllà de recordar aquelles lectures que bé es poden incloure en aquell gènere literari aquí ja esmentat, el de les ficcions que ni comencen ni acaben, només s'esdevenen.

Ue to shita

No sé viure de cap altra manera, no soc capaç d'escapolir-me d'aquesta necessitat: si hi ha cim l'haig d'atènyer, si hi ha abisme hi haig de baixar, escriu Mencarelli, tradueix Pau Vidal, llegeixo jo, a Tot demana salvació.

És certament d'agrair que algun d'aquells valents (potser més aviat insensats, o tan sols malaurats) que gosen descendir (sigui per voluntat pròpia o moguts per un incert atzar) a les fondàries més pregones del viure o als cims més gèlids i emboirats, tinguin la gentilesa (qui sap si la necessitat), si de cas són capaços de tornar a surar o davallar cap a la superfície, d'explicar el que allà (allà avall ben avall, o amunt, ben amunt) han vist i viscut. D'aquesta manera aquells que tot ens ho mirem des de la placidesa de la llar, des de la butaca estant, des del tedi i la sensatesa, aquells que patim de vertigen i ens atemoreix la foscor, podem viure el miratge que, d'alguna manera (ni que sigui al llarg del temps que dura la lectura) també som (creiem ser) vius.

Ni-banme no shūhen

Qui som? sembla ser pregunta habitual en aquest món om sembla que vivim, aquest món de pàgines web i xarxes dites socials, on per tot s'ensopeguen enllaços que en aparença porten a provar de respondre a tan impertinent pregunta, encara que d'habitud només ofereixen reculls d'obvietats i vanitats, com ara som l'A i el B, i estem encantats d'haver-nos conegut.

I encara que Pla ja va tenir l'encert de respondre de manera exacta i precisa a aquest paorós qui som?, amb aquell no som res, però fa de mal dir que dona nom a un dels relats de La vida amarga, aquí trobaran una resposta que si bé s'allunya força de la proverbial sensatesa planiana, no deixa de tenir el seu què (i un què ben llaminer, tot sigui dit).

La resta, de mica en mica, aquí.

Shisha no hakkajiten

Però la gent s'estima més la seguretat que la llibertat i no aprecia l'insegur camí del canvi, escriu Danilo Kiš a L'enciclopèdia dels morts.

Llibertat o seguretat, com si fossin termes antitètics, com les dues opcions d'un menú, carn o peix, l'un o l'altre. I, evidentment, quan el comensal tria, acostuma a triar la seguretat o, si més no, la ficció d'una certa seguretat. És comprensible, la llibertat o, si més no, la ficció d'una certa llibertat, és quelcom fatigós i massa incert. La llibertat és exigent, demana una tria constant, un esforç continu, i viure, al cap i a la fi, cansa, de manera que més tard o més d'hora hom només aspira a seure i descordar-se les sabates. I és aleshores que sembla inevitable decantar-se per la seguretat o, si més no, per la ficció d'una certa seguretat.

Però en el fons tant és, al cap i a la fi, tant llibertat com seguretat només són paraules.

Watashi wa anata o aishiteru

Arreu trobem els carrers plens de quadribarrades. També, arreu, qualsevol indret el trobem subtitulat com a Pays Catalan, així, escrit en francès. I també als restaurants tot és cuina catalana, especialitats catalanes, pollastre a la catalana, crema catalana, mel i mató, allioli, pa amb tomàquet...  Si fins i tot en un supermercat descobrim un succedani de torró de Xixona sota l'apel·latiu d'especialitat catalana, amb el dibuix d'un senyor que vesteix faixa i barretina. També molts carrers vesteixen dues plaques, una amb el nom en català i l'altra en francès, encara que no sempre coincideixen en significat, com quan un Carrer Gran català muda a una Rue Saint-Ferréol francesa. Però el més espectacular ho veiem a Ceret, on, sota el vistós nom de Cigale Catalane, ensopeguem no pas una botiga de condons, sinó de cigarretes electròniques. 

