Gracq-san no shōsetsu o yomimashita (II)

He pensat com tu que m'havien de passar coses especials. M'hi creia destinat. Envelliràs com jo, Aldo, i comprendràs. No passen coses especials. No passa res. Potser no és bo que passi res.

Escriu Julien Gracq a la ribera de les Sirtes.

Si consideréssim una classificació de la novel·la atenent al seu argument, això és, l'acció narrada, sens dubte que una de les principals categories fora la de les novel·les a on no succeeix mai res i només es pot narrar l'espera dels seus protagonistes, doncs acostumen a ser novel·les on els personatges romanen a l'espera d'algun fet decisiu que doni sentit a llurs vides. Fet, és clar, que mai no s'esdevé, doncs no és qüestió que un fet qualsevol destorbi allò que ens acostuma a voler mostrar l'autor, la manca de sentit de tot plegat. Paradigma d'aquesta categoria de novel·la seria el desert dels Tàrtars, de Dino Buzzati, ficció que ja saben que em plau citar tant sí com no, i l'oncle Vània deTxèjov, que no és una novel·la però tant és. I pel que porto llegit, no em reca afirmar que la ribera de les Sirtes, de Julien Gracq, és, sens dubte, una de les grans obres d'aquest gènere, el més noble de tots, el de les novel·les a on no passa mai res.

Kakumei

Imagino una revolució, posin-li el nom que més els hi plagui, on els dogmàtics de torn prenen el poder i miren de fer taula rassa de tot el passat. Imagino els monuments enderrocats, els llibres cremats, les ciutats enrunades, i degollats tots els que no combreguen amb la nova fe. Imagino, també, un vell escriptor escarnit públicament per ser qui és, que veu com els seus llibres són cremats per tal que idees caduques no contaminin els nous temps. Imagino a l'escriptor envoltat d'enfervorits revolucionaris, els seus botxins, esperant el tall alliberador del ganivet amb un somriure als llavis. Imagino al cap de l'escamot revolucionari, que sorprès pel somriure de l'escriptor no dubta a fer-ne befa, tot recordant-li que d'aquí poc serà mort, la seva obra oblidada i el seu món reduït a cendra. Tant és, imagino que respon l'escriptor, abans de caure occit pel tall de l'esmolat ganivet, d'altres tornaran a escriure els meus llibres. I imagino el cos de l'escriptor, caigut a terra, inert als peus del seu botxí, que tot netejant la fulla del ganivet li respon, seriós, tant és, d'altres tornaran a fer la meva feina.

Kyō no kakimono (X)

De vegades em plau escriure paraules discretes i mesurades, d'un significat prudent i fàcils d'oblidar. Ben al contrari, altres cops em plauen les paraules cridaneres, de formes excessives i significat forassenyat. I no són poques les vegades que ensopego amb algun mot que m'enllamineix, bronze, per exemple, i friso per agombolar-lo enmig d'una prosa florida. D'habitud, però, és només que en anar distret d'aquí cap allà faulejo (?), i sense adonar-me'n ni voler-ho, construeixo històries que després no sé com acabar. No és menys habitual que pres per l'entusiasme per allò que acabo de llegir vulgui imitar l'estil de les meves lectures, o fer-me meves les opinions d'altri. És aquest eclecticisme el que em condemna, aquesta barreja, sovint contradictòria, doncs en voler-ho tot és com si no volgués res, en ni tan sols saber el que vull.

Dare ga sakka desu ka

Llegeixo el viatge a Roma, d'Alberto Moravia, on trobo a Mario, un personatge que fa de poeta. I fa de poeta no pas per què escrigui poesia, i ara, sinó per què s'identifica amb un poeta que ja va escriure tota la poesia que ell hagués volgut escriure, Guillaume Apollinaire, i, a més, afegeix el propi Mario, ho va fer infinitament més bé que no ho hauria pogut fer jo. Tanta sinceritat redimeix la impostura de Mario, i deixa en mal llocs a tots aquells que escriuen i tornen a escriure allò que d'altres ja van escriure, infinitament més bé que no ho fan ells, només pel dubtós goig de fer-se dir escriptors.

Kochira wa Essa-chan desu

Avui, a la parada de l'autobús, m'he trobat a una antiga companya d'escola, l'Essa, a qui feia anys que no veia, tants, que m'ha costat reconèixer-la i ha hagut de ser ella qui, amb veu prudent, preguntés... dErsu_? Jo m'he congratulat de la feliç trobada, i quan anava a comentar el seu bon aspecte he callat, en veure que feia un posat horrorós. L'Essa, que ja de ben petita era molt perspicaç, ha capit el meu silenci i s'ha afanyat a dir que sí, que feia mala cara, com cada quinze d'octubre. Un mal record? li he preguntat. I sense poder contenir les llàgrimes l'Essa ha assentit i m'ha confessat que ja feia molts anys, vint-i-quatre, que va morir un quinze d'octubre. Qui va morir? li he preguntat, confús. Jo, m'ha respost, vaig morir jo. Davant l'absurd de la seva resposta he restat en silenci, sense saber que dir, certament incòmode, i l'Essa, sense aturar el plor, ha continuat amb la seva delirant història. Sembla ser que la seva mare era molt estricta, i que per molt malalta que estigués sempre la feia anar a escola. És per això que el matí del quinze d'octubre de mil nou-cents vuitanta-cinc, quan trobà a la seva filla morta al llit, la mare insistí i insistí, pensant que la nena feia comèdia, fins que aquesta acabà per llevar-se i anà a escola. I a partir d'aquí he estat una zombi, sense cap alegria, només complint amb les meves obligacions per inèrcia, amb cós però sense ànima, ha conclòs. Aleshores jo m'he recordat del brau Aquil·les i de la seva trobada amb Ulisses a l'Hades, i no m'he pogut estar de preguntar-li, preferiries viure? I talment fos l'heroïna d'alguna tragèdia oblidada de Shakespeare, l'Essa s'ha esplaiat sobre la desesperació de la seva no-vida amb paraules colpidores, i de com enveja fins l'existència més miserable. Escriu, li he aconsellat jo, i inventa't una nova vida, o dues, o tres, o mil, i he pujat a l'autobús, el catorze, que en aquell moment arribava a la parada. I un cop assegut he reprès la lectura de la meva vida d'avui.

Kinoko o tabemasu ka

Davallant amb cura per un humit pendent sembrat de molsa, on cerquem saborosos camagrocs i trobem no pas pocs becs de perdiu, arribem a un petit curs d'aigua, no més que una pixarada, que de sobte s'eixampla i ens obsequia un sorprenent gorg, diminut i excels, cobert pel dens brancam propi de la vegetació de ribera, on un sabater posa a proba l'hidròfug recobriment de llurs potes, que li permet caminar sobre l'aigua talment fos el fill de Déu al llac de Genesaret. Amb alguna esgarrinxada, peatge obligat d'un sotabosc llargament abandonat, que paguem gustosos, descansem sobre la volta de verdor que ens protegeix de tot mal, alhora que els dos menuts piquen l'aigua amb l'ajut de sengles branques. És aleshores que em venen a la memòria les imatges de El ángel exterminador, de Buñuel, on un grup de burgesos resta reclòs en un fastuós habitatge del que no gosen sortir, en ser retinguts per una força misteriosa. Però malauradament nosaltres no som figurants de cap pel·lícula, i cap excusa ens evita d'abandonar el gorg, i també uns petits bolets blancs que ens són desconeguts i no collim.