La llengua, en canvi, només la sentim a Elna (on un desconegut ens desitja bona tarda pel carrer i on a la Maternitat Suïssa ens atenen en català) i al castell reial de Cotlliure, on també ens parlen en català. Per la resta, només sorpresa no exempta d'una evident incomprensió quan m'hi adreço a l'interlocutor de torn en català, que m'acostuma a respondre en castellà o francès.

I tot plegat em recorda al Japó, quan a l'estiu del dos mil cinc arreu s'hi trobaven unes tanques publicitàries que, sota el lema t'estimo (apòstrof inclòs), s'anunciava una marca de pintallavis.

Homerikku no keiyōshi

Si ben ridícul és parlar d'un mateix fent servir la tercera persona del singular, més ridícul és fer-ho mitjançant epítets homèrics. D'aquesta guisa, en dErsu_, el favorit dels Déus, jo mateix, bé podria també ser en dErsu_, de parlar trabucat; o en dErsu_, de fermes gamberes; o en dErsu_, de mirada absent; o en dErsu_, el massa llegit; o en dErsu_, de peus lleugers; o en dErsu_, que menja sopes; o en dErsu_, de llargues pestanyes; o en dErsu_, que mai no escolta; o en dErsu_, que no sé jo.

En definitiva, en dErsu_, de ridícul garlar.

Hamuretto o mimashita

Els fets són públics i coneguts de tothom. El rei és mort i el seu germà li ha rapinyat regne i esposa, avinentesa que disgusta al rei mort o, si més no, al seu fantasma, que en hora incerta s'apareix al seu fill, el jove príncep, en demanda de venjança. I com els fets són públics i coneguts de tothom, no cal ara insistir en el seu desenvolupament, sinó que em plau aturar-me en aquest punt, en aquesta petició de venjança per part del rei difunt. Entenguem-nos-en. El rei difunt era un malparit. Primer, era rei. Segon, ell mateix confessa al seu fill ser digne receptor de les tortures a què sembla haver estat condemnat un cop mort. Tercer, i potser el més greu de tot, exigeix al seu fill ser el braç executor de la seva venjança. I si bé no seré jo qui malparli de l'amor filial (o si, encara que ara no és el moment), aquí rau un fet si més no curiós. Per què accepta el jove príncep tan feixuga càrrega? Per què decideix sacrificar la seva vida en satisfer els insensats desitjos d'un fantasma? Per què no es planta i diu, ja t'ho faràs?

Entenc que aleshores el dramaturg que narra la història s'hagués quedat amb una obra potser una mica coixa, incompleta, amb pocs morts, però qui sap, potser s'hauria pogut avançar encara més al seu temps amb un sonor I would prefer not to.

Mitsubachi no sasayaki o mimashita

De vegades el tema és un, i de vegades un altre. De vegades el tema és el món interior de la nena protagonista, l'Anna interpretada per l'Ana Torrent, i de vegades ho és la corpòria inexistència dels seus pares, Teresa i Fernando, que semblen ser no més que espectres mancats de forma que deambulen pel gros casalot on viuen o no viuen.

Aquest cop, potser el tercer o el quart que veig El espiritu de la colmena, em fixo només en el no-viure de Fernando i Teresa. Ell perdut amb les abelles i les seves metàfores, sol, i ella perduda enmig d'absències, també sola. Potser altres cops el no existir dels pares em duia a les filles i a la construcció del seu imaginari, però aquest cop resto captiu de la derrota dels pares, de la seva implacable solitud, de la seva fragilitat, de la seva mort en vida, del seu exili enmig del no-res.

I si bé la derrota que els acompanya té uns orígens clars i evidents, que no per res els fets (o els no-fets) es daten quan es daten, la derrota sempre és una. I si bé Mateu diu allò de feliços els qui ploren, perquè seran consolats, a la pantalla no s'ensuma cap consol per enlloc, potser perquè els vençuts ho acostumen a perdre tot, llàgrimes incloses.