Jiyū

L'endemà Lavretski es llevà dejorn, parlà amb l'stàrosta, visita la granja, feu alliberar de la cadena el gos del corral, que s'expansionà amb alguns lladrucs, però no encertà a aprofitar-se de la seva llibertat. Escriu Turguènev, Ivan Serguéievitx Turguénev, a l'inici del capítol vint de Niuada de gentilhomes.

Sóc de l'opinió que quan Turguénev ens parla, talment un apunt naturalista per ambientar l'acció, del gos del corral, no ens parla pas de cap gos, ni fa una innocent digressió, sinó que ens avança la seva tesi, això és, que el protagonista de la seva narració, potser el mateix Turguénev, malbarata la seva llibertat. Però sigui referida a gossos, a il·lustrats prohoms russos, o als meus atrafegats contemporanis, no comparteixo la visió que Turguénev ens ofereix de la llibertat. I no és només que jo sigui poc amic de compartir, sinó que com a bon estoic que sóc, ni que sigui a estones, trobo que la llibertat no és més que la manera en què decidim entomar les particulars circumstàncies de la nostra vida, ni que sigui bordant, i en cap cas, la fútil tria d'aquestes circumstàncies.

Shugi

Sense ficció, és el paorós títol d'un nou programa de gènere documental de TV3. I dic paorós, de paüra, gran por, perquè només en la doctrina no hi ha ficció, doncs només en la doctrina hi ha realitat, essent doctrina i realitat sinònims perfectes, en no tenir ni doctrina ni realitat una existència efectiva, per molt que ambdues abstraccions ho pretenguin. Valgui com a exemple de la confusa explicació que acabo de redactar l'obra de Ken Loach, director de cinema, diuen, on sota l'etiqueta de realisme se'ns ofereix el que sempre ofereixen els realistes, doctrina i adoctrinament. O el que jo mateix acabo d'escriure, digne, també, del pitjor dels catecismes, i mancat de l'humor que, algun cop, se li escapa al senyor Loach, doncs ningú no és perfecte.

Gracq-san no shōsetsu o yomimashita

Llegeixo Julien Gracq, al castell d'Agol, i tot i una lleu remor que em recorda al prodigiós Jünger de en els espadats de marbre, tinc la màgica sensació d'estar llegint el Vampyr de Dreyer, si és que això és possible, doncs, paràgraf rere paràgraf, al llarg d'interminables subordinades que s'allarguen sense cap pausa on prendre alè, i perdut enmig d'una adjectivació sense parió, resto aliè al significat d'alló que llegeixo, potser un clàssic triangle amorós, alhora que una desassossegadora inquietud em pren amb sobtada violència, mostra evident del geni del senyor Poirier, veritable cognom de Gracq, poc interessat, com ell mateix evidencia en el prefaci, en les particulars circumstàncies de l'acció narrada.

Kami wa watashi no uchi ni kimashita

Avui Déu m'ha vingut a trobar i s'ha mostrat disgustat pel meu capteniment. No és que no em mostreu el degut respecte, és que ni tan sols m'ofeneu amb la vostra irreverència, feu com si jo no existís! ha conclòs després de fer-me un sermó. Jo, és clar, he mirat d'excusar-me i he adduït en la meva defensa que, efectivament, sempre havia cregut que ell no existia, doncs mai fins ara no havia tingut cap prova solvent de la seva existència. Doncs sí que existeixo! ha assegurat picant fort sobre la taula, i ara que ja ho sabeu, què penseu fer? Jo, és clar, i perdonin la repetició, he mostrat la meva sorpresa i no he pogut evitar de fer-me meva la seva pregunta, què penso fer?! he exclamat, tot perplex. Això mateix, què penseu fer? ha insistit ell, fitant-me als ulls i assenyalant-me amb el dit índex de la mà dreta... Anar a preparar el sopar, que és fa tard, he respost, un cop recuperat de l'ensurt inicial, sopa de farigola i truita de ceba.

Nani o yomimasu ka

Entre el que aquí poden vostès llegir i el que jo he escrit hi ha una certa diferència, per molt que tant vostès, amables lectors, com jo, l'autor del text, fem servir el mateix sistema de signes escrits. De la mateixa manera, també hi ha una certa diferència entre allò que jo hagués volgut escriure i allò que finalment he escrit, és a dir, entre el meu pensament i la seva expressió escrita, per més que tots dos se serveixin, també, del mateix sistema de signes. Però lluny de voler jugar al joc de les set diferències, trobo que tant és, si jo no escric allò que hagués volgut escriure, i vostès no llegeixen allò jo he escrit o, encara menys, allò que crec haver escrit, doncs cap de les quatre coses, ni allò que jo hagués volgut escriure, ni allò que he escrit, ni allò que crec haver escrit, ni allò que vostès llegeixen, té la més mínima importància.

Uede

Amunt, amunt! crido en pujar corrents per les escales, principal, cinc pisos, àtic i sobreàtic, panteixant per l'esforç, però feliç i entusiasmat. Amunt, amunt! continuo cridant, alhora que grimpo, posant un peu aquí, una mà allà, per l'arrebossat del badalot. Amunt, amunt! torno a cridar, enfilant-me sense por per la tija del parallamps, amb vistes al mar, a Collserola, i als terrats dels veïns. Amunt, amunt! encara crido, fent equilibris sobre el màstil, emulant al més traçut dels funàmbuls. Amunt, amunt! crido encara més fort en llençar-me enlaire, tot fent pressió amb la planta dels peus per impulsar-me. Amunt, amunt! persisteixo en el crit, amb la certesa que l'empenta del meu salt vencerà la força gravitatòria i travessaré l'atmosfera terrestre, tota, troposfera, estratosfera, mesosfera i ionosfera. Amunt, amunt! miro de cridar, esdevingut ja cosmonauta, però la meva veu resta silent, mancada d'un medi elàstic per on desplaçar-se, i jo mateix resto desorientat en trobar-me mancat de referències externes, lliure de camps gravitatoris, perdut en l'isotropia d'un espai-temps infinit. Amunt, amunt! expira el meu darrer alè, després d'uns instants de lògica perplexitat, i moro ofegat per la manca de l'imprescindible oxigen.

Kochira wa Ix-san desu

Fa temps vaig llegir una entrevista a on l'entrevistat esmentava una colpidora sentència d'un tal Ix. Des d'aleshores, sempre que puc aprofito per esmentar la meva simpatia per Ix, i reprodueixo allò que recordo del que vaig llegir. I quan els meus interlocutors, enllaminits per allò que ja he dit em demanen noves dades del tal Ix, de qui diuen no haver sentit a parlar mai, m'apresso a inventar el que calgui per mirar de no decebre'ls. De manera que amb el temps he anat el·laborant una complerta biografia d'Ix, he estructurat el seu suposat pensament, i li he bastit una complexa xarxa de relacions amb els més reconeguts intel·lectuals. I tant he excel·lit en la meva recreació, que ja he estat cridat més d'un i dos cops a programes de radio i televisió per perorar sobre Ix, i actualment estic redactant una complerta i extensa biografia per encàrrec d'una important editorial. Llàstima, però, que, en una entrevista recent, l'entrevistat que va esmentar a Ix ja fa molt de temps ha afirmat que el tal Ix no ha existit mai, i que només va ser una facècia que es va permetre davant de la insistència del periodista en demanar-li noms. Jo, és clar, ja m'he afanyat a desmentir a l'entrevistat, i he començat a escampar rumors sobre la seva poca solvència intel·lectual. I penso fer tant de soroll que estic ben segur que ofegaré la seva veu, doncs per res del món voldria perdre el meu nou estatus, el de màxima autoritat sobre Ix.