Ōnā

Tu, vine!, crida el vell vell K, des de la butaca giratòria del despatx banyat de llum. I l'Altre, aquell Tu, obedient a la veu de l'amo, s'alça i sol·lícit travessa a cuitacorrents el passadís que separa el seu despatx mòrbid del despatx banyat de llum de K. Que l'has llegit, el llibre de l'Slaby? li demana el vell vell K. I l'Altre, aquell Tu sol·lícit i obedient, es queda mut, amb la mirada esbatanada i el pensament mort, fins que el vell vell K li torna a preguntar, que l'has llegit, el llibre de l'Slaby? I d'esma, amb el pensament encara mort, l'Altre li respon que no, que és clar que no, que no, que de cap de les maneres, i que... I un colló! el talla el vell vell K, i tant que l'has llegit. Ja t'ho deia jo que l'Slaby sabia escriure, que tenia talent, el nano, i no com tu, que ni l'adreça d'un sobre no saps escriure. El cas, afegeix el vell vell K després d'uns instants de silenci, d'uns instants en què es complau a admirar la por que tenalla al seu inútil assalariat, és que has d'escriure un correu de felicitació a l'Slaby. Creus que en sabràs? Però que sigui sobri, tampoc ens passem, i de passada, com qui no vol la cosa, li reclames la nostra, vull dir la meva part de drets d'autor. O és que potser es pensa que pot xerrar de nosaltres sense afluixar la mosca? Drets d'imatge, li dius, i li recordes l'annex aquell de confidencialitat que va signar, i li dius que no voldria recórrer a advocats, paràsits enredaires, perquè pagui el que ens, em pertoca, un cinquanta per cent, per començar. I li envies a les cinc en punt, ni un minut abans ni un minut després, que se t'ha de dir tot.

I encara amb el pensament mort, la mirada esbatanada i la voluntat d'un autòmat, l'Altre, aquell Tu, se'n torna al seu despatx mòrbid, alhora que K es pentina les celles i cofoi somriu quan s'imagina els cèntims i més cèntims, les muntanyetes de cèntims que el farà guanyar aquell desagraït, aquell Cap de Res, aquell que ara es fa dir editor, i què a saber a quina colla d'analfabets publicarà.

Els antecedents, aquí.

Bīchi e

Som a la platja d'Argelers, estirats a la sorra, sols. Un cel enrinxolat d'altocúmuls ens embolcalla, i al davant veiem com els contraforts del Pirineu s'enfonsen al mar. Destaquen, lluny, les cases de Cotlliure i Port Vendres, i més amunt el castell de Sant Elm i la torre de Madaloc. No fa fred i bufa un aire suau. El so de les onades ens bressola i el moment és agradabilíssim. El petit xuta una pilota, assajant xilenes, la seva germana es mira el mòbil i la companya fa mandres. Jo provo d'imaginar-me a aquells que passaren per aquesta mateixa platja fa més de vuitanta anys, que per això hem vingut. Provo de recordar el que vaig llegir a les memòries del Tísner, o tot el que sé sobre el camp, amb els tiradors senegalesos i els refugiats que morien de gana i de fred. Però és inútil. El benestar que ens acompanya ho fa impossible. Ni que provi de pensar en aquell tiet llunyà, funcionari de la Conselleria de Cultura, que emprengué el camí de l'exili i de qui la família mai no en tornà a saber res.

Després, ja dinats, visitem el Memorial del Camp, on les imatges del passat ens fan pensar en el present, en el refugiats sirians o afganesos. Però el que més em sobta de les imatges és el puny alçat dels homes, fent la salutació comunista, provant de somriure, com si la moral romangués intacta i la victòria fos encara possible. Però quina victòria? Un cop comença una guerra cap victòria no és possible, i la Guerra Civil Espanyola no és cap excepció. Els anarquistes haurien cremat el país, els comunistes l'haurien abocat a la misèria que foren els països de l'est, i els feixistes imposaren la seva pròpia i particular forma de terror. Un cop comença una guerra la mateixa idea de civilització resta suspesa, anihilada. Un cop comença una guerra tots perden, també els que es creuen vencedors. I potser de vegades és inevitable anar-hi, però cal fer-ho sabent que cap victòria és possible.