Tengoku ni ikitai dewa arimasen

Pero entonces sobrevino la decadencia. Se comenzó a recurrir a la inteligencia y emergió la astucia. Llegeixo amb disgust creixent Bao Jingyan, autor xinès del segle tercer de qui no se sap res del cert, doncs fins i tot es dubta de la seva existència, essent potser el seu nom no més que un pseudònim. En les paraules de Jingyan retrobo tots els tòpics habituals al voltant del mite del bon salvatge, talment estigués llegint la famosa (i falsa) Carta del gran Cap Seattle al president dels Estats Units d'Amèrica, o un manual d'auto-ajuda new age d'inspiració Roussoniana. Només que el senyor Jingyan és molt anterior, tant, que potser fou el primer a condemnar per escrit no ja el progrés, sinó la pròpia intel·ligència, a la que culpà de tots els mals que ens allunyen de l'arcàdia primigènia. Si fa no fa com Millàn-Astray, poc amic també de la intel·ligència, doncs no per res la utopia ha infantat els més cruels totalitarismes.

Tegami o yomimasu ka

En un cert moment el coprotagonista de la pel·lícula recull un carta de la bústia, llegeix el remitent, i, sense obrir-la, la guarda a la grossa butxaca d'un abric. Una acció anecdòtica que pren un protagonisme que anticipa el que s'esdevindrà més tard, quan la carta adquirirà una certa rellevància. Diuen els entesos que en un guió de cinema o de televisió no pot haver cap element sobrer, i que si en un cert moment la càmera mostra com algú es guarda una carta a la butxaca, aquella carta tornarà a sortir. Per això, quan he vist com el protagonista recollia una carta, mirava qui era el remitent, i la guardava a la grossa butxaca d'un abric, he sabut del cert que la cosa no acabaria aquí. L'altre pràctica habitual és dissimular l'acció dins el desenvolupament de la trama i, arribat el moment, fer un flash back per tal que l'espectador recordi el que potser abans li ha passat per alt. Cap de les dues opcions no em plau, i encara menys la combinació d'ambdues, doncs trobo que els professionals del ram, per molt que responguin al nom de Lars von Trier i facin films excel·lents, haurien de confiar més en les capacitats dels seus espectador.

Subete

És cosa sabuda que tot el que jo pugui arribar a pensar, a dir o a escriure, ja haurà estat pensat, dit o escrit per algú altre, i no trigarà gaire a ser pensat, dit o escrit per no pas pocs més. De la mateixa manera, tot el que els altres han arribat a pensar, a dir o a escriure, ho hagués pogut pensar, dir o escriure jo mateix. O potser no pas tot, doncs bé n'hi ha de més talentosos i esforçats que no pas jo, i pocs de tan talossos. Però tant és, doncs la certesa en la poca originalitat de les meves afirmacions fa que no dubti gens en fer-me meves les dels altres, això és, fer-les passar per meves, amb la incerta seguretat que bé se m'haguessin pogut ocórrer a mi.

Hoteru ni imasu

A les pàgines de Hotel Savoy retrobo l'habitual argument de no poques novel·les de Joseph Roth, el presoner de guerra que torna del captiveri a un país que ja no existeix. I també retrobo, i això és una agradable sorpresa, el mateix hotel que Kazuo Ishiguro ens obsequià a Els inconsolables. No ben bé el mateix, és clar, doncs l'Hotel Savoy és reduït a cendres a les darreres pàgines de la novel·la de Roth, però tots dos hotels vesteixen les mateixes robes absurdes (i prenguin l'adjectiu com el que és, una lloança) que embolcallen una mateixa història, la d'uns personatges, una comunitat, que esperen un esdeveniment que ha de salvar-los de tots els mals, talment tots fossin, tots fóssim, feligresos del reverend Fiveiski, segons la torbadora prosa de Leonid Andréiev,

Tots es queixaven de la vida, però cap no volia morir, i tots esperaven quelcom amb una tensió de tot el seu ésser, i aquella espera no tenia començament, com si fos nada amb el primer home. Aquesta espera havia passat a través de tots els cors, a través de tots els cervells de tots els homes, tant dels que se n'havien anat com dels que encara vivien. I per això era tan autoritària i poderosa. Però també era amarga, per tal com havia extret tota la tristesa de les esperances no realitzades, tota la dolor de la fe defraudada, tota la pena de la dramàtica solitud. L'alimentava la saba de tots els cors humans, i ara s'estenia damunt llurs vides com un arbre esponerós.

Takushī de ikimasu (II)

El taxista, doncs, deixa de ser taxista i esdevé aturat. Fins que un cop exhaurida la prestació d'atur, el taxista que imagino, a qui continuaré anomenant així tot i la prohibició legal que té a fer de taxista, comença a treballar com ajudant de cuina en un restaurat de menjar ràpid de la nova terminal de l'Aeroport del Prat, ironies de la ficció, gràcies a la mediació d'un cunyat seu. Allà el taxista, lluny de perdre la por als avions, persevera en aital irracionalitat, per molt que, dia rere dia, cap avió no s'estavella i els fets desmenteixen les seves pors. Però és cosa sabuda que els fets tenen poca rellevància a l'hora de formar-se opinions, i la manca de tragèdies aèries només serveix per convèncer-lo, encara més, que el proper avió no té altra possibilitat que estavellar-se. Aquest convenciment porta al taxista a fer la seva feina amb la més gran dedicació, en la certesa que està preparant el darrer àpat dels malaurats que seuen a les taules. És així que, no mancat d'un cert talent natural per a la cuina, i empès per lloables sentiments humanitaris, el taxista ascendeix en l'escalafó professional del restaurant on treballa i arriba a ser cap de cuina. No atura, aleshores, la seva progressió, doncs aprofita les vacances per fer estades en els millors restaurants del continent, gràcies als contactes que el seu tarannà sociable i llagoter l'ajuden a fer entre els innombrables clients que passen per les taules del restaurant. Sempre desplaçant-se en l'antic taxi, ara pintat de blanc, el taxista peregrina cada any cap a Roses, o a París, al número sis de la rue de Balzac, o a Sant Celoni, Arenys de mar, Sant Pol, Girona, Sant Sebastià... i els reconeixements que no triguen a arribar-li l'esperonen encara més, i en pocs anys ja recull tres estrelles michelin i comença a figurar a les llistes dels millors restaurants del món publicades per les revistes especialitzades. Llistes que no triga gaire a encapçalar, de manera unànime i continuada, fins al dia de la seva jubilació.

I vet aquí la història de com un taxista a qui fan por els avions esdevé el millor cuiner del món. Una història de la que poden extreure útils ensenyances, o, si més no, un tema de conversa pel proper cop que, camí d'un aeroport, pugin a un taxi.

Takushī de ikimasu (I)

O de com un taxista a qui fan por els avions esdevé el millor cuiner del món.