Txékhov-san no hon o yonde imasu

Suposo que no acostumen a ser fàcils, les relacions entre un autor i els seus personatges. Per una banda, els personatges deuen ser un corcoll, sempre exigint protagonisme, sempre demanant això o allò, sempre volent ser més. Però per l'altre, l'autor pot esdevenir un dèspota que utilitzi els personatges en el seu propi profit, que els menystingui o els manipuli segons més li convingui (o convingui a la narració, s'excusarà l'autor), o els faci ballar al so dels propis prejudicis. Sigui com sigui, i més enllà de tota aquella exhibició pirotècnica de Pirandello amb els actors presentant-se davant de l'autor en demanda de vida, un autor hauria de vigilar molt com tracta als seus personatges, doncs, si té sort i aquests li sobreviuen, seran ells qui acabaran parlant per boca de l'autor.

Potser per això sembla impossible no pensar en Txékhov com una persona aclaparada pel pas del temps, una persona que davant l'absolut desgavell que devia ser la Rússia tsarista, s'enfonsa en un nihilisme existencial que el porta a viure immers en una desesperança de pedra picada, que més enllà de l'efectisme propi dels tràgics, l'aclapara en tots i cadascun dels petits moments del dia a dia, com si viure no pogués ser més que un lent i inexorable esfondrament. Sens dubte que Txékhov és un autor excepcional, però d'una feixuguesa insuportable, si se'l llegeix massa seguit.

Nōmin

És a Camperols, un dels relats del recull de contes de Txékhov que ha publicat Club Editor, on ensopego un dels quadres més esfereïdors que recordo haver llegit. No és tant que els pagesos retratats per Txékhov duguin unes vides miserables, és, més aviat, que no hi ha sortida, que no hi ha esperança, que no hi ha alternativa possible per aquesta colla de desgraciats, que són uns com podrien ser uns altres. Una mica el que Buñuel va mostrar a Las Hurdes, tierra sin pan, o va ficcionar Delibes a Los Santos Inocentes.

A més, per acabar de reblar el clau, Txékhov aprofita per incloure el seu tema habitual, el del pas del temps, el de la vida malbaratada, aquell adonar-se no pas que el temps passa, sinó que ja ha passat. Encara que potser aquí no caldria, no faria pas falta que el temps destruís uns personatges que ja neixen esmicolats, i als qui la mort res no pot prendre.

Ivànitx-san wa Vladivostok kara fune de kimashita

La vida no es repeteix, convé considerar-la una mica.

Qui així parla és en Pàvel Ivànitx, un dels personatges d'El Gússev, relat escrit per Txékhov el mil vuit-cents noranta. El tal Pàvel viatja en vaixell, de Vladivostok cap enlloc, car el tal Pàvel està malalt i no trigarà a morir. Aleshores l'embolcallaran en un sac, juntament amb unes barres de ferro, i l'abocaran per la borda per tal que l'oceà se l'empassi. El mateix, si fa no fa, que poc després s'esdevindrà amb en Gússev, el personatge que, capricis de l'autor, dóna títol al relat.

El fet és que Txèkhov sembla dotar al tal Pàvel d'una certa lucidesa, encara que presumptuosa i burleta, que fa que el tal Pàvel es guanyi sempre l'antipatia de les persones amb què tracta. Sigui com sigui, dir que la vida no es repeteix potser és d'una obvietat que no es mereix un relat, però afegir que convé considerar-la una mica ho redimeix tot, essent aquest una mica, aquesta petita porció de consideració, el que pot donar un cert alhora que incert sentit a una vida.