Assegut al seient del darrera d'un taxi, camí de l'aeroport, imagino la història d'un taxista a qui fan por els avions, convençut com està que la ineludible fi de tot avió és la d'estavellar-se i provocar una gran mortaldat. El taxista que imagino sempre rep amb neguit a cada nou passatger que puja al taxi, per si de cas aquest li demana d'anar a l'aeroport. Però quan li demanen d'anar aquí o allà, lluny de tot avió, el taxista respira alleujat, doncs poc li plauria conduir a ningú cap a una mort segura, i fa la seva feina amb la satisfacció que dóna ser útil al proïsme. Però de tant en tant sí que puja algú que es vol fer portar a l'aeroport, potser per a recollir algun conegut que ve de lluny, o per enlairar-se ell mateix cap a una mort certa. No li fa res, al taxista que imagino, fer el servei en el primer dels casos, tot i la inutilitat del viatge, doncs es cosa segura que l'avió que porta al conegut del seu client s'estavellarà. Altra cosa és quan és el propi passatger del taxi qui ha de pujar a un avió. Aleshores el taxista que imagino es neguiteja, parla d'obres a l'autovia que porta a l'aeroport, i de la necessitat de desviar-se per mirar d'evitar una retenció que podria fer perdre el vol al seu client. Amb habilitat el taxista s'informa de l'hora d'embarcament, alhora que fa mil voltes per la folla xarxa de carreteres del Baix Llobregat, i s'endinsa al nucli urbà de Sant Boi, fins a la Ciutat Cooperativa. L'objectiu del taxista que imagino és obvi, fer perdre l'avió al seu passatger per així salvar-li la vida. Però de desagraïts el món és ple, i no és estrany que fart de donar voltes, o enutjat per la por a perdre el vol, el client del taxista ofengui al seu salvador amb paraules gruixudes o li faci una cara nova, i acabi presentant una denuncia a l'IMT, l'Institut Metropolità del Taxi. I amb el temps són tantes les denuncies que s'acumulen contra el taxista que imagino, que l'IMT, en contra del costum que tenen a casa nostre els organismes públics, de treure pit quan no tenen res a fer, i d'amagar-se quan se'ls requereix, es veu obligat a actuar, i en comprovar la certesa del càrrecs que s'imputen al taxista, no té altre remei que retirar-li la llicència, tot i les manifestacions que organitzen els sindicats del gremi, que troben innacceptable que les seves faltes puguin ser motiu de sanció.

Ashita natsu-yasumi ikimasu (III)

Doncs això, tot i que encara trigaré uns dies a agafar un avió en direcció sud-oest, el blog, un cop més, resta tancat per vacances fins a finals d’agost. (escassíssims) Lectors, salut.

Winesburg ni imasu

Des de fa uns dies sóc a Winesburg, Ohio. El lloc no és que sigui especialment bonic, ni tampoc lleig. Fet i fet, no sabria dir gaire com és. Polsós, això sí, amb camps de blat de moro pels voltants, conreus de maduixes, i un riu anomenat Wine Creek... però tant és tot això del blat de moro, les maduixes i el riu; no és pas per això, que sóc a Winesburg, Ohio. Ni tampoc hi sóc per la gent, doncs també són com tothom, moridors com vostès, com jo... gent que potser beu massa, que maltracta als dèbils, i que malbarata els seus dies parlant amb els veïns, amb éssers imaginaris, amb el George Willard o amb ningú. I en trobar que el lloc és com tots els llocs, i que la gent és, també, com tothom, em ve al cap la idea que potser sempre he estat a Winesburg, Ohio, tot i que jo, malfixat, fins ara havia cregut que era nat a la bonica ciutat de Tarragona i residia al Cap i Casal.

Anata wa watashi desu

La petita A acostuma a fer servir el singular de la segona persona del pronom personal per referir-se a ella mateixa. Una errada comprensible, doncs en adreçar-nos nosaltres a ella amb aquesta forma del pronom, ella, desconeixedora encara de les diferents categories gramaticals, identifica el pronom com una altra forma del seu nom, i així, en voler-se cordar les sabates tota sola, per posar un exemple, no diu pas jo, sinó tu, alhora que es toca el pit per emfatitzar el seu desig. És de suposar que d'aquí no gaire temps aprendrà que certes paraules no tenen un significat concret, i que el tu, o el vós, l'utilitzem per adreçar-nos a qualsevol interlocutor, i no només a ella. I encara d'aquí més temps, gràcies a l'escolarització i les nostres ensenyances, aprendrà les subtileses de la gramàtica i l'ús correcte del llenguatge verbal i no verbal, escrit i parlat. El que ja serà més difícil, i potser portarà més temps, serà que desaprengui l'aprés i torni a recordar que, parlem en primera, segona o tercera persona, fem servir el singular o el plural, sigui per escrit o de viva veu, sempre, en tot moment i sense cap excepció, parlem de nosaltres mateixos, i mai dels altres.

Kaiwa

D'un temps ençà m'he acostumat a escriure fent servir la forma polida del vós, talment m'adreces a uns hipotètics lectors. Caldria, però, matissar aquest hàbit, no sigui pas que, en llegir-me, hom pugui creure que m'adreço a ell. Encara més si es considera que la confusió és fàcil, doncs el significant és el mateix, lectors, però el significat varia, i no pas poc. Per una banda hi ha els lectors que malbaraten el seu temps llegint les nicieses que aquí es poden llegir, i per altra banda els lectors a qui m'adreço. Els primers, si es fa cas de diferents evidències que ara no ve al cas de concretar, existeixen. Són pocs, però existeixen, i espero que no s'ofenguin més del necessari si dic que no els tinc en gaire consideració a l'hora d'escriure el que aquí es pot llegir. I els segons també existeixen, tot i que potser hauria de dir el segon, en singular, doncs els hipotètics lectors als que m'adreço, l'hipotètic lector al que m'adreço, sóc jo, doncs, convindran amb mi, l'únic diàleg susceptible de resultar profitós és el que hom té amb si mateix.

Dare ga Aquil·les-sama desu ka (III)

Encara amb Aquil·les, ja em disculparan, m'ha vingut al cap la història del tinent Drogo, protagonista de El desert dels tàrtars, de Dino Buzzati. El tinent Drogo malbarata els seus dies reclós en una fortalesa a la frontera, esperant un atac que mai es produeix. I quan sembla que sí, que potser sí que hi haurà una batussa que justifiqui tota una vida dedicaca a les armes, el tinent, vell i malalt, mor. Hi ha qui titlla la història de faula pacifista, donada la professió del tinent, i la presenta com un alegat antimilitarista publicat quan Mussolini jugava a fer-se el milhomes. I és cert, el tinent Drogo era militar, però el propi Buzzati explicà més d'un cop que havia pres com a models per al tinent alguns dels periodistes amb qui compartia redacció al Corriere della Sera, en contemplar com deixaven fugir la vida a l'espera de la gran notícia que els dones la fama, la glòria, i altres llaminadures. La faula del tinent Drogo no és pas pacifista, és vital, doncs... qui no malbarata la seva vida esperant allò que mai no succeeix? Només Aquil·les, és clar, que encalça la glòria amb entusiasme... tant, que l'acaba aconseguint, i ja ho veuen, fins i tot aquesta, la del tinent, és també la vida que a la fi voldria el gran Aquil·les.

Dare ga Aquil·les-sama desu ka (II)

- No em vulguis consolar de la mort, Ulisses esplèndid!
Preferiria servir de llogat a la gleva d'un altre,
d'un senyor sense herència, que a penes tingués per a viure,
que no pas ésse' el rei de tots els morts que finaren.

¿I si l'Odissea no fos més que l'epíleg de la Ilíada, allà on se'ns dóna notícia de com acaba tot el sarau al voltant de Troia, i on Aquil·les, ja hostatjat a l'Hades per sempre més, reconeix l'equivocat dels seus anhels? Per què, sinó, havia de devellar Ulisses a l'Hades? Per demanar consell a Tirèsies? I ara! Ulisses va on va per donar veu al Pelida, el protagonista de tot plegat, doncs la Ilíada no ens explica pas el setge de Troia, sinó la colera d'Aquil·les, el seu coratge i la seva fortitud en front de la dissort, el seu orgull i la seva pietat. O, si ho volen enunciar a l'inrevés, i si la Ilíada no fos més que el preàmbul de l'Odissea? La notícia necessària per donar sentit a la confessió d'Aquil·les, el millor de tots, que bé podria ser la confessió d'Homer, o també la confessió de qualsevol de nosaltres, els més sobrers dels mortals, precisament per això tan semblants, en tot, al brau fill de Peleu.